Actuació policial “no exitosa”

En la carta que el cada dia més imprescindible Joan Saura – recordem-ho, sense la seva entrevista amb De la Vega no hauríem obtingut l’acord de finançament el novembre de l’any passat… – ha enviat als Mossos d’Esquadra per tal de felicitar-los per “l’esplèndida feina diària” que porten a terme com “un cos de policia professional, democràtic i modern” esmenta que ja està avesat a que el descriguin com “la guineu que guarda el galliner o coses semblants”.

Una expressió que no pot ésser més injusta: amb la seva impecable gestió davant de la Conselleria d’Interior ha demostrat que, malgrat que abans d’entrar a formar part del Govern hagués pretès convèncer-nos del seu innegable caire progressista, de situar-se al costat dels moviments socials alternatius i de creure en un sistema democràtic més participatiu, ell és, sense cap mena de dubtes – si se’m permet la llicència de fer ús del seu llenguatge – un “gall entre gallines”. Un gall que no afluixa ni abaixa la cresta per res del món.

Un gall que considera que és preferible que les gallines es vigilin totes soles: Saura va encarregar als mateixos Mossos un informe sobre la seva intervenció durant el desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona i les 48 hores següents. Ha seguit el mètode patentat per l’Assemblea de Madrid, que va crear una Comissió d’investigació sobre la suposada trama d’espionatge presidida per un membre del partit sota sospita. Comissió que, sorprenentment, va concloure amb un dictamen, només aprovat pels vots del PP, que assegurava que “el govern de la Comunitat de Madrid no ha ordenat, ni ha emparat ni ha conegut cap tipus de seguiment o espionatge a càrrecs públics o a qualsevol altra persona”.

Segons les filtracions de la premsa els resultats de la investigació interna dels Mossos – que cal suposar que no es podia sol·licitar a alguna entitat imparcial per tal de no contribuir més al desprestigi de la policia catalana… – són similars. Entre altres consideracions, conclou que les lesions patides per algunes persones en les càrregues dels antiavalots “no han estat motivades per accions dels agents actuants”, sinó com a conseqüència de la violència d’alguns manifestants i per ensopegades en el moment en què es fuig de la càrrega “mirant cap enrere o bé pels obstacles que hi ha a la via pública”.

Tot i que les imatges de vídeo no són fefaents, estableix també que en el cas del menor de 10 anys presumptament agredit per la policia “ha quedat manifest per les imatges que va ser [producte d’] una ensopegada amb un fanal”.

Pel que es refereix a les crítiques que han rebut d’alguns mitjans de comunicació pel fet que diversos periodistes que cobrien la notícia van resultar lesionats, l’anàlisi de l’informe encara és més objectiva: no és tant responsabilitat dels Mossos sinó dels mateixos periodistes. Les lesions mai no s’haurien produït si haguessin complert la seva obligació, tractant de “reduir riscos”.

Segons els Mossos, en el seu afany d’informar van negligir les normes més elementals de seguretat aconsellables per a la seva professió: dur armilla, mantenir una distància prudencial, no interposar-se entre la línia policial i la dels manifestants i, sobretot, “seguir les recomanacions del personal de l’àrea de comunicació” que estava sobre el terreny en el moment de les càrregues.

L’informe no ho diu, però aplicant la mateixa lògica, podria afegir-hi que la presència dels representants de la premsa al lloc dels fets tampoc no era del tot imprescindible, vivint com vivim en la societat de la comunicació… A banda de les seves recomanacions el personal de l’àrea de comunicació dels Mossos podria, gentilment, haver-los facilitat la notícia ja elaborada, acompanyada dels vídeos i de les imatges que creguessin més convenients. D’aquesta manera, els periodistes no haurien ofert una informació esbiaixada, haurien evitat les seves lesions i no haurien entorpit les motivades càrregues policials…

Ja que, segons estableix el seu dictamen, “en cap cas, el cos dels Mossos actua sense motivació, sense que prèviament algú hagi posat en perill manifest l’ordre públic. Tampoc en cap cas s’actua de forma indiscriminada, i la millor demostració és el temps que duren les maniobres de dispersió”.

I pensar que alguns maldients, que no saben més que criticar les seves càrregues modèliques, desconeixedors com són de la realitat, havien cregut que les “maniobres de dispersió” havien “durat” poc temps a causa de la seva desproporcionada, il·lògica, injustificada i bàrbara contundència…!

Com pot, un ciutadà que s’estimi el país i les seves intocables institucions, atrevir-se a criticar una policia tan objectiva, tan modesta, que no dubta en afirmar que “cal reconèixer, no obstant, que una actuació policial amb lesionats del col·lectiu de periodistes, o bé vianants i també de mossos, no pot qualificar-se d’exitosa”?

En la seva enumeració no inclou ni els estudiants ni els manifestants, la qual cosa ben segur que aprofitaran alguns desaprensius per a deduir, sense cap mena de base, que si només haguessin estat aquests els lesionats, l’actuació policial sí hauria pogut ésser qualificada com a “exitosa”…

dimecres , 25 de març del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

PS: Per cert, agrairia a l’amic Saura que ens aclarís què significa que la intervenció policial del passat 18 ha estat analitzada “abastament” (sic) pels mitjans de comunicació? No hauria d’ésser “a bastament”? Aquesta incorrecció lingüística de la seva carta també es responsabilitat d’algun subordinat?


Safe Creative #0903252819713
[download#2#image]

Comparteix

Veure vídeollibres contra porres

Publicat a Opinió Nacional, el 27 de març

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *