Tornen els grisos…

Si Martin Luther King Jr. va tenir un somni, un somni premonitori, ja fa una bona pila d’anys, jo he tingut un malson… Un horrible malson, del qual em volia amb urgència despertar. Ha estat tan esgarrifós, tan terrorífic, que no podia suportar-lo ni un segon més…

Al meu malson – imagineu com en són d’absurd i irreals, els somnis i malsons…! – els Mossos d’Esquadra, la nostra policia, actuava amb un descontrolat i embogit salvatgisme contra una cinquantena d’estudiants que tallaven la Gran Via per protestar contra el seu desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona. Els antiavalots dels Mossos feien servir la seva força amb una contundència i una brutalitat tan absolutament exagerada que es produïa una atemorida desbandada de manifestants i vianants de tot tipus, mentre les porres esdevenien armes de destrucció massives!

Hores més tard, sense que cap responsable de la policia de Catalunya hagués reaccionat degudament en veure per televisió o internet les impactants imatges dels mossos atonyinant injustificadament i sense cap mena de contenció a tots aquells que se’ls hi posaven per davant, es repetia el mateix denigrant espectacle. Això sí, encara aplicant una major bestialitat i de manera indiscriminada: els maltractats i copejats amb rabiosa fermesa no eren ja només els estudiants (terroristes en potència) sinó qualsevol que passés per allí (sospitosos de connivència amb els terroristes), inclosos els periodistes degudament identificats (col·laboradors necessaris).

El barri antic de Barcelona esdevenia una mena de camp de batalla descomunal, un immens, descoordinat i gratuït centre de proves per a policies aspirants a rebre medalles i condecoracions per actuar “més enllà dels que era exigible”! Molt i molt més enllà! No tan sols del que era exigible, del que seria justificable, proporcionat, raonable o acceptable. Tan i tan enllà que, en comptes de vetllar per la seguretat ciutadana, com és la seva obligació, causaven terror i esberlaven la seguretat per sempre més: a partir de llavors, en veure un antiavalot dels mossos, el millor que es podria fer seria – com en el temps dels grisos (que hom creia sortosament irretornable…) – seria arrencar a córrer.

Tanmateix, el malson no acabava aquí… Era encara més tremebund – i inconcebible, a la Catalunya dels nostres dies, tan sostenible i progressista – i espantós… En aquest paorós malson el responsable dels Mossos d’Esquadra era, ni més ni menys, Joan Saura, anomenat Conseller d’Interior! Només aquest punt ja demostra la irracionalitat total dels somnis: l’amic dels okupes, el defensor de la pau, el company dels desafavorits i dels desvalguts, aquell sant baró que va criticar amb duresa la intervenció de la policia nacional en una visita de l’ínclit Aznar a la Universitat Autònoma, cap dels Mossos…!

L’absurd malson encara esdevenia més i més demencial: aquest beneit profeta de l’ecologisme, de d’igualitarisme, de l’entesa pacífica entre els pobles, aquest insubornable defensor dels drets humans i de la ciutadania – després de que un dels seus subordinats, el Director General dels Mossos, Rafael Olmos, assegurés que l’actuació dels agents havia estat “correcta i proporcionada” i que “són una policia moderna, eficaç i democràtica i d’una alt nivell de professionalitat”, – havia declarat que “els Mossos d’Esquadra van actuar correctament en molts aspectes però hi va haver errors, que han facilitat una situació final que no pot agradar a ningú”.

I, ja abocat el somni a una voràgine de follia, escoltava el president d’ICV indicant que l’últim responsable de la càrrega no era pas ell, sinó Rafael Olmos… O el que ve a ésser el mateix: la seva responsabilitat com a Conseller consisteix a embutxacar-se el seu generós sou, aprofitar les prebendes del càrrec, deixar-se dur pel seu ecològic cotxe oficial i atribuir als seus subordinats les errades que es produeixin al Departament…

Per sort, tot d’una m’he despertat del malson. He obert els ulls i he sospirat, alleujat, tot dient-me: com puc, ni somniant, imaginar que el cada dia més cohesionat Govern Tripartit pogués ni tan sols admetre una situació ni tan sols similar a la viscuda al meu insofrible i fantasiós malson?

divendres , 20 de març del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

[download#300#image]

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 7 d’abril

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Tagged with 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *