Ara que som en època de felicitacions, bons auguris i presagis, imaginem que una vegada, fa molt i molt de temps, quan els prínceps eren granotes i les princeses no treballaven a la caixa, hi havia un país petit, la història del qual es perdia en la desmemòria dels segles. Imaginem, també, que un dels habitants d’una de les seves viles —que, si molt us plau, podríem anomenar Terrassa…— volia aprofitar el primer dia en que els seus fills tenien vacances escolars per tal de dur-los al cinema…
Seguim imaginant que la seva ingènua intenció era veure una pel·lícula infantil titulada, per a posar-hi algun nom, Planet 51. El bon home, innocent com era, pretenia escollir una sala de projecció situada a la seva pròpia vila o, a tot estirar, si això no era possible, a la seva comarca. Il·lús i somniador com era, creia que seria bo que els seus fills la poguessin escoltar en la llengua que els havien ensenyat a casa la seva mare i el seu pare…
Trucà el bonhomiós senyor a les dues sales de cinema de la seva ciutat. A la primera l’informaren, amablement, que ells només la projectaven, des del primer dia, en la lengua del imperio. Que en idioma vernacle només n’oferien una sola —amb el títol de Pluja de mandonguilles, posats a inventar—, a la sala més petita que tenien i en una única sessió de primera hora de la tarda. A partir de la segona, la còpia la passaven en l’idioma acostumat, no fos cas que a algú se li acudís la insensatesa de voler-hi anar…
<<Cap problema – pensà el beneït home, amarat d’un optimisme indesmaiable – segur que el projecten en la nostra llengua a l’altra sala de cinema de la vila…!>>. Trucà de nou i li comunicaren que sí, que allí si l’oferien… fins el dia anterior, quan les criatures eren a escola!. A partir del primer dia de vacances infantils, millor decantar-se per la versió universal…! No fos cas que la volguessin veure molts i calgués després traduir totes les pel·lícules a la llengua regional i provinciana…
<<Caldrà – es digué a ell mateix aquell que creia que vivia en un país com tots els altres – que anem a veure-la a la vila del costat…>>. Una nova trucada a la sala de cinema del poble veí —podríem dir-ne Sabadell, si us sembla…— i una nova sorpresa: allí també havien cregut oportú retirar la versió en la llengua pròpia del país coincidint, casualment, amb el primer dia de les vacances nadalenques. La pel·lícula seguia oferint-se, però en versió doblada a l’idioma comú, cosmopolita i que tothom entén…
El bon home recorda un vell adagi dels temps màgics del passat (“Disposar de cinema en el teu idioma depèn de tu…!”), s’assegura de tenir a punt el dvd de Les Tres Bessones i surt a comprar crispetes per a l’endemà… <<Si en vam ésser, d’afortunats – reflexiona -, els de la nostra noble, rica i bella terra, quan a algun geni se li acudí inventar el Home cinema…!>>
diumenge, 27 de desembre del 2009
PS: D’aquesta llegendària rondalla n’existeix la corresponent versió per a adults —molt més crua i sense censurar— en la qual l’imprudent vilatà pretenia la quimera utòpica de veure la cinta Avatar, que tan sols s’oferia a tot el reialme en la llengua que, segons el seu infal·lible monarca, “nunca fue de imposición”…!
© Cesc Serrahima 2oo9
[download#62#image]
Publicat a Opinió Nacional, el 28 de desembre del 2oo9
