Els problemes reals dels ciutadans

Una de les conseqüències de l’aprovació per part del Parlament de l’Estatut fou la creació d’un partit auto-demominat com a no-nacionalista. Un partit que, a hores d’ara, després de morir d’èxit, ja no se sap si és un partit polític… o de tennis, ja que s’ha dividit en tres sets! Pel que sembla, el fet d’haver fet la seva campanya electoral despullats no ha evitat que s’hi produïssin batusses, al seu interior… I més des que a l’Estat espanyol hagi aparegut un rival que també es declara no-nacionalista.

L’aparició d’aquella primera formació era d’esperar: com podien permetre que, malgrat haver votat en contra de l’Estatut i haver tractat de boicotejar des del primer moment la voluntat d’entesa entre els altres partits, el PP a Catalunya es deixés seduir per la deriva sobiranista del Parlament? El nou partit, doncs, demostrava, ja des de la seva creació, que era capaç de fer una anàlisi acurada de la realitat: el partit que llavors comandava Josep Piqué estava caient en picat en una perillosa deriva radicalment catalanista i, el que era pitjor, antiespanyolista! El seu recurs al Tribunal Constitucional ho va evidenciar encara més…

Des de llavors, amb la mateixa coherència, perspicàcia i objectivitat, han dedicat els seus ingents esforços a demostrar que el gran problema de la Generalitat no ha estat pas la seva ridícula dotació pressupostària, els continuats entrebancs i les travetes dels successius governs espanyols, ni la voluntat hispanocèntrica de reduir al mínim exponent les seves funcions i capacitats, no! La seva ineficàcia no s’ha degut a cap d’aquests factors, del tot circumstancials, sinó al fet d’haver-se preocupat només de qüestions identitàries i nacionals, en comptes de tractar de solucionar “els problemes reals de la gent”.

Segons ells, la seva participació en la política era imprescindible, ja que cap formació prenia com a base de la seva actuació aquest principi de dedicar-se, en exclusiva, a oferir solucions a allò que “realment preocupa i afecta als ciutadans”.

Resulta inqüestionable que han complert, a bastament, el que prometien: totes i cadascuna de les seves activitats, gestions i intervencions, en sessions parlamentàries o de caràcter públic, s’han centrat en la resolució dels assumptes i necessitats que, de manera més directa, afecten a la generalitat de la població catalana. No han seguit l’estela dels altres partits, entestats obsessivament, quasi a frec del fanatisme, en impulsar —quan no imposar…— en exclusiva un nacionalisme, el català, malaltís i perillós, que posa més de manifest el que ens separa que no pas el que ens uneix.

Per contra ells —que hauria fet el país, sense la seva presència!— han dedicat els seus esforços a aquells temes que “de veritat preocupen al ciutadà”… Assumptes de caire prioritari, que no han estat, com podria creure’s, la lluita contra l’atur o la precarietat laboral, la crisi, el deficient nivell d’educació o la millora de les cada dia més obsoletes infraestructures públiques, no! Hauria estat caure en el parany del nacionalisme català, com ha fet el PP, sempre tan comprensiu, generós i complaent amb tot allò que fa aroma de Catalunya…

No, ells els que es proclamen a si mateixos com a no-nacionalistes, s’han preocupat, dia sí,dia també, exclusivament, d’assumptes tan prioritaris, bàsics i d’interès majoritari com el d’assegurar-se que el Govern radical i insolidari de José Montilla no pretengui penjar mai una senyera allí on havia de lluir, cosmopolita i alliberadora, la gens nacionalista i integradora rojigualda!

divendres, 4 de setembre del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *