juny, 2009:

No juguem amb foc…

by .

No sóc ni mai he estat gaire amic de Tele5, la televisió amiga. No ho era, abans, perquè l’alt contingut cultural i intel·lectual de les seves emissions – Mamas Titxos, premsa rosa, grans germans, exhibició d’esgarrifosos successos, entrevistes en horari infantil a famílies desestructurades i resta de pornografia sentimental – era fora de l’abast de les meves més que modestes capacitats. I ho vaig deixar d’ésser de manera definitiva quan van decidir oferir un suport explícit a un nou Manifiesto que es proposava una ben democràtica i lliberal conversió de la llengua pròpia de Catalunya en purament decorativa. Des d’aquell dia, el dial de la cadena de Berlusconi va desaparèixer misteriosament del televisor de casa…

Tampoc m’interessa gens ni mica el que pugui fer o deixar de fer la selecció espanyola de futbol. Ni la de futbol ni la de cap altre especialitat. No pas perquè em sigui indiferent l’esport, simplement pel mateix motiu que em deixen indiferent la de Suècia o la del Txad: perquè no és la del meu país. Amb un agreujant: només les federacions espanyoles impedeixen, mitjançant el boicot o la pressió internacional si és necessari, que nosaltres també en puguem tenir. No només això: els nostres jugadors estan obligats a formar part de la seva selecció, si volen participar en competicions amb d’altres estats…

Amb tot, em sembla molt bé que els catalans que se senten espanyol s’emocionin amb la que consideren la seva selecció i vulguin seguir els partits que juga per televisió. Tenen el mateix dret a sentir-se espanyols que d’altres tenim a no ser-ho. Ningú no pot pretendre imposar un sentiment de pertinença o identificació… Ningú, s’entén, que no tingui un estat – i en darrer extrem, una ONG de soldados sin fronteras amb el mandat constitucional de defensar “la integritat territorial” – al darrera…

Una altra història és que estigui d’acord en que el nostre ajuntament col·labori amb una televisió que menysprea i pretén reduir el nostre idioma a un fet folklòric i purament testimonial. O en que cedeixi l’espai més emblemàtic de la ciutat – que havia negat poc temps enrere en ocasió de la final europea del Barça – per a instal·lar-hi una pantalla gegant per a retransmetre un partit de futbol…

Podríem discutir-ho, com ho devien fer prèviament els socis de l’actual equip de govern, fins aconseguir que la cada dia més domesticada ERC, la única formació teòricament independentista que en forma part, s’hi avingués. Si algú en dubta, només ha de llegir l’asèptic apunt que el Tinent d’alcalde de l’Àrea d’Acció Social i Drets Civils va escriure al seu bloc sobre aquest assumpte. Per cert, amic Albert, em podries aclarir que significa, exactament, el terme “cutre”…?

Igualment es pot considerar acceptable que els detractors d’aquesta decisió del consistori puguin manifestar el seu rebuig públicament. Com a mínim amb la mateixa legitimitat amb que alguns dels espectadors alçaven el braç dret marcialment, just abans d’iniciar-se el partit…

El que no és pot acceptar, sota cap circumstància, ni molt menys excusar o justificar és pretendre imposar el propi criteri mitjançant l’ús de la violència! Cal recordar, a tots aquells a qui tant els molesta, amb raó, que els acusin de feixistes, que les SS van començar cremant només llibres…?

dimarts, 23 de juny del 2009

PS: No seria just acabar sense felicitar a l’excel·lentíssim batlle per haver aconseguit el que és proposava, amb aquesta idea: obtenir una important projecció de la ciutat!

www.racodelaparaula.com

[download#223#image]

Comparteix

Obama i les eleccions de l’Iran

jun 17th, 2009

by .

No comments yet

Tots aquells que creiem en la democràcia hem rebut amb un indissimulat entusiasme les paraules de Barack Obama sobre els fets que s’han produït els darrers dies a l’Iran, després de les dubtoses eleccions de divendres passat. No podem més que felicitar-nos pel fet que el president de l’estat més poderós de la terra es pronunciï tan diàfanament a favor de la preservació dels sistemes democràtics. I més quan es mostra partidari d’eliminar els dubtes raonables que hi pugui haver pel que respecta al resultat d’unes eleccions.

Amb una cautela desacostumada en els que abans d’ell havien ocupat el càrrec, Obama va aprofitar la reunió amb un altre demòcrata de pedra picada, com és el primer ministre italià, l’inefable Silvio Berlusconi, per a donar a conèixer la seva opinió sobre el que s’està esdevenint en aquell país de l’Orient Mitjà. En la seva declaració l’excandidat republicà va manifestar-se favorable al manteniment del “dret a la llibertat d’expressió” i “la defensa pacífica dels valors universals”.

Va comentar que havia vist imatges per televisió que demostraven que en aquell país hi havia, abans de les eleccions, moltes “persones esperançades i compromeses amb la democràcia” persones que ara, una vegada conegudes les dades oficials de la contesa electoral, se sentien “traïdes”. Motiu pel qual creia convenient que es dugués a terme una investigació seriosa i objectiva, que permetés confirmar el resultats. Una investigació que, segons el mandatari de la Casa Blanca, no acabés desembocant en “un bany de sang”.

Una possibilitat en que no confiava gaire, ja que com que el règim iranià no va permetre la presència d’observadors internacionals el dia de les eleccions, no hi havia manera de saber del cert si els resultats es podien considerar vàlids. Uns resultats, recordem-ho, que atribuïen una clara victòria a l’actual president i líder conservador, Mahmud Ahmadinejad, amb el 62,6% dels vots. Ben lluny del que esperava el seu opositor i candidat moderat – si més no, per oposició a l’ultraconservadorisme islàmic del seu adversari – Mirhussein Mussavi.

Opositor que, convençut d’haver estat objecte d’un frau evident, ha incitat els seus partidaris a fer patent la seva indignació al carrer. Seguint les seves consignes, es van produir tot un seguit de manifestacions massives tant a Teheran, la capital, com en d’altres ciutats. Revoltes que el govern iranià ha reprimit sense gaires contemplacions. Pretenent, alhora, ocultar tant les mateixes marxes en protesta de la teòrica manipulació electoral com els resultat que van comportar, entre els quals destaca la irremissible pèrdua de set vides humanes.

Malgrat el ferm propòsit que es va fer Ahmadinejad d’impedir que les queixes i les mobilitzacions dels decebuts electors arribessin a l’opinió pública internacional, prohibint fins i tot que els periodistes estrangers prenguessin cap tipus d’imatges de les seves concentracions i protestes, impedint l’accés a internet i establint una censura total, no ho va poder evitar. Aviat van transcendir més enllà de les fronteres del seu país. Els vídeos de les manifestacions dels opositors, filmats d’amagat, amb mòbils i altres aparells similars, han estat notícia de portada en totes les televisions del món.

Raó que havia dut a Obama a assegurar que no li havia quedat altre remei que expressar la seva opinió, ja que “seria un error per la meva part callar amb el que estem veient a la televisió els últims dies”…

Basant-nos en aquesta premissa seva i apel·lant a la dignitat i la coherència ideològica que cal requerir a tots els polítics i caps d’estat de primera categoria, i amb major motiu al que representa la primera potència mundial, ara només cal esperar les seves properes declaracions sobre les imatges que s’han vist – i sobretot les que no s’han vist ni pogut veure…! – per televisió en ocasió de la celebració dels deu anys de la repressió sagnant de la revolta estudiantil de la plaça de Tiananmen…!

Ningú dubta que el president americà no trigarà igualment en advocar, prescindint dels interessos econòmics que el seu país pugui tenir amb l’estat més poblat i amb major creixement del planeta, a favor del “dret a la llibertat d’expressió” i “la defensa pacífica dels valors universals” dels xinesos. És clar que, havent gaudit de la fortuna d’organitzar uns Jocs Olímpics, els ciutadans del gegant asiàtic tampoc no poden exigir ara nimietats com un règim democràtic i respectuós amb els drets humans…

dimecres, 17 de juny del 2009

www.racodelaparaula.com

[download#231#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 18 de juny

Tots hem guanyat!

jun 9th, 2009

by .

No comments yet

De nou ens cal congratular-nos per haver pogut tenir l’impagable privilegi de participar en unes eleccions, de viure en un país on la democràcia, aplicant un règim electoral immillorable, s’ha anat consolidant! Acostumats com hi estem, sovint no li coincidim el valor que mereixeria: som nosaltres, la ciutadania del carrer, qui podem decidir, dipositant el nostre vot en una sagrada urna, qui ens representa i quin és el programa que preferim que apliquin… Què lluny que resta, per fortuna, el temps de la dictadura, aquells temps en els quals decidien per nosaltres… Què lluny!

Felicitem-nos, també, pels polítics que tenim, que ens han aportat una visió optimista i positiva del país, del món i de la vida en general, en aquests temps difícils de crisi…! Com hi pot haver, encara, gent que dubti que tenen tota la raó, aconsellant-nos que tractem de mirar el que ens envolta amb bons ulls! És clar que sí: no són ells qui han d’esprémer-se els seus excepcionals cervells per a tractar de trobar propostes que permetin veure un xic de llum – i d’esperança – al final del túnel!

Som, com no, nosaltres qui hem de col·laborar-hi, per tal de redreçar l’economia del país. De la mateixa manera que la crisi no és pas culpa del govern –ni de la seva aposta per polítiques econòmiques de caire lliberal, ni pel precari control sobre les irresponsables inversions de les entitats bancàries i de les immobiliàries, per fomentar el totxo en comptes de la indústria productiva, o per desistir de les seves funcions de control…– tampoc no seria just demanar-los que ara s’escarrassessin per a posar-hi remei.

Som els ciutadans i ciutadanes, els que en som culpables i els qui podem posar fi a la crisi, si tenim el senderi de deixar-nos d’excuses – hem perdut la feina, la nostra capacitat adquisitiva s’ha reduït fins a límits asfixiants, les hipoteques desorbitades ens ofeguen… – i seguim comprant i fent funcionar el capitalisme de mercat. A què es deu, que, tot d’una, hàgim decidit no comprar tan alegrement com abans? A què es deu, que hàgim deixat d’adquirir compulsivament tot allò que mai no hem necessitat per a res, com fins fa quatre dies?

Agraïm, doncs, la fabulosa campanya electoral amb la qual ens han obsequiat, tan engrescadora, que ha permès obtenir un nou rècord… d’abstenció! I, sobretot, que totes les formacions polítiques – totes, totes: en això dretes i esquerres no fan distincions – mostrin tan palesament el seu penediment i el seu propòsit d’esmena per a combatre aquesta creixent xacra…, presentant-se com a guanyadors!

Els uns, perquè han guanyat a l’estat espanyol. Els altres, perquè ho han fet a Catalunya – que, com tothom sap, és una circumscripció electoral europea consolidada. Els de més enllà, perquè han perdut menys del que s’esperava. Els darrers, perquè han obtingut una victòria parcial a Viladamunt d’Avall…!

Al cap i a la fi, quina rellevància té, per a la salut democràtica del país, que entre tots hagin perdut 240.000 vots (205.000 dels quals el PSC i 70.000, ERC)? I, el que és més important, encara, què més hi podrien fer ells, els polítics professionals, per a evitar-ho, a banda de basar la seva campanya electoral en la crítica, en la desacreditació permanent i, quan cal, en la denigració de l’adversari?

dimarts, 9 de juny del 2009

www.racodelaparaula.com

[download#304#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 13 de juny

Tots a votar…

jun 6th, 2009

by .

No comments yet

Davant de cada elecció, al llarg d’aquest dia que tots plegats hem convingut en anomenar jornada de reflexió els diversos candidats ens inciten per a que anem a votar. Ja no a votar-los, com han fet durant la campanya, sinó senzillament a votar. Tots ells, malgrat haver-se estat barallant i llançant-se els plats els uns als altres, les darreres setmanes, es posen d’acord en recordar-nos que tot i que votar no és pas un deure, sinó un dret, es pot considerar que és una mena d’obligació moral que tenim.

Amb major o menor encert, amb més o menys credibilitat, insisteixen en una idea que, a força d’anar-la repetint elecció rere elecció, sembla que no pugui ésser rebatuda: si hom, amb aquell mínim de legitimitat que cap polític gosa posar en dubte, opta per no exercir el seu fantàstic dret de vot, després no podrà queixar-se. Principi, aquest, no consagrat per cal precepte legal, reglament ni normativa, per descomptat, que es dóna per indiscutible.

A banda que, com tot en la vida, podríem parlar-ne – de veritat no votar desacredita per a opinar o per a queixar-se del que no fan bé aquells que obtenen els seus sous dels nostres impostos i els administren? – potser ja seria hora que els polítics es comencin a plantejar quina part de responsabilitat tenen ells, en el més que evident progressiu augment de l’abstenció, elecció rere elecció.

Aquests candidats nostres, que s’han convertit en professionals de la política, la majoria dels quals fa anys i panys que viuen de la cosa pública i ja ni recorden el que significa treballar per a una empresa privada, no haurien d’esforçar-se, precisament, per a invertir aquesta esgarrifosa tendència? Més quan alguns d’ells – i el seu percentatge va creixent, malauradament – mai no han tingut una feina que no hagi estat pagada, d’una manera o altra, pels contribuents. No haurien d’assumir, doncs, amb major raó les seves obligacions?

Amb la campanya – per a definir-la amb un terme amb el qual ens puguem entendre, malgrat la més que evident dissociació entre significat i significant – tan lamentable que han dut a terme, on ha estat més important criticar l’adversari que no pas presentar propostes o solucions, poden de veres inculpar als teòrics electors que n’han quedat, no ja desencantats, sinó profundament decebuts? Poden exigir-los – i exigir-nos, a tots els que els mantenim – que compleixin quan ells no han estat capaços de complir, per la seva banda, les seves obligacions?

De la mateixa manera i per idèntic motiu pel qual l’independentisme creix a casa nostra no pas per les preteses maniobres de caire proselitista de la Generalitat – què més voldríem, que el Tripartit de tard en tard recordés que som una nació…! – sinó per l’intolerable ofec a que sotmet l’estat espanyol a Catalunya, l’abstenció també la sembren, període electoral rere període electoral, les infames campanyes dels partits polítics.

dissabte, 6 de juny del 2009

PS: Si hi ha algun lector o lectora que ho dubta, encara, només cal que comprovi quanta estona dedica cada formació política a plànyer-se del destacat creixement de l’abstenció i dels vots en blanc…

www.racodelaparaula.com

[download#303#image]

Comparteix

Pascual i la publicitat del PSC

jun 3rd, 2009

by .

No comments yet

Des del mes de maig, l’empresa Leche Pascual – des de la seva creació tan amiga del nostre país, de la nostra llengua, de la nostra cultura i, sobretot, dels nostres ramaders – emet pels diversos mitjans de comunicació un anunci on qüestiona la qualitat de la llet que venen les anomenades marques blanques.

Un espot publicitari que pretén sembrar l’ombra del dubte sobre la salubritat alimentària de la llet comercialitzada per les marques de distribució, tot argüint que si “deixem de recollir llet a diari, prescindim del millor equip de veterinaris, rebaixem els controls de qualitat als mínims exigibles per llei, el preu final seria molt més barat…”. Per a acabar-ho de reblar amb una pregunta retòrica més que capciosa: “Li traiem més coses?”

L’agressiva campanya té com a rerefons una realitat que no explicita: el greu problema que, en època de crisi, li suposa la seva aposta arriscada de “no fabricar per a altres marques…”. Decisió de caire elitista que li ha suposat una més que dràstica reducció de les vendes i ha posat en perill el manteniment del seu imperi.

Una campanya que potser es podria haver estalviat, contribuint així a abaratir l’elevat cost dels seus productes. I que, malauradament per als seus interessos, ha causat exactament l’efecte contrari del que pretenia: l’anunci és tan barroer, tan exagerat, tan poc creïble, tan denigrant que ha posat en evidència que res – o quasi res – no justifica abonar la desmesurada diferència de cost entre la llet Pascual i la d’altres sense marca reconeguda. Més quan pot suposar haver de pagar un sobrepreu de gairebé un 50 %.

D’una setmana ençà, m’ha fet la impressió que aquest desafortunat anunci s’ha reencarnat en el conjunt de vídeos que ha dissenyat el PSC per a la seva candidatura a les eleccions europees… De la mateixa manera que la comercial lletera, els socialistes catalans han considerat preferible criticar, blasmar i satanitzar el seu gran rival que no pas presentar les seves propostes i solucions per a la doble crisi – econòmica i estructural – que afecta a la Unió europea. Realment, la seva idea no pot ésser més innovadora: el govern fa oposició de l’oposició…!

En dirigir els seus atacs exclusivament contra el PP, per una banda, palesa precisament una realitat obvia que alguns dels seus membres s’esforcen en dissimular: les europees són unes eleccions que ignoren i menystenen tant Catalunya com les altres realitats nacionals de l’estat. Malgrat les reclamacions constants de les formacions polítiques d’arrel catalana, els dos grans partits espanyols – amb els famosos i valuosíssims 25 diputats del PSC al capdavant – s’han negat repetidament a convertir el nostre país en una circumscripció electoral europea. Com a conseqüència directa, el PSC és més PSOE que mai i les diatribes contra CIU automàticament s’esvaeixen…

Per una altra banda, els anuncis i vídeos socialistes fan patent una altra realitat inqüestionable: la manca de programa i, el que encara és més greu, de lideratge del PSOE. Seguint l’exemple de les interrogacions merament retòriques, podríem preguntar-nos: què justifica que el partit que governa a l’estat i a la major part de les anomenades Comunitats Autònomes cedeixi la iniciativa al principal partit de l’oposició i se situï a remolc seu, en comptes d’aprofitar els rèdits de la feina feta?

L’amable lector, recordant les paraules del gran Raimon, pot contestar-se ell mateix la pregunta. Plantejant-se, si li cal encara, algunes qüestions prèvies. Per exemple, què pot motivar la por a perdre que evidencia l’atac frontal al seu rival que és a l’oposició? La inseguretat en la feina feta? El reconeixement sobre la desconsideració, quan no maltractament, amb el que ha respost el PSOE al suport dels seus socis parlamentaris? A la inflació de promeses incomplertes?

Com en el cas de Pascual, el PSC en comptes de convertir la necessitat en una virtut, s’ha entestat en convertir la teòrica virtut – governar – en un defecte… En un defecte, en un pecat imperdonable, que cal ocultar a l’opinió pública.

dimecres, 3 de juny del 2009

www.racodelaparaula.com

[download#239#image]