Dignitat catalana

L’editorial conjunt en defensa de l’Estatut que van publicar dijous 12 diaris catalans no pot ésser més encertat. Demostra que, quan convé, sabem anar tots —o quasi tots…— plegats per a aconseguir allò que creiem que és imprescindible. Demostra que és possible somiar en aquella unitat que des de fa tant de temps i des de diversos sectors socials s’havia reclamat. Que s’havia reclamat insistentment per tal de poder fer un front comú català per a la defensa dels interessos catalans i, per consegüent, del text estatuari. Però, per damunt de tot, demostra que la més que probable nova retallada de l’Estatut és un problema important, que no tan sols preocupa —com de manera interessada han pretès fer creure els mitjans espanyols— a una minoria, sinó a la major part de la població catalana —d’allò que temps enrere s’anomenava societat civil.

Amb tot, si l’objectiu era oferir una imatge d’unitat, els diaris convencionals haurien fet bé d’obrir els ulls i d’ésser més generosos, oferint als cada dia més llegits periòdics digitals la possibilitat d’afegir-s’hi. De la mateixa manera, si pretenien que l’editorial conjunt fos representatiu de tot el país, l’haurien d’haver ofert a la premsa comarcal. Premsa que, com amb molt d’encert ha recordat l’ACPC (Associació Catalana de la Premsa Comarcal), lidera l’audiència en 38 de les 41 comarques. D’aquesta manera s’hauria aconseguit remarcar encara més la voluntat d’unitat que l’editorial pretenia emfatitzar. La idea que era tot el país qui s’hi trobava darrera.

L’editorial cal celebrar-lo, sobretot, com una demostració d’allò que els catalans i catalanes podríem ésser i obtenir, si ens ho proposéssim de veritat. Si tinguéssim clar on volem anar i fins on podem arribar, si avancem plegats. Si fóssim capaços d’aprendre les lliçons de la nostra història i ens decidíssim a anar tots al mateix pas i cap al mateix lloc. Tenint present, d’una vegada per totes, que fa una bona pila d’anys que som majors d’edat i que ja no ens cal la tutela de l’estat espanyol —i menys encara d’un exèrcit que té la missió de “defensar la integritat territorial”— per a escollir allò que més ens convingui.

Tot i que alguns hauríem preferit que aquesta defensa conjunta s’hagués produït molt de temps enrere (quan l’Estatut de veritat, l’aprovat pel Parlament, visitava les terres espanyoles, que l’esperaven amb les tenalles de poder a la mà), no podem més que congratular-nos que hagi tingut lloc finalment. Entre d’altres motius, perquè cal ésser conscients que alguns dels diaris que s’han adherit a aquest editorial difícilment l’haurien si l’objectiu fos defensar un Estatut molt més ambiciós i exigent.

Tant de bo, doncs, aquesta insòlita iniciativa conjunta signifiqui un punt d’inflexió definitiu per a la política i, el que és més important, per a la societat catalana. Un punt d’inflexió que superi d’una vegada per totes el malaurat costum que tenim de separar-nos per capelletes i llençar-nos els plats pel cap entre nosaltres, en comptes d’agafar-nos de les mans i reclamar plegats amb fermesa allò que creiem imprescindible.

Tant de bo haguem aprés, per fi, després de tants i tants anys de traves, , de menyspreu i ignorància, de topar-nos constantment contra la muralla d’incomprensió espanyola, que la decisió és —i sempre ha estat, per més que ens hagi costat de creure… — nostra! Que serem allò que vulguem ésser!

dissabte, 28 de novembre del mmix

© Xavier Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 29 de novembre del 2oo9

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *