L'home que plantava arbres

A vegades la hipèrbole fa més mal que bé. Quan es tendeix a valorar de manera exagerada alguna obra d’art, sigui del camp que sigui, es corre el perill de provocar exactament l’efecte contrari del que es pretén: en comptes de sentir-se atret per allò que ens proposen es produeix, de manera inconscient i instintiva, un cert rebuig. En comptes d’acostar-nos-hi amb alegria i entusiasme, ho fem amb una certa cautela, incapaços de creure que l’obra pugui rebre uns tan desmesurats elogis.

Una sensació que esdevé encara més acusada quan les lloances són gairebé unànimes. Segurament, a nivell inconscient, ens demanen si pot existir res, el nostre món, i menys si es producte d’una creació humana – sempre limitada, per més genial que pugui arribar a ésser… – que s’acosti a la perfecció…

En el camp de la literatura aquesta sorprenent coincidència en la manca de la deguda ponderació d’una obra es produeix més sovint que no convindria. És una manera de seguir la sempre perillosa – i injusta, del seu meu punt de vista – estela d’aquells que creuen en la conveniència de fixar cànons literaris eterns i immodificables, establerts in saecula saeculorum, com dictats per la veu d’algun infal·lible déu de la crítica literària. De sobte, apareix un llibre que es rebut amb immoderades lloances per part de la gairebé tota de la crítica. Lloances que, en alguns casos eL'home que plantava arbresxtrems, assoleixen el rang del ditirambe.

Fet que s’ha produït, des de fa un temps, amb L’home que plantava arbres (L’homme qui plantait des arbres), de Jean Giono, Viena Edicions, 2008. Un llibre d’aparença modesta que, malgrat la seva reduïda extensió, es considerada – ves a saber per quin estrany raonament… – com una novel·la. I com a tal, si la cerqueu, la trobareu a les biblioteques.

El que, segons el meu modest parer, no és més que un agradable relat curt, sense majors pretensions ni possibilitats, ha estat elevat a nivells propers als de l’obra mestra. Fins i tot he arribat a llegir algun comentari que gosa situar-lo a la mateixa alçada que El Petit Príncep…! Deixant de banda la constatació de que ben poques obres assoleixen el seu nivell de bellesa, de màgia i de profunditat, entenc que la comparança li fa un flac favor: al seu costat no pot fer més que empal·lidir-se i apaivagar-se.

Giono ens ofereix un breu i simpàtic conte, d’una exquisida humanitat, curull de bons sentiments i bones intencions. Una narració molt ben escrita i entenedora, de fàcil lectura. Ara bé, que arrossega un llast important: la seva evident – i encertada – voluntat pedagògica condiciona i sotmet la seva força literària. Fa la impressió que l’autor, amb el seu desig de fer-nos còmplices del seu missatge ecològic i ambientalista, sacrifica la literatura. Oblida que un llibre és, per damunt de tot, una creació literària. Una creació literària que, amb independència del seu caire pedagògic, ha de sostenir-se i fer-se valer per ella mateixa…

I heus ací, precisament, el punt feble de l’obra: més que no pas una elaboració literària, sembla que el seu autor ens ofereix una història preciosa, digna d’ésser convertida en una pel·lícula de dibuixos animats, però mancada de vigor i d’empremta narrativa. Ens la presenta tal i com és, amb una absoluta simplicitat, sense que el conte sigui capaç de fer-se valer per ell sol. La mateixa simplicitat que li confereix un dels seus innegables atractius, acaba esdevenint, al mateix temps, per manca de maceració literària,  el seu pitjor enemic…

divendres, 13 de març del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

PS: Com sempre, convido a tothom a llegir l’obra, i a fer-me arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva anàlisi  sobre l’obra.  Mercès d’avançada.

[download#164#image]

Comparteix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *