Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

maig, 2010:

Diari de Praga (1941-1942), de Petr Ginz

mai 30th, 2010
by .
No comments yet

Durant molts anys hi ha hagut un llibre que ha descrit millor que cap altre els efectes del nazisme: el Diari d’Anna Frank. La cèlebre obra de la jove Anna — Anne, en realitat— ha esdevingut un referent de primera mà per conèixer els patiments i desventures que comportà per a una família qualssevol la persecució dels jueus per part del feixisme alemany. Obligats a fugir del seu país l’any 1933 per l’arribada al poder de Hitler, es refugiaren a Holanda. En ésser envaïda pel Tercer Reich, s’hagueren de recloure en unes golfes.

.Per desgràcia, ni el seu amagatall —al que es referia com “la cambra de darrera”— va evitar que tant ella com els seus fossin descoberts per la temible Gestapo i conduits a diversos camps de concentració. Com tants d’altres jueus, la seva mare, la seva germana i ella mateixa foren exterminades sense compassió. Tan sols el seu pare se’n salvà al darrer moment. Fou precisament ell l’encarregat de publicar l’any 1946 el diari de la seva filla, recobrat de manera miraculosa. Des de llavors s’ha editat en més de mig centenar de llengües. I, fins ara, constituïa —junt amb les esgarrifoses obres de Primo Levi— un dels testimonis més directes sobre els horrors del nacionalsocialisme.

Des de fa uns anys, en poden afegir un altre: el Diari de Praga (1941-1942), de Petr Ginz, D’un dia per l’altre, Quaderns Crema, 2006. Escrit per un jove de Praga entre els 13 i els 15 anys, narra les vicissituds que hagueren de sofrir els jueus txecs des de l’arribada del nazisme. Amb un estil auster i directe, en notes generalment succintes, hi anava deixant constància de les continues novetats que s’anaven produint al seu barri, que cada dia que passava esdevenia més i més una presó asfixiant.

Progressivament, amb un pla que tan sols una ment malaltissa i sàdica podia haver ideat, els drets i les llibertats del seu poble es reduïen i es reduïen, fins a esdevenir poc més que uns purs esclaus reclosos a les seves pròpies cases. Amb la ingenuïtat infantil que li corresponia, prenia nota de les increïbles situacions que s’anaven succeint. Quina esgarrifança ens fa sentir, quan expressa la seva incomprensió per la deportació que van patint, un rere l’altre, tots els seus veïns i coneguts…! Incapaç de concebre la maldat —i menys encara la maldat duta fins al darrer extrem de la solució final o “Shoah” ideada per Heinrich Himmler— no podia ni tan sols sospitar que desapareixien per no tornar mai més, que marxaven per a fer front a l’extermini.

Editat i anotat curosament per la seva germana, Chava Pressburger, ens ofereix una nova oportunitat de fer una mirada a un dels moments més foscos de la història recent de la humanitat, acompanyant al seu jove autor en el desvetllament d’una vida que l’acabaria conduint a la mort. Tot i que, reconeguem-ho, no assoleix la grandesa ni l’interès dels escrits d’Anne Frank, no deixa d’ésser un document altament recomanable per lluitar contra l’oblit i la desmemòria. Per evitar el retorn d’un infern atroç que mai no s’hauria d’haver produït…

Cal remarcar, per fi, que mai no ens hauria estat possible conèixer els apunts de Petr Ginz de no haver-se produït tot un seguit de concatenacions casuals, regides per un atzar del tot imaginable. Tant que ben segur que el jutjaríem com a inversemblant, si formés part d’una novel·la. No dubtaríem en assegurar que l’argumentació de la troballa estava massa agafat pels pèls… Un seguit de casualitats que s’iniciaren amb l’enlairament transbordador espacial Columbia, el 2003 i que acabaren desembocant en el descobriment del diari tant de temps perdut.

Transcric, per acabar, un paràgraf que m’ha recordat enormement el poema de Martin Niemöller, “Quan els nazis van venir pels comunistes”:

«Diumenge 1 de gener del 1942 [...] Al matí he fet els deures. A banda d’això, res d’especial. De fet, en passen de tots els colors, però ni es veu. Allò que ara és ben habitual, en temps normals despertaria una commoció. Els jueus, per exemple, no poden comprar fruita, oques ni aus en general, formatges, cebes, alls, ni moltes altres coses. Les cartilles de racionament de tabac no les reben ni els presoners, ni els bojos ni els jueus. No poden anar al cotxe de davant dels tramvies, ni dels autobusos, ni dels troleibusos; no poden passejar per la vora del riu, etc., etc.»

diumenge, 30 de maig del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

Comparteix

Ells i nosaltres…

mai 29th, 2010
by .
No comments yet

Les grans crisis econòmiques, causades pels més poderosos, acostumen a provocar una crisi social devastadora, que afecta principalment als més febles. Per si això fos poc, és habitual que vinguin acompanyades de tot un seguit de situacions extremes que tendeixen a fer aflorar els instints més primaris, viscerals i negatius de la ciutadania. Reaccions bàrbares que habitualment les normes d’educació i la moral reprimeixen i controlen.

Una de les primeres reaccions que acostumen a aparèixer és un perillosíssim espectre que es manté latent, aletargat, durant les èpoques de bonança: el racisme. Racisme que ben aviat esdevé xenofòbia. De sobte, tots aquells que van arribar de fora d’un país i van permetre que assolís un nivell de benestar més que raonable, en encarregar-se de les feines que els nacionals no volien fer, quan arriben moments de dificultat econòmica, es converteixen en caps de turc —quan no en ase dels cops…

Els estrangers —més concretament, els estrangers pobres, aquells que s’han vist obligats a deixar la seva terra per sobreviure— són convertits en culpables de tot. “Han vingut a prendre’ns el treball!”, afirmen desvergonyidament aquells que fins quatre dies enrere somreien amb commiseració quan se’ls trobaven ocupant-se de les feines més baixes i desagradables.

Malauradament, sembla que no siguem capaços d’aprendre de la història, ni tan sols de la més recent. D’aquella història de dolor i de maldat sense límits que suposà el feixisme de meitats del segle passat. D’un feixisme atroç i sense sentiments, capitanejat pel nacionalsocialisme alemany, que s’escudà en el sentiment antisemita per tractar de dur a terme sinó el més gran, almenys un dels més grans genocidis de tots els temps. Les imatges dels camps de concentració —a l’igual, cal dir-ho, dels efectes de les dues bombes atòmiques i de la repressió stalinista— mai no serà possible esborrar-les de les nostres ments…

Amb tot, sembla que aquella catàstrofe sense precedents coneguts ni tan sols serveix per evitar que es pugui tornar a repetir: hi ha uns quants inconscients sense escrúpols que no dubten en aprofitar les situacions de patiment i tensió per llaurar la llavor àcida de l’odi i la intolerància. Per convertir el que és diferent en l’adversari —o pitjor encara, l’enemic— a perseguir. A perseguir sense pietat i, si no s’atura la irracionalitat a temps, a bandejar o, quan s’han traspassat els límits i s’arriba a l’extrem de la desesperació, a sacrificar.

L’experiència històrica no pot ésser més diàfana ni paradigmàtica: qui sembra ira, recollirà violència. Violència contra els més innocents, indefensos i desprotegits. És per això que, en circumstàncies com l’actual, seria bo que tinguéssim sempre present el cèlebre poema premonitori que va escriure el religiós luterà Martin Niemöller —tot i que sovint s’atribueix de manera incorrecta a Bertolt Brecht— titulat “Quan els nazis van venir pels comunistes”:

Quan els nazis van venir a cercar els comunistes,
vaig guardar silenci;
jo no era un comunista.

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci;
jo no era un socialdemòcrata.

Quan van venir a cercar els sindicalistes,
no vaig protestar;
jo no era un socialista.

Quan van venir a cercar els jueus,
no vaig protestar;
jo no era un jueu.

Quan van venir a cercar-me,
no restava ningú que pogués protestar.

Confiem que no calgui tornar-lo a recordar, de nou, quan ja sigui massa tard…! Quan, altra vegada, ja no resti ningú per protestar…

dissabte, 29 de maig del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.cat

Safe Creative #1004105959699

Comparteix

Cal que acatem la sentència de l’Estatut

mai 27th, 2010
by .
1 comment

Des de fa un parell de mesos des dels diversos vessants del nacionalisme espanyol es repeteix amb una insistència quasi malaltissa que els ciutadans i ciudatanes catalans hem d’acatar disciplinadament la sentència que el diligent i veloç Tribunal Constitucional emetrà sobre l’Estatut. Preveient, no cal dir-ho, que comportarà una i nova i important retallada del text. Tanmateix, ens comminen a que l’acceptem sense fer escarafalls ni declaracions fora de to.

Sense cap mena de complex afirmen que, per damunt de les conviccions i opinions, cal respectar el principi de la legalitat dels processos judicials i de l’actuació del Tribunal. La seva fonamentació no pot ésser més sòlida i inqüestionable: qualsevol demòcrata ha d’acceptar sotmetre’s a l’imperi de la llei, sense excuses ni justificacions.

Paradoxalment, la immensa majoria dels que ara defensen amb suposada convicció la prevalença de la llei són els mateixos que atacaven sense cap mena de mirament ni respecte el redactat de l’Estatut, tant quan era en fase d’elaboració com quan el Parlament l’aprovà amb gairebé el 90 % dels vots a favor. Sense tenir en compte que s’havien seguit al peu de la lletra tots i cadascuns dels passos processalment imprescindibles per aprovar una Llei Orgànica tan essencial com aquesta, no dubtaven en convertir-la en objecte de les més bàrbares i forassenyades diatribes. Per damunt de la legalitat del text, asseguraven, calia respectar la voluntat de la ciutadania, que no mostrava cap interès pel nou Estatut. Ja que, segons el seu parer, no formava part dels “problemes reals” de la població.

Ara, per contra, quan tot fa pensar que el text estatutari final satisfarà més al nacionalisme espanyol que no pas al català, cal que siguem respectuosos amb la legalitat…! Ara, després de patir la generosa retallada del Congrés dels Diputats i el més que provable aigualiment que li aplicarà el Tribunal Constitucional… Ho recordava fa un mes la Presidenta del mateix Tribunal, Maria Emilia Casas: “Només la fidelitat al sistema, això és, la lleialtat constitucional constitueix l’únic criteri per fer vives les regles de convivència que lliurement ens hem donat”.

Convindria demanar-nos: a quina legalitat o lleialtat es refereixen? A la mateixa que han demostrat ells respectant la normativa vigent? Per exemple, l’article 152.2 de la Constitució, que indica que els estatuts d’autonomia “només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum”? O l’article 159, que exposa que els 8 dels 12 Magistrats del Tribunal Constitucional seran escollits “per majoria de les tres cinquenes parts” dels membres del Congrés i del Senat”, respectivament? És lleial constitucionalment l’actuació del PSOE i del PP, quan cadascun d’ells escull els seus candidats i després es limiten a fingir que els han aprovats tots per les tres cinquenes parts de les cambres?

Potser ens demanen un respecte similar al que han manifestat ells amb l’article 17 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, que estableix que els Magistrats seran designats “per nou anys, renovant-se el Tribunal per terceres parts cada tres”? O a l’article 233 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, que determina que “Les deliberacions dels tribunals són secretes. També ho serà el resultat de les votacions”? O al 417 de la mateixa llei, que considera “falta molt greu” tant, al seu punt 9, “l’endarreriment injustificat i reiterat en la iniciació, tramitació o resolució dels processos”, com (punt.     12) “La revelació pel jutge o magistrat de fets o dades conegudes en l’exercici de la seva funció”?

«Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan». Si els magistrats no fossin escollits únicament per interessos partidistes, si 4 d’ells no tinguessin la seva designació caducada des de fa quasi tres anys, si un cinquè d’ells no estigués recusat, si el sisè no hagués mort sense ésser reemplaçat segurament resultaria més senzill —i, sobretot, molt més coherent— exigir lleialtat constitucional…!

dijous, 27 de maig del mmx

© Xavier Serrahima 2012

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 29 de maig del 2o1o

Cartes d’amor i d’exili, Ferran Soldevila – Rosa Leveroni

mai 22nd, 2010
by .
No comments yet

Sens dubte la informàtica ha comportat uns avanços de primera categoria per a la civilització occidental. En certa manera la xarxa quasi infinita d’Internet —i, en general, l’anomenada Societat de la Informació— ha permès acomplir el vell somni de l’enciclopedisme il·lustrat francès del segle XVIII: posar a l’abast de la majoria els coneixement que sempre havien estat tan sols a disposició d’una reduïdíssima minoria de la població.

Les millores en les telecomunicacions, que han possibilitat la consolidació de la telefonia sense fils i la consegüent generalització del correu electrònic, han suposat una immediatesa que hauria estat del tot impensable trenta anys enrere. Una immediatesa que, al costat dels seus innegables beneficis, presenta —si més no, els pot o podria presentar— algunes llacunes o zones d’ombra. Principalment pel que es refereix a la preservació de la paraula escrita. Preservació que l’escriptura sobre paper, ja fos a mà o a màquina, garantia o facultava.

Els antics foren els primers que prengueren consciència de la importància de comptar amb mitjans que permetessin la fixació de la paraula. Ho recorda la vella dita “Verba volant, scripta manent”. Amb la immediatesa que ens forneix la generalització de la comunicació electrònica, sorgeix altra vegada el perill que l’scripta no manent. El processador de text, que tan facilita la feina de l’escriptor, no pot suposar la pèrdua irreversible dels originals i esbossos previs que permeten accedir a la gènesi i desenvolupament de la seva obra?

Cartes d'Amor i d'exili, Soldevilla / Leveroni

Cartes d'Amor i d'exili, Soldevilla / Leveroni

M’hi ha fet pensar l’edició de les Cartes d’amor i exili, de Ferran Soldevila i Rosa Leveroni (la Memòria i els dies, Edicions Viena, 2009), un exhaustiu recull de la correspondència que aquests dos escriptors es van encreuar durant més de quaranta anys: 1933-1969. Mentre llegia aquest més que interessant document, no podia evitar de pensar: què hauria succeït amb les seves lletres si les haguessin intercanviat mitjançant un mitjà tan veloç però alhora tan evanescent com el correu electrònic? Les haurien impreses? S’haurien quedat en algun vell disc dur oblidat ves a saber on, potser irrecuperable? S’haurien perdut irremissiblement?

Hipòtesi, cal que ho digui d’entrada, ben terrible: el recull ens permet, no tan sols conèixer amb profunditat el caràcter i el pensament de dos dels intel·lectuals catalans més rellevants del segle passat, sinó que ens privarien d’una més que agradable i estimulant lectura. En general, aquests tipus d’obres presenten un interès restringit, adreçat sobretot als estudiosos de la creació o la vida dels autors implicats. Són, doncs, destinats a un públic minoritari, captivat per la literatura i tot allò que l’envolta.

Tanmateix, en aquest cas s’hi afegeix un interès suplementari: el volum admet, almenys, un doble nivell de lectura. (Dic “almenys” perquè sens dubte n’hi podria incloure un tercer: el purament històric o de reflex d’una època —en aquest cas, d’una que alguns s’entesten en que oblidem…). A banda de l’acadèmica, l’obra permet una lectura literària strictu senso: si ens hi submergim sense prevencions, oblidant-nos del noms dels protagonistes, el seu redactat i la seva força ens convida a llegir-la com una novel·la. Com una d’aquells novel·les epistolars del segle XIX. I el que és més important, com una esplèndida creació literària, tant des del punt de vista formal com argumental.

Fins a tal extrem és així que, sovint, quan et deixes endur pel seu ritme seductor, quasi et resulta impossible creure que no es tracta d’una novel·la. D’una novel·la mil·limètricament bastida pel seu autor. La història de l’amor entre Rosa Leveroni i Ferran Soldevila ens corprèn i ens subjuga, mantenint la nostra tensió i en nostre interès pàgina rere pàgina: serà correspost, finalment, l’enamorament de Rosa, la jove estudiant, per Ferran, el seu professor? O serà una nova mostra de l’amor impossible entre una noia i un home casat?

Qüestions que no rebran resposta més que ben entrada la segona meitat del llibre. És per aquest motiu que, malgrat no tractar-se de cap obra de creació pròpiament dita —de fet, ni pròpiament ni impròpia…— em permetria la gosadia insensata d’aconsellar, al possible lector que s’acosti a Cartes d’amor i exili sense conèixer prèviament quin fou el grau real d’intimitat entre els dos corresponsals, que converteixi el pròleg en epíleg: que el llegeixi un cop enllestida l’obra. Entenc que convé que sigui la pròpia lectura la que, a poc a poc, tast a tast, vagi desteixint el teixit del dubte —o, si es vol, del misteri.

Sóc conscient que no deixa d’ésser una proposta arriscada i poc convencional. Ben segur que sí, però no em puc estar de recomanar-la. De la mateixa manera que no fa pas gaire assenyalava que Els quaderns de Malte de Rilke —publicada casualment també per Edicions Viena— la considerava més un dietari o un assaig que no pas una novel·la, en aquest cas en faig la lectura oposada: aquesta curosa edició de les cartes de Leveroni i Soldevilla hauria pogut esdevenir una novel·la —una extraordinària novel·la. Una novel·la que seria, justament, l’altra cara de Madame Bobary…

Sense que això —m’afanyo a aclarir-ho— li llevi gens la seva innegable rellevància com a document literari i històric. Ans al contrari, la lectura com a novel·la és complementària de l’acadèmica. Més encara, l’enriqueix. Entre d’altres raons, perquè els seus curadors (Abraham Molino i Enric Pujol) han demostrat com és possible, amb molt d’esforç i dedicació, combinar l’erudició amb la divulgació, el coneixement amb l’interès, l’academicisme amb l’accessibilitat.

Per aquest motiu, precisament, remarco que aconsello convertir el seu pròleg en epíleg, en cap cas negligir-lo o deixar-lo de banda. Seria un error majúscul: conté dades del tot imprescindibles per aprofundir la vida i obra de Leveroni i Soldevila. No tan sols això, convida, una vegada clos aquest volum epistolar, a llegir les obres que han tingut en consideració, que són al·ludides sovint en les notes: els Dietaris de l’historiador i les Confessions i quaderns íntims de la poetessa. En realitat, més que convidar-hi, gairebé converteixen la seva lectura en una necessitat ineludible.

Tan acurada i exemplar considero la seva edició que quasi no m’atreveixo a fes esment d’un parell de mancances que m’ha semblat trobar-hi. La primera, de caire potser accessori, que no s’ofereix (ja sigui a peu de pàgina o en annex) la versió original de les lletres redactades en francès. La segona, aquesta sí, inexcusable en una obra d’aquesta mena, la manca d’un índex d’obres i, sobretot, de persones esmentades.

Una darrera recomanació —si se’m permet afegir un paràgraf més en aquesta nota de lectura més prolixa que no és habitual…— per als lectors: abans d’iniciar la lectura de les cartes, aconseguiu un exemplar de la Poesia de Rosa Leveroni (Cara i creu, Edicions 62, 1981) i poseu-la ben a prop vostre: sovint us abellirà assaborir-les. O, millor encara, assaborir-les de nou!

Cal, encara, una prova de la qualitat literària de la correspondència?

«[Em dius] que has rebut moltes cartes i et fas un embolic, tot coses encoratjadores. Per què no em dius, francament, que et cansen o que no t’interessen ja?, que tens altres coses en què pensar, més noves, més interessants? Digues-m’ho, digues-m’ho d’un cop, a veure si puc arrencar-me aquest amor que m’obsessiona i que és la meva vida i la meva mort! Però no m’ho diguis, amor, no podria resistir-ho. Tingues compassió de mi, si el record de la teva afecció pretèrita t’és encara agradable, menteix piadosament… Però no, no és possible, si fos veritat, si el meu amor era per tu, només un episodi, em mataria…»

dissabte, 22 de maig del mmx

© Xavier Serrahima 201o

Comparteix

Garzón: paladí dels Drets Humans

mai 20th, 2010
by .
No comments yet

Tots aquells que ens considerem demòcrates —si és que aquesta denominació encara té algun sentit…— no podem més que solidaritzar-nos amb la persona que al llarg dels darrers decennis ha representat i defensat millor i amb major convicció els drets humans a l’estat espanyol: el gran paladí de la justícia universal, Baltasar Garzón.  Com ens podríem llevar al matí i mirar-nos al mirall si no féssim costat a aquest infatigable i insubornable perquisidor de mafiosos, bàrbars dictadors, polítics corruptes i terroristes de tota mena…!

Cal, per consegüent, que ens llevem la son de les orelles i ens afanyem a signar un manifest a favor del jutge més emblemàtic i característic de la cada dia més imprescindible, objectiva, despolititzada i infal·lible Audiencia Nacional… Abans de res, doncs, felicitar a tots aquells que s’han afegit a la campanya a favor del magistrat més respectuós amb els drets humans que la història mai hagi conegut! Felicitats, doncs, entre d’altres, a Rosa Regàs, Pilar Rahola, Mercedes Milá, Juan Marsé, Isabel Coixet, Carlos Jiménez Villarejo, Joan Manuel Serrat.

Davant de l’hostil i imperdonable fustigament que està patint el pobre Garzón per part de la dreta més cavernària —sovint més propera a la casernària que no convindria— potser recobrar la sapientíssima proposta d’uns anys enrere que pretenia presentar la seva candidatura a Premi Nobel de la Pau 2002. L’infatigable lluita a favor dels drets humans que ha dut a terme al llarg dels darrers decennis el més modest i discret jutge de l’Audiencia Nacional ho mereixeria a bastament…

De fet, segurament ni caldria presentar-ne la candidatura, el selecte jurat suec li concediria directament el Nobel sense necessitat de deliberacions tan aviat com els fos lliurat un breu resum del seu inimitable i immaculat currículum judicial! Ben cert que sí! Només caldria començar adjuntant còpia de la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans de 2 de novembre de 2004, que estimava, en el seu punt 160, que les autoritats judicials de l’estat espanyol, en ocasió de la detenció de 17 independentistes l’any dels Jocs Olímpics, havien violat “l’article 3 de la Convenció per a la salvaguarda dels Drets Humans i les Llibertats fonamentals”!

Article que, sota el títol ben explícit de “Prohibició de la tortura”, estableix que “Ningú no pot ésser sotmès a tortura ni a penes o tractaments inhumans o degradants”… Com podem negar els més alts honors, tan judicials com morals, a l’instructor que ordenà unes detencions que no respectaren aquest principi? Més quan al procés se l’anomenà “operación Garzón”… Que fou, en conseqüència, el responsable d’un processament que, segons el Tribunal, “rebutjà les demandes relacionades amb la incorporació al dossier de les proves aportades al procediment (…) privant-se així de les possibilitats raonables que es pogués fer la llum sobre els fets denunciats [les tortures i tractaments inhumans i degradants] ”.

Si calguessin —tot i que el més provable és que fossin del tot innecessaris— més arguments al seu favor per que els acadèmics d’Estocolm nomenessin, per aclamació, Baltasar Garzón Premi Nobel de la Pau, es podrien presentar addicionalment altres dades que demostren la seva humanitària tendència a equiparar nacionalisme (no espanyol, per descomptat) amb terrorisme: empresonament d’Arnaldo Otegi, de Rafa Díez, exsecretari general de LAB, clausura d’EGIN i EGIN Irratia, tancament de la revista Ardi Beltza, de Gestorak (Proamnistia), il·legalització de Batasuna, de Segi, d’Askatasuna…

Com podem els demòcrates, en aquestes circumstàncies, no afegir-nos a un manifest que tenia el propòsit d’investigar els crims de la dictadura franquista? Com no podem recolzar a un escrit «En suport de Baltasar Garzón», el més coherent i sensible dels jutges, que acusava a Franco i altres membres del seu govern de “detenció il·legal forçada de persones en un marc de crims contra la humanitat”? Què hi pot haver de més horrible, oi senyor magistrat, que la “detenció il·legal” de persones?

Més que no pas el Nobel de la Pau, com no se li ha acudit a ningú proposar-lo com a Comandant Vitalici de les Forces Armades espanyoles, per la seva incessant, innegable i impagable contribució a la defensa de la “integritat territorial” de la “indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible” que en principi la Constitució tan sols encomanava a l’exèrcit?

Un alt honor d’estat que mereix —almenys tant com l’actual Defensor del Pueblo— sobradament aquest inqüestionable paladí dels Drets Humans, aquest martell d’heretges i de trenca-pàtries per la seva irrenunciable defensa dels drets fonamentals: això sí, no pas dels Drets Humans Universals, sinó dels Drets Humans… espanyols!

dijous, 20 de maig del mmx

© Xavier Serrahima 201o

Publicat al Tribuna.cat, el 21 de maig del 2o1o

Comparteix

Consells als joves escriptors, Charles Baudelaire

mai 16th, 2010
by .
No comments yet

El Segle XX comportà a la humanitat en cent anys més canvis transcendentals  dels que s’havien produït en els cinc o sis mil anteriors. Transformacions que se succeïren amb una velocitat tal que fins i tot resultaren difícils d’assumir per la major part de la població. Un ritme accelerat de transformació que s’ha incrementat encara més en els deu anys que duem de segle XXI. Tant és així que ben segur que si traslladéssim un home de 1910 als nostres dies, es mostraria gairebé tan estupefacte com un de 1810 o de 1710.

Si els canvis foren inaudits en general —en alguns casos, fins a capgirar per concepte els principis que durant mil·lennis s’havien considerat immutables— no van ésser menys profunds en el camp de l’art. Les diverses disciplines artístiques esdevingueren les que palesaren amb major precisió la crisi social, cultural i filosòfica que caracteritzà el segle passat des de l’explosió de la Primera Guerra Mundial —anomenada en el seu moment la Gran Guerra. Fou l’art, sens dubte, el que millor sabé reflectir l’ensorrament de tots aquells principis i fonaments que fins aquell moment s’havien considerat inqüestionables.

Des de llavors, provar de definir que és l’art —i, per consegüent, que no és art— s’ha convertit en un repte de primera o primeríssima magnitud: en perdre’s el fonament darrer de totes les coses, aquella creença multisecular que tot era com havia d’ésser, que tot era com havia d’ésser i només podia ésser d’aquella manera, la humanitat se situà al caire de l’abisme. Descobrí, tot d’una, els perills i riscos de la llibertat, d’acarar tota sola l’existència, de dependre tan sols d’ella mateixa. L’existencialisme i l’angoixa kierkegardiana havien de sorgir necessàriament.

En literatura i, més en concret, en poesia, el temor a l’abisme, la responsabilitat individual d’acarar-se al no-res amb les mans buides, sense un fonament darrer que ens emparés, suposà l’anul·lació definitiva dels cànons i les definicions establertes. Calia establir, de bell nou, que era o podia ésser la poesia. Debolides les regles eternes la responsabilitat de decidir atuïa i paralitzava els creadors: era factible seguir fent poesia quan el món sencer s’ensulsiava? Les regles potser encarcaraven o limitaven la creació; la seva absència, acorava els esperits i sangglaçava les plomes…

 Un ambient d’incertesa i de dubtes com aquest justificà amb escreix que Charles Baudelaire fes públic el seu parer sobre què era o no poesia i, per damunt de tot, quina era la funció que aquesta art elevada havia de complir en una societat tan canviant com la que li tocà viure. Reflexions que ens permet assaborir el recull Consells als Joves escriptors, Editorial Columna, 1996. Des del seu privilegiat punt de vista, la poesia havia d’ésser, sobretot, art, creació espiritual.

Provar de sintetitzar, d’extractar o d’interpretar les seves idees suposa, com a mínim, una temeritat. Una gosadia que tan sols algú dotat d’una genialitat propera a la seva podria proposar-se. La resta dels mortals no podem fer més que recomanar-ne la lectura —la seva atenta lectura—, sobretot a tots aquells que pretenguin definir-se o que el defineixin com a poetes. No m’aventuraré a afirmar que es tracti d’una lectura imprescindible —en primer lloc, perquè sóc al·lèrgic als cànons; en segon, perquè abans de res caldria a la llista d’ineludibles la seva creació poètica— però no tinc cap dubte que comportarà una alegria i un enriquiment a qualsevol ànima sensible que senti interès per l’art de les paraules.

Em cal limitar-me, doncs, a oferir una modesta aproximació. Amb cap altre ànim, ho adverteixo d’entrada, que el purament orientatiu. Més que com a anàlisi, com a temptador tast que convidi a la seva lectura. Apunts presos a rajaploma sobre aquells trets que segons Baudelaire defineixen un concepte tan poc aprehensible com la poesia: filla de l’esperit, germana del treball, una de les arts més elevades però exigent com poques, aspiració humana vers una Bellesa superior, embriaguesa del cor, s’adreça al sentit de la bellesa i cap altre…

Per enllestir transcric una reflexió que no accepta sotmetre’s a la tirania de la síntesi:

«Existeix una altra heretgia… un error que té una vida més llarga, em refereixo a l’heretgia de l’ensenyament, que comprèn com a corol·laris inevitables les heretgies de la passió, la de la veritat i la de la moral. Molta gent es pensa que la finalitat de la poesia és un o altre ensenyament, que tan aviat ha de fortificar la consciència com perfeccionar els costums, o potser demostrar qualsevol cosa útil… La Poesia, per poc que hom vulgui davallar dins d’un mateix, interrogar la pròpia ànima, rememorar els propis records d’entusiasme, no té altra finalitat que Ella matei­xa; no en pot tenir cap d’altra, i cap poema no serà més gran, més noble, més veritablement digne d’aquest nom, que aquell que hagi estat escrit únicament pel plaer d’escriure un poema.

»No vull pas dir que la poesia no ennobleixi els costums —vull que se’m comprengui bé—, que el seu resultat final no sigui el d’e­levar els homes per damunt del nivell dels interessos vulgars; evi­dentment seria absurd. El que dic és que si el poeta ha perseguit una finalitat moral, ha disminuït la seva força poètica; i no seria pas imprudent apostar que la seva obra serà dolenta. La poesia, sota pena de mort o de decandiment, no pot assimilar-se a la cièn­cia ni a la moral; no té com a objecte la Veritat, només es té per objecte Ella mateixa.»

diumenge, 16 de maig del mmx

© Xavier Serrahima 201o

Comparteix

Consulta ciutadana sobre la Diagonal

mai 15th, 2010
by .
No comments yet

Els barcelonins i barcelonines s’han de, una vegada més, d’enhorabona: han estat escollits, per primera ocasió en la seva història, per participar en una consulta ciutadana. Estan convidats a decidir quin serà el futur d’una de les vies principals de la seva ciutat: la Diagonal. Una Diagonal que el govern socialista de la ciutat decidí en el seu dia fer arribar fins el mar i ara pretenen transformar en un passeig sostenible i afavoridor del transport públic. Segons alguns prohoms carregats de mala fe, més aviat boicotejar o impedir la circulació privada.

La idea suposa per a Barcelona una nova oportunitat per a situar-se novament als mapes de tot el món. Una idea convertida per l’egregi i sapientíssim Jordi Hereu en baluard i nexe central d’un mandat municipal curull de pensades excepcionalment il·lustres —les quals alguns forassenyats han gosat definir de manera errònia com a maragallades descafeïnades, que no tenen altra pretensió que frenar l’inaturable declivi del quasi etern govern socialista de la ciutat. Pensades eminents que passaran sens dubte a la història, el zenit de la genialitat de les quals fou l’insuperable proposta d’oferir-se com a candidats a les Olimpíades… d’hivern!

I, el que és encara més important, l’innovadora consulta ciutadana permetrà a la capital del Principat seguir mantenint-se com el paradigma de la modernitat i d’adaptació als nous temps que ha acostumat a definir-la des de la seva creació. Com es pot dubtar —per més mala fe que algú pugui tenir— que parlar de Barcelona es parlar de progrés i d’innovació, de mirar sempre endavant, d’anar permanentment un xic més avançat que els altres? Cal recordar, potser, que Madrid no era més que una petita població de la meseta espanyola quan la nostra capital ja feia segles que havia deixat la seva petja indeleble en els annals de la història?

Això, és clar, per limitar-nos a referències llunyanes en el temps, que evitin fer més sagnants les diferències entre les dues capitals al llarg dels darrers vint-i-cinc anys… Cal témer que els espanyols mai no acabaran de patir el greuge comparatiu que suposarà, per sempre més, que Barcelona celebrés uns Jocs Olímpics —em refereixo a uns de veritat, no pas als hivernals, que no poden representar més que països freda— abans que la seva incomparable capital. Per més que van tractar de dissimular, camuflant la realitat i fent veure que ells mateixos es creien que els Jocs els celebrava un estat i no pas una ciutat, mai no podran superar la humiliació que els suposà veure’s superats per una ciutat perifèrica i provinciana.

Amb major raó, encara, quan res no podrà permetre que oblidin que l’ínclit Juan Antonio Samaranch —aquest personatge gegantesc i universal que la llegenda ha situat més enllà de la crítica o el dubte— va acomiadar la celebració esportiva del 1992 afirmant que havien estat «els Jocs més grans de la història moderna de l’olimpisme». Com havien de pair que aquell home, que tenien més que sobrades raons per considerar que representava més els espanyols que no pas els catalans, els causés aquell innoble i imperdonable afront?

Com acostuma a succeir, alguns, amb ànims d’aixafar-nos la guitarra i de negar l’evidència, no han dubtat en assegurar que aquelles paraules seves no foren més que un pur formulisme, sense cap altre valor que el de complir l’expedient. Que el corresponent President del COI de cada edició dels Jocs Olímpics havia clos sempre l’acte protocol·lari dels mateixos exactament amb aquella frase. Que els nostres, els de Barcelona, no havien deixat d’ésser uns Jocs Olímpics més…

No cal dir que a aquest tipus de gent, que sembla no tenir altre objectiu a la vida que provar de desvalorar els nostres èxits inqüestionables, no els hem de fer cap cas ni tenir-los en compte. No és la realitat sinó l’enveja allò que els impel·leix a efectuar declaracions d’aquest tipus. Similars a tantes altres que han vingut repetint darrerament: Madrid ha tingut AVE molt abans que Barcelona, IFEMA ha esborrat quasi del mapa mundial la Fira, les grans empreses han tancat les seves seus socials de Barcelona i les han traslladades a Madrid, les passarel·les de la moda han seguit el seu exemple, la indústria del cinema (i la cultural en general) s’ha esvaït de la ciutat comtal… Declaracions que sabem  que no compten amb cap tipus de fonament.

La consulta ciutadana sobre la Diagonal demostra ben palesament quina és la ciutat capdavantera a la Península Ibèrica! Barcelona ha recobrat altra volta la seva condició de referent mundial en innovació i progrés: ha estat la primera capital del planeta que celebra un referèndum —no vinculant, per descomptat: no confonguem llibertat amb llibertinatge…— on l’opció que no interessa als gestors municipals ha esdevingut invisible!

dissabte, 15 de maig del mmx

© Xavier Serrahima 201o

Comparteix

Alicia Sánchez Camacho i la coherència del PP

mai 7th, 2010
by .
No comments yet

El Partido Popular ha tingut des de fa una bona pila d’anys una mala fama immerescuda al nostre país. Una mala fama a la qual ha contribuït d’una manera decisiva la premsa catalana, que ha estat molt més exigent i crítica amb aquesta formació nacionalista espanyola que no pas amb la seva cosina germana liberal, el PSOE. Mentre a la primera no se li perdona ni la més mínima relliscada, a la segona se l’acostuma a tractar amb molta més condescendència i comprensió. Ho demostrà a bastament la desastrosa gestió de l’arribada de l’Ave a Barcelona: els incomptables nyaps del PP eren rebuts amb cassolades; els continuats del PSOE, amb una insospitada i incomprensible indulgència.

Aquesta desigualtat de tracte i de reacció no deixa d’ésser sorprenent. Més quan al PP ningú no li pot negar la seva coherència: és un partit espanyol, unitarista i unificador i no se n’amaga. Només cal recordar els viatges de Manuel Fraga —junt amb Samaranch, un dels més preclars paradigmes dels “demòcrates de tota la vida”— a Euskadi aixoplugat gallardament sota un paraigua amb la bandera espanyola. Acompanyat, tot cal dir-ho, d’un bon grapat de cepats guardaespatlles…

Una coherència política que ha palesat de nou amb l’Estatut. Mentre el PSOE se situava de nou en la indefinició més absoluta i ens oferia de bell nou la representació de la coneguda obra “Ni si, ni no, sinó tot el contrari” —em disfresso de PSC i aprovo l’estatut; hi envio el podador oficial, Alfonso Guerra, per a aigualir-lo; li dono el cop definitiu mitjançant el Defensor del Pueblo—, el Partido Popular va declarar-s’hi en contra des del primer dia. I, consegüentment, presentà un recurs d’inconstitucionalitat per acabar d’esquarterar-lo. Com el PSOE, doncs, però a cara descoberta.

La mateixa coherència que cal destacar en l’encara coent cas del díptic contrari a la immigració de Xavier Garcia Albiol. Ho va deixar ben clar la sotssecretària d’organització del PP, Ana Mato, en afirmar que el seu partit “no té res a veure” amb els fullets que repartia el seu dirigent de Badalona. Un aclariment del tot innecessari, per altra banda: què podia fer pensar que hi estigués relacionat? Potser que el repartia Garcia Albiol? Que la fotografia que s’hi presentava era del seu regidor? Què duia les sigles del PP?

Com que no hi tenen “res a veure” Maria Dolores del Cospedal, la secretària general de la formació, tampoc no va creure imprescindible aclarir quines eren les “mesures internes” que tenien previst prendre per l’actuació del seu representant polític a l’ajuntament. Segurament aplicaran l’infal·lible sistema que acostumen a dur a terme els partits intel·ligents: obrir un expedient informatiu… i esperar a que no se’n recordi ningú per a cloure’l discretament!

Això sí, es va afanyar a aclarir que la intenció del president del PP a Badalona en repartir el pamflet “no era tenir un comportament xenòfob”! És clar que no, qui s’ho podria pensar, això? Només cal veure’l per adonar-se que era un document conciliador, integrador, partidari de la multiculturalitat, que predicava les virtuts del mestissatge.

Com tampoc no tenien cap tint ni voluntat racista ni discriminatòria les seves declaracions posteriors a Catalunya ràdio: “Els individus romanesos gitanos que estan instal·lats a la meva ciutat, en la immensa majoria, han vingut a delinquir”… No pot ésser més evident que Xavier Garcia Albiol no és gens xenòfob ni té cap especial animadversió —per dir-ho elegantment— contra els estrangers, ni menys encara contra la població romanesa! Quina culpa en té, el pobre, si resideix en una població condemnada a conviure amb una ètnia que en comptes de dur els seus nens “al col·legi els fan anar als caixers a robar a les senyores”…

Si Esteban Pons, vicesecretari de Comunicació del PP, va creure necessari demanar disculpes per les “extremadament desafortunades” declaracions que havia fet el seu regidor de Badalona, què en pensarà, d’aquestes darreres, tan aclaridores de la seva manera de pensar i de l’estima i la consideració que li mereix la població romanesa?

El més sensat i coherent, en un partit tan com honest i seriós com el Popular, seria que algun dels seus dirigents exigís a la presidenta del partit a Catalunya que obrís un expedient disciplinari a Garcia Albiol… Tanmateix, em temo que ningú no gosarà pas fer-ho, ja que —en estricte compliment de la coherència que caracteritza al seu partit —primer caldria que se l’obrís a ella mateixa… per haver-lo acompanyat en la seva passejada per Badalona, tot ajudant-lo a repartir els famosos díptics de la discòrdia!

Sentir declaracions García Albiol

divendres, 7 de maig del mmx

© Xavier Serrahima 201o

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 8 de maig del 2o1o

La culpa és dels immigrants

mai 6th, 2010
by .
1 comment

S’ha desfermat una agra —i del tot innecessària— polèmica pel díptic que va repartir Xavier García Albiol, dirigent del PP de Badalona. En ell es relacionava, d’una manera directa, barroera i gens subtil, la immigració amb la seguretat —o el que és el mateix, amb la delinqüència. Una situació, cal recordar-ho, que no és nova, car el mateix protagonista ja havia recorregut a un controvertit vídeo —titllat de xenòfob— en l’anterior campanya electoral, on identificava immigració irregular amb criminalitat. A tot estirar, la novetat ha consistit a apuntar amb el dit, com ho evidencia ben clarament la fotografia que acompanya i il·lustra la frase “¿Tu barrio es seguro?”, la població romanesa d’ètnia gitana.

No es comprèn gaire l’exagerat aldarull mediàtic que ha provocat el seu díptic… Al cap i a la fi, no hi estem tots d’acord en que, avui i sempre, la culpa és dels immigrants i només dels immigrants? No són ells i tan sols ells els culpables de la manca de seguretat que converteix el nostre país en una mena de selva humana que fa impossible caminar tranquil pels carrers? No són ells i tan sols ells els culpables de la crisi econòmica, de l’augment descontrolat de l’atur, de l’enfonsament de la borsa? No han estat ells i tan sols ells els responsables directes i únics del desassenyat augment dels preus dels pisos i de la posterior fallida immobiliària? I del desequilibri ecològic que posa el planeta sencer en perill, qui si no els immigrants en són els responsables?

Les esquerres, és clar, sempre tan partidàries de fer volar coloms i de pintar la vida de color rosa, ben segur que argüiran tot un seguit de raons de pa sucat amb oli per a exculpar-los… No dubtaran en presentar-los com a víctimes… Asseguraran, per exemple, que els principals culpables de la desastrosa situació econòmica actual són les Grans Empreses, sobretot les immobiliàries. Aquelles grans empreses que, embriagades per la temptadora aroma del diner fàcil, es van llençar irresponsablement a la voràgine de la construcció amb els ulls tancats i les butxaques buides, es van endeutar molt per damunt de les seves possibilitats i van desestabilitzar el sistema econòmic.

Amb la seva ingenuïtat acostumada, condicionada per la seva obsessiva tendència a defensar el que és indefensable —la innocència dels immigrants, en aquest cas— segurament els socialistes i els comunistes asseguraran que caldria exigir en primer lloc responsabilitats a les entitats financeres, que concediren préstecs multimilionaris a les embogides immobiliàries que mai podrien tornar. Préstecs més que arriscats, que no comptaven amb cap garantia fiable, sense possibilitats efectives d’ésser cobrats, que han comportat la més greu crisi bancària que es recorda i que han situat a les caixes i bancs al límit de l’abisme…

En el seu afany de distreure l’atenció dels problemes “que realment afecten els ciutadans”, els progressistes assenyalaran igualment que tan responsables, o més, que les entitats financeres ho són el govern espanyol i els seus mecanismes de control. Argüiran que la crisi no s’hauria produït, o almenys hauria estat molt més lleugera, si l’executiu espanyol hagués complert amb les seves obligacions de vetllar pel bon funcionament de l’economia. I, per damunt de tot, de garantir que cap dels dos grans pilars del sistema econòmic —empresa i banca— perdin la seva estabilitat i se situïn a la vora de la seva desaparició o la fallida…

Amb tot, no ens enganyaran pas, no… No ens afegirem a la seva visió simplista i romàntica del món, no! No ens creurem que tot es pot arranjar amb bones intencions, un xic de bona fe i la voluntat de tots plegats… No, senyor, no! No ens conformarem amb una visió tan esquemàtica i primària de la realitat!

Preferim quedar-nos amb la visió il·luminada de Xavier Garcia Albiol, gens esbiaixada ni tenyida d’interessos partidista, allunyada del populisme barat i lliure de demagògia. Un punt de vista clarivident, basat en una anàlisi objectiva de la situació, profusament elaborada i assenyada, amb una base intel·lectual i acadèmica molt més sòlida i inqüestionable: si mai no haguessin vingut forasters a casa nostra la crisi no s’hauria produït! O el que és el mateix: la culpa —tota la culpa — la tenen els immigrants!

dijous, 6 de maig del mmx

© Xavier Serrahima 201o

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 7 de maig del 2o1o

Els quaderns de Malte, de Rainer Maria Rilke

mai 2nd, 2010
by .
2 comments

Si ens plantegéssim quina és la pregunta que més ha neguitejat a la humanitat des dels seus inicis, el més natural és que acordéssim que seria aquesta: quin sentit té la vida? Segurament, no tan sols és una de les preguntes que més ha caracteritzat el pensament humà, sinó, pura i simplement, la gran pregunta, aquella pregunta que ens defineix. Aquell interrogant desconegut que va fer néixer els déus i les religions. I, posteriorment, la filosofia i el pensament.

Una pregunta que ha obtingut mil i una respostes, sovint oposades i contradictòries. Potser, perquè és una pregunta que no admet respostes…Si més no, que no admet una o la resposta. Potser només la suma i acumulació de totes les que els pensadors han anat trobant al llarg dels segles. Totes elles contenen alhora una tast de veritat i una bri de falsedat. Són temptejos i aproximacions a un tot que mai no ens serà possible abastar. Entre d’altres raons, perquè potser el sentit de la vida és, precisament, la seva manca de sentit.

Els quaderns de Malte, Rilke

Els quaderns de Malte, Rilke

Aquestes reflexions —possiblement innecessàries i del tot fora de lloc…— me les ha desvetllades de nou la lectura d’Els quaderns de Malte (Die Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge), de Rainer Maria Rilke, Viena Edicions, 2010. Una obra que —com acostuma a ésser habitual— aquesta acurada edició de Jordi Llovet també presenta com una novel·la. Fal·lible classificació que, des del meu modest punt de vista, només admetria si l’equiparéssim amb la novel·la oberta i experimental de meitats del segle XX, on es van abolir totes les fronteres i limitacions entre gèneres.

Amb major propietat, podríem referir-nos a un assaig literari (tot i que sovint és més vital o existencial que no pas literari), a una autobiografia, a un diari o a un dietari personal d’un artista turmentat, inconformista i revolucionari. Amb aquesta obra que es rebel·la contra les brides engavanyadores de les classificacions, Rilke ens ofereix un ben poc dissimulat testament literari o vivencial. Potser no és una obra cabdal, però ben segur que si esdevé imprescindible per a tots aquells que vulguin aprofundir en el coneixement de l’obra del genial poeta txec en llengua alemanya.

Si, massa sovint, ens hem de refiar en exegetes posteriors —alguns dels quals parlen com si fossin els únics detentors de la veritat literària— per provar d’interpretar o analitzar les poesies dels grans autors els Quaderns ens permeten la possibilitat de revisar l’obra de Rilke guiats per les reflexions i comentaris del seu autor.

En aquest sentit, podríem gosar comparar aquesta obra amb els Quadres de Viatge de Heine. Amb la diferència que l’autor de Les elegies de Duio el viatge no és tant exterior com interior. Les seves estades en diversos països no li serveix tant per a descobrir-los, sinó per a descobrir-se a ell mateix. La distància, l’allunyament de la família i de la seva terra, li permetran consolidar la seva identitat. Li permetran fer-se a ell mateix: esdevenir individu. Un individu més universal quant més particular i més únic.

No és gens d’estranyar, doncs, que dediqui les darreres pàgines del llibre —pel meu gust, les millors— a fer una interpretació personal de la paràbola del Fill pròdig. Un fill que no és més important que el seu germà per la rebuda que rep dels pares, com per la marxa que li va permetre individualitzar-se, entendre’s i, sobretot, descobrir-se a ell mateix. En aquest punt, l’ombra dels romàntics alemanys (Novalis, Hoffmann, Hölderlin…) és indiscutible: cal cercar ben lluny per arribar a descobrir-se ben endins d’un mateix. Com és igualment palesa la influència de la filosofia de Schopenhauer, de Nietzsche i de l’existencialisme interrogatiu de Kierkegard. Hermann Hesse necessità El llop estepari i Siddharta per alliberar-se del llast històric de la cultura alemanya; Rilke, viatjar, llegir molt i la catarsi d’escriure els Quaderns.

Amb tot, si preferim seguir creient en l’artifici que aquesta obra és una novel·la, cal que tinguem present que caldria situar-la en una categoria ben especial. En una novel·la complexa i difícil, d’accés complicat i costerut, que ens demana quasi tant com ens dóna. Tot i que pugui semblar-ho en les seves primeres pàgines, on ens presenta els apunts al natural d’un jove —un ben poc dissimulat Rilke— desubicat, delicat i desencantat que ha abandonat la família i s’ha traslladat a París i ens sedueix amb les seves reflexions i el seu llenguatge, aviat esdevé molt més exigent, quasi abstrús, en alguns casos.

Perquè —tot i que suposi un atemptat flagrant contra la integritat i la inviolabilitat de l’obra que sempre he defensat— cal que reconegui tal i com ho sento: tant de bo el poeta hagués fruit de la possibilitat d’efectuar una lectura acurada de la seva obra i hagués elaborat de nou alguns dels seus passatges. En general, alleugerint-los. En casos concrets, eliminant-los d’arrel. Sobretot les referències històriques que cerquen fonamentar les seves dissertacions però van esdevenint més feixugues incomprensibles i — el que és més greu— innecessàries a mesura que avança l’obra. Més que ajudes o aclariments, es converteixen en esculls quasi insalvables per al lector. Si més no, per al lector que no compta amb un coneixement prou pregon del temps, la vida i l’obra de Rilke.

Malgrat aquest inconvenient —que llasta el volum més que no convindria— no deixa d’ésser una lectura a tenir en compte. Això sí, sempre i quan tinguem present que afrontar-la ens suposarà un esforç que només en alguns casos serà compensat. Aquells que cerquin en la literatura quelcom més que una pura evasió, que considerin que codis, ombres, catedrals i ponts no satisfan prou les seves necessitats, poden provar sort amb Els quaderns de Malte. No tots ells seran recompensats —la seva pregonesa tant pot captivar-los com repel·lir-los— però ben segur que la lectura no els deixarà indiferents.

Li cal un tast, al possible lector, per saber si li convé acarar el risc?

«A fora han canviat moltes coses. No sé com. Però a dintre i davant de Tu, Déu meu, a dintre, davant teu, que ens mires: ¿no estem mancats d’acció? Prou descobrim que no hem après bé el paper, busquem un mirall, voldríem treure’ns el maquillatge i arrencar-nos tot el que portem de fals i ser veritables. Però en algun lloc encara se’ns agafa un tros de disfressa, i allà queda. Un deix d’exageració resta en les nostres celles i no ens adonem que tenim els llavis arquejats. I així anem pel món: un burleta i una meitat d’ésser; ni homes de debò ni actors.»

diumenge, 2 de maig del mmx

© Xavier Serrahima 201o

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD