Model de democràcia

Novament l’estat espanyol ha ofert al món una demostració de què és la democràcia i de com es legitima i s’envigoreix el seu funcionament! Al mateix temps, ha aprofitat l’avinentesa per a deixar en evidència aquells malpensats que dubten de la insubornable independència del Poder Judicial…

A instàncies de la Fiscalia de l’Estat el sempre fidel Tribunal Suprem ha procedit a il·legalitzar – quasi en podríem dir d’ofici – les candidatures electorals que l’esquerra abertzale pretenia presentar a les properes eleccions a Euskadi. En dues resolucions perfectament ajustades a dret, raonades i raonables, la Sala 61 del Tribunal Suprem, en estricta aplicació d’aquella famosa Llei de Partits – que alguns desestabilitzadors i enemics de la pàtria van assegurar que naixia amb l’únic objectiu d’eliminar de la faç d’Euskadi l’esquerra independentista – va decidir “declarar no conformes a dret i anul·lar els actes de proclamació de les candidatures” de Demokrazia 3.000.000 i d’Askatasuna.

Amb la cura i l’escrupolositat que es requereix en tots aquells casos en que entren en joc principis fonamentals reconeguts en la Constitució i en les declaracions dels Drets Humans, com ara el del dret a la participació electoral, l’Alt Tribunal espanyol ha estimat la demanda de l’Abogacia de l’estat i ha cregut convenient i ajustada a dret la demanda que pretenia il·legalitzar ambdues formacions electorals.

Com caldria exigir-li, ha estat especialment cautelós i primmirat per tal de garantir els principis de proporcionalitat i de necessitat d’aquesta decisió. Ha estudiat detalladament la situació, per tal d’assegurar-se de que aquesta anul·lació preventiva d’un partit i una agrupació electoral era l’única alternativa de que podien recórrer la justícia espanyola i l’Estat de Dret en el seu conjunt per tal de no posar en risc els irrenunciables principis de la democràcia participativa.

Més encara tenint en consideració que la compromesa decisió suposava, de facto, denegar a més d’un 10 % de la població d’Euskadi la possibilitat de que pugui exercitar lliurement el seu dret a escollir i ésser escollit en unes eleccions…

I més quan forçosament havia de tenir present el recent informe confeccionat pel relator especial de les Nacions Unides per a la protecció dels drets humans, el finlandès Martin Schenin. Document que recomanava – entre molt altres punts dignes d’ésser tinguts en compte – la modificació d’alguns dels articles de la Llei de partits, per tal d’evitar que la seva inconcrecció i vaguetat comporti “el risc” de que les mesures previstes d’il·legalització “s’apliquin a partits polítics que, tot i que comparteixin l’orientació política d’una organització terrorista, no recolzin la utilització de mitjans violents”.

Recomanació que coincideix gairebé amb exactitud amb les que va fer Amnistia Internacional en conèixer la voluntat del govern espanyol de redactar una llei orgànica sobre partits polítics. Per la seva banda, Amnistia sol·licitava que, durant el període de tramitació parlamentària, se substituïssin tots aquelles expressions “ambigües i imprecises”que podrien comportar deixar la porta oberta a que s’emprenguessin processos d’il·legalització contra partits polítics que “propugnin el canvi de principis constitucionals o lleis de forma pacífica” la qual cosa seria contrària a la Constitució, al Conveni Europeu de Drets Humans i al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics del 1966.

Consells que ben segur que va tenir presents el parlament espanyol, en el redactat final de la llei, eliminant conceptes inconcrets com els de l’article 9.3, com poden ésser “donar recolzament tàcit al terrorisme (…), exculpant i minimitzant el seu significat” o bé fomentar “una cultura de enfrontament i confrontació civil”. Només cal llegir el redactat final de la Llei de partits per adonar-se de la consideració que van tenir els parlamentaris espanyols a l’hora de corregir aquests defectes que podien posar en perill el principi bàsic de seguretat jurídica…

Cal doncs, agrair al Tribunal Suprem l’exquisit tacte amb que ha tractat la demanda de la Fiscalia de l’Estat d’anul·lar les dues candidatures abertzales. En primer lloc, perquè la seva coratjosa decisió ha eliminat de soca-rel i per sempre més la malèvola insinuació de que aquest tribunal actua al dictat del govern, influït pel discutible sistema de designació dels seus membres…

En segon, perquè, emparat en un elemental i assenyat criteri de prudència, ha preferit garantir els principis fonamentals de presumpció d’innocència, de no condemnar ningú de manera preventiva. I, sobretot, de mostrar la seva ferma voluntat de fer prevaldre aquella vella i bàsica norma heretada del Dret Romà – que tots els estudiants de Lleis coneixen perfectament des de primer curs… – que proclama com a dogma irrenunciable “in dubio pro reo”: el dubte sempre ha d’afavorir a l’imputat…!

dilluns, 16 de febrer del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

[download#209#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat el 17 de febrer

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *