Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

maig, 2009:

Montilla, sense Esquerra

Sens dubte Joan Tardà és un dels diputats d’ERC més coneguts i reconeguts. Sobretot pels mitjans de comunicació espanyols, que li dediquen una atenció quasi tan exclusiva com a l’amic Carod… Més encara des que el desembre passat els hi va convenir fer creure que aquest bon jan desitjava una vida millor – per a dir-ho de manera suau… – als borbons, descontextualitzant la referència al crit de “mori el borbó” de la Guerra de Successió (1701-1713).

És conegut també pel seu capficament en pretendre parlar en català – en comptes de servir-se de la universal lengua comun espanyola – al Congrés dels Diputats. Infructuosa voluntat que l’ha convertit en un dels parlamentaris preferits dels successius presidents de la tan plural i multicultural cambra. Possibilitat que va defensar en una moció legislativa que, li convindria recordar-ho, va ésser rebutjada pels 25 diputats dels seus socis de govern…

Tardà al seu darrer apunt del seu bloc assegura que “sense Esquerra Montilla no tornarà a ésser President”. Una declaració més que decebedora tractant-se de l’únic català que destaca enmig de l’apatia i l’immobilisme general dels diputats – que encapçalen innegablement el rànkinq de professions absentistes – del país. Calia que ens descobrís la sopa d’all?

Què potser hauria estat president si ERC no li hagués posat en safata de plata la seva elecció, tot i no ésser el candidat de la llista més votada? Què potser ho seria, encara, si els Consellers d’Esquerra no preferissin el manteniment del càrrec i del cotxe oficial que no pas el compromís amb els seus electors i ideals?

Si el que pretenia és oferir-nos alguna informació que no fos obvia, potser li hauria convingut aprofundir un xic més l’anàlisi. I, en conseqüència, fer una estimació més acurada dels que ja comencen a aventurar-se com a possibles resultats electorals de les properes eleccions al Parlament …

Sembla oblidar un petit, insignificant, detall: el capgirament electoral que pronostiquen tant les darreres enquestes com el Baròmetre d’Opinió Política d’aquest mes (pàgina 32, quadre 32). Tot i haver-les de considerar amb la deguda cautela, cal pensar que prenen el pols al batec ciutadà. Si el prenen bé, indiquen que la davallada d’ERC podria ésser més que considerable: passaria del 14 % al 9,6 % dels vots. Si a això hi afegim la minva del PSC-PSOE (que obtindria el 19,7 % del suport electoral, front al 26,8 % del 2006), la conclusió que podria extreure’n l’antic regidor de Cornellà de Llobregat seria una altra: amb Esquerrra Montilla tampoc no tornarà a ésser president!

I, essent honest – oblidant per un instant el perill que representa Reagrupament.cat – potser podria arribar a una altra conclusió molt més temible, per als seus interessos: el més provable és que, si manté la seva submisa aliança amb el PSC-PSOE, ERC mai no tornarà a presidir el Govern!

divendres, 29 de maig 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#213#image]

Comparteix

 

Afavorim la mobilitat escolar

El nostre ajuntament ens ha ofert una nova mostra de la seva inqüestionable coherència. Tot just tres mesos després de la controvertida decisió de convertir un dels trams més transitats del Passeig del 22 de juliol – i de la ciutat – en una mena d’agònica ratera per al vehicle privat, ara ha cregut oportú obsequiar a la ciutadania amb l’establiment d’unes zones d’aparcament per a la recollida escolar.

Unes places, anomenades d’accés a les escoles, exclusives per als pares i mares que combreguen amb la idea que la qualitat és més important que la quantitat. Que entenen que no té importància procurar dedicar el major nombre d’hores possibles a l’educació dels seus plançons, sinó oferir-los la major qualitat en la seva atenció, acompanyant-los a l’escola en cotxe, després d’haver-los deixat esmorzar tots sols mirant la televisió, per a que no es malacostumin caminant cinc minutets…

Aquest modest i crèdul articulista havia cregut – i defensat, davant les airades reaccions d’algun conductor habitual – les raons que l’excel·lentíssim va adduir per a justificar l’ampliació de l’espai del carril bus a la via pública: una aposta pels principis mediambientals, destinada a “afavorir la circulació del transport públic”. Tot i pretendre començar la casa per la teulada – ja que l’ interval de pas dels autobusos és més propi del modernisme que no pas del segle XXI… – semblava avançar pel bon camí.

Ara mateix, ja no sap què pensar… Aquesta nova mesura – que coincideix, casualment, amb les eleccions europees – l’hem de considerar compatible amb la progressiva extensió dels carrils bus? Hem d’entendre que és coherent posar traves als que utilitzen el vehicle privat per anar a la feina i, al mateix temps, concedir uns espais d’aparcament privilegiats a alguns dels veïns que es desplacen innecessàriament dins de Terrassa?

Progressivament, aquestes zones d’aparcament puntual restringit s’han anat estenent a la majoria dels centres educatius públics de la ciutat. Fins i tot els privilegiats alumnes que estudien en barracons – perdó, volia dir en escoles provisionals, (que a mesura que passa el temps tenen més de provisionals i menys d’escoles…) – com els del Jaume I se’n beneficien.

Si ja era poc sostenible que els agents municipals – em comptes d’evitar que els quatre espavilats de sempre facin servir impunement els nous carril bus com si es tractés d’una mena de Via-T per al seu ús exclusiu, davant la impotència de la majoria de disciplinats conductors que fan cua pacientment – permetessin, en plena hora punta, que els carrers adjacents a les escoles esdevinguessin unes generoses i caòtiques zones de descàrregues de criatures, només faltava que ara el consistori col·labori en el foment de la tan pedagògica i prometedora teoria d’educar els fills seguint els principis del MEP: el Mínim Esforç Possible!

Amb una tan sensata i raonada decisió, que incentiva l’ús superflu del vehicle privat en distàncies curtes, ben segur que la ciutat hi sortirà guanyant: no tan sols evitarem els nefastos efectes de la reducció de CO2 a l’atmosfera, sinó que garantirem que els nous ciutadans del demà estiguin sobradament preparats per a l’imminent futur que els espera…!

dijous, 28 d’abril del 2009


PS: Cal agrair especialment que, a fi d’afavorir la contenció pressupostària, Mobilitat s’hagi estalviat una costosíssima trucada al PAME per tal d’assegurar-se que coneixien bé els horaris d’entrada i sortida de les escoles abans de retolar les plaques corresponents… És tot un detall, per exemple, que al França es permeti estacionar-hi tres minuts de 16.15 a 16.45, quan els alumnes surten… a les 17.00!

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#12#image]

Comparteix

Publicat a l’ATerrassa+, el 29 de maig

És l’economia, senyor Rodríguez Zapatero…!

Des del primer dia, un dels trets que amb més força han caracteritzat Rodríguez Zapatero ha estat la seva innata capacitat de sorprendre. Va quedar palesament demostrat des dels seus inicis, quan presentà una candidatura que semblava testimonial al 35è congrés federal del PSOE. La seva temptativa de disputar-li la secretaria general del partit a José Bono, l’indiscutible favorit per a accedir al càrrec, va fer riure a la immensa majoria dels analistes polítics: com podia, aquell jove pràcticament desconegut, que mai no s’havia mogut entre les tramoies del partit, creure que podia fer ni tan sols ombra al vell baró socialista, que tan avesat estava a moure’s sigil·losament entre les bambolines del poder?

Tot i que era presumible que aquell nouvingut pogués comptar amb els vots i el recolzament del cada dia més devaluat sector guerrista – que tot indicava que no tenia intenció de perdonar a Bono que hagués fet mans i mànigues per a que fos descartada la candidatura que avalaven, encapçalada per Matilde Fernández – feia la impressió que no tenia cap oportunitat, que tan sols complia una funció utilitària, per a donar una patina de legitimitat al sistema de primàries del PSOE. Davant l’estupefacció general, va resultar escollir secretari general.

Des de llavors, la seva especialitat – bé, una de les dues que més el defineixen, junt amb la de prometre, de prometre a tort i a dret…! – és posar cap per avall els pronòstics i les previsions més teòricament fiables. Tot i comptar amb una innegable dosi de fortuna – si és que se’ns permet la indelicadesa d’anomenar així la manca de sensibilitat del govern del PP quan va pretendre manipular la informació que tenia al seu abast sobre el pitjor atemptat terrorista patit mai per Europa (si descomptem, és clar, els bombardejos sobre la població de la guerra civil i la II guerra mundial, és clar) – no només va aconseguir convertir-se en president de l’estat espanyol, sinó també aconseguir en cada moment els recolzaments imprescindibles per a mantenir-s’hi.

Per tot plegat, no ha de sorprendre a ningú que aprofités el debat que, de manera grandiloqüent i amb voluntat unificadora, els espanyols anomenen del Estado de la nación, per a portar a la pràctica una intervenció que emulava els artistes de circ i convertia en realitat el seu vell adagi: senyors i senyores, més difícil encara! Després que el seu anterior rival, José Bono – aquest socialista de caire progressista i plural que cada dia esdevé més popular – li servís l’oportunitat en safata, va aconseguir el prodigi mai vist d’unir en una sola les dues característiques que millor defineixen el seu talante: la capacitat de sorprendre i la seva il·limitada capacitat de prometre!

De nou va sorprendre tothom, i sobretot el líder de l’oposició, Mariano Rajoy, amb tot un seguit de promeses que semblaven inassumibles per a una administració que ha patit una caiguda recaptatòria tan acusada, a causa de la crisi… Entre d’altres costoses inversions i actuacions, prometé un nou Pla Vive per a la renovació dels autobusos, una ampliació dels xecs de restaurants que reben molts treballadors, ampliar amb 70 milions d’euros les beques per a estudiants en atur, una ajuda de 2.000 euros per a la compra de nous automòbils… Fins i tot va anunciar, pel que fa als centres públics d’ensenyament – que tan sobradament tenen cobertes les seves necessitats essencials… – que tots els seus alumnes que cursin 5è de primària el proper any comptarien amb un ordinador personal…

Davant les evidents i airades mostres d’incredulitat que van fer patents els restants grups parlamentaris, el secretari general del PSOE va descobrir la recepta secreta que permetrà quadrar l’aparent contradicció que suposa anunciar un augment considerable de les despeses de l’estat quan aquest han reduït visiblement els seus ingressos. La solució, que sabria fins un nen de 5è de primària – tot i que no tingués portàtil – no pot ésser més simple: abaixar cinc punts més l’Impost sobre societats de les empreses de menys de 25 treballadors que contracten algun treballador aturat…!

Com no hi havia pensat pas ningú, abans que ell? Com és possible? Si no podia ésser més senzill: si els teus ingressos actuals són insuficients per a complir els teus compromisos, la solució és evident: reduir els ingressos encara més i ampliar els compromisos!

diumenge, 24 de maig del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#119#image]

Comparteix

Ja la tenim aquí…!

Després d’anys i anys de reclamacions – i d’alguna rogativa a Montserrat – finalment s’ha aconseguit allò que sempre havia semblat impossible: el traspàs a la Generalitat de la Renfe! Cal celebrar-ho i agrair amb l’entusiasme i la veneració que mereix la tasca del Govern Tripartit, que ha pressionat, amb la fermesa acostumada, al Govern amic del PSOE per a que compleixi el que estableix l’Estatut… pel que a transports es refereix.

Complint allò que estableix l’article 169 – en la versió esporgada que va deixar l’amic Alfonso Guerra després de passar-hi el seu ribot harmonitzador, és clar – des de l’1 de gener del proper any la Generalitat passarà a ésser la responsable de “la regulació, la planificació, la gestió, la coordinació i la inspecció dels serveis i les activitats” de Rodalies. Ho van anunciar José Montilla i el ministre de Fomento, José Blanco, en acabar una breu reunió a Barcelona.

Segons la nota de premsa corresponent, Montilla s’ha felicitat (sic) per “l’extraordinària importància” de l’acord assolit sobre el traspàs de competències del servei ferroviari. De nou demostra la seva llegendària modèstia: en comptes de felicitar la totalitat dels catalans i catalanes que es beneficiaran d’aquest traspàs, es felicita ell mateix per la feina feta. És clar que sí, ben fet! No va prometre “Fets i no pas paraules”? A més a més, si ha d’esperar que l’oposició o, el que encara és més impensable, els seus socis de govern li facin arribar les seves congratulacions…

La declaració institucional adverteix que per a acabar de definir i concretar els aspectes específics i tècnics del procés caldrà crear una comissió mixta entre el Ministeri, Renfe i la Generalitat, degut a que es tracta d’un “tema molt complex (…) ja que estem parlant de garantir la prestació d’un servei que és imprescindible per a més de 115 milions de viatgers l’any”.

Cal agrair sincerament que, després de sis anys al capdavant del govern, els càrrecs del PSC hagin estat capaços de mirar un xic més enllà dels seus despatxos… Imaginem que després de crear una comissió de savis, generosament retribuïda, han acabat descobrint allò que ja sabia tothom: per a la majoria de la població, per al teixit empresarial del país i per a la societat catalana en general, la millora del servei de Rodalies suposava una prioritat molt més peremptòria que no pas l’AVE.

Tot i que al llarg dels darrers anys la direcció de la Renfe – amb la inestimable col·laboració de l’eminent Magdalena Álvarez – hagi volgut beneficiar la ciutadania catalana amb una mena de mescla entre l’esport de risc i el parc temàtic de l’avaria, segurament els desagraïts viatgers haurien preferit no ésser tan privilegiats. En tindrien prou amb que, senzillament, funcionessin de tard en tard les línies de rodalies… I, si no fos massa demanar, amb que les famoses catenàries no esdevinguessin diàriament una delegació de Juegos y apuestas del estado!

Una vegada assolit aquest incontestable èxit, només cal que el Govern acabi de polir i negociar un detall insignificant de no res: l’acord suplementari que estableixi els recursos econòmics que el sempre generós estat espanyol destinarà a fer possible que la Generalitat es faci càrrec d’aquest traspàs… Acord que José Blanco ha promès definir en “uns sis mesos…”. Tant si aquest mig any es computa segons els elàstics terminis del rigorosíssim i complidor Ministerio de Fomento, com basant-se en la paraula de l’executiu de Rodríguez Zapatero, no podem més que compartir la modesta auto-felicitació que s’ha atorgat a ell mateix José Montilla…!

A inicis del proper any, junt amb un finançament puntual, just i suficient per a les seves necessitats quotidianes, Catalunya haurà d’assumir el cost íntegre d’un immillorable servei de Rodalies sense rebre cap mena de contraprestació econòmica… Com n’ha estat, de generós i comprensiu, el govern amic dels socialistes espanyols, en sacrificar-se traspassant a la Generalitat la gestió – i, sobretot, les asfixiants despeses – d’un servei endarrerit, deficitari, insuficient i ineficaç!

Per a acabar-ho de reblar, no podria el PSC aprofitar la benvolença del PSOE i demanar el traspàs de la Família Real? Suposaria un immens honor per al nostre país assumir la totalitat de les despeses de la família del successor de l’inoblidable Felip V, d’aquell ex príncep que, havent rebut l’aval i l’apadrinament de Franco, alguns desconsiderats i desagraïts bascos i catalans s’entossudeixen incomprensiblement en xiular…

dilluns, 18 de maig del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#149#image]

Comparteix

Carretero, la veu de la consciència

La memòria històrica ens mostra que gairebé no hi ha res que empipi més, en aquest món, que tenir ben a prop algú que esdevingui la veu de la nostra consciència. Algú que es mantingui coherent a la seva manera de pensar, que fins fa quatre dies també era la nostra, i ens retregui dia a dia que hem traït els nostres ideals i que no estem fent allò que havíem defensat i que havíem promès complir sempre. Precisament perquè ens posa el dit a la nafra, recordant-nos allò que sabem més que bé, tot i que fem veure que no: que amb la nostra conducta estem traint els nostres principis i la nostra manera d’ésser.

Ho saben molt bé la minoria de progenitors que s’esforcen, fora mesura, en educar els seus fills. No hi ha res que enervi més a les mares i els pares de les altres criatures – a tots aquells que practiquen la llei del mínim esforç i s’excusen amb un més que revelador “Jo ja ho intento, ja, però no vol fer-me cas…” – que comprovar com alguns dels seus amics han aconseguit alliberar-se del despotisme dels seus plançons, no han perdut l’autoritat i han establert qui mana, en darrera instància, a casa.

La història és curulla d’exemples que demostren com n’és de poc aconsellable d’entestar-se en esdevenir la veu de la consciència dels poderosos. Més encara quan és un antic company, que ha anat escalant progressivament amb ell els graons del poder, qui li recorda constantment els seus orígens. Només cal recordar la fi que hagué de patir Ciceró per haver tractat, en les seves cèlebres Filipiques, que Antoni mantingués les seves promeses de restablir la República romana. O, més recentment, l’ostracisme a que condemnà l’església catòlica Leonard Boff per predicar el retorn als orígens humils del cristianisme.

És per això que no hauria de causar sorpresa a ningú l’arrauxada i visceral reacció que van tenir els actuals dirigents d’ERC en publicar-se l’article de Joan Carretero Patriotisme i dignitat. Només el remordiment que provoca la veu de la consciència pot explicar que el partit que s’enorgulleix de practicar una democràcia interna exemplar pugui obrir un expedient  discilpinari a un dels seus membres per expressar la seva opinió. Amb major raó quan planteja la necessitat d’una “candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”.

Per més que al·leguessin que es feia per haver “perjudicat greument la imatge del partit” i generar “confusió i alarma entre el conjunt de la militància i l’electorat” la raó de fons sembla que no pot ésser més diàfana: als dirigents d’Esquerra, una vegada han tastat la dolça ambrosia del poder, res no els desagradava més que sentir la veu d’un rival de partit plantejant la possibilitat de que el fet d’haver accedit a les Conselleries i els cotxes oficials els hagi aigualit el seus idearis.

Cada vegada que el metge de Puigcerdà manifestava la seva convicció de que calia sortir del govern, distanciant-se d’un govern de caire regionalista que està assolint a passes agegantades el seu objectiu d’eradicar la crosta – i l’ànima – nacionalista del país, a Puigcercós i a Carod els hi devia coure més i més la nafra oberta de la seva incoherència. No podria tenir raó, Carretero? No convindria més a ERC centrar-se en complir el seu programa electoral, apostar inequívocament per un projecte sobiranista,en comptes de seguir fent el joc al provincianisme del PSC?

Per tal d’acallar la gota malaia de la consciència, devien creure que la millor opció era actuar com els pares de l’antiga escola i donar un cop d’autoritat damunt la taula: “Aquí mano jo i prou. Si no t’agrada, ja saps on tens la porta…!” Havent-los deixat en evidència, el fill devia considerar que ja havia arribat el moment de volar tot sol, sense la supervisió dels seus acomodats pares…

Ara, una vegada abandonada la casa comuna, tan sols resta el dubte de saber qui sabrà treure un major partit de les seves ales noves. Amb el temps, qui acabarà vencent aquesta incerta partida d’escacs de l’esquerra independentista: l’aposta possibilista dels dirigents d’ERC o la directament sobiranista de Carretero?

En qualsevol cas, cal confiar que finalment sigui l’independentisme el que en surti beneficiat, a llarga. Ja sigui pel fet d’avalar algunes de les controvertides decisions de la direcció d’Esquerra o per permetre a aquella part dels seus antics votants que no hi estan d’acord disposar d’una alternativa que no sigui l’abstenció. Una alternativa abanderada per Reagrupament.cat, ja sigui presentant-se tot sol o en coalició amb la CUP o d’altres formacions similars…

dijous, 14 de maig del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#43#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 15 de maig

Fets, no paraules

Des de fa alguns dies han anat proliferant per tot el país uns immensos anuncis – que coincideixen per pura casualitat amb l’imminent inici de la campanya electoral per les europees – del PSC anunciant els grans èxits del seu govern. Uns anuncis que, imaginem per un imperdonable descuit, els atribueixen de manera exclusiva al seu partit i no pas al treball conjunt dels tres socis del Govern. Recobrant l’eslògan electoral, la campanya pretén fer patents els resultats obtinguts mitjançant els fets i no pas paraules.

Com que sota cap concepte voldríem posar en entredit la incontrovertible realitat optimista del país que defensa José Montilla, no farem el més mínim esment a la flagrant contradicció d’endegar una campanya publicitària amb el lema “Fets, no paraules”… No suposa un oxímoron més que palès, aquesta campanya? No és una campanya impossible, si es vol ésser coherent? No havien de parlar els fets i no pas les paraules? O potser és que els fets no són suficients, no parlen per ells sols i no resta més remei que recórrer a les paraules per a recordar-los?

Potser només en podrem treure l’entrellat si entrem en el fons de la qüestió. No es tracta tant de si el missatge és contradictori, sinó de si la campanya era o no imprescindible. Des d’aquest punt de vista, l’anàlisi no presenta cap mena de dubte: només són criticables i moralment inadmissibles les campanyes que no són d’estricta necessitat. Com ho eren les de la formació política que governava anteriorment el país, de caire diàfanament partidista i sense que mai acreditessin complir un criteri d’objectiva necessitat. Motiu pel qual eren blasmades sense compassió i acusades d’oportunistes per les formacions polítiques que ara governen i llavors eren a l’oposició.

Les campanyes del PSC – i les del Govern Tripartit en general – són ben diferents. En primer lloc, perquè les du a terme un partit i un executiu d’esquerres i no pas de dretes, per la qual cosa no defensen un interès particular o conjuntural sinó un de general i atemporal. En segon lloc, perquè els anuncis dels socialistes són absolutament imprescindibles: en temps de crisi no hi ha ni hi pot haver res que necessiti més la població catalana que li recordin els èxits del seu govern. No fos cas que, despistada i desagraïda com és, hagi oblidat les grans gestes del nou Tripartit…

Al cap i a la fi, només a una formació conservadora i entestada en construir una pàtria inexistent se li podria acudir la indelicadesa de malbaratar els diners – ja siguin dels afiliats com del comú – en una campanya sense altre justificació que la propagandística. Amb major raó encara quan es limita a enorgullir-se vanitosament d’haver complert amb la seva obligació: tractar de gestionar, amb la major solvència i eficàcia possible, els diners que els contribuents posen a la seva disposició…

Tanmateix, el més sorprenent de tot és la infinita modèstia que demostren els socialistes catalans. Com s’entén, sinó, que en el llistat exhaustiu de tots aquests fets i consecucions, la paternitat de les quals s’atribueixen unilateralment i de manera exclusiva, no hagin volgut incloure-hi el més sublim dels seus èxits? Com s’entén que no hagin aprofitat l’avinentesa per a vanagloriar-se, en rètols de dimensions encara més imposants, d’haver aconseguit, mercès a la força dels seus 25 diputats a Madrid, que el govern amic del PSOE aprovés, abans del termini legal que l’Estatut imposava, el nou model de finançament?

dimecres, 13 de maig del 2oo9

PS: Quina alegria suposa que, per fi, un partit hagi estat capaç de dur a la pràctica allò que prometia: fets i no pas paraules! La seva coherència política permetrà que silenciem, per sempre més, la veu de tots aquells antisistema desinformats que asseguren, sense cap base ni justificació, que la gairebé tots els polítics són iguals: no pretenen servir a la ciutadania, sinó tan sols accedir al poder per a poder fer ells exactament allò que tant critiquen als que actualment l’ostenten!


© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#125#image]

Comparteix

Ara sí toca: les matrícules

Curiosament, sense que ningú s’ho esperés, i avançant-se a les pretensions dels seus benvolguts socis de govern d’ERC, ICV ha cregut oportú treure ara del calaix la vella idea d’incloure el distintiu autonòmic a les matrícules. Aquestes matrícules que l’insigne José Maria Aznar, sense ni tan sols encomanar-se a la gràcia de déu, va decidir convertir en grandes i libres…, en lliures de qualsevol sospita de representar aquella teòrica pluralitat d’un estat espanyol en que ni la mateixa constitució creu.

Els ex comunistes han cregut que ara era el moment de parlar-ne, que ara “sí toca” reconsiderar els models de matrícula que el PP va implantar no fa tant de temps. Ara sí, després de sis anys de Govern Tripartit i de gaudir del suport i la confiança d’un Govern amic a Madrid – que tan bé compren Catalunya i les seves necessitats – ha arribat el moment de plantejar la conveniència d’afegir una nova placa a les matrícules dels automòbils – a les “xapes”, que en deia l’enyorat president conservador – que identifiqui les comunitats autònomes d’on provenen.

Precisament ara, quan la calma és total i no es veu en l’horitzó cap altre assumpte prioritari que pugui preocupar, convé tornar-hi. Com que l’amic i sempre complidor Rodríguez Zapatero ja ha satisfet àmpliament els seus generosos compromisos electorals amb el nostre país – Estatut, finançament, reconeixement lingüístic i cultural, gestió de les grans infraestructures catalanes… – pot dedicar-se a altres temes menors.

Al cap i a la fi, arreu és sabut que no hi ha al món cap altre govern que hagi encarat amb major contundència, fermesa i eficàcia el redreçament de la seva economia en plena crisi: com acostuma a succeir l’estat espanyol s’ha situat de nou al capdavant dels països industrialitzats…, pel que fa a nivells d’atur, de desequilibri social, d’impagaments o de tancaments d’empreses…

Per a fer conèixer la seva proposta, els ecosocialistes han decidit recórrer als mateixos mitjans que, segons les seves pròpies declaracions, “fan el joc a la dreta” i aprofiten qualsevol ocasió per a “intentar deslegitimar el Govern”. Ho han fet a través de les declaracions del director del Servei Català de Trànsit (SCT), Josep Pérez Moya. La proposta no es planteja, per descomptat, suprimir la “E” de l’estat espanyol – només faltaria caure en les temptacions sobiranistes, en l’absurditat delirant de la crosta nacionalista que tan llasta el país, en la barbàrie provinciana…! – sinó afegir una franja blava suplementària a la dreta, amb el distintiu de la Comunitat Autònoma i la bandera corresponent.

No podem més que congratular-nos que la formació política que amb major eficàcia i responsabilitat ha gestionat les seves conselleries – situant el cos dels Mosso d’Esquadra a les primeres pàgines de tots els diaris, apostant perquè els pins i altres arbres caiguts pel temporal de vent del gener es converteixin en adob natural… per al foc i altres mostres de la seva indiscutible preparació per a governar… – hagi sorgit de la seva amnèsia, hagi recobrat alguna de les arrels que caracteritzaven inicialment a la seva formació i recordi que provenen de Nacionalistes d’Esquerra. Una realitat que, des de fa temps, semblava que havien oblidat del tot, en la seva contumaç i indesmaiable lluita contra la perversa dreta!

No és gens difícil pronosticar que alguns asseguraran que no és més que una cortina de fum, destinada a ocultar algun dels escassos moments en que la seva exquisida gestió governamental – tan radicalment d’esquerres i tan poc submisa a les exigències i necessitats del PSC – no ha assolit el nivell de sublimitat acostumada. O bé que resulta massa casual que facin pública aquesta proposta coincidint amb la imminent inici d’unes eleccions europees en que el seu seguidisme socialista podria passar-los factura…

Més encara quan s’ha sabut que l’amic Saura no havia plantejat aquesta qüestió als seus socis de govern d’Entesa ni en cap de les reunions de l’Executiu… O que el Ministerio del Interior s’ha afanyat a aclarir que aquesta proposta només tirarà endavant si no hi ha “consens entre tots els partits i el sector de l’automòbil”. Una manera ben elegant i intel·ligent de no dir allò que no es vol dir però que tothom ho entengui: nosaltres hi estem del tot disposats, però què hi podem fer, si el PP i els representants del sector de l’automòbil, tan castigat per la crisi, no es mostren disposats a acceptar-ho?

O potser Iniciativa té alguna carta amagada a la màniga, que desconeixem, que permetrà desencallar aquest conflicte de les matrícules amb la mateix diligència, modèstia i eficàcia amb que es va solucionar el finançament de l’estatut després de la reunió de Saura amb la vicepresidenta de la Vega?

dilluns, 11 de maig del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Comparteix
[download#27#image]

El valor de la paraula donada

Des dels inicis de la humanitat s’ha considerat que un dels trets que serveixen per a definir una persona com cal, per a distingir una persona de fiar d’una que no ho és tant – per a dir-ho de manera suau… – és la seva fidelitat a la paraula donada. Molt abans que el Dret Romà inventés la figura del contracte, del pacte escrit i referendat per la signatura de dues o més persones, el compliment dels compromisos verbals era fonamental per al correcte funcionament de las societat.

Al llarg dels segles, ha estat cabdal la satisfacció de la paraula donada i el seu compliment ha servit per a destacar algunes de les grans figures de la història i per a desacreditar-ne d’altres: només cal recordar la història de Viriat i la famosa frase “Roma no paga traïdors” de Servili Escipió. En realitat, fins no fa pas gaires anys, en l’època dels nostres avis, sense anar més lluny, era impensable no respectar un pacte verbal.

En aquells temps tan propers no es creia imprescindible convertir-lo en paper per a considerar clos un contracte, era suficient una simple encaixada de mans. L’encaixada o el simple acord verbal esdevenia irrevocable, definitiu i posava en joc la credibilitat, l’honorabilitat i la consideració social i humana dels que comprometien la seva paraula. En feien una qüestió d’honor.

Malauradament, l’empenta dels nous temps han acabat convertint aquest inveterat costum en una relíquia pròpia de l’antigor, que caldria reservar per als llibres d’història i conservar als museus. O, a tot estirar, convertir-lo en un lema o en un blasó – més ornamental que no pas efectiu – que confereixi una patina aristocràtica a alguna institució moderna o modernitzada, com el que lluu des de fa anys la Borsa de Londres: “My word is my bond”.

Si actualment ja fa, massa sovint, la impressió que els acords, els contractes i fins i tot les lleis orgàniques acaben essent paper mullat – d’això els catalans en tenim una experiència de primera ma, mercès al ribot dels “amics” i als recursos dels “no tan amics”… – imaginem en quin nivell de credibilitat podem situar la mera paraula, l’acord verbal!

Afortunadament, de la mateixa manera que encara hi ha persones excepcionalment complidores i coherents, també hi ha partits que atorguen el valor que mereix a la paraula donada. Mentre d’altres estan convençuts que democràcia significa que sempre manin els seus, excloent els que no pensen com ells, encara que sigui recorrent a la justícia, ells segueixen creient que hi ha principis irrenunciables, que no tot s’hi val, per a assolir o mantenir el poder.

Tot i que alguns pessimistes s’entestin en donar la raó a l’autor més citat de les lletres catalanes – que assegurava que res s’assembla més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres – el PSOE s’ha encarregat de demostrar, amb “fets i no pas paraules”, que encara hi ha diferències, grans diferències, entre partits.

La malèvola dreta, ja se sap, mai no dubtaria en incomplir impunement les seves promeses electorals. Per contra, l’esquerra no deixa mai de palesar la seva superioritat moral. Ho han demostrat els socialistes espanyols: les seves promeses, en campanya electoral o en exercici del govern, són llei!

Així al nou secretari general del PSE, Patxi López – seguint el preclar exemple del seu cap de files, Rodríguez Zapatero, que va mostrar-li el camí amb l’estatut – no ha dubtat un segon en renunciar a la possibilitat d’ésser el primer lehendakari nacionalista espanyol (definit sovint com a no nacionalista) per tal de no veure’s forçat a incomplir la paraula donada a Basauri, en plena campanya: “He dit una i mil vegades que no cercarem acords amb un partit popular que només sap fer antinacionalisme i antisocialisme…”

divendres, 8 de maig del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#105#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 13 de maig

La llibertat ha arribat a Euskadi

Per fi ha arribat la llibertat a Euskadi. Per fi…! Després de tants i tants anys de totalitarisme ideològic nacionalista, imposat per aquells que tan sols representaven una part de la societat basca, que atiaven la política de la confrontació entre “els nostres” i “els altres”, han arribat els socialistes – amb el recolzament de l’altre baluard de la democràcia, el PP – per a dur la llibertat a Euskadi.

El parlament que va pronunciar Patxi López per a la seva candidatura com a Lehendakari, va fer-ho patent. Començat en euskera i fet majoritàriament en espanyol – en allò que ell mateix anomena “bilingüisme integrador” – va posar les bases per al que ha d’ésser el govern que permetrà als bascos alliberar-se, d’una vegada per totes, de la tirania nacionalista que havia convertit gairebé la meitat de la població d’Euskadi en hostatges d’una visió i una política provinciana, antiquada i tancada, que imposava “la seva forma excloent de veure el món”.

El nou govern cosmopolita i universalista sorgit dels suport electoral del PSOE, el PP i UPyD comportarà el glop d’aire net i nou que el país necessitava. Un projecte de “modernització” i “d’unitat de totes les forces polítiques per a consolidar la pau i la llibertat”, per a “deixar enrere la el temps de la divisió i dels blocs enfrontats, amb un Govern que superi els vells discursos separadors” i que construeixi “un país per a tots”.

Un govern que trenqui d’arrel amb d’immobilisme i l’aïllament del passat, que treballarà “per una (sic) Euskadi de tots, feta per a tots”. No pas com els anteriors del PNB, amarats de nacionalisme malaltís i mal entès, que tan sols es preocupaven per una part dels ciutadans, marginant els altres, centrant-se en l’obsessió de crear una falsa pàtria que no existeix –més encara: que ha existit –, expedint certificats del bon basc i proposant “des de les institucions polítiques un model oficial de què ser i com ser”.

Un Euskadi renovat, fonamentat, segons el candidat socialista, en el ple exercici de la llibertat. De “ciutadans i ciutadanes lliures i sobirans, que puguin decidir que és el que volen ser o fer”, que els hi permeti “ser lliures”. Ja que “segurament el primer compromís d’un govern democràtic (…) es garantir la igualtat i la llibertat”. Que només és “real quan, en la vida quotidiana, els ciutadans troben opcions diferents, propostes contradictòries entre les que realment poden escollir.”

Un dret a l’elecció que segons Patxi López – per més que alguns il·luminats, com el Relator de l’ONU per als drets humans, Martin Scheinin, en el seu informe Mission to Spain, gosin posar en dubte la legalitat i la inconcreció d’alguns dels articles del Codi Penal espanyol i de la Llei de Partits – està més garantit que mai, ja que el Parlament basc és “un fidel reflex de la societat basca i del seu pluralisme intern. Inclou a tots i no margina a ningú (…), acull totes les expressions polítiques presents en la nostra societat, excloent-ne tant sols aquelles que “han decidit automarginar-se, situar-se a l’altre costat de la legalitat”.

Llegint íntegrament un tan equànime discurs, hom no pot evitar fer-se una pregunta: havent patit la societat basca un clima tan tenebrós, opressiu i asfixiant per part del totalitarisme dels governs nacionalistes bascos anteriors, i oferint una alternativa tan fantàstica, tan impecablement democràtica, tan propera a la sublimació, com és possible el nacionalisme espanyol hagi trigat més de 30 anys en abastar el Palau d’Ajuria-Enea?

Potser i només potser, no hi podria tenir quelcom a veure – si se’m permet la llibertat de plantejar aquest dubte tan il·legal i antidemocràtic, tan propi dels nacionalismes anacrònics – amb l‘impossibilitat que l’esquerra abertzale majoritària es pogués presentar a les darreres eleccions?

dijous, 7 de maig del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com


Safe Creative #0905073201210

[download#113#image]

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD