La guerra civil española, Antony Beevor

Les vacances i els dies de festa ens ofereixen una bona ocasió per a llegir. Sobretot per a encarar-se amb algunes d’aquelles obres que per la seva envergadura ens costa emprendre. Si, al damunt, el clima és poc clement, si el fred i la pluja s’entesten en recloure’ns a casa, encara resulta més fàcil prendre un llibre i dedicar-li aquelles estones de lleure que el pas fugaç de les hores ens nega durant la resta de l’any.

Quan la climatologia ens és adversa, quan contemplem per l’entelada finestra que la tempesta i el vent no remeten, fent lliscar la llàgrima consirosa del temps damunt el cristall, sempre podem recórrer a un bon llibre. Sempre podem acollir-nos als fills de la tinta impresa, tan fidels i confortadors. Més quan la televisió – el màxim incitador de la lectura, des de fa lustres – ens ajuda amb la seva quasi permanent immundícia. Ens arrecerem ben a prop de la llar de foc, metafòrica o real, i emprenem una càlida lectura…

Guerra CivilAra que sembla que la memòria històrica comença a interessar a un públic més o menys ampli – sempre, és clar, dins de la minoria que manté l’estranya mania, tant contra corrent, de llegir – una bona opció és La guerra civil española, d’Antony Beevor (Editorial Crítica, 2005). La darrera obra publicada d’aquest conegut i reconegut historiador presenta un més que exhaustiu estudi sobre aquella malaurada confrontació bèl·lica. Enfrontament armat que va comportar l’esclat, llarg temps reprimit, de tant horror i tanta misèria humana i que va acabar sotmetent l’Estat Espanyol en una bàrbara i inculta dictadura, els nefastos efectes de la qual encara delmen la fràgil salut del nostre desprotegit país.

Endinsar-se en la mar tempestuosa i enfangada de la Guerra Civil espanyola suposa un risc perillosíssim per a qualsevol historiador, ja que ni els més de setanta anys transcorreguts han estat capaços de superar l’abisme insalvable entre la visió de les esquerres i la de les dretes. Una visió heretada del segle XVIII i XIX – que amb tant d’encert retratà Antonio Machado en el seu poema El mañana efímero i que encara no s’ha superat. Com bé demostra tant la ingent bibliografia que s’ha anat publicant ens els darrers anys sobre el tema com la vida política espanyola del dia a dia. Bibliografia cada vegada més acusadament contaminada per la visceralitat irracional del partidisme.

Beevor tracta de mostrar-se imparcial i de superar d’entrada aquesta escissió que sembla insalvable entre els successors dels republicans i els nacionals basant-se en algunes bases documentals que fins fa poc havien estat fora de l’abast dels historiadors: els arxius secrets soviètics, de l’alemanya nazi i del diari de guerra privat del coronel Von Richthofen. Amb tot, no pot evitar deixar entreveure quina és la seva posició de partida i la seva tendència quan a la introducció de la seva monumental obra escriu:

>> […] también aquí hay que hacerse una pregunta importante. Si la coalición de derechas encabezada por la CEDA hubiera ganado las elecciones (cosa que habría sucedido si los anarquistas también entonces se hubieran negado a votar), ¿habría acatado la izquierda el resultado legítimo? Uno no puede por menos que sospechar que no. Largo Caballero había amenazado abiertamente antes de las elecciones con que si la derecha las ganaba, se iría a la guerra civil.>>

Simpaties ideològiques que es palesen igualment en d’altres punt de l’obra. Així, no dubta en deixar de banda la seva pretesa imparcialitat en definir com una “insensata aventura” la proclamació, per part del President Lluís Companys, de l’Estat Català el 6 d’octubre del 1934 (pàg. 44 i 45).

Objectivitat que resulta més que qüestionable també en la conclusió del capítol 6, Rojo i azul, en un paràgraf que es defineix per ell mateix (pàg. 116):

>>[…] Se ha dicho que la contrarrevolución “preventiva” de los militares engendró, al producir el colapso en los mecanismos de coerción del Estado, la revolución misma que tanto temían. En realidad, lo que trataba de hacer la derecha en julio de 1936 era enfrentarse a una situación prerevolucionaria y, sobre todo, restaurar la ley y el orden y defender los derechos de la propiedad tradicionales.>>

Sortosament – si més no, des del meu punt de vista, tenyit d’unes indissimulades tendències republicanes, catalanes i d’esquerra – la resta del llibre es mostra molt més objectiu, sobretot en el que a dades numèriques es refereix: es basa en les estadístiques i estudis més recents i acurats per a establir les dades aproximades i fiables dels empresonaments, assassinats i represaliats que van causar ambdós bàndols. Dades que tants d’altres autors no han dubtat en manipular segons les seves conveniències. Pel que a aquest punt es refereix, Beevor tracta d’ésser tot el precís que és possible.

Per tot plegat, La guerra civil española és una obra d’anàlisi històrica més que recomanable. Tant per a conèixer la ignominiosa realitat d’aquells tres terribles anys i de les seves conseqüències ulteriors, com per a procurar tenir-les sempre presents, ben gravats en la memòria. Indelebles, per a tractar, per tots els mitjans al nostre abast, de no contribuir mai amb les nostres opinions a l’irresponsable cultiu de les llavors de l’odi, d’intolerància i d’incomprensió mútua que van fer donar lloc a la guerra menys civil de totes les guerres possibles! En el cas que alguna ho pugui ésser, és clar…

diumenge, 12 d’abril del 2oo9

PS: Com sempre, convido a tothom a llegir l’obra, i a fer-me arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva anàlisi  sobre l’obra.  Mercès d’avançada.

© Cesc Serrahima 2009

[download#180#image]

Comparteix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *