juliol, 2009&#58;

[download#128#image]

Publicat a Diari Maresme, el 31 de juliol

La nena dels nou dits, Laia Fàbregas

jul 26th, 2009

by .

1 comment

El primer que sorprèn en La nena de nou dits, Laia Fàbregues (Editorial Columna 2008), és que es tracti d’una traducció. Una traducció, ni més ni menys, del neerlandès. Una novel·la d’una jove escriptora catalana que viu a Holanda i fa servir la llengua del lloc on viu i que s’ha traduït al nostre idioma, en un posible viatge impensat de tornada a aquell en el qual devia ésser pensat… Com ho hem d’entendre, tot plegat? La situació ja donaria, per ella mateixa, per a reflexionar amb profunditat sobre l’adscripció literària de Fàbregas —pertany a la literatura catalana o a la holandesa?— i sobre els països normals —on hom ha d’aprendre per força l’idioma propi si vol viure-hi i sentir-s’hi integrat— però no serà preferible que tractem de centrar-nos de manera exclusiva en la seva vessant literària. Que és, en el present cas, el que ens interessa…

Tan estrany com el fet que una novel·la amb una autora, un títol, un paisatge i un contingut tan propers, tan arrelats a la terra pròpia —que són els que poden acabar assolint el major cosmopolitisme, malgrat alguns no ho vulguin creure…— siguin escrits en holandès, ho és el mateix llibre… En la seva primera obra, l’escriptora catalana ens presenta una història peculiar i diferent, que pivota en un inici sobre l’absència del dit petit de la protagonista, tal i com ens presenta la primera frase del llibre: “Em dic Laura. Tinc nou dits. Sempre ha estat així.” Una mancança que ha condicionat el seu comportament i la seva manera de comportar-se.

Amb tot, progressivament, a mesura que la novel·la avança, va canviant l’eix d’interès i va perdent rellevància tot el que té que veure amb el dit que li manca. Segurament és per aquest motiu que el final decep un xic: el centre de la trama ha derivat cap a la família, cap a la vida de tota una societat que pateix privacions i mancances, en canvi tan sols es resol i l’eix inicial, que el lector quasi ha oblidat i que considerava ja un mer desencadenant de la història..

Amb un estil viu i directe, fent ús de frases curtes, quasi telegràfiques —que es deuen, segons declaracions de la pròpia autora més a la seva inseguretat en el neerlandès que no pas (com insinuaven alguns il·lustres crítics) a una voluntat d’estil o de necessitat literària— Fàbregas ens endinsa en un món de privacions, on els escapçats ja no són només els dits sinó tot un seguit de successives generacions. Alternant la primera persona, la tercera i uns relats —que des del meu punt de vista no afegeixen res a l’obra i en canvi la llasten de manera innecessària…— que fabulen sobre la pèrdua dels restants dits, ens fa viatjar de la mà de dues germanes a la llarga nit del franquisme..

El dit que manca esdevé una metàfora que reflecteix altres mancances, molt més rellevants, que han anar marcant i condicionant la vida de la pròpia protagonista i de la seva família. I, sobretot, del país on havien de viure —o tractar de sobreviure— en unes condicions inhumanes, calamitoses i asfixiants. Un país, el nostre, escanyat per la dictadura franquista i convertit durant quaranta anys en una terra discapacitada no pas físicament, sinó en el més fons del seu esperit, en la seva més pregona essència. Una discapacitació que va provocar un esvoranc insalvable en el que érem, que va eliminar per sempre allò que històricament ens va fer com érem, en allò que ens van impedir que poguéssim seguir essent, en allò que ja mai més no serem.

A la Laura no tan sols li manca un dit sinó també la seva vida anterior, el coneixement del passat que —davant de la impossibilitat de saber ni on anem i cap on ens dirigim— ens permet a tots conèixer d’on venim i com i perquè hem arribat a ésser com som. Com Catalunya, Laura i la seva germana, Moira, han estat privades dels records, dels senyals i vivències de la seva passada existència. Són sense haver estat. Si més no, sense saber què i com havien estat. Els seus pares, lluitadors comunistes clandestins, van decidir (per motius que només el final de la novel·la aclarirà, tot i anar-ne donant pinzellades) no fer mai fotografies de les seves filles. No disposen, doncs, de les imatges del passat, sinó dels records que han conservat als seus cervells, d’aquelles imatges mentals que van ésser capaces de mantenir gravades als seus cervells.

Un llast, aquest, que hauran d’arrossegar i que anirà acreixent-se a mesura que es van fent grans i senten la necessitat de conèixer-se per a entendre’s millor. Allò que les fa diferents no serà ja el dit que li manca a una d’elles, sinó el que les separa, ambdues, de tots els altres. La privació física perdrà el seu relleu i la substituirà la social.

Una privació compartida per ambdues que les convertirà en còmplices. Les dues germanes viuen estigmatitzades per la vertadera absència que les fa diferents dels que els envolten, per allò que les foragita de la normalitat: la de veure’s privades dels records fotogràfics de la seva infància. Una mancança, un buit que cada vegada omple més les seves vides. Un buit la solució del qual acabarà justificant i donant sentit a les seves vides. Buit que l’autora resoldrà, en part, amb un artifici (basat en un rodet perdut vint-i-cinc anys enrere) ben poc versemblant, des del meu punt de vista…

La novel·la, potser per la formació artística de l’autora, fa massa la impressió d’un collage, d’un collage imprecís i desdibuixat, sense contorns gaire definits, on es mesclen sense raó literària aparent realitat i ficció, veritat i mentida, relats i arguments. Una obra que deixa, en enllestir-la, la sensació d’allò que hauria pogut ésser i no ha arribat a ésser… Del molt que prometia… i del molt que s’ha deixat pel camí!

diumenge, 26 de juliol del 2009

PS: Calia fer un homenatge —per a dir-ho suaument…— tan patent d’un dels relats més coneguts de Roald Dahl per tal d’explicar fantàsticament la pèrdua d’un dels dits de la protagonista?

[download#171#image]

Salvar els fenòmens

jul 23rd, 2009

by .

En la filosofia antiga hi havia dues maneres d’entendre el concepte de salvar els fenòmens. La primera, l’aristotèlica, apresa d’Eudoxe, entenia que calia recórrer a les causes darreres per tal de descobrir i explicar els fenòmens. Sense recórrer als sentits, a allò que la realitat ens demostra, els fets i esdeveniments no es podien explicar. I, molt menys, donar-los per certs o versemblants. La segona, força posterior i emprada potser més sovint que no hauria convingut pels filòsofs cristians, desvirtuava l’anterior i pretenia servir-se de la raó, de l’abstracció racional, per a tractar de justificar aquelles veritats que no eren demostrables empíricament. Més que no pas de salvar els fenòmens, es tractava de saltar-los, de saltar-se aquells fenòmens que contradeien o desmentien de manera rotunda les veritats que hom havia establert amb caràcter previ.

Pel que fa al finançament, els socialistes catalans es recolzen en aquest segon concepte. Sembla que desconeguin l’existència de Popper i s’hagin quedat ancorats en l’època mitjana: en comptes de creure que la ciència i el coneixement avancen eliminant les hipòtesis que les successives experimentacions van progressivament eliminant, consideren que és preferible mantenir les idees preconcebudes inicials, per més que la realitat, tossuda com és, les hagi pogudes rebatre. Més que en el món de la ciència, fa la impressió que prefereixin seguir vivint en el món de les idees… Però no pas en el de les socialistes, sinó en el de les idees de Plató…!

Mercès a la pròdiga amabilitat que han mostrat amb els seus socis espanyols , han disposat de temps més que suficient —un any de coll suplementari, almenys…— per a provar, per tots els mitjans possibles, de convèncer-nos de les bondats del finançament que finalment s’obtindria. La cançó de l’enfadós, que a la fi ha quedat tot just en cançoneta, ens l’han repetida fins l’extenuació i ja ens la sabem de memòria: sempre serà millor que no pas la que aconseguí CiU en els seus vint-i-tres anys de govern!

Tot i que els catalans i catalanes siguem és aviat anyells, i malgrat que un parell d’espavilats van creure que dur l’enganxina d’un ruc als cotxes seria el símbol que millor ens podria representar, tampoc no som tan ases com alguns voldrien… Els aparells de propaganda del PSC han pretès comparar, extrapolant-les, dues situacions que no són en absolut equiparables. I ells, tot i que facin el distret, ho saben millor que ningú. Hi ha, com a mínim, dos petits detallets —insignificants i sense rellevància…— que impedeixen la comparança: els convergents no tenien un govern amic a l’estat espanyol ni una Llei Orgànica que emparés les seves reivindicacions…!

Tanmateix, és normal que els socialistes catalans intentin “salvar els fenòmens” o, per a dir-ho en llenguatge més planer, de fer passar bou per bèstia grossa. Com ho és que ICV pretengui participar també en aquesta mena de Fira de les Vanitats en que s’ha acabat convertint l’atorgament de mèrits de la consecució d’aquest finançament tan i tan fantàstic…! El que ja no ho és —o no ho hauria d’ésser— tant, o gens, és que aquells que van oposar-se a l’aprovació de l’Estatut, per considerar-lo mutilat i diluït, ara vulguin afegir-se a la festa de celebració de la torna del finançament.

I, menys encara, que se sumin a la croada per a convertir la modesta concessió de sa graciosa majestat el cap de l’executiu de l’estat espanyol, en un gran èxit del nou Tripartit. ERC no ho ha dubtat gens i s’ha afanyat, amb Puigcercós al capdavant, a dir-hi la seva amb una més que evident voluntat d’esdevenir-ne el protagonista principal: som nosaltres i només nosaltres, els d’Esquerra, els que hem capitanejat les negociacions i hem aconseguit un acord històric que “compleix amb l’Estatut”!

No seria en absolut just llevar-los la raó: per més que ho pugui semblar, no ha estat el Conseller Castells, sinó ells, els que han aconseguit impulsar el pacte —el nou cafè per a tothom, la nova LOAPA harmonitzardora, però ara en matèria econòmica— unificador entre les 17 Comunidades autónomas españolas! Qui, sinó ERC ha convertit la bilateralitat que estableix l’article 214 de l’Estatut en una aigualida i solidària multilateralitat. Si és que volem ésser generosos, ja que en realitat no es tracta més que d’una concessió unilateral de l’estat…!

En el cas d’Esquerra, més que salvar els fenòmens, com han fet el PSC i els ecosocialistes, han passat, directament, a saltar-se’ls! Com bé va declarar Ernest Benach, han fet “un gran avanç” en donar el “sí” al finançament autonòmic ofert pel govern espanyol… Han fet, sens dubte, “un gran avanç”…! Ara només és qüestió de saber si ho ha estat per a Catalunya, com caldria, o només per al seu desig de no deixar el Govern… Han salvat els fenòmens o els mobles?

dijous, 23 de juliol del 2009

[download#275#image]

Publicat a Tribuna.cat, el 30 de juliol

Tu decideixes quina Europa vols?

jul 16th, 2009

by .

No ens resta altre remei que felicitar de nou el PSC-PSOE per la seva exquisida coherència política! Política i, sobretot, electoral. Han demostrat una vegada més, de manera inequívoca, que segueixen havent-hi diferències més que abismals entre la dreta i l’esquerra. L’esquerra no tan sols té una consciència social i ecològica molt més acusada que no pas la dreta —com han demostrat a bastament els dos Tripartits consecutius: túnel de Bracons, Quart Cinturó, MAT, aposta per l’AVE i menysteniment de Rodalies…— sinó que, per damunt de tot, és molt més seriosa, coherent i fiable…

Després d’haver protagonitzat la campanya electoral més fantàstica que es recorda en la història de la nostra democràcia, ara posen de manifest l’estricta escrupolositat amb la que l’afrontaven. Per més anys que passin, trigarem en oblidar aquella tan engrescadora i incitadora campanya ideada per les més preclares eminències dels socialistes catalans! Aquella campanya sublim en que decidiren substituir les propostes i els programes electorals per una successió d’anuncis immensos protagonitzats per George Bush, José Mª Aznar, Silvio Berlusconi! Havien vist, finalment la llum, aquests dirigents conservadors i havien decidit abandonar els seus partits de dretes i presentar-se pel PSC?

Malauradament, havia estat un miratge: no es tractava que els conservadors haguessin recobrat el seny i s’haguessin afegit a la ideologia vertadera —la de l’esquerra, com no: moralment superior, almenys, des del temps de Marx— sinó d’una estratègia electoral dels socialistes. El missatge no podia ésser més evident, més clar ni més primari. Els electors només tenien dues opcions: o bé votar la dreta, sense consciència ni principis, que havia dut el continent europeu a la crisi; o bé votar-los a ells, els socialistes, que no en tenien cap responsabilitat i que a més a més es basaven en una ideologia de progrés i d’anivellament social.

El següent anunci encara va resultar més aclaridor: hi apareixia, de cara, la candidata socialista, Maria Badia, i, d’esquena, el del PPC, Alejo Vidal Quadras. L’encapçalava la frase que dóna títol a aquest article: “Tu decideixes quina Europa vols”. Per si hi havia algun dubte l’eurodiputada ho remarcava en un míting a Badalona, on demanà el vot per a “tenir una majoria socialista al Parlament Europeu, poder fer fora tots els Vidal Quadras, i no tenir un ensurt l’endemà de les eleccions”. Afegint que “em fa vergonya que Vidal Quadras sigui vicepresident del Parlament Europeu”. Declaracions recolzades pel Ministre de l’Interior, Celestino Corbacho, advertint que el PSC pretenia aconseguir una “Europa social, compromesa amb l’ocupació i amb el desig que acabin els paradisos fiscals”, oposant-se a les opcions del PP, que “representa tot el contrari”.

En no presentar ni propostes ni programes, el missatge dels socialistes catalans —en la línia del vídeo del PSOE on es mesclaven antiavortistes, homòfobs, fanàtics religiosos i militants d’ultradreta— no podia ésser més diàfan: si no vols que al Parlament Europeu mani la dreta, vota’ns! És per aquest motiu que cal celebrar que s’hagin mantingut coherents i fidels, fent honor als milers de votants que van confiar en la seva única promesa electoral, repetida fins a produir nàusees: que ve el llop, o nosaltres o el PP!

Congratulem-nos-en, han complert el que prometien: una altra vegada, com ja ven fer en la passada legislatura, els eurodiputats del PSOE —inclosa, per descomptat, Maria Badia la preconitzadora de l’anti-vidalquadrisme—han votat el candidat del PPC com a Vicepresident del Parlament Europeu!

Això sí, abans, complidors dels seus compromisos electorals, van impedir que el candidat Graham Watson, proposat pel grup dels Verds-Ale, format, entre d’altres, pels eurodiputats Oriol Junqueras i Raül Romeva —indubtables representants de la dreta que el PSC va prometre bloquejar…— obtingués els vots suficients per a esdevenir President de l’Eurocàmara! Candidat que, cal dir-ho, comptava també amb el recolzament de CIU i de Ramon Tremosa. Conseqüents fins al final, els socialistes catalans van preferir mantenir-se fidels al seu pacte de legislatura amb els populars…!

dijous, 16 de juliol del 2009

PS: Sovint es parla d’abstenció electoral i alguns polítics no dubten en acusar-ne els electors i advertint que no tindran dret a queixar-se, després… Que en pensaran, ara, els al·ludits, en comprovar que 23 dels eurodiputats no van considerar necessari fer acte de presència el dia de la sessió constitutiva del Parlament ni tan sols per a escollir el President de la cambra?

[download#308#image]

Publicat a Opinió Nacional, el 2 d’agost

Hi estàs d’acord?

jul 11th, 2009

by .

L’equip de l’Euskal Herriko Unibertsiatea ha donat a conèixer les dades del darrer euskobaròmetre, corresponent al mes de maig. Un sondeig que es realitza cada mig any i que, tot i que hagi d’ésser pres amb la cautela que mereix qualsevol enquesta, ofereix una gran ajuda per a entendre la situació d’Esukadi i fer-se una idea de l’opinió dels que hi viuen.

Entre d’altres detalls significatius, indica que un 59 % dels enquestats se senten insatisfets amb el funcionament de la seva democràcia; que un 59 % no estan satisfets pels resultats de les eleccions basques; que un 65 % mostren poca o cap confiança en el nou govern basc; que un 39 % creuen que serà pitjor que no pas l’anterior; que un 49 % consideren que el pacte entre el PSE i el PP que va conformar el govern no té legitimitat; que un 49 % creuen que el PNB va ésser el gran perjudicat per la il·legalització de l’esquerra abertzale i que — per a acabar i no ésser massa exhaustiu — el 43 % creuen que tenen raó els que asseguren que la manca de legitimació del nou govern prové del desequilibri que ha provocat l’esmentada il·legalització.

Amb tot, la dada més rellevant de totes, és una de caràcter cabdal, que ha estat molt poc destacada per la premsa: només un 20 % dels enquestats, o sigui només 1 de cada 5, està d’acord amb el pacte d’investidura entre el PSE i el PP que permeté als socialistes assolir el govern a Euskadi tot i no haver guanyat les eleccions. En canvi, un 61 % s’hi mostra en desacord. Només entre els votants d’UPyD i el del PP hi ha majoria àmplia a favor de l’acord. Fins i tot entre els votants socialistes són més els que en dubten, ja que només hi estan d’acord un 43 %…!

Hom podria pensar, en conèixer aquestes dades, que el primer que hauria de fer qualsevol formació política conscient de la seva responsabilitat seria plantejar-se què havia fet malament. O, si més no, què hauria pogut o pot fer per a millorar. Al cap i a la fi, hauria d’ésser més que preocupant per a un govern saber que només compta amb el recolzament d’un de cada cinc ciutadans o ciutadanes que ha de representar-los i regir durant els propers quatre anys… Hauria d’impulsar, doncs, els socialistes bascos a reflexionar seriosament sobre les seves decisions, més quan ni tan sols la meitat dels seus votants estan d’acord amb el pacte que van signar.

Tanmateix, ni el nou lehendakari ni cap dels membres del seu partit han cregut adient fer-ne cap valoració ni comentari. Han preferit mirar cap a una altra banda, com si allò no anés amb ells. Curiosament, en el seu lloc ho ha fet la vicepresidenta del govern amic espanyol! Maria Teresa Fernádez de la Vega declarava que “la investidura de Patxi López compta amb la legitimitat de les urnes”.

Si som capaços de fer com el PSE, mirar cap un altre costat i oblidar — encara que sigui per un sol instant — que més de 100.000 electors van quedar-se sense representació parlamentària, no li podem pas negar la raó: els que van poder votar van decidir quin era el parlament que volien…

Ara bé, si es vol ésser un xic objectiu i es tracta d’analitzar amb calma la realitat, convindria demanar-se — i, en el fons, ací rau el quid de la qüestió — si de veritat els electors van decidir, també, el govern que volien… Les urnes van decidir que Patxi Lòpez resultés escollit com a cap del govern amb els vots favorables d’UpyD i del PP? Realment foren les urnes les que ho varen decidir? Realment?

No fóra possible llaurar la llavor del dubte i demanar-se a què es deu que el 57 % dels votants socialistes manifestin no estar d’acord amb el pacte de govern? Tan forassenyat seria deduir que la majoria d’ells van donar el seu suport al candidat del PSE precisament perquè creien que mai no pactaria amb el PP? Precisament perquè van confiar en la paraula d’aquell candidat, que declarava, a Basauri:“He dit una i mil vegades que no cercarem acords amb un partit popular que només sap fer antinacionalisme i antisocialisme”?

divendres, 10 de juliol del 2009

PS: En qualsevol cas, els catalans hem d’agrair al nostre Govern haver-nos estalviat aquest problema…, en decidir que no calia incloure en els seus baròmetres d’opinió posteriors a les eleccions del 2003 i del 2006 la pregunta sobre si “s’estava o no d’acord amb el pacte entre el PSC, ERC i ICV” que donà lloc al Tripartit!

[download#137#image]

Publicat al Diari de Terrassa

Mesures fiscals contra la crisi

jul 8th, 2009

by .

L’Estat espanyol no tan sols ha demostrat comptar, tal i com el seu president va vantar-se a Nova York el setembre de l’any passat, amb el “sistema financer més fort del món”, sinó que ha estat sens dubte el que ha sabut afrontar amb major rapidesa i eficàcia la crisi. Mentre d’altres governs de tot el món tractaven d’amagar el cap sota el terra com els estruços o de defugir la realitat, explotant fins a nivells de riscos temeraris el dèficit públic, hipotecant l’estabilitat econòmica present i futura dels seus estats, l’espanyol ha sabut enfrontar-se a la situació amb coratge.

A més, ho ha fet sense deixar-se influir per les decisions dels altres. Com sempre, ha preferit seguir el seu propi camí, en comptes de caure en imitacions. Així, no ha caigut pas en el parany de fer com altres governs, per exemple el de la Gran Bretanya, que consideraren que havia arribat el moment d’exigir més als que més podien, augmentant els impostos als contribuents amb més recursos. Com podia acudir a solucions tan pobres i poc imaginatives?

De nou calia la inimitable màgia de Rodríguez Zapatero! Un truc meravellós pel qual li calia comptar amb les dues mans. Amb la primera, la generosa – que coincidia, casualment, amb la dreta… – no només no incrementava les taxes impositives als que més tenien, sinó que els alliberava de pagar l’únic impost que comportava un cert caràcter proporcional, progressiu i d’anivellament econòmic: el del Patrimoni. Un modest impost que aportava uns 1.400 milions d’euros l’any a les arques de l’estat. Al mateix temps, amb l’altra, amb l’antipàtica – amb la mà esquerra, aquella que en fotografies antigues alçava amb el puny tancat… – va decidir augmentar alguns dels impostos directes, com els que graven els hidrocarburs i el tabac, que afecten a tots els contribuents, tinguin el nivell econòmic que tinguin…

Si no fos perquè es tractava d’un president socialista, més d’un hauria gosat assegurar que amb aquesta combinació paradoxal i sorprenent és conculcava l’article 31 de la innmaculada Constitución que estableix que “Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat”. O que significava una clara aposta per a l’augment de les desigualtats en les càrregues tributàries.

Res més lluny de la realitat, amb aquestes iniciatives fiscals el PSOE posa de manifest, una vegada més, la seva incontrovertible ideologia progressista i d’esquerres: els que tenen menys, pagaran més; els que tenen més, menys! Amb l’avantatge afegit, per a aquests darrers, que ja no els serà imprescindible acudir a l’enginyeria financera per a poder rebaixar oficialment els seus patrimonis. Ara només falta que es compleixi la vella promesa d’eliminar també del tot l’impost de successions, per a garantir que uns quants puguin mantenir, per sempre més, a través de les successives generacions, les seves posicions de privilegi i predomini per sobre de la immensa majoria! Per sobre i mercès a ells…!

Malauradament per a Catalunya, aquest sistema tan poc proporcional i progressiu no s’aplica de la mateixa manera als territoris que a les persones! Tant de bo fos així i fossin les nacions que tenen i generen més ingressos les que haguessin de pagar menys a l’estat. I a la inversa: que els territoris que tenen menys, paguessin més. Entre d’altres raons, perquè així ens estalviaríem la cançó de l’enfadós del finançament: que si el suport de Convergència i Unió als pressupostos, que si les cada dia més flexibles línies vermelles d’Esquerra, que si les crides a la calma de Montilla…

Si s’apliqués el mateix criteri de manca de proporcionalitat impositiva que es fa servir per a les persones, ja no caldria ni tan sols que els catalans i catalanes ens plantegéssim com és possible que, quan tot just manca un mes per que faci un any que l’estat espanyol incompleixi el finançament de l’Estatut – que, recordem-ho, estableix una llei orgànica…! – encara no haguem obtingut més que promeses rere promeses…

Davant d’una situació com aquesta, i tractant de deixar de banda els constants atemptats de caire lingüístic i cultural que venim patint des de tots els àmbits des de fa temps, convindria començar a considerar si el cèlebre seny català no s’està convertint més en una rèmora, en un desavantatge evident, que no pas en una virtut o avantatge…

Potser no resulta del tot extemporani recordar el gran èxit que suposà, l’any 1951, la vaga de tramvies, amb el recolzament quasi unànime de tota la societat catalana. És cert que la força i l’empenta d’aquella societat civil de llavors s’ha anat diluint i afeblint, fins a esdevenir una cada dia més asèptica i desencantada societat del consum, reconvertida, des de no fa gaire, en societat de la informació. Una societat interessadament cloroformitzada i individualitzada, incapaç de reaccionar més que per interessos particulars…

Amb tot, tan excepcional seria que tots plegats ens plantegéssim si no és arribada l’hora d’iniciar una vaga fiscal general i permanent front a l’estat espanyol? Almenys, com a mínim, fins que es dignin a respectar les seves pròpies Lleis Orgàniques…?

dimecres, 8 de juliol del 2009

[download#207#image]

Publicat a Tribuna.cat, el 9 de juliol

No sé si és ètic…

jul 3rd, 2009

by .

L’esperada i en certa manera lògica negativa d’Iniciativa a votar conjuntament amb els seus socis de Govern la nova Llei d’Educació de Catalunya va dur al President d’Esquerra Republicana a manifestar públicament la seva indignació.

En una entrevista concedida a Els Matins, posava en dubte si aquest comportament d’un dels partits que forma part del Govern Tripartit era defensable moralment: “No sé si és ètic, però jo crec que constata un fracàs i intentaré explicar-me: quan en un Govern un dels partits no és capaç de negociar, de parlar, de que les seves propostes també quedin incloses, i queda fora, jo crec és que no has treballat prou o no ho has fet prou bé en el si del Govern.” Idea que reblava en declaracions fetes als passadissos del Parlament: “M’agradaria pensar que és l’últim cas en aquesta legislatura en què aquest Govern no voti unit”.

No descobrirem pas ara la sopa d’all en assegurar que resulta força complicat aplicar un concepte tan estricte com el de l’ètica al món polític, sempre tan voluble – per a dir-ho de manera elegant. Fa la impressió que, més sovint que no voldríem, les formacions polítiques s’hagin proposat convertir el terme ètica política en un oxímoron…

El component ètic o moral, que en principi hauria d’ésser – junt amb el de les polítiques socials – aquell en el qual els partits d’esquerra hi posessin un major èmfasi, permetent diferenciar-los dels conservadors, s’ha anat afeblint al llarg des anys, fins a gairebé diluir-se. I més des que són al govern aquells que, quan eren a l’oposició, es definien com a progressistes i donaven, dia si, dia també, lliçons sobre què era lícit des del punt de vista ètic…

Potser per això és preferible recórrer a un altre concepte amb menys connotacions ideològiques i menys contaminat pels partits presos: el de coherència política. O, senzillament, el de coherència… Ja que, malauradament, també aquest segon concepte, en teoria més asèptic i neutral, de coherència política ha esdevingut un oxímoron…

És des d’aquest punt de vista de la coherència, doncs, que cal celebrar les paraules de Joan Puigcercós. Al cap i a la fi, ha de tenir present que va ésser precisament l’oposició del seu antic adversari electoral dins del partit – i ara amic de tota la vida – Josep Lluís Carod Rovira a l’Estatut el que comportà que ERC fos foragitada del primer Govern Tripartit i es fes necessària la convocatòria de noves eleccions. Després de les quals, en una aplicació com a mínim sui generis del principi de coherència política, Carod permeté novament que el cap de llista del partit que l’havia expulsat de l’anterior govern pogués tornar a dirigir la Generalitat.

Cal celebrar, doncs – tot i que calgui saber llegir entre línies per a adonar-se’n – que demani al PSC que apliqui el mateix principi amb Joan Saura i la coalició que representa: desposseint-los dels seus càrrecs governamentals i enviant-los a formar part dels bancs de l’oposició, en oposar-se el seu partit a la que, sense cap mena de dubte, serà la més important llei de l’actual legislatura, la LEC!

Només un partit amb base ideològica sòlida i estable, que apliqui fins a les seves darreres conseqüències els seus principis – independentistes i d’esquerres – pot permetre’s el luxe de qüestionar l’eticitat d’una altre partit. I això és el que fa ERC: reclamar que les formacions polítiques que conformen el Govern es mantinguin unides ens les votacions dels temes cabdals per al país. I, si no és possible, que s’apliqui en mateix principi que va comportar l’expulsió d’Esquerra de l’anterior legislatura… L’ètica i la coherència per davant de tot!

Per contra, no es planteja si és o no ètic votar a favor d’una llei que no aposta de manera clara per a afavorir i donar prioritat a l’ensenyament públic, o que no nega la concertació econòmica a escoles de caràcter elitista – algunes de caire tan incontrovertiblement progressistes com les de l’Opus Dei… – que segueixen separant els seus alumnes per raó de sexe… Ni tampoc si ho és votar la llei fent costat a, CIU, no només el principal partit de l’oposició, sinó aquell que ERC va criticar tan intensament quan va decidir crear el concert escolar que permetia que les escoles privades rebessin fons públics, en detriment de les púbiques…!

divendres, 3 de juliol del 2009

PS: No sé si és ètic que, havent manifestat Puigcercós el seu desig que el de la LEC fos “l’últim cas en aquesta legislatura en què aquest Govern no voti unit”, ERC voti contra el PSC, un dels seus socis de govern, en la iniciativa legislativa popular sobre els transgènics…