Obama i les eleccions de l’Iran

Tots aquells que creiem en la democràcia hem rebut amb un indissimulat entusiasme les paraules de Barack Obama sobre els fets que s’han produït els darrers dies a l’Iran, després de les dubtoses eleccions de divendres passat. No podem més que felicitar-nos pel fet que el president de l’estat més poderós de la terra es pronunciï tan diàfanament a favor de la preservació dels sistemes democràtics. I més quan es mostra partidari d’eliminar els dubtes raonables que hi pugui haver pel que respecta al resultat d’unes eleccions.

Amb una cautela desacostumada en els que abans d’ell havien ocupat el càrrec, Obama va aprofitar la reunió amb un altre demòcrata de pedra picada, com és el primer ministre italià, l’inefable Silvio Berlusconi, per a donar a conèixer la seva opinió sobre el que s’està esdevenint en aquell país de l’Orient Mitjà. En la seva declaració l’excandidat republicà va manifestar-se favorable al manteniment del “dret a la llibertat d’expressió” i “la defensa pacífica dels valors universals”.

Va comentar que havia vist imatges per televisió que demostraven que en aquell país hi havia, abans de les eleccions, moltes “persones esperançades i compromeses amb la democràcia” persones que ara, una vegada conegudes les dades oficials de la contesa electoral, se sentien “traïdes”. Motiu pel qual creia convenient que es dugués a terme una investigació seriosa i objectiva, que permetés confirmar el resultats. Una investigació que, segons el mandatari de la Casa Blanca, no acabés desembocant en “un bany de sang”.

Una possibilitat en que no confiava gaire, ja que com que el règim iranià no va permetre la presència d’observadors internacionals el dia de les eleccions, no hi havia manera de saber del cert si els resultats es podien considerar vàlids. Uns resultats, recordem-ho, que atribuïen una clara victòria a l’actual president i líder conservador, Mahmud Ahmadinejad, amb el 62,6% dels vots. Ben lluny del que esperava el seu opositor i candidat moderat – si més no, per oposició a l’ultraconservadorisme islàmic del seu adversari – Mirhussein Mussavi.

Opositor que, convençut d’haver estat objecte d’un frau evident, ha incitat els seus partidaris a fer patent la seva indignació al carrer. Seguint les seves consignes, es van produir tot un seguit de manifestacions massives tant a Teheran, la capital, com en d’altres ciutats. Revoltes que el govern iranià ha reprimit sense gaires contemplacions. Pretenent, alhora, ocultar tant les mateixes marxes en protesta de la teòrica manipulació electoral com els resultat que van comportar, entre els quals destaca la irremissible pèrdua de set vides humanes.

Malgrat el ferm propòsit que es va fer Ahmadinejad d’impedir que les queixes i les mobilitzacions dels decebuts electors arribessin a l’opinió pública internacional, prohibint fins i tot que els periodistes estrangers prenguessin cap tipus d’imatges de les seves concentracions i protestes, impedint l’accés a internet i establint una censura total, no ho va poder evitar. Aviat van transcendir més enllà de les fronteres del seu país. Els vídeos de les manifestacions dels opositors, filmats d’amagat, amb mòbils i altres aparells similars, han estat notícia de portada en totes les televisions del món.

Raó que havia dut a Obama a assegurar que no li havia quedat altre remei que expressar la seva opinió, ja que “seria un error per la meva part callar amb el que estem veient a la televisió els últims dies”…

Basant-nos en aquesta premissa seva i apel·lant a la dignitat i la coherència ideològica que cal requerir a tots els polítics i caps d’estat de primera categoria, i amb major motiu al que representa la primera potència mundial, ara només cal esperar les seves properes declaracions sobre les imatges que s’han vist – i sobretot les que no s’han vist ni pogut veure…! – per televisió en ocasió de la celebració dels deu anys de la repressió sagnant de la revolta estudiantil de la plaça de Tiananmen…!

Ningú dubta que el president americà no trigarà igualment en advocar, prescindint dels interessos econòmics que el seu país pugui tenir amb l’estat més poblat i amb major creixement del planeta, a favor del “dret a la llibertat d’expressió” i “la defensa pacífica dels valors universals” dels xinesos. És clar que, havent gaudit de la fortuna d’organitzar uns Jocs Olímpics, els ciutadans del gegant asiàtic tampoc no poden exigir ara nimietats com un règim democràtic i respectuós amb els drets humans…

dimecres, 17 de juny del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 18 de juny

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *