Un sol clam: nosaltres decidim

La més que multitudinària manifestació d’ahir complí amb escreix el seu propòsit fonamental: evidenciar que, en pensin el que en pensin un grapat de magistrats conservadors i unitaristes forasters, als catalans ni catalanes ningú ens podrà privar del nostre dret a decidir, del nostre dret a ésser allò que vulguem ésser! Exactament allò que establia amb tan d’encert el lema escollit per Òmnium Cultural: Som una nació, nosaltres decidim!

Un lema més que escaient que només podia coure i resultar inconvenient per aquells que segueixen creient que la societat catalana és immadura, que és menor d’edat i li és imprescindible un tutor legal o un pare estat forani per poder-se regir, que no seria capaç de fer-ho ella sola. Aquells que segueixen considerant que Catalunya és una pobra criatura desprotegida, un infant desvalgut i irresponsable, que cal que l’estat espanyol segueixi tutelant per la seva pròpia seguretat.

En un principi el lema triat no tenia unes connotacions directament independentistes. Almenys, no únicament. D’entrada, era més ampli i inclusiu: “nosaltres decidim” establia amb precisió quin és el subjecte dels nostres actes (“nosaltres”, o el que és el mateix: tots els catalans i catalanes), prescindint d’intromissions externes o no catalanes, i quina és la nostra voluntat (“decidir”: prendre les nostres pròpies decisions). Però en cap cas predeterminava ni prejutjava quin ha d’ésser l’objecte exacte de la nostra decisió o en quin sentit s’havia de prendre.

Precisament per aquest motiu, el lema era generós i permetia així que s’afegissin a la manifestació contra de la sentència del Tribunal Constitucional a la immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya: certament, als que creiem que l’estat espanyol jacobí i intransigent ens ha tancat definitivament la porta als nassos i ens ha convidat amb supèrbia a marxar; als que continuen defensant la conveniència d’un estat federal o federalitzant; als que consideren que és suficient amb reclamar el compliment estricte de la totalitat de l’Estatut aprovat en referèndum; i també als que en tindrien prou amb veure respectada la nostra identitat i la nostra manera d’ésser…

Ara bé, tant la ridícula, temorega i partidista discussió sobre el lema, l’insensat propòsit de convertir la senyera en una pancarta qualsevol, com altres circumstàncies —per damunt de tot, la tendenciosa (i amb un innegable component de provocació més que calculat) publicació del text complet de la sentència abans d’hora per escarnir-nos…— van convertir una manifestació que havia d’ésser plural i omnicomprensiva en un clam quasi unànime: volem un estat propi! O el que és el mateix: in-de-pen-dèn-ci-a!

diumenge, 11 de juliol del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *