Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

març, 2009:

L’estratègia Montilla: Iniciativa

mar 31st, 2009
by .
No comments yet

Després de les eleccions del 2006 José Montilla va comprovar que les possibilitats de vèncer a Convergència i Unió eren més aviat reduïdes, malgrat els reiterats esforços que s’han fet des del seu partit i mitjans afins per a aconseguir-ho. Les eleccions les havia tornat a guanyar CiU i res feia preveure un canvi en els les properes conteses catalanes. Tot i haver estat al capdavant del govern durant tres anys, no els era possible superar els convergents.

Davant d’aquesta realitat, constatada votació rere votació pels successius candidats socialistes catalans, el PSC-PSOE va veure clar que el seu propòsit d’afeblir CiU i de substituir-lo com a pal de paller de Catalunya estava condemnada al fracàs. Sense un rotund canvi de planificació mai no podrien evitar haver de repetir un govern d’aliances amb ERC i ICV. Encara que públicament defensava les bondats del pacte, es devia reunir amb els seus assessors per tal de dissenyar una estratègia que els hi permetés alliberar-se de la necessitat de pactar amb d’altres formacions polítiques per a poder governar.

Els assessors – aquesta professió invulnerable, l’única que prolifera i s’expandeix fins i tot en períodes de crisi – ho devien veure clar: ja que el sistema de tractar, per tots els mitjans possibles, d’erosionar la fidel base electoral de CiU havia donat uns resultats ben minsos, calia canviar per complet l’enfocament de la qüestió. Si desmobilitzar o atreure els votants de Convergència cap al seu partit s’havia demostrat ben poc factible, calia pensar en una altra estratègia.

Una estratègia nova d’arrel, ja no basada exclusivament en l’enderroc dels seus oponents de centre sinó en l’afebliment dels seus rivals en el camp de la – teòrica – esquerra: ERC i ICV. Sense deixar de banda el fustigament de CiU, era imprescindible centrar-se i concentrar-se en una altra alternativa: segar la gespa sota els peus dels seus socis de govern. Ja que no era possible reduir prou la força dels nacionalistes catalans, calia rebaixar la presència parlamentària d’aquells que convertien en obligatòria la repetició del govern Tripartit.

Convenia anar a poc a poc, pam a pam i començar pel factor més feble, per ICV. Tot i que el seu nivell d’exigència per a entrar al govern era tan sols testimonial, ja que se subordinava i sotmetia per complet a les necessitats del PSC-PSOE, calia ajudar-los a reduir encara més el seu minvant poder electoral…

La solució trobada no podia ésser més senzilla ni enginyosa: traspassar-los la responsabilitat de la Conselleria d’Interior. Si en Joan Saura i els seus eren tan amables de brindar-los el seu suport governamental sense exigències, per què no provar si la seva ingenuïtat política era suficientment profunda com per a picar l’ham enverinat de fer-se càrrec d’Interior?

Tal i com preveien, Iniciativa acceptà la proposta i el seu president es convertí en el primer Conseller d’Interior que es declarava antisistema i amic dels okupes… L’estratègia començava a oferir els fruits esperats: podria, sense caure en l’esquizofrènia, la coalició dels excomunistes i els verds compatibilitzar la seva definició de l’esquerra de debò i ecologista amb la direcció dels Mossos d’Esquadra? Podria sobreviure a la paradoxa d’ésser, al mateix temps, el principal impulsor de manifestacions de caire reivindicatiu i social al carrer i d’haver de sotmetre-les i de dissoldre-les quan fos necessari?

Com semblava lògic, el temps va anar posant en evidència que la direcció dels Mossos era una sentina carregada de pólvora a punt d’explotar-los a les mans en qualsevol moment… La situació anava fent-se més i més insostenible. Amb major raó comptant com comptaven els socialistes amb la connivència i l’inestimable ajut d’uns quants articulistes i comentaristes polítics, que s’encarregaven de pressionar ICV i de col·locar-la entre l’espasa i la paret, convencent a l’opinió pública que els ecosocialistes mai no serien capaços d’actuar amb la fermesa i la contundència que exigia la Conselleria de l’Interior… Podria la guineu vetllar les gallines? O potser més aviat al contrari: podria la gallina vetllar les guineus?

Davant d’aquest enverinat dilema les possibilitats d’èxit d’ICV eren més aviat escasses, per a dir-ho generosament: si eren massa tous demostrarien que no estaven preparats per a fer-se càrrec de responsabilitats de govern de primer ordre; si, per contra, es proposaven demostrar que podien ésser tan estrictes i contundents com qualsevol altre, podien posar en risc la seva insegura base electoral…

L’acompliment de la mil·limètrica estratègia dels assessors de Montilla s’assolí amb la manifestació del passat dia 18! Per poc atent que s’hagi estat als comentaris que s’han produït després de la intervenció dels Mossos en el desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona, algú pot creure que ICV segueixen essent l’alternativa per l’esquerra del PSC-PSOE? Encara queda algú que pugui tan sols imaginar que cap d’aquells estudiants, els que puguin més o menys compartir les seves idees o qualsevol altre ciutadà que s’hi pugui sentir mínimament identificat podrà tornar a votar – si ho feia – una formació presidida pel Conseller d’Interior responsable d’aquella actuació?

Tal i com devien preveure els seus assessors, durant molts anys ja no caldrà que Montilla es preocupi de la possibilitat de perdre vots per la seva esquerra… Si més no, que aquests vots vagin a raure a Iniciativa. Amb major raó quan, en sentir que pretenen seguir-se definint com a Verds, més d’un pensarà més aviat ens els blaus…, en els blaus que va deixar-los la intervenció dels Mossos…!

dimarts , 31 de març del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

[download#99#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, l’1 d’abril

La construcció de la identitat

mar 27th, 2009
by .
No comments yet

En un país com el nostre, sotmès cada dia més a la dictadura dels termes i definicions políticament correctes – i el que és pitjor, quasi tots ens venen imposats des de fora – convé a vegades aturar-se una estona, prendre aire i replantejar-se la veracitat i la realitat de tot allò que ens envolta. Estem segurs que el llenguatge que fem servir, aquell que ens forneixen la majoria de mitjans de comunicació, vol dir allò que ens fan creure que vol dir? O bé han aconseguit, a voltes de manera subreptícia, a voltes molt més barroera, convertir les falses convencions de la premsa espanyola més rància en generalitzades?

Si això és greu en el camp periodístic, en l’àmbit de l’esdevenir constant del dia a dia, encara ho és més en el de la història. La historiografia espanyola s’ha encarregat, des de fa una bona pila d’anys, d’anar reescrivint el passat segons la seva conveniència. I ho ha fet sense cap mena de complex ni limitació.

Com si es tractés del menjador de casa seva, l’ha anat redecorant i arranjant al seu gust. Han anat eliminant tot allò que no els hi agradava, tot allò que s’oposava a la seva tesi de partida (l’Estat espanyol és una realitat preexistent ja en el Neolític) i afegint i retocant el que els hi feia falta. El resultat, una història hispanicèntrica feta a la seva mida, que s’escau com anell al dit a la seva visió unitària i unificadora.

La construccio de la identitat, Josep FontanaJosep Fontana, en el seu llibre La construcció de la identitat (Editorial Base, 2005) ens demostra que la història – la de veritat, la que es basa en estudis seriosos, en realitats contrastades i objectives, la que no persegueix finalitats partidistes – es rebel·la tenaçment contra aquells que pretenen forçar-la per a ajustar-la a les seves necessitats.

No ens restarà altre remei que recórrer a la seva més que recomanable obra si ens interessa conèixer els diversos i arters procediments que han fet servit els grans Estats Nació per a anar construint – o més aviat, reconstruint – una identitat a la mida exacta de les seves necessitats polítiques. Com és possible, per exemple, que gairebé cap historiador ibèric es plantegi quina base efectiva té la idea que l’Estat espanyol ja tenia la forma i l’estructura actual, centralista i unificada, des dels Reis Catòlics?

Acompanyant-lo en una atenta lectura, podrem analitzar i qüestionar algunes de les altres realitats que els historiadors espanyols i la política educativa del govern central ens vénen oferint des de fa anys com a incontrovertibles.

Al mateix temps, judicar sobre altres consideracions de caràcter més general, d’abast planetari, que no acostumen a estar sotmesos a discussió. Per exemple, ens podem creure que el creixement econòmic d’un país, d’un estat o d’un continent sencer comporti aparellada, automàticament, un augment proporcional del benestar i de les condicions socials dels seus ciutadans i ciutadanes?

Pel que a la – mal anomenada, segon el meu punt de vista – globalització es refereix, és cert que ha provocat una millora econòmica i laboral en tots aquells països on s’han traslladat els processos de producció provinents de zones més afavorides? Les polítiques del FMI sobre el deute extern del continent africà han afavorit o bé han acabat d’enfonsar les seves economies i les seves possibilitats tradicionals de subsistència? S’ha equilibrat la distància entre els més rics i els més pobres, en les darreres dècades o encara ha esdevingut més abismal?

Tots aquests, i molts altres temes cabdals, que fóra absurd tractar d’esmentar aquí (entre ells, un acurat estudi sobre la fal·làcia de l’exemplaritat de la transició espanyola) són analitzats i per aquest gran historiador amb la profunditat, imparcialitat i precisió que mereixen. Convé, doncs, si es vol tenir accés a una visió diferent del món que ens envolta, submergir-se en La construcció de la identitat.

divendres, 27 de març del 2oo9

PS: Com sempre, convido a tothom a llegir l’obra, i a fer-me arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva anàlisi  sobre l’obra. Mercès d’avançada.

© Cesc Serrahima 2009

[download#175#image]

Comparteix

Actuació policial “no exitosa”

mar 25th, 2009
by .
No comments yet

En la carta que el cada dia més imprescindible Joan Saura – recordem-ho, sense la seva entrevista amb De la Vega no hauríem obtingut l’acord de finançament el novembre de l’any passat… – ha enviat als Mossos d’Esquadra per tal de felicitar-los per “l’esplèndida feina diària” que porten a terme com “un cos de policia professional, democràtic i modern” esmenta que ja està avesat a que el descriguin com “la guineu que guarda el galliner o coses semblants”.

Una expressió que no pot ésser més injusta: amb la seva impecable gestió davant de la Conselleria d’Interior ha demostrat que, malgrat que abans d’entrar a formar part del Govern hagués pretès convèncer-nos del seu innegable caire progressista, de situar-se al costat dels moviments socials alternatius i de creure en un sistema democràtic més participatiu, ell és, sense cap mena de dubtes – si se’m permet la llicència de fer ús del seu llenguatge – un “gall entre gallines”. Un gall que no afluixa ni abaixa la cresta per res del món.

Un gall que considera que és preferible que les gallines es vigilin totes soles: Saura va encarregar als mateixos Mossos un informe sobre la seva intervenció durant el desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona i les 48 hores següents. Ha seguit el mètode patentat per l’Assemblea de Madrid, que va crear una Comissió d’investigació sobre la suposada trama d’espionatge presidida per un membre del partit sota sospita. Comissió que, sorprenentment, va concloure amb un dictamen, només aprovat pels vots del PP, que assegurava que “el govern de la Comunitat de Madrid no ha ordenat, ni ha emparat ni ha conegut cap tipus de seguiment o espionatge a càrrecs públics o a qualsevol altra persona”.

Segons les filtracions de la premsa els resultats de la investigació interna dels Mossos – que cal suposar que no es podia sol·licitar a alguna entitat imparcial per tal de no contribuir més al desprestigi de la policia catalana… – són similars. Entre altres consideracions, conclou que les lesions patides per algunes persones en les càrregues dels antiavalots “no han estat motivades per accions dels agents actuants”, sinó com a conseqüència de la violència d’alguns manifestants i per ensopegades en el moment en què es fuig de la càrrega “mirant cap enrere o bé pels obstacles que hi ha a la via pública”.

Tot i que les imatges de vídeo no són fefaents, estableix també que en el cas del menor de 10 anys presumptament agredit per la policia “ha quedat manifest per les imatges que va ser [producte d’] una ensopegada amb un fanal”.

Pel que es refereix a les crítiques que han rebut d’alguns mitjans de comunicació pel fet que diversos periodistes que cobrien la notícia van resultar lesionats, l’anàlisi de l’informe encara és més objectiva: no és tant responsabilitat dels Mossos sinó dels mateixos periodistes. Les lesions mai no s’haurien produït si haguessin complert la seva obligació, tractant de “reduir riscos”.

Segons els Mossos, en el seu afany d’informar van negligir les normes més elementals de seguretat aconsellables per a la seva professió: dur armilla, mantenir una distància prudencial, no interposar-se entre la línia policial i la dels manifestants i, sobretot, “seguir les recomanacions del personal de l’àrea de comunicació” que estava sobre el terreny en el moment de les càrregues.

L’informe no ho diu, però aplicant la mateixa lògica, podria afegir-hi que la presència dels representants de la premsa al lloc dels fets tampoc no era del tot imprescindible, vivint com vivim en la societat de la comunicació… A banda de les seves recomanacions el personal de l’àrea de comunicació dels Mossos podria, gentilment, haver-los facilitat la notícia ja elaborada, acompanyada dels vídeos i de les imatges que creguessin més convenients. D’aquesta manera, els periodistes no haurien ofert una informació esbiaixada, haurien evitat les seves lesions i no haurien entorpit les motivades càrregues policials…

Ja que, segons estableix el seu dictamen, “en cap cas, el cos dels Mossos actua sense motivació, sense que prèviament algú hagi posat en perill manifest l’ordre públic. Tampoc en cap cas s’actua de forma indiscriminada, i la millor demostració és el temps que duren les maniobres de dispersió”.

I pensar que alguns maldients, que no saben més que criticar les seves càrregues modèliques, desconeixedors com són de la realitat, havien cregut que les “maniobres de dispersió” havien “durat” poc temps a causa de la seva desproporcionada, il·lògica, injustificada i bàrbara contundència…!

Com pot, un ciutadà que s’estimi el país i les seves intocables institucions, atrevir-se a criticar una policia tan objectiva, tan modesta, que no dubta en afirmar que “cal reconèixer, no obstant, que una actuació policial amb lesionats del col·lectiu de periodistes, o bé vianants i també de mossos, no pot qualificar-se d’exitosa”?

En la seva enumeració no inclou ni els estudiants ni els manifestants, la qual cosa ben segur que aprofitaran alguns desaprensius per a deduir, sense cap mena de base, que si només haguessin estat aquests els lesionats, l’actuació policial sí hauria pogut ésser qualificada com a “exitosa”…

dimecres , 25 de març del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

PS: Per cert, agrairia a l’amic Saura que ens aclarís què significa que la intervenció policial del passat 18 ha estat analitzada “abastament” (sic) pels mitjans de comunicació? No hauria d’ésser “a bastament”? Aquesta incorrecció lingüística de la seva carta també es responsabilitat d’algun subordinat?


Safe Creative #0903252819713[download#2#image]

Comparteix

Veure vídeo “llibres contra porres”

Publicat a Opinió Nacional, el 27 de març

La petita història dels tractors en ucraïnès

mar 24th, 2009
by .
No comments yet

Darrerament no tinc gaire sort amb els llibres que vaig llegint. Sembla que no hi hagi manera de que compleixin amb les expectatives que me n’havia fet – o que d’altres m’havien convençut de que em podia fer. I més quan es tracta d’obres que han estat acollides amb lloances quasi unànimes. Pel que es veu, la meva relació amb els llibres recomanats, ja sigui per la premsa especialitzada o pels coneguts, no progressa adientment – pe dir-ho en termes escolars moderns…

La petita història dels tractors en ucraïnèsLa petita història dels tractors en ucraïnès (A short history of tractors in ukrainian), de Marina Lewycka, La Campana, 2006, es presenta com una novel·la d’humor, avalada per la concessió del premi Everyman d’aquesta categoria. Un humor que determina fins i tot el títol: com és possible que l’autora – i, més encara, els editors… – s’atrevissin a escollir un títol tan llarg i poc atractiu com aquest? Més que convidar a llegir-la, més aviat convida a defugir-la…

Malgrat tots els malgrats no és pas l’humor el que predomina ni caracteritza la novel·la, sinó la descripció de les complicades relacions familiars. Relacions que, si ja són difícils en la majoria de les situacions, ho esdevenen més quan els membres de les unitats familiars provenen de països, d’ambients i de cultures diverses. La convivència és un dels grans misteris i reptes de la humanitat. I, al mateix temps, una gran aventura, una oportunitat per al descobriment i la coneixença.

La relació entre una filla i el seu pare, amb la seva germana, amb la seva madrastra, amb el seu marit i el tot conjunt de rocambolescos personatges que els acompanyen constitueixen el nucli central de l’argument. Tot plegat amanit amb la retrat d’alguns dels més foscos anys de la història del segle XX, soferts pels països sotmesos al control i ocupació del que havia d’ésser – sense que mai ho arribés a aconseguir – el primer estat comunista del món: la URSS.

Les pàgines que l’autora dedica a rememorar la vida, que millor definiríem com a subsistència o supervivència, dels ucraïnesos sota la despòtica i assimiladora dominació soviètica del règim d’Stalin fan esgarrifar. Són tan agres i doloroses que esdevenen inoblidables. Ben segur que, fins i tot quan tan sols ens resti una tènue memòria del fil argumental de la novel·la, ens romandran, indelebles, com marcades a foc, algunes de les escenes de la repressió stalinista…

Segons el meu parer, el més aconseguit són els encertats diàlegs que se succeeixen quasi sense pausa al llarg de la mateixa. Una diàlegs que assoleixen un grau elevadíssim d’autenticitat. Algunes de les converses que es creuen entre els protagonistes de la novel·la són antològics. Sobretot els que tenen com a interlocutors el pare i la filla. Així com els que tenen lloc durant algunes de les habituals – i esperpèntiques – trucades telefòniques entre les dues germanes, de caràcters tan contraposats.

És, sens dubte, en la transcripció d’aquests diàlegs i d’aquestes trucades on Lewycka assoleix els tocs d’humor més encertats i divertits de l’obra. En certs moments, fa la impressió de retrobar aquell univers embogit i surrealista que caracteritzava les més grans obres dels Germans Marx. I més quan es culminen i remarquen amb les acotacions, sempre entre parèntesi, de la protagonista. Acotacions que ens permeten conèixer l’insalvable abisme que separa allò que es diu d’allò que es pensa realment, d’allò que hom voldria dir però no s’atreveix a dir.

De tots aquells pensaments que cal mantenir sota estricte control per tal de que el diàleg no acabi… amb una bona baralla. De totes aquelles coses que se’t passen pel cap quan discuteixes amb algú amb qui t’uneix una relació intensa (i més encara quan es tracta de la pròpia família). Frases i pensaments que provenen del pòsit de la història comuna. D’aquella història compartida que ha deixat tants i tants ferides obertes. Ferides normalment carregades de ressentiments, de tot aquell cúmul de situacions mal resoltes i de renúncies – sentides com a claudicacions – que es van podrint al teu interior i van enverinat la relació.

Una realitat que, si l’hagués afrontada l’autora amb suficient ambició, hauria pogut donar lloc a una obra rodona. Nivell que, per desgràcia, es queda lluny d’aconseguir. Entre d’altres raons, perquè, un cop enllestida la lectura, fa la impressió d’ésser massa artificial, massa perfectament estructurada, feta amb calçador. Una novel·la de laboratori producte d’un estricte taller literari, guiat més pel que ha d’ésser que no pas per la llibertat creadora i l’instint literari de Lewycka.

Si més no, aquest és el decebedor tast que m’ha deixat l’obra, en acabar-la… Més que una novel·la sorgida del seu enginy literari, sembla producte de l’enginyeria, un meticulós i mil·limetrat experiment, fruit precís d’una recepta sàviament calculada i dosificada: un pessic d’humor, un pessic d’història, un pessic d’alegria, un pessic de tristor… Una estricta i exacta recepta, farcida obligatòriament amb un – més que grinyoladís – final feliç, predestinada a esdevenir un best seller. Més encara: fa la impressió d’estar dissenyada per a convertir-se directament, sense necessitar cap retoc, en el guió perfecte per a l’enèsima pel·lícula de Hollywood!

dimarts, 24 de maç del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

[download#185#image]

Comparteix

Tornen els grisos…

mar 20th, 2009
by .
No comments yet

Si Martin Luther King Jr. va tenir un somni, un somni premonitori, ja fa una bona pila d’anys, jo he tingut un malson… Un horrible malson, del qual em volia amb urgència despertar. Ha estat tan esgarrifós, tan terrorífic, que no podia suportar-lo ni un segon més…

Al meu malson – imagineu com en són d’absurd i irreals, els somnis i malsons…! – els Mossos d’Esquadra, la nostra policia, actuava amb un descontrolat i embogit salvatgisme contra una cinquantena d’estudiants que tallaven la Gran Via per protestar contra el seu desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona. Els antiavalots dels Mossos feien servir la seva força amb una contundència i una brutalitat tan absolutament exagerada que es produïa una atemorida desbandada de manifestants i vianants de tot tipus, mentre les porres esdevenien armes de destrucció massives!

Hores més tard, sense que cap responsable de la policia de Catalunya hagués reaccionat degudament en veure per televisió o internet les impactants imatges dels mossos atonyinant injustificadament i sense cap mena de contenció a tots aquells que se’ls hi posaven per davant, es repetia el mateix denigrant espectacle. Això sí, encara aplicant una major bestialitat i de manera indiscriminada: els maltractats i copejats amb rabiosa fermesa no eren ja només els estudiants (terroristes en potència) sinó qualsevol que passés per allí (sospitosos de connivència amb els terroristes), inclosos els periodistes degudament identificats (col·laboradors necessaris).

El barri antic de Barcelona esdevenia una mena de camp de batalla descomunal, un immens, descoordinat i gratuït centre de proves per a policies aspirants a rebre medalles i condecoracions per actuar “més enllà dels que era exigible”! Molt i molt més enllà! No tan sols del que era exigible, del que seria justificable, proporcionat, raonable o acceptable. Tan i tan enllà que, en comptes de vetllar per la seguretat ciutadana, com és la seva obligació, causaven terror i esberlaven la seguretat per sempre més: a partir de llavors, en veure un antiavalot dels mossos, el millor que es podria fer seria – com en el temps dels grisos (que hom creia sortosament irretornable…) – seria arrencar a córrer.

Tanmateix, el malson no acabava aquí… Era encara més tremebund – i inconcebible, a la Catalunya dels nostres dies, tan sostenible i progressista – i espantós… En aquest paorós malson el responsable dels Mossos d’Esquadra era, ni més ni menys, Joan Saura, anomenat Conseller d’Interior! Només aquest punt ja demostra la irracionalitat total dels somnis: l’amic dels okupes, el defensor de la pau, el company dels desafavorits i dels desvalguts, aquell sant baró que va criticar amb duresa la intervenció de la policia nacional en una visita de l’ínclit Aznar a la Universitat Autònoma, cap dels Mossos…!

L’absurd malson encara esdevenia més i més demencial: aquest beneit profeta de l’ecologisme, de d’igualitarisme, de l’entesa pacífica entre els pobles, aquest insubornable defensor dels drets humans i de la ciutadania – després de que un dels seus subordinats, el Director General dels Mossos, Rafael Olmos, assegurés que l’actuació dels agents havia estat “correcta i proporcionada” i que “són una policia moderna, eficaç i democràtica i d’una alt nivell de professionalitat”, – havia declarat que “els Mossos d’Esquadra van actuar correctament en molts aspectes però hi va haver errors, que han facilitat una situació final que no pot agradar a ningú”.

I, ja abocat el somni a una voràgine de follia, escoltava el president d’ICV indicant que l’últim responsable de la càrrega no era pas ell, sinó Rafael Olmos… O el que ve a ésser el mateix: la seva responsabilitat com a Conseller consisteix a embutxacar-se el seu generós sou, aprofitar les prebendes del càrrec, deixar-se dur pel seu ecològic cotxe oficial i atribuir als seus subordinats les errades que es produeixin al Departament…

Per sort, tot d’una m’he despertat del malson. He obert els ulls i he sospirat, alleujat, tot dient-me: com puc, ni somniant, imaginar que el cada dia més cohesionat Govern Tripartit pogués ni tan sols admetre una situació ni tan sols similar a la viscuda al meu insofrible i fantasiós malson?

divendres , 20 de març del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

[download#300#image]

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 7 d’abril

Retrat d’Olivia

mar 18th, 2009
by .
No comments yet

La història de la literatura ens ofereix una generosa mostra d’obres ambientades en el món de la marginació. Ens n’han deixat exemples de la més alta qualitat literària dos dels genis incontestables de l’art de la lletra escrita: Dostoievski i Dickens. Llegir Pobra gent, Crim i càstig, Oliver Twist o David Copperfield suposa submergir-se en la grandesa en estat pur, en el món captivador de les que són, segons el meu parer, algunes de les millors pàgines de les novel·les de tots els temps.

A casa nostra, Francesc Candel ens va deixar un retrat fidelíssim del malviure dels immigrants arribats de l’Estat Espanyol. En la seva prolífica producció literària ens va llegar un retrat insubstituïble de les condicions de vida que havien de patir tots aquells que no tenien altre remei d’amuntegar-se com podien i subsistir al submón de les xaboles de Bon Pastor. Només cal recordar obres tan destacades com Hay una juventud que aguarda, Donde la ciudad cambia su nombre o Han matado un hombre, han roto el paisaje, entre d’altres.

Sense ell, segurament no hauria quedat rastre d’aquells immigrants. Pobres i desarrelats, impulsats a abandonar les seves terres per la misèria a la qual foren condemnats per tants i tants anys de submissió al caciquisme, a l’endarreriment i a la incompetència de les successives administracions espanyoles dels darrers segles. Com a solució, el franquisme va fonamentar el seu trasllat a Catalunya i altres territoris – amb el doble objectiu de treure’s un problema del damunt i de desnaturalitzar-nos i espanyolitzar-nos – per a després deixar-los abandonats…

Retrat d¡OliviaDes de França ens arriba Retrat d’Olivia (Sans moi), de Marie Desplechin, Editorial Empúries, 2000. En ella se’ns ofereix una visió força objectiva del que suposa la col·lisió entre dos móns oposats i desconeguts: el de la marginació i el de la classe mitjana. Dos mons contraris que coincideixen, per casualitat, en una mateixa casa. En una llar familiar que, tant en la seva vessant positiva com negativa, ja mai no podrà tornar a ésser la mateixa. L’encontre entre els dos móns comporta, de manera inevitable, la transformació de tots dos.

Desplechin aconsegueix, amb la seva prosa precisa, reflexiva i introspectiva, defugir el terbolisme i l’acusada acritud que acostumen a transmetre aquest tipus de novel·la. Tot i no deixar de banda cap dels temes més lacerants i degradants (la pobresa extrema, la desprotecció, les drogues, els abusos sexuals…), no cau en el tremendisme ni s’hi rabeja. Al contrari, tracta d’entendre’l i de fer-lo entendre. De fer-lo sortir a la superfície, de treure a la llum allò que habitualment es tendeix a ocultar.

Avesats com estem que els mitjans de comunicació – amb les televisions privades al capdavant, però cada dia seguides de més a prop per les públiques… – ens ofereixin diàriament, pel boc gros i sense restriccions de cap mena, dosis abusives de pornografia sentimental i social, convertit l’exhibició de la misèria i la degradació humana en un espectacle repugnant i demencial, arriba a sobtar que es pugui tractar amb tanta sensibilitat i delicadesa. Malauradament, estem acostumats a que siguin les vísceres del fetge les que ens parlin, i no pas les del cor.

L’autora actua del tot al contrari, en comptes de treure profit dels més desprotegits, de prevaler-se de la seva situació per a convertir-los en dissortats titelles mediàtics, sotmesos a la burla i l’escarni públic (recobrant l’horrible figura del bufó de l’edat mitjana), procura oferir-los una finestra per a que puguin respirar, comunicar-se amb nosaltres i ésser vistos. Vistos i compresos. Per a que es tingui consciència de la seva existència.

Heus ací la gran, definitiva, diferència: enlloc de servir-se dels més marginats i desemparats, es proposa servir-los. Un fútil però, alhora, fonamental matís…

dimecres, 18 de maç del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

PS: Com sempre, convido a tothom a llegir l’obra, i a fer-me arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva anàlisi  sobre l’obra.  Mercès d’avançada.

[download#271#image]

Comparteix

Raons i tòpics

mar 17th, 2009
by .
No comments yet

Com més avança aquest estrany experiment que seguim qualificant com a democràcia, menys versemblança tenen els termes que la majoria dels polítics i dels comentaristes d’opinió pretenen convertir en inqüestionables. Cada dia són més els mots que no volen dir allò que ens volen fer creure. Un efecte més, no cal dir-ho, de la voluntat d’imposar el pensament únic…

És per aquest motiu que s’agraeix de manera especial la persistència d’algunes rares avis que no es deixen contaminar per la perversió terminològica. I, en alguns casos, fins i tot tracten d’oposar-s’hi. Tracten de posar seny allí on no hi ha més follia. Un d’ells és Josep Maria Terricabras, un dels pocs pensadors del país que es rebel·la contra aquesta perniciosa croada unificadora. TRaons i topicsenim la sort de poder llegir sovint els seus entenimentats articles a la premsa.

També podem recórrer als seus llibres. Raons i tòpics, catalanisme i anticatalanisme, Edicions la Campana, 2001. D’acord amb el seu títol, ens proposa tot un seguit de raonaments, molt ben fonamentats, per a lluitar contra l’exagerada munió de tòpics que l’espanyolisme militant escampa sobre els catalans i el nostre suposat anacronisme, amanit amb una pobra mentalitat provinciana.

Què du a molts catalans i catalanes a sentir-se catalanistes? Tan estrany ho hem de considerar? Algú s’ho plantejaria, si tinguéssim al darrera un estat? Per què molesta tant als espanyols – que també hauríem de definir com a espanyolistes, per a ésser coherents amb el fet de definir com a catalanista el que se sent català i només català – que Catalunya sigui una nació? Com és possible que, malgrat les innombrables traves que ens han posat al llarg de tants i tants anys (a les quals, tinguem-ho clar, s’hi afegirà la resolució del Tribunal Constitucional espanyol denegant-nos el dret a usar el terme al preàmbul de l’estatut), la immensa majoria dels nostres conciutadans no tinguin cap mena de dubte que som una nació? Que ho som, tot i que legalment ens puguin prohibir definir-nos-en?

A què es deu, que l’estat espanyol – seguint l’exemple del francès, que gairebé ho ha aconseguit… – pretengui convertir-nos en una mera regió, en una folklòrica varietat localista? No és una mostra evident de la seva por, dels seus dubtes, de la seva inseguretat?

Acceptarem, sense rebel·lar-nos, que ells es defineixin com a constitucionalistes i carreguin el terme nacionalista de tons pejoratius i ens el reservin? Què potser no es tracta, purament i simple, d’una oposició entre el nacionalisme fort (l’espanyol) i el feble, el subordinat (el català)? Algú, amb un mínim de sentit comú i de consciència, es pot creure que ells són cosmopolites, que tendeixen a l’universalisme, a l’abolició de les fronteres mentre que nosaltres som una tribu del Neardental, ancorada al passat? Pengen la bandera europea o la de l’ONU, als organismes oficials espanyols – i a la Plaza de Colón –, en comptes de la del seu país?

Han superat l’etapa del nacionalisme, els espanyols? O bé converteixen els seus esportistes (tot impedint, de passada, que els nostres pugin decidir si representen el seu país o el nostre), en portaestendards del seu nacionalisme? L’illa de Leila – batejada pels espanyols amb l’innegable nom cosmopolita de Perejil… – la van defensar amb les armes pel seu interès turístic o perquè posava en perill la integritat de la seva pàtria no nacionalista?

Un llibre, el de Terricabras, que fa aflorar alguns dels punts de vista que uns quants hem vingut defensant, sense gaire ressò, durant tant de temps… Conforta comprovar que una autoritat innegable com la seva els tregui a la llum i exposi i motivi la irracionalitat i la crassa injustícia de la majoria dels tòpics actuals sobre Catalunya i els seus ciutadans. Convé llegir-lo amb atenció. Llegir-lo i, sobretot, reflexionar-hi i tenir-ho tothora present.

dimarts, 17 de maç del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

PS: Com sempre, convido a tothom a llegir l’obra, i a fer-me arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva anàlisi  sobre l’obra.  Mercès d’avançada.

[download#268#image]

Comparteix

Vaga de mestres

mar 16th, 2009
by .
No comments yet

El proper dijous hi ha convocada una vaga de mestres per a oposar-se al Projecte de Llei d’educació de Catalunya. Els sindicats majoritaris amb representació en l’ensenyament públic (USTEC·STEs, CCOO, ASPEPC-SPS, FETE-UGT i CGT) fan una crida al professorat a adherir-se a la vaga i a exigir la dimissió del Conseller Maragall en un comunicat conjunt.

El primer que caldria plantejar-se és si aquesta és la millor manera de protestar contra la política educativa del govern i, encara més, contra el que no és més que un projecte de llei… Creueu, realment, els sindicats, que la solució és convocar una vaga preventiva? Es podria entendre, si ja hagués passat pels tràmits parlamentaris corresponents i hagués esdevingut o estigués a punt d’esdevenir una llei vigent.

Es podria entendre si, amb caràcter previ, haguessin recorregut, sense èxit, a altres mesures de protesta no lesives per als alumnes: manifestacions, boicots sorollosos i pacífics als actes del Conseller, tancades al departament, presentació d’al·legacions, exposició pública de les seves discrepàncies, trobades amb tots els partits polítics… Es podria entendre, com a solució última, si s’haguessin exhaurit aquestes vies prèvies d’oposició i protesta, sempre i quan, és clar, les seves peticions i observacions no haguessin estat degudament ateses ni tingudes en consideració.

Llavors, i només llavors, es podria concebre que, en no restar altre remei, els sindicats es decantessin per la vaga. Només havent complert aquests passos previs, es podria considerar acceptable recórrer a la decisió que perjudica més directament els elements més febles i desprotegits de l’ensenyament: l’alumnat. No existeix cap altra mesura de pressió que no comporti deixar-los sense classe?

Perquè, cal recordar-ho?, ells són – o haurien d’ésser – el punt neuràlgic i el centre d’interès del sistema educatiu. L’objectiu prioritari, principal i quasi únic que ha de pretendre qualsevol modificació de l’ensenyament – a Catalunya i arreu del món – no ha d’ésser altre que el benefici dels i les alumnes i l’augment de la seva qualitat educativa. I punt! La resta dels interessos (dels pares i mares, dels mestres, dels polítics de torn, empresarials…) haurien de quedar-ne del tot al marge.

El quid de la qüestió hauria d’ésser incontrovertible i obvi: el projecte de llei d’educació suposa un augment qualitatiu en l’ensenyament o no el suposa? I, sobretot, comporta millores, un reforçament i una aposta decidida per a l’ensenyament públic? Pretén acabar, d’una vegada per totes i de veritat, amb la discriminació i la situació d’inferioritat que ha caracteritzat durant tant de temps l’escola pública?

Partint d’aquesta premissa elemental, sense perdre-la de vista ni deixar-se encomanar per altres interessos partidistes (de necessitats horàries o de vacances dels pares i mares, d’hores setmanals de dedicació o del total anual de dies treballats pels mestres, de càlcul electoral o propagandístics dels partits del govern o l’oposició…), caldria analitzar amb detall, calma i cautela el projecte de llei. I, el que és més important, fent un esforç – segurament un esforç superlatiu – d’objectivitat, cercant únicament i exclusiva els beneficis de l’alumnat i del sistema educatiu. Deixant del tot de banda altres interessos sectorials – alguns d’ells de caire clarament corporatiu – del tot legítims però viciats i condicionats d’entrada.

Mentre totes – ho repeteixo, per a evitar males interpretacions: totes – les parts implicades en el sistema educatiu (pares i mares, mestres, administració…) no siguin capaces de sacrificar les seves necessitats i interessos amb la finalitat prioritària d’assolir l’objectiu últim que cal cercar – l’augment de la qualitat de l’ensenyament públic – i no se centrin de manera exclusiva en el bé (social i jurídic) a protegir, impulsar i refermar – l’alumnat –, ni aquest ni cap altre projecte de llei d’educació tindrà futur, viabilitat ni eficàcia.

No té cap possibilitat d’acabar amb els mediocres resultats del nostre sistema escolar, que ens situa any rere any a la cua d’Europa. Amb el que això comporta a tots els nivells, socials, culturals i empresarials, és clar. I, el que encara és més greu, convertirà en una quimera avançar amb pas ferm vers una veritable societat del coneixement…

Fer vaga? Sí: però…, per què no fer-la de corporativisme? I, sobretot, de corporativisme mal entès…

dilluns , 16 de març del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

[download#322#image]

Comparteix

L'home que plantava arbres

mar 13th, 2009
by .
No comments yet

A vegades la hipèrbole fa més mal que bé. Quan es tendeix a valorar de manera exagerada alguna obra d’art, sigui del camp que sigui, es corre el perill de provocar exactament l’efecte contrari del que es pretén: en comptes de sentir-se atret per allò que ens proposen es produeix, de manera inconscient i instintiva, un cert rebuig. En comptes d’acostar-nos-hi amb alegria i entusiasme, ho fem amb una certa cautela, incapaços de creure que l’obra pugui rebre uns tan desmesurats elogis.

Una sensació que esdevé encara més acusada quan les lloances són gairebé unànimes. Segurament, a nivell inconscient, ens demanen si pot existir res, el nostre món, i menys si es producte d’una creació humana – sempre limitada, per més genial que pugui arribar a ésser… – que s’acosti a la perfecció…

En el camp de la literatura aquesta sorprenent coincidència en la manca de la deguda ponderació d’una obra es produeix més sovint que no convindria. És una manera de seguir la sempre perillosa – i injusta, del seu meu punt de vista – estela d’aquells que creuen en la conveniència de fixar cànons literaris eterns i immodificables, establerts in saecula saeculorum, com dictats per la veu d’algun infal·lible déu de la crítica literària. De sobte, apareix un llibre que es rebut amb immoderades lloances per part de la gairebé tota de la crítica. Lloances que, en alguns casos eL'home que plantava arbresxtrems, assoleixen el rang del ditirambe.

Fet que s’ha produït, des de fa un temps, amb L’home que plantava arbres (L’homme qui plantait des arbres), de Jean Giono, Viena Edicions, 2008. Un llibre d’aparença modesta que, malgrat la seva reduïda extensió, es considerada – ves a saber per quin estrany raonament… – com una novel·la. I com a tal, si la cerqueu, la trobareu a les biblioteques.

El que, segons el meu modest parer, no és més que un agradable relat curt, sense majors pretensions ni possibilitats, ha estat elevat a nivells propers als de l’obra mestra. Fins i tot he arribat a llegir algun comentari que gosa situar-lo a la mateixa alçada que El Petit Príncep…! Deixant de banda la constatació de que ben poques obres assoleixen el seu nivell de bellesa, de màgia i de profunditat, entenc que la comparança li fa un flac favor: al seu costat no pot fer més que empal·lidir-se i apaivagar-se.

Giono ens ofereix un breu i simpàtic conte, d’una exquisida humanitat, curull de bons sentiments i bones intencions. Una narració molt ben escrita i entenedora, de fàcil lectura. Ara bé, que arrossega un llast important: la seva evident – i encertada – voluntat pedagògica condiciona i sotmet la seva força literària. Fa la impressió que l’autor, amb el seu desig de fer-nos còmplices del seu missatge ecològic i ambientalista, sacrifica la literatura. Oblida que un llibre és, per damunt de tot, una creació literària. Una creació literària que, amb independència del seu caire pedagògic, ha de sostenir-se i fer-se valer per ella mateixa…

I heus ací, precisament, el punt feble de l’obra: més que no pas una elaboració literària, sembla que el seu autor ens ofereix una història preciosa, digna d’ésser convertida en una pel·lícula de dibuixos animats, però mancada de vigor i d’empremta narrativa. Ens la presenta tal i com és, amb una absoluta simplicitat, sense que el conte sigui capaç de fer-se valer per ell sol. La mateixa simplicitat que li confereix un dels seus innegables atractius, acaba esdevenint, al mateix temps, per manca de maceració literària,  el seu pitjor enemic…

divendres, 13 de març del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

PS: Com sempre, convido a tothom a llegir l’obra, i a fer-me arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva anàlisi  sobre l’obra.  Mercès d’avançada.

[download#164#image]

Comparteix

Imposició lingüística al cinema

mar 10th, 2009
by .
No comments yet

Un dels grans objectius al qual convindria que aspirés qualsevol formació política que es tingués com a mínimament seriosa és el de la coherència… Malauradament, en els darrers temps l’expressió coherència política ha esdevingut un oxímoron: més que defensar una manera pròpia i intransferible de veure el món, el que fan els partits és anar canviant el seu posicionament ideològic cada vegada que els hi convé.

Sense cap mena de complex, no dubten en anar alternant declaracions que es contradiuen per complet amb les que van efectuar amb anterioritat. Allí on havien dit “blanc” ara hi diuen “negre”, i tan feliços. Al cap i la fi, poc han de patir, mentre es mantingui l’altament democràtic sistema de llistes tancades.

Precisament, per defugir aquesta esquizofrènia constant de posicionaments ideològics i de declaracions pendulars, cal lloar a l’únic partit del Parlament que es mostra coherent i conseqüent, tant en les seves idees com en les seves declaracions públiques: el PP a Catalunya. No s’han encomanat del funest vici que acostuma a llastar els nacionalistes i, sobretot, del PSC, que diuen – i, el que és més greu, defensen i voten – una cosa a casa nostra i una altra ben diferent a les Corts espanyoles…

Així, quan el Conseller Tresserras tot d’una ha recordat que forma part d’ERC i ha decidit impulsar una nova Llei del cinema català que suposi que la meitat de les pel·lícules que es projectin a Catalunya es doblin o subtitulin en el nostre idioma, la presidenta del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, ha declarat que no creu que aquesta paritat de còpies “s’hagi de fer amb imposicions”.

Des del seu punt de vista, com a política que es defineix com a liberal, ho justifica assegurant que “sempre he cregut que s’ha de respectar la iniciativa empresarial, que les coses s’han de fer quan les demani la gent, quan hi hagi demanda; que s’obligui i s’imposin sancions a una indústria que està en crisi, com la cinematogràfica, no sé si ajudarà o perjudicarà el sector del cinema.” Remarcant que “no estem parlant d’administracions públiques, estem parlant del sector privat, de l’empresa privada, de sancionar els empresaris”.

Manifestacions del tot coherents i en absolut contradictòries amb l’opinió que li mereixia al seu partit la Llei de cinema del 2007, aprovada el mes de desembre d’aquell any al Congrés espanyol amb el vot favorable del seu partit. Una llei del tot liberal, gens intervencionista, que tan sols imposava a les sales d’exhibició de l’estat espanyol l’obligació (art.18) de programar un 25 % d’obres cinematogràfiques comunitàries.

Una llei que no afectava ni sancionava econòmicament per a res a la iniciativa privada, segons creien els diputats i senadors del PP de fa un any i mig, tot i establir un estricte règim sancionador, que pot comportar multes de fins a 75.000 euros (art. 40) per als empresaris exhibidors si incompleixen en més d’un 60 % aquestes quotes de pantalla…, gens coercitives per la llibertat empresarial.

En aquella ocasió, les úniques declaracions de l’ultraliberal PP no es van referir, curiosament, a la necessitat de respectar la iniciativa de les empreses ni a la barbaritat que suposava sancionar el sector privat pel fet d’incomplir les quotes. De manera del tot incomprensible, les manifestacions de la seva portaveu de Cultura, Beatriz Rodríguez Salmones, es van limitar a assegurar que era una llei que ja naixia antiquada, del tot arcaica, sense criticar cap mena de voluntat intervencionista. A la inversa, va destacar que llavors no era “oportú derogar la quota de pantalla”.

Això si, en una mostra del respecte que li mereix la diversitat lingüística i cultural de l’estat, va criticar l’article 36 – contra el qual havien votat, com no!, durant els tràmits parlamentaris corresponents – que establia un “fons d’ajudes o crèdits específics” transferits a les Comunitats Autònomes amb llengües pròpies destinades al “foment de la producció, distribució, exhibició i promoció de la industria cinematogràfica i audiovisual en les esmentades llengües“.

Un fons que no va dubtar en qualificar de “mordida”. Fons que, segons el parer del seu partit, sempre tan atent a defensar la igualtat entre territoris, s’havia creat “amb els impostos de tots”. No pas com el fons general per a la cinematografia espanyola que, d’acord amb al seva informació privilegiada, es deu pagar només amb els diners d’“alguns”…!

Amb el seu afany permanent de vertebrar l’entesa, la comprensió i la cohesió entre territoris – i, per damunt de tot, d’evitar incontrolables enfrontaments entre comunitats de la patria común – remarcava especialment que aquest fons suposava que les Comunitats autònomes amb llengua pròpia “s’emporten el doble de recursos”. O, com va definir gràficament, en una expressió que em confesso incapaç de traduir: “Lo mío para mí y lo de todos a pachas».

De la mateixa manera, sorprenentment el PP tampoc va considerar cap imposició ni un atac intolerable contra la llibertat d’empresa el Reial Decret del 2004, basat en una Directiva de la CEE. Decret que establia, textualment, que la seva pretensió era adaptar a la legislació espanyola aquesta normativa comunitària que “imposava als operadors de televisió l’obligació de destinar cada any el 5 % dels seus ingressos d’explotació de l’any anterior al finançament de pel·lícules cinematogràfiques i televisives europees”. El PP no va creure que comportés cap imposició el fet que el Reial Decret obligués a que el 60 % d’aquest finançament es destinés a les obres “en llengua original espanyola”.

Aquesta legislació, és clar, tampoc no comportava cap antidemocràtica imposició lingüística…! Ni, menys encara, cap atac contra la sagrada, elemental i del tot imprescindible llibertat de mercat ni coartava per a res la lliure iniciativa empresarial…!

dimarts , 10 de març del 2oo9

© Xavier Serrahima 2009

[download#142#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 12 de març

← Entrades anteriors

Features Stats Integration Plugin developed by YD