Segurament a causa de la meva desconeixença de la ciència econòmica —i no diguem de l’enginyeria financera— no he entès fins fa quatre dies quin era el sentit i la finalitat de les ajudes governamentals que tan generosament van rebre les entitats bancàries. Indocte com sóc en aquesta ignota matèria pensava que hauria estat preferible que les ajudes s’haguessin destinat directament a les empreses amb dificultats o a les famílies amb problemes per a arribar a fi de més.
I més quan l’insigne Rodríguez Zapatero havia assegurat, ben modestament, que l’estat espanyol comptava “amb el sistema financer més sòlid del món”. Si era tan sòlid, per quin motiu calia que rebés ajudes públiques —per tant, dels contribuents— mentre un gran nombre d’indústries trontollaven i s’ensorraven. La majoria d’elles, asfixiades per la manca de finançament dels bancs i caixes. Segons l’executiu espanyol, les ajudes concedides a les entitats bancàries servirien per a que aquestes tornessin a obrir l’aixeta del crèdit a les empreses i les famílies.
Una hipòtesi teòrica que, vist l’índex creixent de fallides empresarials, de destrucció de llocs de feina i l’augment indeturable i insostenible de l’endeutament de les famílies, no havia fet més que afegir-se a la llista infinita de promeses incomplertes del cap de l’executiu espanyol. Feia la impressió que les ajudes havien servit tan sols per a evitar que alguns bancs i caixes se situessin al caire de l’abisme —a causa de la seva embriaguesa immobiliària, no ho oblidem— però sense que haguessin arribat als seus destinataris finals.
Sortosament, sembla que no ha estat així en tots els casos. Ho demostra l’exemple d’una de les caixes catalanes, que anuncia una hipoteca fantàstica, que permet abaixar radicalment els costos mensuals d’endeutament que asfixien les famílies. Per fi els beneficis de les ajudes públiques arriben més enllà dels esforçats accionistes dels bancs o dels sacrificats membres dels consells d’administració de les caixes… Per fi es posen a l’abast de tots i, sobretot, dels més necessitats!
L’oferta no pot ésser més temptadora ni més generosa, ni els requisits més simples i a l’abast de tothom… A més, la caixa assumeix voluntàriament els honoraris del notari i les despeses de gestoria i de taxació. Això sí, com a contrapartida, cobra una comissió d’obertura del 0,75 %…
Per a accedir al canvi d’hipoteca no poden exigir el compliment d’unes condicions mínimes i elementals: les hipoteques han d’ésser anteriors a l’any 2006, amb un tipus d’interès variable i d’un import almenys de 30.000 €… Ah, perdó, m’oblidava un petit, insignificant detall de no res: resulta imprescindible, també, tenir uns ingressos mensuals nets iguals o superiors als 2.500 €…!
Com deia, doncs, una oferta a l’abast de la immensa majoria de la població…! Sobretot si tenim en compte que, segons les darreres dades disponibles de l’INE, tan sols un 8 % dels treballadors obté un sou brut com aquest! Ben segur que amb aquestes condicions tan assenyades els ajuts públics arribaran als més necessitats… Sempre i quan, és clar, els necessitats tinguin un sou mínim de 2.500 €, pobrets…
Si en el cas de les empreses el sistema de finançament dels bancs i caixes funciona seguint els mateixos paràmetres i amb uns requisits previs tan poc exigents, no s’entén com és possible que tantes es vegin obligades a tancar!
diumenge, 28 de febrer del mmx
© Cesc Serrahima 2o1o
[download#16#image]
