Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

juny, 2010:

Ara és l’hora segadors!

jun 29th, 2010
by .
No comments yet

Ara és l’hora, segadors! Ara és l’hora d’estar alerta, ja ha arribat un altre juny…! Un juny nefast en que l’Estat espanyol —o, si es prefereix, aquesta Espanya que mai no ha volgut escoltar la veu d’un (teòric) fill seu que li parla en llengua no castellana; aquesta Espanya “de charanga y pandereta”, que “ora y bosteza”, que “ora y embiste”— ens ha confirmat que no ens vol, que no ens vol com som sinó com ella voldria que fóssim, que ens rebutja i ens situa en una permanent situació de submissió i de vassallatge. Aquesta Espanya política i judicial que ens humilia i ens degrada. Aquesta Espanya arrogant irresponsable i marcial, autista i hermètica, unitarista i monolítica, democràticament antidemocràtica, del garrot vil i la destral judicial… Aquesta Espanya hereva de la “Castilla miserable, desprecia cuanto ignora”…

Ara és l’hora, segadors! Ara és l’hora d’esmolar ben bé els nostre ideals —les eines i la falç, deixem-les: brandim com sempre la força de la raó, per més que ells puguin esgrimir la raó de la força! — de posar-nos dempeus per darrera vegada i “que se senti la veu de tots, solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. (…) i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.” Diguem, tots junts, com una sola veu, el que som i, sobretot, el que volem ésser!

Ara és l’hora, segadors! Ara és l’hora en que convé que seguem cadenes! Que seguem amb convicció les feixugues i engavanyadores cadenes que ens converteixen en súbdits d’aquesta gent tan ufana i tan superba que pretenen asfixiar-nos, aigualir-nos i desnaturalitzar-nos. D’aquesta gent tan descortesa, provinciana i curta de mires que entén la pluralitat i la diferència com un estigma, com una màcula inadmissible, en comptes de valorar-la com un enriquiment impagable. Que s’entesten fins a harmonitzar i uniformitzar el nostre sentiment de pertinença a una nació —quan no una pàtria i màtria alhora— amb arrels històriques mil·lenàries…!

Ara és l’hora, segadors! Ara és l’hora de defensar amb fermesa tot allò que és nostre, nostre i només nostre, tot allò que hem estat, som i volem ésser: la terra, la llengua, els costums, la gent, els sentiments, el diàleg, la pau, l’esperit de concòrdia… De defensar-nos de la incúria, il·legitimitat, inflexibilitat i ceguesa democràtica del servil, partidista, desacreditat i caducat Tribunal (In)Constitucional espanyol…!

Ara és l’hora, segadors! Ara és l’hora, catalans i catalanes! Ara és l’hora d’exercitar l’únic dret democràtic de veritat, aquell que ningú no ens podrà mai negar: el de decidir, amb la veu dels vots, el que volem ésser! L’hora de dir “prou!”. L’hora d’avançar plegats i al mateix pas, alliberant-nos dels dubtes i els temors, sense fissures ni personalismes. De recobrar la parla i els versos de Joan Maragall i dir “Adéu, Espanya!” Adéu, Espanya, adéu: ha arribat l’hora de desplegar les ales i de volar tots sols per un nou oceà de llibertat, lluny de la teva eterna, inguarible, tirania!

Adéu, Espanya, adéu! Ens has estripat per darrera vegada el teixit de somnis que infla els anhels de les nostres veles!

dimarts, 29 de juny del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix

Publicat a Tribuna.Cat, el 29 de juny del 2o1o

Cal que tots ens estrenyem els cinturons…

jun 26th, 2010
by .
No comments yet

La crisi ha arribat a un nivell tan greu, ha situat l’economia de l’estat espanyol en una posició tan inestable i tan deplorable que cal que tots plegats ens estrenyem els cinturons. Els catalans i catalanes, als quals no ens resta altre remei —almenys de moment— que sotmetre’ns als efectes nefastos d’una política econòmica que han provocat d’altres, cal que ens els estrenyem més que ningú. Al cap i la fi, per no ésser, no som ni amos de decidir allò que fem o deixem de fer amb els nostres diners. Entre d’altres motius, perquè els nostres diners ni tan sols són nostres: els regalem generosament als espanyols…!

Per fortuna, la catastròfica davallada econòmica ha coincidit amb les hosts socialistes ocupant —de fet, potser seria més just dir-ne copant… — els dos governs que ens afecten, el nostre i l’espanyol. D’altra manera les decisions que hauria pogut prendre en una situació com aquesta un partit de dretes hauria estat aterridora. Segurament hauria tingut la poca vergonya d’aprofitar l’avinentesa per dur a terme fins les darreres conseqüències la seva política social i econòmica lliberal, basada en el laisser faire, laisser passer.

Precisament la mateixa política que va permetre que les grans empreses, sota l’empara d’una mal anomenada globalització sense escrúpols, prevalent-se de la seva posició de superioritat i aprofitant-se de la negligent irresponsabilitat dels controls estatals, s’enriquissin de manera indecent, aconseguissin crèdits astronòmics impossibles d’assumir, fessin fallida i deixessin les entitats bancàries amb les vergonyes a l’aire i en situació de fallida tècnica.

Sortosament el PSOE —i el PSC, la seva servicial delegació a Catalunya— ha estat capaç de mantenir-se fidel a la seva filiació socialista i, sobretot, obrera, prenent mesures immediates que impedissin que la crisi acabéssim pagant-la els mateixos de sempre: els treballadors i les classes assalariades. O el que és el mateix: que les pobres víctimes de la insaciable voracitat acaparadora de les Grans Fortunes esdevinguéssim de nou els encarregats de purgar la pena que correspondria als botxins que havien esgüellat i dessagnat les despulles d’un sistema capitalista sense entranyes.

Podem imaginar que hauria fet la dreta —la del dòberman, la de George Bush, la d’Aznar i de Berlusconi, que ens amenaçaven des de les banderoles de propaganda dels socialistes— en una situació com aquesta? En comptes d’eliminar les SICAV, d’augmentar la pressió fiscal a les entitats bancàries i als alts càrrecs directius que segueixen cobrant sous astronòmics en empreses amb pèrdues milionàries que han reduït dràsticament les seves plantilles, com ha fet el govern de Rodríguez Zapatero, potser haurien gosat congelar les pensions, rebaixar els sous als funcionaris o —suprema malvestat— reduir per decret les indemnitzacions que rebem els soferts treballadors quan els empresaris ens deixen sense feina!

Cal agrair al cel i a les estrelles que el partit socialista i obrer hagi estat coherent amb els ideals que afirma professar i defensar i només ens ho haguem d’imaginar…!

dissabte, 26 de juny del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Publicat al Diari Maresme, el 30 de juny del 2o1o

Comparteix

 

[download#36#image]

Dolmens urbans a Terrassa

jun 24th, 2010
by .
No comments yet

Un dels grans progressos que s’han produït a les ciutats els darrers vint-i-cinc anys és el de la progressiva consolidació de la supressió de les barreres arquitectòniques. O el que és el mateix, el propòsit ferm d’eliminar o reduir al mínim tots aquells obstacles que impedeixen que les persones amb dificultats físiques puguin desplaçar-se normalment pels carrers i espais públics. L’objectiu no pot ésser més obvi: col·laborar a que aquest tipus de persones no se sentin discriminades per les seves limitacions i es puguin incorporar plenament a la vida de ciutadana de cada dia.

Lògicament el nostre excel·lentíssim ajuntament fou un dels primers en prendre’n consciència i en incorporar-lo al seu pla d’acció. Tant és així que al web de la Gerència Municipal d’Urbanisme s’hi recull de manera expressa tant la Llei 20/1991, de 25 de novembre, de promoció de l’accessibilitat i de supressió de barreres arquitectòniques com el Decret 135/1995, de 24 de març, que en regula el seu desplegament. Segons l’article 1 de la esmentada llei, el seu objecte és “garantir a les persones amb mobilitat reduïda (…) l’accessibilitat i la utilització dels béns i serveis (…) i promoure (…) ajudes (…) que permetin millorar la [seva] qualitat de vida (…) i evitar qualsevol tipus de barrera o obstacle físic o sensorial”.

Un objectiu que el nostre consistori té ben present, com es va encarregar de recordar-nos divendres passat el seu més que diligent i eficient servei de premsa. La notícia ens informava que el nostre omnipresent batlle —acompanyat de Carme Laboria, la tinent d’alcalde que cal promocionar més i millor de cara a les properes eleccions municipals— havia complert la seva funció principal i prioritària, inaugurant les obres de millora de l’accessibilitat de Cab Boada del Pi.

Per tal d’evidenciar la constant preocupació que els nostres dos il·lustres pròcers tenen per la supressió de barreres arquitectòniques i la integració social de les persones amb mobilitat reduïda, ara només cal que se’ns ofereixi una nova noticia que els mostri tots dos inaugurant els nous dolmens urbans que alguna eminència municipal ha decidit bastir als més impensats indrets del municipi… Uns dolmens de pedra, que pretenen fomentar el comerç de proximitat, situats —o més aviat sembrats de manera aleatòria— al bell mig de les voreres dels nostres carrers.

Ben segur que els invidents els agrairan d’allò més, quan se’ls trobin enmig del seu camí i hi topin de nassos…! Perquè, de topar-hi, ben segur que hi toparan!

És possible que algun malpensat comentarista o la sempre malèvola oposició al·leguin que aquest tipus de publicitat s’hauria pogut col·locar als fanals, com  es fa convencionalment, o que aquests dolmens moderns s’haurien pogut fer amb un material menys agressiu que no pas el ciment o la pedra… Però, és clar, així ben segur que no haurien pogut causar tant d’impacte…!

dijous, 24 de juny del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix

El Teló, de Milan Kundera

jun 19th, 2010
by .
1 comment

Fa tants i tants anys que s’especula sobre la mort de la novel·la que quasi resulta fatigant referir-s’hi… En realitat, no seria pas cap exageració afirmar que l’existència de profetes literaris que vaticinen la seva fi és tan antiga com la idea mateixa de novel·la. Entre d’altre raons, per una de fonamental: per l’absència d’un concepte unívoc que permeti definir-la i caracteritzar-la amb precisió. Mentre d’altres gèneres literaris són més delimitables i encasellables —amb els petits matisos que convingui, dubtarem ben poc en definir que és una poesia o una obra de teatre— la novel·la es resisteix a ésser catalogada.

Com quasi totes les coses importants, començant per la vida mateixa, es resisteix a deixar-se cloure dins de la xarxa d’una definició concreta. Per més que alguns teòrics hi hagin esmerçat els seus millors esforços, es nega a sotmetre’s a cap mena de limitació. Un novel·la és, per essència, un gènere obert, ampli, generós, múltiple, proteic… Sense fronteres fixes ni estrictes. No admet cotilles ni enfarfecs. Com a les aigües de la mar, li cal sempre aire i espai per respirar, per desenvolupar-se. Potser la novel·la només accepta definir-se de la mateixa manera que es crea: en absoluta llibertat!

És en aquEl Teló, de Milan Kunderaest sentit que no poden ésser més encertades algunes de les afirmacions que realitza Milan Kundera al seu assaig El Teló (Le rideau), Tusquets Editores, 2005. Defugint els criteris i els raonaments habituals, l’autor txec ens presenta set lúcides reflexions sobre el que ell anomena l’art de la novel·la. Un art que es caracteritza més pel que no és que no pas pel què és: no és una obra en vers, no és una peça teatral, no és una anàlisi històrica, no és una pura enumeració de fets i esdeveniments, no és una rondalla…

Tant és així que considera que dos dels autors que s’accepta comunament com a fundadors d’aquest gènere desconegut que s’acabarà anomenant novel·la —Rabalais i Cervantes— no es van plantejar mai que estiguessin creant cap nou gènere literari específic, ni tan sols donant la forma definitiva a de ja existent. Tant un com l’altre no pretenien més que ironitzar sobre realitats literàries que coneixen prou bé: les grans epopeies i els llibres de cavalleries, respectivament.

A banda d’oferir-nos una més que interessant anàlisi sobre l’evanescent, voluble i inaprehensible concepte de novel·la, l’assaig de l’autor de La insuportable lleugeresa de l’ésser ens ofereix l’oportunitat, a través dels set capítols de la seva obra, de descobrir amb precisió quin és el seu cànon particular d’escriptors ineludibles. Als dos esmentats suara, caldria afegir-hi sense dubte Fielding, Sterne, Balzac, Dostoievski, Tolstoi, Proust, Flaubert i Gombrowicz, entre d’altres.

Una llista no pas exhaustiva que inclou, en realitat, tots aquells autors que han deixat la seva petja indeleble —i, sobretot, indefugible— en la història sempre viva i en evolució permanent de l’art de la novel·la. Més encara, tots aquells que han estat capaços de deixar-hi quelcom més que la seva petja incomparable: que en escriure les seves obres hi han deixat part de la seva existència i d’ells mateixos, de la seva personalitat. Tots aquells autors —de fets, els únic que mereixen aquesta definició— que han escrit amb la tinta dels seus cors, del seu esperit, del més pregon i característic d’allò que eren.

Perquè, cal remarcar-ho expressament, és possible que Kundera tampoc no sigui capaç de cometre la gosadia absurda i irresponsable de definir que és o pot ésser una novel·la, però ben segur que no hesitaria gens en què no és ni mai podrà ésser una novel·la: totes aquelles obres de caire narratiu on els seus autors no hi han deixat la pell! La pell i una part important d’ells mateixos!

Tot i no atrevir-se a definir-la de manera categòrica la novel·la, si és capaç d’oferir-ne alguna acotació (la transcripció és llarga però confesso que no em sento pas capaç d’extractar-la):

«(…) La novel·la no és pas per a mi un “gènere literari”, una branca entre les branques d’un sol arbre. No comprendrem res de la novel·la si posem en discussió que tingui la seva pròpia Musa, si no hi veiem un art sui generis, un art autònom. Té la seva pròpia gènesi (situada en un moment que només li pertany a ell); té la seva pròpia història ritmada per períodes que li són propis (el pas tan important del vers a la prosa en l’evolució de la literatura dramàtica no té cap equivalent en l’evolució de la novel·la; les històries d’aquestes dues arts no són pas sincròniques); té la seva pròpia moral (Hermann Broch ho ha dit: l’única moral de la novel·la és el coneixement); té la seva relació específica amb el “jo” de l’autor (per poder sentir la veu secreta, a penes audible, de “l’ànima de les coses”, el novel·lista, contràriament al músic, ha de saber fer callar els crits d ela seva pròpia ànima); té el seu temps de creació (l’escriptura d’una novel·la ocupa tota una època en la vida de l’autor, i l’autor, al final de la tasca, no és el mateix que al principi); s’obre al món més enllà de la seva llengua nacional (d’ençà que en la poesia Europa va afegir la rima al ritme, ja no es pot trasplantar la bellesa d’un vers en una altra llengua; en canvi és possible fer la traducció fidel d’una obra en prosa; en el món de les novel·les no hi ha fronteres d’estats; gairebé tots els grans novel·listes que es declaren fills de Rabelais l’han llegit en traducció).»

dissabte, 19 de juny del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix

La culpa és dels mestres…!

jun 17th, 2010
by .
No comments yet

Sovint s’organitzen il·lustres debats i eminentíssimes tertúlies per tractar de determinar què justifica el baix nivell artístic i cultural del nostre país. La qüestió que es planteja acostuma a ésser sempre la mateixa: per quina raó la majoria de la població catalana només supera amb sort els coneixements elementals bàsics? Per quina raó Saramago, Kandinsky o Clarà són tan desconeguts com ho poden ésser Apuleu, Bruegel el Vell o Paraxíteles?

En general, els intel·lectuals de torn —entenguem-nos, del torn governamental que correspongui: aquells que el poder polític converteix en habituals a la nostra…—, després de pregones reflexions i prolixes disquisicions solen arribar a una conclusió unànime i irrebatible: la culpa és, únicament i exclusiva, de l’ensenyament. I, més en particular, dels mestres! Dels mestres, que no compleixen prou amb a seva funció pedagògica i educativa. Dels mestres, que no fan tot el que podrien fer. I, és clar, si ells —aquells que constitueixen la clau de volta del sistema educatiu— fallen, tot s’ensorra!

Els Consells de Savis televisius no poden tenir més raó: els mestres i només ells són els responsables del pèssim i vergonyós nivell cultural, artístic i científic de la població! Exactament de la mateixa manera i pel mateix motiu que els responsables de la crisi som els ciutadans i ciutadanes que gosàrem demanar una hipoteca de 100.000 euros, responent-ne personalment, i no pas les grans immobiliàries, que les sol·licitaren de 40.000.000 i s’esvaïren deixant un buit al darrera, després d’endur-se els beneficis dels anys anteriors… Ni, menys encara, les entitats financeres que els les concediren tan alegrament i sense garantia suficient… I ca!

Així que els entesos s’espremen els seus privilegiats cervells i arriben a aquesta conclusió els nostres dilectes representants públics respiren alleujats. Si la solucionen els problemes polítics creant una Comissió d’Investigació —composada i presidida per ells mateixos, no cal dir-ho…— quan el problema és social, convoquen un Consell d’Eminències i tot arranjat. Una vegada han dictaminat que la responsabilitat és dels mestres i no pas seva, avisen al xofer, s’acomoden al cotxe oficial i se’n tornen cap a casa!

«Els mestres, si no existissin, els hauríem d’inventar! A qui li podríem carregar els neulers del més que deficient nivell cultural dels catalans i catalanes, sinó…?», pensen, mentre s’endormisquen als acollidors sofàs dels únics vehicles que no es veuen afectats per la crisi.

A quin malpensat se li podria acudir al·legar que hi pot haver altres factors que tinguin un pes específic molt més rellevant que no pas la teòrica desídia i incapacitat dels mestres… Que hi pot tenir a veure, el fet que la política educativa del Govern sigui erràtica, confusa, irracional, ineficaç i irresponsable?  Què hi té a veure que les decisions polítiques que es prenguin tinguin més en compte els interessos electorals (dels adults) que no pas els pedagògics (de l’alumnat)?

I la ínfima i infamant inversió que es destina als serveis educatius, que ens situa destacadament a la cua dels països europeus pel que a tant per cent del PIB es refereix, quina relació podria tenir amb el baix nivell d’ensenyament i cultural general? I la cada dia més decreixent implicació —o, almenys co-implicació— de les mares i pares en l’ensenyament dels seus fills i filles? I la consolidació indeturable de la filosofia del mínim esforç possible que ens ofereix, dia sí, dia també, la televisió? I…

Però no, és clar… Quines bajanades…! Com se’ns acut cercar-hi tres peus al gat…? Encara voldran que els polítics, les mares i pares, o la societat consumista on vivim siguem co-responsables de la situació…! Ni parlar-ne, home…! Ni parlar-ne…! Res de culpa o responsabilitat compartida! Els culpables són els mestres i prou…! Al cap i a la fi, són el boc expiatori perfecte: com que fan força més vacances que la majoria, a quin ingenu amb trenta dies festius a l’any se li podria acudir de defensar-los…?

dijous, 17 de maig del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix

No cal empastifar-ho tot!

jun 11th, 2010
by .
No comments yet

No podia tenir més raó José Montilla, en referir-se a la possibilitat d’ampliar les investigacions parlamentàries als casos Pretòria i Informes i assegurar que no calia “empastifar-ho tot”. Res més cert, en moments com l’actual, en que la crisi s’estén sobre el prestigi de la classe política, no convé en absolut tractar de “posar-ho tot en un mateix sac” ni de “donar la sensació” que els polítics opten per “tapar-se les seves vergonyes quan hi ha sospites de corrupció”.

Tractar d’aconseguir que la ciutadania recobri la seva confiança en la honorabilitat i netedat dels seus representants polítics hauria d’ésser, sense cap mena de dubte, un dels objectius principals dels partits. Cal, abans de res, una regeneració moral. Ho remarcà admirablement bé Montilla: “no convé que quedi un espècie de sospita generalitzada, convé aclarir les coses”, sense “treure draps bruts” ja que això no faria més que “erosionar la confiança de tots plegats”.

Com es podria pensar en una millor manera d’aclarir les coses i d’ajudar en recobrar la confiança que creant una comissió d’investigació sobre un assumpte sotmès a procediment judicial? Amb major raó quan es crea només per un dels casos, excloent-ne d’altres… Ben segur que això afavorirà alhora tant el prestigi de la classe política com el de la judicial: alguns polítics no han actuat bé; els tribunals tampoc no seran capaços de jutjar-los com caldria…

El PSC-PSOE ha aplicat de nou el seu inqüestionable principi de responsabilitat: per aclarir les coses i evitar una sospita generalitzada sobre la corrupció política res més escaient que crear una sola comissió sobre un sol assumpte…! Quin sentit tindria, estendre-la a altres casos similars? El “i tu més” no s’hi val! No pot ésser més cert: no cal empastifar-ho tot… N’hi ha ben bé prou amb empastifar els altres…! Millor encara si és el teu principal rival polític, aquell que té més opcions de substituir-te al front del govern….

Com es podria fomentar millor la confiança ciutadana en la classe política, tan maltractada darrerament, que investigant només una part de tot el que s’hauria d’investigar?

divendres, 11 de juny del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix

Pla d’Eficiència, Innovació i Austeritat

jun 10th, 2010
by .
No comments yet

Llegim amb enorme satisfacció que l’Ajuntament, “valorant que l’actual situació requereix adoptar mesures d’estalvi”, ha decidit suprimir la tradicional recepció oficial que oferia a les entitats i associacions des de fa vint anys per Festa Major. Un acte que, segons la nota de premsa del consistori, contribuïa a “fomentar la interrelació entre les entitats i les associacions culturals, socials, econòmiques, esportives i polítiques de la ciutat”.

Tot i que el redactat trasllueix una actitud paternalista i messiànica del tot innecessària —les entitats egarenques es relacionen quotidianament amb una natural continuïtat sense necessitar la seva contribució ni la seva ingerència…— cal que celebrem la seva voluntat d’eliminar despeses que no siguin del tot imprescindibles. Només ens cal esperar que siguin coherents apliquin amb el mateix rigor aquest criteri d’estalvi a altres activitats de la Festa Major, sobretot a aquelles de caràcter protocol·lari relacionades amb els poders fàctics: església, banca o empresariat.

Ja que ens asseguren la decisió es basa en el Pla d’Eficiència, Innovació i Austeritat, potser seria bona idea analitzar-lo amb minuciositat. D’entrada, el primer que sorprèn és assabentar-se que, al contrari del que podria pensar-se, personatges històrics com Aristòtil, Confuci, Thomas Jefferson o Francis Bacon eren espanyols i en espanyol escrivien: els seus “consells sobre el govern” apareixen en aquest idioma, a la pàgina 11. (Copiats literalment, cal dir-ho, d’una pàgina de proverbis d’Internet…). Pel que es refereix a Sèneca, l’únic dels esmentats que les enciclopèdies asseguren que va néixer a la Península Ibèrica, sembla que no usava la llengua llatina, als seus escrits, sinó l’altra lengua comuna universal…!

No escriví les seves Epistvlae ad Lvcilivm, en llatí, com creiem fins ara, sinó en espanyol. Això sí, en un de ben antic: “Non quia difficilia sunt non audemus, sed quia non audemus difficilia sunt” expressava el savi antic al Llibre XVII, CIV, de les seves Lletres a Lucili, (Fundació Bernat Metge, MCMXXXI). Frase que, segons el Dr. Carles Cardó, podríem traduir d’aquesta manera: “No és que no gosem perquè (les coses) siguin difícils, sinó que són difícils perquè no gosem.”

Deixant de banda aquest detall —que, per més que ho pugui semblar, no és ni anecdòtic ni circumstancial, sinó que demostra els evidents perills de la diglòssia…— no podem més que mostrar la nostra alegria pel fet que les despeses corrents del capítol 2 es reduïssin quasi un 14 % l’any 2009 en comparació amb el 2008, segons el quadre de la pàgina 51 del Pla esmentat. Amb major raó, quan la reducció fou del 41,72 % en “Publicitat i propaganda”, del 67,53 % en “Estudis i treballs tècnics” i del 27,27 % en “Dietes de càrrecs electius”. (Tot i que 272.000 € en aquest concepte segueixen més semblant excessius per a la nostra ciutat…).

Minvar i racionalitzar el cost de l’administració pública és una notícia que cal acollir sempre amb els braços oberts. Amb tot, una vegada llegit per complet el Pla i examinades amb detall les seves xifres, no puc evitar alliberar-me d’una sensació ben engavanyadora: si tenim en compte que, només en els capítols 2 i 4, l’estalvi d’un any a l’altre ha estat de 2’7 milions d’euros, més que d’un “esforç de contenció” l’any 2009, no fa la impressió—o, si més no, la pot fer— que el problema ha estat que el nostre consistori va actuar amb massa liberalitat econòmica, amb massa màniga ample, el 2008?

No serà, el que ens presenten com a excepcional és el que hauria d’haver estat normal des de fa anys? O el que és el mateix: si es podien oferir els mateixos serveis per un import molt menor, per què es van gastar 2’7 milions més dels que no eren necessaris?  Una pregunta que potser alguns consideraran insidiosa, però que caldria que tinguem ben present, quan sentim o llegim que es feliciten per estalvis que han fet… i no feien!

dijous, 10 de juny del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix

Montilla, el nostre referent…

jun 5th, 2010
by .
No comments yet

Des que va començar a figurar en primera línia política, a José Montilla se li ha retret des de quasi tots els àmbits —llevat del seu periòdic amic— el seu lideratge. S’ha destacat profusament que és una persona mancada de carisma, d’empenta i de capacitat d’il·lusionar, de generar i de contagiar l’entusiasme que el qualsevol país necessita. Amb major raó quan van mal dades i el desànim general ho contamina tot i amenaça amb ensulsiar el que tants anys va costar de bastir. Fins els menys equànimes reconeixen que el seu caràcter, discret i modest, té ben poc d’engrescador.

Se li ha criticat, també, el to monòton, quasi monocord, dels seus discursos i manifestacions públiques. La sonsònia i la tediosa insipidesa dels seus parlaments és una evidència tan palmària que no la posa en dubte ningú, ni tan sols els seus més fidels i acèrrims prosèlits. Tant és així que, per minimitzar la rellevància de la seva palesa manca de facilitat de paraula, algun dels seus assessors idea aquella frase cèlebre que afirma que el PSC-PSOE no se centrarà en les “paraules” sinó en els “fets”. Convertint, complint la seva obligació com a publicistes de partit, la necessitat en virtut.

Partint d’aquests principis i d’aquest punt de vista, alguns han gosat fins i tot aventurar-se en una anàlisi més arriscada i conflictiva. Submergint-se potser en un àmbit més personal, més privat, han gosat emfatitzar la seva manca de formació acadèmica, el seu perfil professional i polític baix, més pragmàtic i utilitarista que no pas brillant. Dins d’aquest grup de detractors, n’hi ha encara alguns que recalquen que la imatge del país quedà irremissiblement maculada pel fet que ocupi el càrrec que ocupa una persona que no domina perfectament, almenys, una llengua estrangera. Singularment, l’anglès, la lingua franca del segle XXI.

En qualsevol cas, es comparteixin o no aquestes opinions discutibles, el que no li pot negar ningú a Montilla, per més que es deixi ofuscar per la tèrbola boira del seu partidisme, és estar en possessió d’una virtut que esdevé primordial per a qualsevol polític: la seva inqüestionable coherència, la fidelitat increbantable a la paraula donada! Una característica fonamental, que permet diferenciar els polítics de primera categoria dels que no ho són. Només els personatges de gran talla, d’alçària indiscutible, garanteixen una coherència sòlida, de pedra picada.

En ocasió dels incendis d’Horta de Sant Joan, quan l’oposició li reclamava que prengués mesures que facilitessin l’aclariment dels fets, declarà que mai no havia “partidari de crear una comissió d’investigació parlamentària quan hi ha en marxa un procés judicial”. Convicció que reafirmà fermament tant quan se li exigia una actuacions en el cas dels informes innecessaris i quan es donà a conèixer l’anomenat “Cas Millet”. Argüint, exactament els mateixos motius: no entorpir ni condicionar la feina de la Justícia.

Cal celebrar que s’hagi mantingut fins al final fidel a ell mateix, no deixant-se pressionar ni condicionar pels seus socis de govern. En realitat, no podia és de cap altra manera… Com s’hauria entès o justificat que José Montilla, el paradigma català de la integritat i la coherència personal i política, hagués votat a favor de la creació d’una comissió d’investigació en que no creia i que poc temps enrere assegurava que “no era necessària”?

No és cert que, en temps de crisi, més que un líder o un messies quimèric, el que el país necessita és un model de conducta? No ens cal, avui més que mai, un referent sòlid i indiscutible en que emmirallar-nos, que esdevingui el garant permanent de l’estabilitat i la confiança…?

dissabte, 5 de juny del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix

Antisemitisme i islamofòbia

jun 3rd, 2010
by .
1 comment

Cada dia que passa es van estrenyent més i més els límits de les llibertats. De les llibertats i dels drets humans en general, però sobretot de la de pensament. La croada de la intransigència, de la subjectivitat i de la defensa aferrissada i indiscriminada de les pròpies conviccions va guanyant terreny de manera inexorable. Les opinions, esdevenen justificacions. En realitat, massa sovint, les paraules es converteixen en armes de defensa, de defensa de l’indefensable; municions per justificar allò que no és —ni mai podrà ésser— justificable. El goebbelisme s’estén, indeturable.

Dissortadament, la praxis manipuladora  i criminalitzadora de George Bush, Tony Blair i Aznar ha acabat assolint, pòstumament, la seva major victòria: l’eradicació de la objectivitat o del rigor analític. Allò que tant es va criticar als seus governs respectius en ocasió de la guerra preventiva d’Iraq s’ha acabat convertint en pauta de conducta: si no estàs amb mi, estàs en contra. Aquell principi basat en la confrontació, en l’estigmatització dels que no pensen com un mateix, s’ha imposat arreu.

La idea de partida no podia ésser més bàsica ni més elemental, més a l’abast de les mentalitats més primigènies i, per consegüent, més falsa ni tramposa: si no estaves a favor de la intervenció militar de seguretat a l’Iraq eres un antidemòcrata que defensaves Shadam Hussein, el sanguinari dictador que no mostrava cap mena de respecte pels Drets Humans. Com si no existís cap altre mètode alternatiu que permetés foragitar-lo del seu país…! Res de mitges tintes: blanc o negre!

Una teoria simplificadora i perillosa, que duia a un carreró sense sortida: només recolzant la guerra —una guerra, recordem-ho, il·legal i desautoritzada per l’ONU— et proclamaves defensor dels drets humans…! L’actitud que s’hauria d’haver considerat més lògica i raonable, més equànime, quedava descartada: oposar-te a la croada contra l’eix del mal, a la intervenció militar tal i com sempre t’havies oposat a al règim del terror de Saddam Hussein. I, precisament, pel mateix motiu que t’hi havies oposat des del primer dia: evitar víctimes entre la població civil. Era, sens dubte, un parany sense sortida.

Un parany nefast que fa la impressió que hagi acabat enxampant en la seva pèrfida xarxa quasi tothom… Ho comprovem des de fa temps amb l’etern conflicte entre Israel i Palestina. En aquest afer etern, complex i enrevessat, s’ha tendit a la més absurda i irracional simplificació: o fas costat als uns o als altres! Tampoc s’hi admeten les mitges tintes ni les posicions mínimament equilibrades: o ets un ultraconservador totalitari antiislamista o ets un militant d’extrema esquerra antisionista i partidari del terrorisme jihadista…

En el primer cas, afanyat a defensar l’estat Hebreu cada vegada que s’entesta en convertir el seu exèrcit en una màquina de garantir la seguretat dels seus a canvi de la vida dels altres. En el segon, a titllar Israel d’estat assassí que pretén esborrar del seu territori la població palestina. En els dos casos, cal que ho facis de manera incondicional, tan arrauxada com et sigui possible, sense treure’t la bena partidista —quasi gosaria dir-ne integrista— dels ulls, sucant la tinta en les vísceres i escrivint amb la bilis més fosca.

Si ets pro-israelià, no t’oblidis mai de referir-te, una vegada rere l’altra, obsessivament, als enemics d’Israel, a la constant provocació islamista, al seu antisemitisme malaltís, a la seva inequívoca voluntat d’expulsar els hebreus de la terra que ocupen, a culpar en exclusiva a Hamas i als seus atacs terroristes, a recalcar la manca de democràcia de la majoria dels estats àrabs… I no se t’acudeixi mai, però mai dels mais, afirmar en contrapartida que Israel hauria de complir les resolucions de l’ONU, que hauria d’abandonar les zones ocupades il·legalment i, per damunt de tot que hauria de demostrar —amb fets i no pas amb paraules— la seva teòrica condició d’únic estat democràtic a l’Orient Pròxim: respectant els drets humans elementals de tots els ciutadans del seu territori, siguin hebreus o àrabs.

Per contra, si ets propalestí, insisteix compulsivament en la violació de les normes internacionals d’Israel, en el seu abús de la força armada, en definir-los com a feixistes, usa sempre el terme assassinats en comptes de morts, recorda cada dos per tres la crisi humanitària i l’asfixia social que pateixen la franja de Gaza i els altres territoris palestins, culpa en exclusiva de tot a la voluntat genocida dels israelians, al seu desig de causar el màxim nombre de víctimes possible entre la indefensa i pacífica població palestina… I, per res del món, no caiguis en la temptació de condemnar, al mateix temps, la invocació de Hamas a esborrar l’estat hebreu del mapa, el seu recurs al terrorisme, el seu fanatisme integrista o les seves maneres totalitàries.

En síntesi, convé que tots plegats (polítics, periodistes i articulistes) seguim esforçant-nos en seguir dividint els israelians i els palestins entre els bons i els dolents —segons les fílies i les fòbies de cadascú, és clar— sense matisos ni precisions i cultivant l’odi i la confrontació… No fos cas que, en un moment de feblesa, se’ns acudís mirar-nos el món sense prejudicis ni idees preestablertes, procurant ésser objectius i mesurats, contribuint així, en la mesura de les nostres possibilitats a llaurar la llavor de la pau, el diàleg i l’entesa…

Perquè, ja se sap: armats només amb bones intencions —amb allò que alguns titllen de bonisme— no s’arriba mai enlloc… No hi ha dubte: és preferible silenciar les veus, les paraules (i les consciències) diverses i permetre que segueixin parlant les armes…!

dijous, 3 de juny del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix

?

Features Stats Integration Plugin developed by YD