De les txeques de Barcelona a l’Alemanya nazi

En un món de veritats absolutes, on predomina cada dia més el pensament únic i la visió unidimensional, on tot cal que sigui blanc o negre, sense matisos, s’agraeix un llibre de memòries que ens recordi que la història no és —si més no, no és sempre— com alguns ens volen fer creure. Que la història, com la vida mateixa, és complexa i curulla de contradiccions.

La recent lectura de De les txeques de Barcelona a l’Alemanya nazi, d’Otília Castellví, Quaderns Crema, 2003, m’ha permès pensar-hi de nou. En certa manera, sembla que ens presenti el món a l’inrevés… Començant, com no per la seva reclusió a les famoses txeques o presons per a subversius que crearen els comunistes a Barcelona. Unes txeques que no servien tant per tal de cloure i retenir els partidaris de l’alçament franquista (els quintacolumnistes), sinó aquells que els enviats d’Stalin consideraven contrarevolucionaris. O el que és el mateix, totes aquelles persones d’ideologia comunista o anarquista que no se sotmetien a la fèrria disciplina dictador soviètic.

Castellví ens recorda que la Guerra Civil espanyola es perdé no tan sols pels motius que sempre s’han donat per establerts (l’innegable ajut que reberen dels exèrcits feixistes alemanys i italià, la vergonyosa passivitat de les democràcies europees, la manca d’unitat del govern republicà…) sinó també per la voluntat d’Stalin de sotmetre i eliminar tots aquells que temia que volguessin fer-li ombra o posar en dubte el seu lideratge.

Malauradament, les forces republicanes no només havien de lluitar contra l’exèrcit franquista, molt millor armat i amb ajuda externa, sinó també contra tots aquells que tractaven d’anar-les desgastant des de l’interior. En alguns casos, per les seves simpaties amb la causa feixista. En d’altres, per imposar la monolítica ideologia staliniana i eliminar els possibles rivals polítics dins l’esfera comunista…

Si hi afegim que l’obra —a banda de refrescar-nos la memòria referint-nos l’ominós comportament de l’estat francès amb els lluitadors republicans que s’hagueren d’exiliar al seu país, abandonats pitjor que bèsties en camps de concentració…— ens ofereix l’oportunitat de conèixer de primera mà la realitat del que es vivia a Alemanya durant alguns anys de la II Guerra Mundial, no es pot més que recomanar-la amb convicció.

Llegint les pàgines que transcorren al país de Hitler, podem prendre consciència, una vegada més, d’aquella famosa frase que assegura que la població civil sempre és la que pateix més les guerres. Una població civil la major part de la qual preferiria viure en pau i no haver veure com en el seu nom, en el de la seva pàtria o en el de la seva religió es cometen tantes i tantes atrocitats…

dissabte, 16 de gener del 2o1o

Xavier Serrahima 201o

Comparteix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *