Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

agost, 2009:

Cimera constructiva

Darrerament es parla molt sobre quina hauria d’ésser la millor manera d’afrontar la més que possible retallada que sofreixi el ja prou amputat Estatut. Com és lògic, cada partit hi ha dit la seva. Fins i tot, hi ha hagut veus distintes i oposades dins d’una mateixa formació. Tractar, doncs, de resumir les diverses propostes resulta tan impracticable com proposar-se entrar-hi al detall.

Si hi pensem un xic, ens adonarem que, al bell mig de les declaracions i preses de posició més previsibles, n’han destacat dues. Precisament les dels dos partits que, des de punt de vista antagònics, van oposar-se a l’aprovació de l’Estatut i van propugnar el vot en contra en el referèndum corresponent.

En el cas d’Esquerra, tot i resultar paradoxal, no ha sobtat a ningú que proposin una manifestació preventiva davant una hipotètica sentència del Tribunal Constitucional espanyol —el més independent i incontaminat dels del seu gènere a Europa, sens dubte…— que pugui derrogar algun dels articles que ells mateixos no acceptaven,. Des que van entrar al Govern Tripartit la seva actuació no ha pogut ésser més ondulant ni esquizofrènica: se’n recorden, quan són als seus despatxos o viatgen en cotxe oficial que és defineixen com a independentistes?

La gran sorpresa ha estat la del PP català —i demano perdó per l’oxímoron! Considerant que la resta de partits no haurien de fer escarafalls davant d’ una legítima decisió judicial, la seva presidenta, Alicia Sánchez Camacho, ha instat a José Montilla a convocar una “cimera constructiva” dels líders de les formacions catalanes. Això sí, una vegada l’Alt Tribunal hagi fet la seva feina —em refereixo a la del tribunal, per descomptat. Ha indicat que “El desenvolupament de l’Estatut s’ha de fer amb el consens que va existir a l’Estatut del 78, aquesta és la posició assenyada que els catalans reclamen als seus polítics”.

Novament el PP l’encerta de ple: per a crear, aplicar i dur a la pràctica un nou Estatut cal un consens com el de l’any 78! Res més cert: un ampli i quasi total consens que no s’obtingué per la negativa del seu partit d’afegir-se, amb voluntat constructiva i dialogant, a les propostes compartides per tots els altres! El consens amb l’Estatut que aprova el Parlament existí i segueix existint, només falta que el PP s’hi sumi i no mantingui la seva voluntat de desvirtuar la voluntat ciutadana!

Amb tot, cal comptar que no és pas aquest consens —que amb tant d’afany va cercar el seu partit, quan governava a l’Estat Espanyol, per exemple amb la Guerra de l’Iraq…— que desitja la senyora Sánchez. Més aviat el que pretén és que els altres comparteixin el seu punt de vista i deixin de banda els seus “absurds radicalismes”.

Potser, ja que demana una “cimera constructiva” una vegada el Tribunal Constitucional hagi dictat la seva sentència —que tot indica que serà més aviat “destructiva” per a les necessitats del nostre poble i per a l’Estatut aprovat— el millor que pot fer el Govern és convocar-la. Però no en àmbit reduït sinó en una sessió del Parlament. I cursar una invitació especial a l’exdiputat socialista i actual Defensor del Pueblo, Enrique Múgica.

Llavors, en el precís moment en que entrin tots dos, l’hemicicle en ple es podria alçar en peus i, en una inqüestionable mostra del consens que el PP exigeix, aplaudir-los incansablement i enardida com mereixen en unànime agraïment pels innegables serveis que els seus recursos han prestat als interessos comuns del país i de la immensa majoria de la societat catalana!

divendres, 28 d’agost del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0908214258869

[download#52#image]

Comparteix

Pressionar el Tribunal Constitucional

Tant els polítics espanyols com les associacions de jutges s’han afanyat a criticar les declaracions de Carod Rovira on reclamava que la manifestació a favor de l’Estatut de Catalunya — contra el qual, recordem-ho, tant ell com el seu partit van votar en contra— calia fer-la abans que el Tribunal Constitucional dictés la sentència sobre la llei de lleis catalana.

L’Associació de Jutges Francisco de Vitoria ha indicat que les declaracions del Vicepresident són “impresentables”, ja que “no és acceptable” cap tipus de pressió contra un òrgan de justícia. Per la seva banda, l’Associació Professional de la Magistratura ha afirmat que les intencions d’ERC són d’ una “irresponsabilitat institucional insuperable”. L’APM ha recordat que els polítics també estan sotmesos a la Constitució, de manera que “han de deixar fer al TC el seu treball amb independència i sense pressions”.

Com era d’esperar, també el PP, en declaracions d’Ana Mato, ha acusat Esquerra de “violentar” el Constitucional, en voler-lo “condicionar”. Igualment el vicepresident tercer espanyol, Manuel Chaves, ha considerat “intolerable” que “algun partit polític”, pretengui  pressionar “a un tribunal que és la cúpula del sistema constitucional”.

Tots aquells que creiem en la bondat de la democràcia, no podem més que recolzar-los de manera incondicional, reconeixent que tenen tota la raó! La clau de volta de qualsevol estructura estatal, ja no només jurídica, sinó política i social, és la independència absoluta del Poder Judicial. Tan fonamental com ho és, des de la ja llunyana època de Montesquieu, la més estricta separació dels tres poders bàsics: el legislatiu, l’executiu i el judicial. La més mínima vulneració d’aquests principi suposa posar en perill l’estabilitat del sistema democràtic.

Resulta inqüestionable que tractar de pressionar o de condicionar l’actuació judicial és “irresponsable”, “impresentable” i “intolerable”. Amb major raó quan la pressió s’exerceix precisament sobre el tribunal que té com a funció garantir que les lleis compleixin i respectin els principis constitucionals. Qualsevol intromissió, qualsevol intent d’alterar la independència del Tribunal Constitucional no tan sols és inadmissible, sinó que suposa un símptoma de fragilitat que posa en perill l’estructura sencera del Poder Judicial.

I qui més legitimat —legalment, política i moral— que els dos grans partits espanyols, PSOE i PP, per a criticar aquells que gosen pretendre alterar l’asèptica i incontaminada justícia espanyola? Qui millor que ells, que han mostrat des de la seva creació el més sagrat, quasi venerat, i indiscutible respecte pel Tribunal Constitucional! I més des del moment en que fou impugnat l’Estatut! Qui millor que ells per a donar als altres lliçons de savoir faire, d’ètica i de legalitat?

Ells mai no han tractat de condicionar ni d’adaptar el Tribunal Constitucional a les seves necessitats particulars… Mai no han “violentat” l’esperit de la llei que regula la designació dels seus membres, fent un abús fraudulent de les majories parlamentàries, per a imposar els seus candidats… Mai no s’han plantejat pactar entre ells per repartir-se a parts iguals les designacions, impedint que els partits minoritaris o perifèrics, hi poguessin dir la seva…

Si ho haguessin fet, podríem acusar-los de demagògics, d’hipòcrites o exigir la immediata dissolució de l’Alt Tribunal…

Com ho podríem reclamar en el cas, purament imaginari, que tant el PP com el PSOE haguessin “violentat” de nou la llei recusant alguns dels membres del Tribunal, amb l’única finalitat d’evitar que els magistrats que no eren afins a les seves idees poguessin participar en les deliberacions sobre l’Estatut! Possibilitat, aquesta, que hauria desvirtuat completament la resolució final. Però, és clar, com se li podria acudir, per posar un exemple a l’atzar, al PP recusar a Pérez Tremps o al PSOE a algun altre magistrat?

Què potser va plantejar-se el Partit Popular, davant d’un cas similar —com el de la Llei de l’avortament, per a posar de nou un exemple inversemblant— ésser tan “irresponsable”o “impresentable” com per a convocar una manifestació de protesta abans de la resolució del Constitucional?

Òbviament, els partits espanyols mai no ho farien… En un estat tan escrupolosament respectuós amb la independència judicial com l’espanyol, cap polític de primera magnitud gosaria provar de pressionar o condicionar una resolució del Tribunal Constitucional sense presentar immediatament la seva dimissió irrevocable!

divendres, 21 d’agost del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0908214258869

[download#249#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 24 d’agost

Privilegis de l'estiu

Diuen els més savis, aquells que mai no s’equivoquen, que no hi ha ni hi pot haver-hi res més agradable ni més relaxant que vagar pausadament per Terrassa, a l’agost. Es refereixen a un agost una mica menys infernal que el que ens està corresponent aquest any, per descomptat. Aquesta setmana asfixiant ja no es tracta pas de cercar indrets i moments agradables sinó de subsistir, purament. De refugiar-se allí on hi hagi un aparell d’aire condicionat. Fins i tot, donades les circumstàncies excepcionals que vivim, pot resultar comprensible i disculpable quedar-se més temps del necessari a l’únic lloc al món on ens paguen per ésser-hi: la feina. Cal refigerar-se al preu que sigui.

Asseguren els entesos que, en condicions normals, passejar-se distretament per la ciutat quan és quasi buida esdevé un plaer difícilment equiparable. El que resulta més curiós és que la major part dels que prediquen la idea que “Enlloc no s’hi està tan bé com a Terrassa, a l’agost” mai no han tingut l’avinentesa de comprovar la certesa de la seva hipòtesi: si no són a la Cerdanya o a la Costa Brava és perquè els podríem trobar en un hotel acarat a una platja de Punta Cana.

Paradoxalment cada any acostumen a escollir els seus dies de vacances a l’agost, en comptes de reservar-se’ls per a poder gaudir amb intensitat el plàcid goig de la ciutat estival. Deuen ésser masoquistes, tots aquests entesos que aconsellen gaudir allò que ells defugen… Se sacrifiquen allunyant-se’n, quan voldrien ésser a Terrassa, fruint de la sublimitat de la ciutat quasi desèrtica! Des d’ací, els hi envio una forta, ben forta abraçada! Cal ésser cavallerós i recordar els que no són tan afortunats com nosaltres, els que tenim l’eximi privilegi de treballar a l’agost…

Ben segur que deuen pensar exactament el mateix que jo el parell de manobres que prenen el sol alegrement mentre caven i piquen, contribuint a convertir la ciutat en una laberíntica gincama patrocinada pel Consistori. No hi ha dubte que ells també estan contents, de no haver de patir, allargassats en una hamaca al costat de la platja!

Conscient que no sempre podré tenir tanta sort de passar l’agost tan distret, he sortit a vagarejar. La calor, expectant, m’ha rebut amb els braços ben oberts, oferint-me el càlid escalf del seu alè. M’ha acollit i m’ha embolcallat, amb la seva ardent delicadesa. Aclaparat de tanta efusivitat, m’ha calgut asseure’m. Per a delejar el dolç repòs de la tarda, he triat una d’aquestes places noves que el nostre sempre excel·lentíssim ajuntament ha decidit crear o renovar.

Embadalit, captivat de tanta bellesa, mig endormiscat per la sopor, deixo volar la meva pobre imaginació: la devia dissenyar, aquesta immensa nova plaça dura, algun eminent enginyer a càrrec del peculi públic, còmodament arraulit a l’ergonòmica i sostenible poltrona del seu despatx, amoixat per la suau i delicada carícia de l’aire condicionat? En un moment d’inspiració divina, d’èxtasi angelical? Havia assolit el zenit de l’ataràxia, el nivell sublim de la sensibilitat?

D’altra manera jo, pobre mortal de llums reduïdes, no sóc capaç de comprendre quina mena de catarsi genial va dur-lo a proposar una zona de passeig, de descans i d’esbarjo sense ni un sol arbre, una pèrgola o altre tipus d’element arquitectònic que defensés l’arriscat caminant d’estiu de les rigors del sol de mitja tarda! És clar que, pensant-ho bé, per a què les necessitem, les clapes d’ombres? Al cap i a la fi, la gent gran, com que quasi no es poden moure, no passen calor? I els infants, com que mai no s’estan quiets, tampoc no les aprofitarien, així que…

Amb tot, no puc evitar pensar que, potser i només potser —la meva ignorància m’impedeix d’escatir-ho amb certesa…—, una desena d’arbres, situats de manera estratègica, haurien ofert gentilment la generosa i benvinguda frescor del seu aixopluc, l’ombra agraïda i acollidora que convé a l’atribolat vianant d’estiu… Potser, fins i tot, hauria afavorit la salut i la confortabilitat dels ciutadans que escullen la plaça per a reposar o per a jugar un xic… Potser l’obaga urbana els engrescaria a sortir més de casa i a sentir-se un xic més seva la ciutat…

Potser només potser… El que és segur és que si fos com hauria d’ésser, una zona verda amb arbres, la plaça —ni la nova ni d’altres de similars— mai no podria ésser candidata a rebre cap premi de disseny, d’innovació o de modernitat! I això, és clar, seria un inadmissible greuge que els edificis i les places dures d’aquesta nostra Ciutat de les Persones no es poden permetre sota cap concepte ni circumstància!

dimecres, 19 d’agost del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0908194250907

[download#251#image]

Comparteix

Les persones més grans han estat de dretes

El diari de l’amic de les piscines, Pedro J., famós per la seva fiabilitat, objectivitat, esperit de concòrdia i pel foment de l’entesa entre les nacions de la península, publicava aquesta setmana una entrevista amb el director de cinema José Luis Garci. Entre d’altres perles, el creador de Volvé a empezàa (segons van pronunciar els políglotes de Hollywood), advertia que comença a estar cansat que el relacionin amb la dreta: “El que no entenc és que se’m digui que sóc de dretes com un insult. Hi ha milions de persones de dretes en aquest país. Jo diria que les persones més grans que ha donat el nostre país han estat de dretes”.

Per si fos necessari l’aclariment, tractant-se d’un cosmopolita espanyol més, cal indicar que quan diu “el nostre país” es refereix al seu, a les romanalles del Gran Imperio, no pas al nostre. Mai no se li passaria pel cap definir Catalunya com un país… A tot estirar, una comunitat o una agrupació de províncies… Per a aquesta mena de lliberals de Nación o de país només n’hi ha i n’hi pot haver un, el seu!

Amb tot, qui gosaria portar-li la contrària, al més eximi cineasta de l’Estat Espanyol? Per més que el fanatisme d’alguns esquerranosos els pugui cegar, per més que encara no hagin madurat prou com per a abandonar el costat fosc i acostar-se a la llum del bé, a la Veritat Revelada de la ideologia conservadora, com gosarien negar la seva afirmació? Qui seria tan insensat de negar-ho? Qui?

Deixant de banda els Grans Conqueridors espanyols (que tan humanitàriament van civilitzar els agraïts indígenes americans), els grans èxits històrics del seu exèrcit (amb l’Armada Invencible al capdavant, que només van poder aturar els elementos) i les innegables mostres d’intel·ligència, coneixements i  nivell cultura que històricament ha demostrat la branca hispànica dels Borbons (retratada amb tanta fidelitat per Francisco de Goya), qui pot negar que les persones més grans que ha donat el seu país han estat de dretes?

Si no volem ésser exhaustius i ens centrem en l’àmbit artístic, com es pot ni tan sols dubtar que els més grans autors de la literatura espanyola del segle XX eren representants de la ideologia més acusadament conservadora. Tradicionals i tradicionalistes fins al més íntim de la seva medul·la…

És una realitat del tot incontrovertible! Si comparem unes quantes prestigioses enciclopèdies no espanyoles —ja que aqueixes són tan no nacionalistes que se centren únicament en els seus…— i hi cerquem els grans literats espanyols que apareixen en elles, els autors que no hi falten mai són sempre els mateixos… I tots, tots ells, sense excepció, eren conservadors o ultraconservadors!

El primer d’ells, el més internacionalment reconegut, traduït i considerat és, sense dubte, Frederico García Lorca!  Poeta que, com tothom sap —i es profecia…— va ésser assassinat per defensar fins el darrer moment la seva ideologia… dretana. Compartida també per altres il·lustres coetanis seus, com Miguel Hernández, Antonio Machado o la major part dels poetes de la Generación del 27, nascuts a l’ombra de la cavernària Residencia de Estudiantes!

Pel que al cinema es refereix, també el més gran autor espanyol de tots els temps, l’únic que s’ha guanyat l’honor de compartir amb lletres d’honor un lloc al costat dels grans genis mundials del Novè Art era un tradicionalista convençut i practicant: Luis Buñuel!

De la mateixa manera que ho fou aquell que la majoria dels entesos defineixen com el més magistral artista que va veure el món el segle passat, Pablo Picasso. Aquest genial i innovador pintor —tan immens que ni la seva llarga estada a Catalunya el va espatllar…— no podia ésser més conservador ni més immobilista, tant artísticament com vital! Amb el Guernika ens va llegar el testimonis més evident sobre la opinió que li mereixia la visceralitat feixista de les dretes…

En realitat, pensant-hi molt i molt, només és possible trobar un gran personatge espanyol del segle XX que fos innegablement d’esquerres. Un gran, gran patriota, que encara compta amb estàtues eqüestres escampades per tot el seu país: Francisco Franco! O potser també el considera de dretes i entre una de “les millors persones del país”, José Luis Garci?

divendres, 14 d’agost del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0908144236166

[download#193#image]

Comparteix

Justícia preventiva

Comentàvem en el darrer article la condemna i la repugnància que mereixia qualsevol atemptat armat contra la població civil, la dugués a terme una organització terrorista o l’exèrcit d’un estat teòricament democràtic. I reclamàvem, ensems, el respecte més absolut al dogma judicial més sagrat: la presumpció d’innocència! Única via possible per a eradicar d’arrel les fal·laces i covardes justificacions darrera les quals pretenen emparar els grups armats la seva indiscriminada barbàrie…

A posteriori hem conegut la sentència que ha imposat l’Audiencia Nacional espanyola —organisme d’excepció que no té comparació en cap estat civilitzat modern…— a la jove gironina Núria Pòrtulas. Segons les filtracions que han arribat als mitjans de comunicació, serà condemnada a una pena de presó de dos anys i mig i a una multa de 810 euros per (la transcripció és literal) “temptativa inacabada de col·laboració amb organització terrorista”!

Una nova mostra d’aquest exemplar organisme judicial que recorre precisament la via contrària a la que seria desitjable: partir de la sospita, dels indicis, de les hipòtesis, en comptes basar-se en la realitat comprovada, en els fets demostrats, apostant per la prevalença indiscutible de la presumpció d’innocència…! Fent una insòlita i injustificable aplicació de caire preventiu de la normativa penal, condemnen no pas per la execució d’uns fets delictius inqüestionablement provats sinó per la d’uns que no s’han  comés pas però que, segons la seva opinió, fonamentada més en creences que no pas en evidències físiques, es podrien cometre en el futur, sempre i quan es complissin certes circumstàncies…!

Si George Bush i els seus aliats, entre ells el president espanyol de les 2.000 abdominals diàries, van llegar a la humanitat la ignomínia de la guerra preventiva, els jutges de l’Audiencia Nacional se n’ha inventat un derivat igualment abominable —i insostenible des del punt de vista legal…— la condemna preventiva…! Germana bessona, no cal dir-ho, de la il·legalització preventiva de formacions polítiques, que tan bons beneficis ha produït, casualment, als partits que les havien impulsades —PSOE i PP— a Euskal Herria.

A Núria Pòrtulas no se la condemna pas per haver comés cap fet delictiu provat, el que és més greu, per cap fet que s’hagi produït! No se la condemna pas per haver apuntat en una llibreta (interceptada de manera brillant per la policia antisistema de l’amic Joan Saura…) dades sobre organismes públics, ni per haver-les lliurat a ningú, ja que no ha estat acreditat que ho fes, ni per estar en possessió d’un “disquet en portuguès que explicava els passos a seguir per confeccionar còctels Molotov”… No se la condemna pel que va fer sinó pel que, eventualment, podria haver fet!

L’Audiencia Nacional, en una perillosíssima, aleatòria i del tot orwelliana aplicació de la policia del pensament, la condemna perquè “dedueix”, per la seva filiació anarquista i per estar “íntimament vinculada” amb una organització d’aquest tipus, que podria, en un futur, fer servir la informació que havia recollit per dur a terme, ella mateixa o posar-la a disposició d’altres per a que ho poguessin fer, “actes atemptatoris de la integritat física o moral”…!

A banda de l’evident inseguretat jurídica que aquesta aplicació preventiva i imprevisible provoca, només cal recordar la fiabilitat que ha comportat en casos precedents donar per inqüestionables fets no provats (com les famoses armes de destrucció massiva que justificaven la invasió armada a l’Irak…) per a tenir clar que la justícia preventiva és impossible i impracticable… Fins i tot per a la infal·lible judicatura espanyola!

Si la base de l’aplicació de la justícia, en un país mínimament civilitzat, és l’establiment, més enllà de cap dubte raonable dels fets provats, i el seu consegüent càstig, com es poden considerar provats fets que encara no s’han produït? Com es poden considerar provats fets que encara no s’han dut a terme? O, el que és més greu, com es poden considerar provats fets que potser mai no arribarien a produir-se?

En qualsevol cas, cal agrair a la providència que hagi escollit precisament els jutges de l’Audiencia Nacional per a dotar-los amb uns poders tan extraordinaris, anteriorment només a l’abast de la divinitat, que els permeten el prodigi de jutjar fins i tot delictes… futurs!

dimecres, 5 d’agost del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0908054199131
[download#158#image]

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD