La petita història dels tractors en ucraïnès

Darrerament no tinc gaire sort amb els llibres que vaig llegint. Sembla que no hi hagi manera de que compleixin amb les expectatives que me n’havia fet – o que d’altres m’havien convençut de que em podia fer. I més quan es tracta d’obres que han estat acollides amb lloances quasi unànimes. Pel que es veu, la meva relació amb els llibres recomanats, ja sigui per la premsa especialitzada o pels coneguts, no progressa adientment – pe dir-ho en termes escolars moderns…

La petita història dels tractors en ucraïnèsLa petita història dels tractors en ucraïnès (A short history of tractors in ukrainian), de Marina Lewycka, La Campana, 2006, es presenta com una novel·la d’humor, avalada per la concessió del premi Everyman d’aquesta categoria. Un humor que determina fins i tot el títol: com és possible que l’autora – i, més encara, els editors… – s’atrevissin a escollir un títol tan llarg i poc atractiu com aquest? Més que convidar a llegir-la, més aviat convida a defugir-la…

Malgrat tots els malgrats no és pas l’humor el que predomina ni caracteritza la novel·la, sinó la descripció de les complicades relacions familiars. Relacions que, si ja són difícils en la majoria de les situacions, ho esdevenen més quan els membres de les unitats familiars provenen de països, d’ambients i de cultures diverses. La convivència és un dels grans misteris i reptes de la humanitat. I, al mateix temps, una gran aventura, una oportunitat per al descobriment i la coneixença.

La relació entre una filla i el seu pare, amb la seva germana, amb la seva madrastra, amb el seu marit i el tot conjunt de rocambolescos personatges que els acompanyen constitueixen el nucli central de l’argument. Tot plegat amanit amb la retrat d’alguns dels més foscos anys de la història del segle XX, soferts pels països sotmesos al control i ocupació del que havia d’ésser – sense que mai ho arribés a aconseguir – el primer estat comunista del món: la URSS.

Les pàgines que l’autora dedica a rememorar la vida, que millor definiríem com a subsistència o supervivència, dels ucraïnesos sota la despòtica i assimiladora dominació soviètica del règim d’Stalin fan esgarrifar. Són tan agres i doloroses que esdevenen inoblidables. Ben segur que, fins i tot quan tan sols ens resti una tènue memòria del fil argumental de la novel·la, ens romandran, indelebles, com marcades a foc, algunes de les escenes de la repressió stalinista…

Segons el meu parer, el més aconseguit són els encertats diàlegs que se succeeixen quasi sense pausa al llarg de la mateixa. Una diàlegs que assoleixen un grau elevadíssim d’autenticitat. Algunes de les converses que es creuen entre els protagonistes de la novel·la són antològics. Sobretot els que tenen com a interlocutors el pare i la filla. Així com els que tenen lloc durant algunes de les habituals – i esperpèntiques – trucades telefòniques entre les dues germanes, de caràcters tan contraposats.

És, sens dubte, en la transcripció d’aquests diàlegs i d’aquestes trucades on Lewycka assoleix els tocs d’humor més encertats i divertits de l’obra. En certs moments, fa la impressió de retrobar aquell univers embogit i surrealista que caracteritzava les més grans obres dels Germans Marx. I més quan es culminen i remarquen amb les acotacions, sempre entre parèntesi, de la protagonista. Acotacions que ens permeten conèixer l’insalvable abisme que separa allò que es diu d’allò que es pensa realment, d’allò que hom voldria dir però no s’atreveix a dir.

De tots aquells pensaments que cal mantenir sota estricte control per tal de que el diàleg no acabi… amb una bona baralla. De totes aquelles coses que se’t passen pel cap quan discuteixes amb algú amb qui t’uneix una relació intensa (i més encara quan es tracta de la pròpia família). Frases i pensaments que provenen del pòsit de la història comuna. D’aquella història compartida que ha deixat tants i tants ferides obertes. Ferides normalment carregades de ressentiments, de tot aquell cúmul de situacions mal resoltes i de renúncies – sentides com a claudicacions – que es van podrint al teu interior i van enverinat la relació.

Una realitat que, si l’hagués afrontada l’autora amb suficient ambició, hauria pogut donar lloc a una obra rodona. Nivell que, per desgràcia, es queda lluny d’aconseguir. Entre d’altres raons, perquè, un cop enllestida la lectura, fa la impressió d’ésser massa artificial, massa perfectament estructurada, feta amb calçador. Una novel·la de laboratori producte d’un estricte taller literari, guiat més pel que ha d’ésser que no pas per la llibertat creadora i l’instint literari de Lewycka.

Si més no, aquest és el decebedor tast que m’ha deixat l’obra, en acabar-la… Més que una novel·la sorgida del seu enginy literari, sembla producte de l’enginyeria, un meticulós i mil·limetrat experiment, fruit precís d’una recepta sàviament calculada i dosificada: un pessic d’humor, un pessic d’història, un pessic d’alegria, un pessic de tristor… Una estricta i exacta recepta, farcida obligatòriament amb un – més que grinyoladís – final feliç, predestinada a esdevenir un best seller. Més encara: fa la impressió d’estar dissenyada per a convertir-se directament, sense necessitar cap retoc, en el guió perfecte per a l’enèsima pel·lícula de Hollywood!

dimarts, 24 de maç del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

[download#185#image]

Comparteix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *