Fins quan hauran de parlar les armes?

ETA ha tornat a atemptar contra la Guardia Civil. Dues vegades en un parell de dies. La primera, sortosament, sense causar víctimes mortals. La segona, produint-ne. Davant d’una situació com aquesta ben poc es pot dir. Per descomptat, condemnar l’ús de la violència, de qualsevol tipus de violència, sigui qui la faci servir i pels motius que sigui. Per més justificació política que es pretengui tenir, no hi ha cap causa — cap, ni una sola, recordem-ho sempre, sempre!— que pugui tenir major valor que una vida humana! Cap! Cap! Cap!

Menys encara quan s’atempta contra la població civil —indefensa i innocent per principi. Quan, a més, entre les possible víctimes hi ha criatures o persones especialment febles, no podem sinó manifestar el nostre més absolut rebuig i repugnància. I no s’hi valen excuses! No, no s’hi valen de cap manera. No podem acceptar que se’ns pugui dir que els responsables d’aquests infants són els seus pares, que els col·loquen allí on no haurien d’ésser. Podríem, fins i tot, plantejar-nos si segueix tenint algun sentit que la benemérita sigui un cos militar i, com a tal, hagi de viure separada de la resta dels mortals, amb les seves famílies. Podríem, per què no?, plantejar-nos-ho… Però no pas acceptar que això justifiqui res…

No, no ho podem acceptar, com no ho vàrem fer quan era l’exèrcit d’Israel qui bombardejava la Franja de Gaza —algú se’n recorda, ara, d’aquella atrocitat?— i assegurava que eren els palestins qui feien servir els seus fills com a hostatges o com escuts defensius. No! No i no! El responsable de les morts innocents és qui posa la bomba, qui ataca la població civil i prou. Els fills mai no són ni poden ésser responsables del que fan els seus pares. Mai! Ni pagar per ells…

És cert que es pot tractar de trobar excuses i justificacions per a tot. Fins per a l’extermini d’una ètnia, d’un país o d’una manera d’ésser… Cert… El feixisme i els règims totalitaris teòricament comunistes ho van fer sense cap mena de complex ni recança. Els objectius finals ho justificaven. Com per a ETA deu justificar els seus sagnants atemptats la seva teòrica voluntat d’alliberar Euskal Herria… Alliberar-la de què? I, sobretot, a quin preu?

No pot ésser més evident que l’estat espanyol fa servir tots els mitjans al seu abast ­—alguns d’ells posats en dubte tant pels successius informes d’Amnistia Internacional com pel Consell de Drets Humans de les Nacions Unides— per a evitar que es trenqui allò que la seva Constitució defineix com la “indisoluble unidad” de l’estat espanyol. Qualsevol persona amb un mínim esperit democràtic hauria d’exigir la derogació immediata de la famosa Llei de Partits, que tants beneficis electorals ha comportat als seus impulsors. Amb la mateixa lògica legal i democràtica amb que hauria de fer-se complir la legislació penitenciària que obliga a fer complir les penes judicials en les presons més properes als domicilis dels condemnats, sense fer distincions en el tipus de delictes que duen a terme!

Encara que siguem pocs —cada vegada menys…, i sotmesos al dubte permanent! — ho seguirem defensant. Seguirem apostant, contra la maregassa del pensament únic, per combatre el terrorisme amb la llei a la mà. Aplicant-la estrictament, però sense ànim de venjança. Amb lleis respectuoses amb els Drets Humans Fonamentals i amb el respecte degut la sagrada presumpció d’innocència. Bandejant, d’una vegada per totes, la llei del talió. Amb la finalitat de delimitar, diàfanament, l’insalvable abisme que separa els que volen situar-se al costat de la civilització o al de la barbàrie, al del seny o al de la desraó… Essent conscients que no hi ha —ni mai no n’hi podrà haver—  humanitat sense justícia, ni justícia sense humanitat…

Ho defensarem fins a quedar-nos sense veu, sense tinta o sense paper. Ho defensarem sempre i arreu, malgrat la incomprensió i les dificultats que això ens pugui comportar. Ho defensarem fins i tot quan la indignació popular ens pugui acusar de complicitats inexistents i sense sentit… Ho defensarem, ben cert, ho defensarem! Tanmateix, per damunt de qualsevol consideració, condemnarem l’ús de la violència com a mètode de resolució dels conflictes…! La condemnarem i mostrarem la nostra més absoluta repulsa davant  qualsevol acció armada que suposi la pèrdua de vides humanes —sempre irreemplaçables!

Fins quan hauran de seguir parlant les armes? Quantes morts més haurà de causar ETA abans d’entendre que, malgrat tots els malgrats, és la seva violència el principal obstacle per a l’alliberament actual d’Euskal Herria?

dijous, 30 de juliol del mmix

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Diari Maresme, el 31 de juliol

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Tagged with 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *