Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

gener, 2010:

Vaga de cinemes

Com acostuma a succeir, la majoria de diaris espanyols —amb la col·laboració d’algun que altre d’avantguarda català…— han entès millor que no pas els de terra nostra què motiva i justifica la vaga de cinemes de demà: la voluntat del govern d’imposar tirànicament el cinema en català! Cal, de nou, que ens sotmetem a la seva imparcial, sublim i infal·lible clarividència! Amb la llei del cinema el Tripartit, sense poder deixar de banda l’arrel comunista i totalitària d’alguns dels seus dirigents, només cerca un únic objectiu: imposar despòticament el cinema doblat al català als seus desprotegits i indefensos ciutadans!

Pèrfidament, amb la seva obsessió nacionalista malaltissa (que alguna mitjans lliberals espanyols no han dubtat en definir com a feixista), el govern ha pretès tergiversar la realitat i fer-nos combregar amb rodes de molí. Així, en l’exposició de motius de l’avantprojecte de llei, aquests insaciables èmuls de Goebbels, no dubten en assegurar que el que pretenen és “una actuació especialment compromesa en el marc de les garanties de la diversitat cultural i lingüística”. Determinada pel fet que “la llengua pròpia de Catalunya (…) no té en aquests moments una presència significativa a les pantalles del país sinó tot al contrari.”

Sortosament, no tan sols els mitjans espanyols han denunciat aquesta voluntat impositiva del govern, sinó que han comptat amb la inestimable col·laboració dels partits no-nacionalistes catalans i del Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya. D’altra manera potser el govern més intervencionista d’Europa seria capaç d’imposar-nos el cinema en el nostre idioma! I tot amb l’excusa insostenible que tan sols el 3 % de les còpies són en català…!

Els primers, amb la seva habitual coherència en la defensa del bilingüisme — o, més aviat, d’allò que podríem anomenat bilingüisme asimètric: sempre a favor de costat més fort — s’han afanyat a denunciar la intolerable intromissió del govern… Aquests no-nacionalistes que ens recorden constantment la intolerable discriminació que suposa que els castellanoparlants no puguin exercir el seu dret a la “llibertat d’elecció lingüística” en l’ensenyament, s’oposen amb dents i ungles a l’establiment d’una llei que ens permeti, a tots aquells que emprem la llengua pròpia del país, exercir el mateix dret en el terrenys audiovisual…

Els segons, ferms partidaris del liberalisme i de les lleis naturals del mercat, pronostiquen la més catastròfica de les plagues imaginables: que les majors nord-americanes es neguin a doblar o subtitular al nostre raquític i genocida idioma les seves pel·lícules! Amb la qual cosa ens en quedaríem sense…

Certament, si deixem de banda el desastre humanitari que està patint aquests dies Haiti, els catalans i catalanes no ens podem imaginar cap tragèdia més esgarrifosa que la de quedar-nos sense les darreres mostres d’alta cultura protagonitzades per Steven Seagal, Mike Myers, Jack Black o del cada dia més sublim Eddie Murphy… !

diumenge, 31 de gener del 2o1o

© Cesc Serrahima 2010

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1001315413348

[download#312#image]

Comparteix



Moments estel·lars de la humanitat

Valorant com valoro el lliure pensament, procuro no deixar-me dur, i menys arrossegar, per les opinions d’altres persones ni pels cànons de cap tipus que algú hagi decidit instaurar. Si això és cert en termes ideològics o polítics, quan exposo sempre els meus pensaments i idees sobre els fets de cada dia sense permetre que les meves filies o fòbies em condicionin, també ho és en art i literatura. Els meus cànons literaris i artístics me’ls creo jo, per a mi mateix, i els segueixo tot sol. El meu criteri — i, per consegüent les errades i els encerts que en derivin— és sempre, doncs, responsabilitat exclusiva meva.

Stefan Zweig és,  d’un temps ençà, un dels meus autors de capçalera. Vaig fruir com poques vegades amb la seves obres Novel·la d’escacs i La nit fantàstica. L’altre dia, per pura casualitat, vaig trobar —vagant per la Biblioteca del districte 6— un llibre seu que desconeixia, Moments estel·lars de la humanitat, (Sternstunden der Menschheit), Quaderns Crema, 2004. Un llibre que amb posterioritat he sabut que es considerat per la majoria dels crítics i acadèmics com la seva màxima fita.

Una vegada llegit, continuo opinant que algunes de les seves novel·les curtes, com les esmentades, assoleixen una major qualitat literària i un aprofundiment més escaient i acurat en allò que Balzac denominà la comèdia humana. Així com la seva fantàstica biografia dels Tres mestres: Balzac, Dickens i Dostoievski.

Amb tot, l’obra a la qual avui em refereixo mereix també una atenció especial. I no dubto gens en recomanar-la a totes aquelles persones que tinguin interès en conèixer no tan sols els 14 moments que, a meitat del segle passat, Zweig considerava els més estel·lars de la humanitat sinó, sobretot, a aquelles que vulguin esbrinar quin és el tret característic compartit i imprescindible que permet als seus protagonistes convertir en genials situacions que per a la resta dels mortals haurien passat desapercebudes i s’haurien desaprofitat.

Òbviament, no seré tan incaut d’indicar, en aquest comentari, quina és, segons el meu parer —personal i, per tant, intransferible— aquesta característica comuna i ineludible que permet unir en un grup selecte personatges històrics tan diversos i dispars com poden ésser Ciceró, Händel, Goethe, Dostoivski, Tolstoi, Lenin o Wilson.

És preferible que cada lector o lectora hi pugui dir la seva, una volta hagin llegit una obra que no crec pas que els pugui decebre. Obra que rememora, segons ens aclareix l’autor al pròleg, moments irrevocables “per a centenars de generacions i determinen la vida d’un sol individu, d’un poble sencer i fins el destí  de tota la humanitat”. Instants que va definir com a estel·lars perquè “resplendents i immutables com estrelles, brillen en la nit de la fugacitat”.

diumenge, 24 de gener del 2o1o

© Cesc Serrahima 2010

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1001245377567

[download#210#image]

Comparteix



Carril (a)bús

Un dels objectius prioritaris declarats del nostre cada dia més excel·lentíssim ajuntament —a banda de la gran fita social i ciutadana de superar els habitants de Sabadell…— és “pacificar el trànsit”. Per tal d’aconseguir-ho, els seus dos grans eixos han estat dues decisions controvertides: tallar la Rambla al trànsit privat i convertir en carril bus algunes de les vies més usades de la ciutat.

En el primer cas, l’èxit no ha pogut ésser més absolut: la que fins fa ben poc era una de les vies més transitades de Terrassa ha esdevingut, com per art de màgia, en un camí de pas per als vianants, en un carrer recobrat per a l’ús i gaudi ciutadà…

Tan sols cal anar un xic en compte amb els autobusos, amb els taxis i altres serveis públics. I, potser, tot cal dir-ho, amb d’altres vehicles de serveis no tan públics, que hi circulen i actuen com si ho fossin: missatgers, repartidors de mercaderies, transportistes, pizzers, electricistes, manobres… I, és clar, amb els vehicles dels veïns de la zona. Veïns, cal esmentar-ho, que s’han multiplicat per deu, com a mínim, des de la segregació de la Rambla. La majoria dels quals, imaginem que per descuit, la creuen d’una banda a l’altra, sense accedir a cap garatge ni plaça de pàrking…

Pel que es refereix al carril bus del Passeig Vint-i-dos de juliol, la manca de vigilància policial de que és objecte durant les hores punta —quan els agents municipals estan ocupats pacificant l’innecessari i insostenible trànsit de les escoles…— els han convertit en… carrils abús!

Mentre la majoria d’automobilistes pateixen les llargues cues que es formen, uns quants (cada dia més, a mesura que comproven que els infractors no són controlats ni sancionats) els utilitzen impunement. Agraint, no cal dir-ho, al nostre generós i extraordinari consistori que els hagi concedit una via per al seu ús únic i exclusiu…!

Encara està per decidir si aquestes mesures contribueixen a pacificar el trànsit, però ben segur que no ajuden a calmar ni relaxar, ans al contrari, als ingenus automobilistes habituals que segueixen creient que les normes de trànsit són iguals per a tothom…

dissabte, 23 de gener del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1001235373791

[download#44#image]

Comparteix



De les txeques de Barcelona a l’Alemanya nazi

En un món de veritats absolutes, on predomina cada dia més el pensament únic i la visió unidimensional, on tot cal que sigui blanc o negre, sense matisos, s’agraeix un llibre de memòries que ens recordi que la història no és —si més no, no és sempre— com alguns ens volen fer creure. Que la història, com la vida mateixa, és complexa i curulla de contradiccions.

La recent lectura de De les txeques de Barcelona a l’Alemanya nazi, d’Otília Castellví, Quaderns Crema, 2003, m’ha permès pensar-hi de nou. En certa manera, sembla que ens presenti el món a l’inrevés… Començant, com no per la seva reclusió a les famoses txeques o presons per a subversius que crearen els comunistes a Barcelona. Unes txeques que no servien tant per tal de cloure i retenir els partidaris de l’alçament franquista (els quintacolumnistes), sinó aquells que els enviats d’Stalin consideraven contrarevolucionaris. O el que és el mateix, totes aquelles persones d’ideologia comunista o anarquista que no se sotmetien a la fèrria disciplina dictador soviètic.

Castellví ens recorda que la Guerra Civil espanyola es perdé no tan sols pels motius que sempre s’han donat per establerts (l’innegable ajut que reberen dels exèrcits feixistes alemanys i italià, la vergonyosa passivitat de les democràcies europees, la manca d’unitat del govern republicà…) sinó també per la voluntat d’Stalin de sotmetre i eliminar tots aquells que temia que volguessin fer-li ombra o posar en dubte el seu lideratge.

Malauradament, les forces republicanes no només havien de lluitar contra l’exèrcit franquista, molt millor armat i amb ajuda externa, sinó també contra tots aquells que tractaven d’anar-les desgastant des de l’interior. En alguns casos, per les seves simpaties amb la causa feixista. En d’altres, per imposar la monolítica ideologia staliniana i eliminar els possibles rivals polítics dins l’esfera comunista…

Si hi afegim que l’obra —a banda de refrescar-nos la memòria referint-nos l’ominós comportament de l’estat francès amb els lluitadors republicans que s’hagueren d’exiliar al seu país, abandonats pitjor que bèsties en camps de concentració…— ens ofereix l’oportunitat de conèixer de primera mà la realitat del que es vivia a Alemanya durant alguns anys de la II Guerra Mundial, no es pot més que recomanar-la amb convicció.

Llegint les pàgines que transcorren al país de Hitler, podem prendre consciència, una vegada més, d’aquella famosa frase que assegura que la població civil sempre és la que pateix més les guerres. Una població civil la major part de la qual preferiria viure en pau i no haver veure com en el seu nom, en el de la seva pàtria o en el de la seva religió es cometen tantes i tantes atrocitats…

dissabte, 16 de gener del 2o1o

© Cesc Serrahima 2010

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1001165331021

[download#73#image]

Comparteix



Qui té por del llop Laporta?

Des que s’intuí que Joan Laporta podria estar interessat en entrar en política, una part de la premsa, tant espanyola com catalana, començà a convertir-lo en objecte de les seves diatribes. Quan no en motiu de befa o escarni públic.

Només cal recordar l’atac despietat i extemporani que sofrí en ocasió de la seva tan poc afortunada actuació a l’aeroport de Barcelona en un control de passatgers. Fins fa ben poc, Joan Ferran, amb la prosa elegant, delicada i subtil que el caracteritza, encara l’anomenava “mostra culs d’aeroport”…

Si aquesta voluntat crítica i de menysvaloració ja era prou obvia —sobretot en mitjans periòdics i d’avanguarda— quan la seva voluntat de fer carrera política no era més que una especulació, des que l’ha confirmada ha esdevingut una veritable obsessió. Una obsessió —quasi malaltissa— que s’ha encomanat a alguns polítics catalans. Els quals, en un esperit de “servei al país” que els honora, veuen amb neguit com podrien perdre l’escó, el despatx o el cotxe oficial que amb tant de sacrifici i humilitat ostenten…

Joan Ridao li recorda que la política requereix “molta dedicació” i no necessita “ni redemptors, màrtirs ni messies”. Dolors Camats assenyala que hi ha líders socials —curiosament aliens al seu partit…— amb “coses més importants a dir” que no pas Laporta. La seva sòcia Mercè Civit opta per la enigmàtica: “A EUiA no ens agraden els Berlusconi amb barretina”. Secundat per un no menys críptic Oriol Pujol: “No és massa seriós fer declaracions sobre política-ficció”.

Podríem preguntar-nos: A què es deu, tant de temor a un nouvingut? Tenen por a que es produeix un giravolt en l’status quo polític actual, que tant els afavoreix? Més encara si actua amb seny i uneix la seva força amb Reagrupament?

Tanmateix, potser el que més temem és que la irrupció de Laporta posi en evidència aquella fal·làcia sense base que els partidaris d’una Catalunya regionalitzada han repetit mil i una vegades: “Els catalans i les catalanes celebrem un referèndum d’autodeterminació cada quatre anys quan votem un partit o un altre en les eleccions al Parlament”…

dimarts, 12 de gener del 2o1o

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1001125300166

[download#263#image]

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 12 de gener del 2oo9

 



La culpa és del PP…

Després que el seu company de partit —l’amic del ribot rebaixa Estatuts— Alfonso Guerra l’acusés “d’estar una mica en l’estratosfera” i a dedicar-se a “elucubracions planetàries”, José Montilla ha aplicat el Llibre d’Estil del PSOE i ha assegurat que la culpa de tot plegat és del PP. Seguint les recomanacions de la bíblia socialista, ha manifestat que el responsable dels problemes de l’Estatut és el Partit Popular que fou qui “presentà el recurs” al Tribunal Constitucional i del seu líder, Mariano Rajoy, que l’autoritzà.

Té tota la raó: pels socialistes espanyols l’Estatut mai no hauria significat cap problema. Tal i com es comprometé al Palau Sant Jordi, en plena campanya electoral, Rodríguez Zapatero, l’amic de Catalunya, aprovà el text estatuari que “sortí del Parlament”…! Com sempre, complí escrupolosament el seu compromís: limitant-se a fer algun retoc insignificant en la llei que havien aprovat el 90 % dels diputats catalans… Al cap i a la fi, el PSOE tan sols modificà (retallà, escapçà, mutilà o buidà de contingut, com hom prefereixi dir-ne…) 160 dels 227 articles de l’Estatut, un 70 % dels mateixos…!

Una vegada degudament “harmonitzat”, “adaptat”, “constitucionalitzat” i “regionalitzat” per obra seva al Congreso de los Diputados, els socis del PSC ja no hi van posar més traves. Els pares espanyols dels socialistes catalans ja havien exercit la seva tutoria legal i notificat als seus fills menors d’edat política amb quina joguina podien o no jugar. Fent prevaldre la seva indiscutible i indiscutida autoritat paterna —ara que tants progenitors no són capaços d’aplicar-la— van mostrar-los clarament i ferma quins eren els límits o línies vermelles que no podien traspassar!

Per tot plegat, no és d’estranyar que Montilla afirmi que no se sent “incomprès” pels seus companys del PSOE, ja que l’Estatut que se sotmeté a referèndum a casa nostra “fou aprovat primer per majoria al Congrés i al Senat” i, per tant, “tots els socialistes de l’estat espanyol” el recolzaren. És lògic: conseqüents com són, aprovaren allò mateix que ells s’havien encarregat de retallar…!

Sentint les seves declaracions, algun malpensat podria deduir que el secretari general del PSC està segur d’ésser “comprès” pels seus companys del PSOE perquè se sent més còmode amb l’Estatut podat que no pas amb el que acordà el Parlament. Fins i tot algun irresponsable podria arriscar-se a considerar que hi votà a favor, tot i les seves reticències, perquè pensava —o potser sabia…— que els seus amics socialistes espanyols “l’harmonitzarien” com calia…

Davant de tantes elucubracions planetàries, cal agrair el seny i l’orientació de José Blanco, centrant de nou la qüestió remarcant que “Si l’Estatut sofreix alguna retallada, els catalans li ho hauran d’agrair al PP”. Sort en tenim, doncs, de persones com ell o com Montilla, objectives i sense cap interès partidista ni electoralista, que ens il·luminen, orienten i culturalitzen…!

Desmemoriats com som, els catalans i catalanes, havíem oblidat que Enrique Múgica, el Defensor del Pueblo, que interposà també un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, és un membre històric del Partit Popular, i no pas del PSOE, com fins ara havíem cregut…!

diumenge, 10 de gener del 2o1o

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1001105285131

[download#107#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 12 de gener del 2o10



Ja la tenim aquí, la RENFE!

Finalment, complint amb l’estricta aplicació dels terminis de l’Estatut que preconitza el Nou Tripartit —tres anys d’endarreriment…—, l’Estat Espanyol va traspassar el servei de Rodalies de la RENFE a la Generalitat. Des d’inicis d’any ja la tenim aquí… Un altre èxit incontestable del Govern d’Entesa català. Mercès a la seva bona relació i col·laboració entranyable amb el govern amic del PSOE, han aconseguit allò que semblava impossible i que els que havien ocupat durant vint-i-tres anys el Palau mai no s’havien ni tan sols plantejat: la gestió de la xarxa viària catalana.

La fotografia de l’inefable Conseller Saura signant amb el Vicepresidente Tercero i Ministro de Política Territorial, Manuel Chaves, el traspàs no podia ésser més emblemàtica: una bona encaixada de mans, adornada amb els consegüents somriures per celebrar la suprema gesta. Una fita històrica, sens dubte, que du a la pràctica el que assenyala l’article 140.5 de la primera versió retallada de l’Estatut: “Correspon a la Generalitat la competència exclusiva sobre la seva xarxa viària en tot l’àmbit territorial de Catalunya”.

No es podia ésser més estricte en el seu compliment… La Generalitat —després d’unes negociacions “llargues i dures”, segons les paraules de José Montilla— ha obtingut la gestió del servei, que inclou tarifes, horaris i freqüències de pas dels trens. Una competència, doncs, del tot “exclusiva” i de caràcter integral.

Un acord tan exhaustiu i complet que no podem més que aplaudir amb fervor, fins que ens quedin adolorides les mans… El Govern de l’Estat Espanyol, el govern de veritat, tan sols s’ha reservat per a ell la gestió exclusiva d’alguns elements del servei de la xarxa viària de caràcter supletori, secundari i accessori… Per començar, la de tots aquells trens que —amb la seva concepció habitual de la pluralitat estatal— anomenen regionales!

Ja han fet prou traspassant les rodalies, no? Reservant-se, com no!, pel que fa a aquestes, també totes les seves infraestructures (les vies, les estacions i els trens) així com el seu manteniment.

Tan generosa i absolutament fantàstica ha estat la victòria negociadora del Govern Tripartit, que els socis de la Generalitat han permès, com a concessió de cortesia, que fins i tot en una de les matèries transferides (la de tarifes), fos el Ministerio corresponent qui decidís quin era l’augment per a aquest any! Al cap i a la fi, si les vies, el cablejat, les instal·lacions, les estacions i les vies segueixen essent seves, quin sentit té que sigui un altre qui decideixi els preus que s’han de cobrar?

Davant les irraonables i desvergonyides crítiques que han aparegut sobre aquest traspàs, Montilla s’ha afanyat a ajudar als desinformats a veure clara allò que ha definit com “la realitat” que algunes “formacions polítiques no volen reconèixer”! Ha assegurat que aquesta omnímoda, omnipotent i sobirana transferència és “la més important i complexa que rep Catalunya en els últims quinze anys”, després del desplegament dels Mossos d’Esquadra. Ho ha reblat declarant que “tenim el traspàs que marca l’Estatut”…!

Inconformistes com som, podríem demanar-nos: a quin Estatut es refereix? Al que aprovà el 90 % del Parlament? Al que aigualí el seu company Alfonso Guerra amb el seu implacable ribot harmonitzador? O bé a aquell, cada dia més similar al de la Señorita Pepis, amb el qual el Tribunal Constitucional —promocionat pel seu amic, el Defensor del Pueblo espanyol— pretén que ens conformem?

Contradictori, poc assenyat i desafecte com sóc a la realitat montillana, en sentir-lo no puc evitar recordar, no sé ben bé per quina raó, una frase d’un antològic i genial president del FC Barcelona, Josep Lluís Núñez: “És cert que hem acabat perdent el partit a casa per 1 a 4, però a la mitja part anàvem guanyant…!”

diumenge, 3 de gener del 2010

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1001035243232

[download#150#image]

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 5 de gener



Features Stats Integration Plugin developed by YD