Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

gener, 2009:

En Saura mai no s’equivoca…

gen 30th, 2009
by .
No comments yet

Resultaria del tot inconcebible i preocupant que algú, i més encara les forces polítiques de l’oposició, gosessin posar en dubte la més que impecable actuació del Govern davant del temporal de vent que va afectar Catalunya la setmana passada! Només es podria entendre com un exercici intencionat de mala fe o des d’una perspectiva esbiaixada i d’interès purament partidista o electoral.

La intervenció de les autoritats competents respectives ha estat acurada i apropiada des del primer al darrer moment. Des de la informació prèvia, passant pel mateix dia del temporal fins a les explicacions i declaracions que s’han ofert després. En cap cas no haurien pogut mostrar una diligència ni uns nivells de competència i de responsabilitats majors. Només la seva efectivitat i una incomparable capacitat de reaccionar amb rapidesa i encert als esdeveniments van impedir mals majors i desastres irreparables…

Com es pot, amb un mínim d’objectivitat, criticar les mesures de prevenció que van prendre amb anterioritat a les inusitades i excepcionals ventades que van assotar el país? Com bé recordaven tant el director general de Protecció Civil, Josep Ramon Mora, com el propi Conseller d’Interior, Joan Saura, el seu Departament ja recomanava des de divendres que els ciutadans limitessin les seves activitats a l’aire lliure davant la previsió de vents de fins a 170 quilòmetres per hora.

Si ja ho recomanava divendres passat, com se li poden exigir responsabilitats? Només essent molt primmirat es pot pretendre destacar un detall tan insignificant i circumstancial com el de que el Centre d’Emergències, que depèn d’Interior, va enviar un fax als ajuntaments de les comarques més amenaçades recomanant “la suspensió de les activitats esportives i de lleure tant a poliesportius com a l’aire lliure” a les quatre de la tarda de dissabte, quan ja s’havia produït la tragèdia de Sant Boi? Si ja ho havia recomanat divendres, perquè hauria d’haver enviat el fax abans?

Com es podria reclamar res a l’insigne Joan Saura i al seu Departament si és l’home que sempre l’encerta? Si abans d’accedir al Govern ja havia demostrat la seva infal·libilitat, des que va accedir al seu càrrec de Conseller d’Interior ha assolit l’excel·lència: no sap el que significa equivocar-se. Sempre l’encerta de ple: aplicant la tècnica oriental del Feng Shui a la nova seu del Departament, convertint els Mossos en col·laboradors necessaris de la democratísima Audiencia Nacional, entrevistant-se amb De la Vega i concedint-li una pròrroga per al finançament, efectuant càrregues modèliques contra pacífics manifestants, assistint a manifestacions on es fan proclames a favor de Hamàs, acompanyades d’una performance amb encaputxat i pistola de joguina…

Tant ell com el secretari d’Interior las van encertar de nou en determinar i repartir les culpes i responsabilitats en la gestió del vendaval. Joan Boada va assegurat que el seu departament va prendre les decisions “seguint la planificació”, donant tota la informació necessària en els dies previs i durant el temporal, de manera que “ningú al país pot dir que no sabia que hi hauria ràfegues de vent de més de 90 quilòmetres per hora a tot Catalunya”. Boada declarava que, un cop traslladada aquesta informació i les recomanacions corresponents, cada municipi “ha d’activar” els seus mecanismes i plans municipals… En el mateix sentit s’ha pronunciat advertint Saura que van avisar a temps i que, en tot cas, són els ciutadans els que s’han d’autoprotegir.

Quina nova i modèlica demostració de coratge i de saber assumir les responsabilitats, la seva! No fou pas Interior sinó els ajuntaments, i els seus plans d’emergències municipals, els que van fallar i van possibilitar els desastres que van patir. I, tot just després dels municipis, van ésser els propis ciutadans, els culpables, per no haver aprés a “autoprotegir-se”…!

No pot tenir més raó: cal que aprenguin a protegir-se tots sols, ara que saben què poden esperar si s’entesten en seguir confiant en que siguin les més que competents actuals autoritats de la Conselleria d’Interior les que ho facin…

divendres, 30 de gener del mmix

PS: Haurien de prendre exemple del comportament exquisit dels partits de l’oposició, que han sabut estar a l’alçada de les circumstancies i no han estat tan insensibles com per a aprofitar aquests fets luctuosos per a criticar al Govern i treure’n rèdits electorals…

[download#116#image]

Comparteix

http://www.scribd.com/doc/11537670/En-Saura-Mai-No-s-Equivoca

Publicat a Tribuna.cat, el 2 de febrer del 2009

Participació Ciutadana

gen 28th, 2009
by .
No comments yet

Terrassenques i terrassencs tenim l’extraordinari privilegi de que el nostre sempre excel·lentíssim Ajuntament es presenti – tant al seu web com a les seves publicacions – com un abanderat i un exemple a seguir en quant a Participació Ciutadana.

Amb la modèstia que els caracteritza, asseguren que “La participació ciutadana en els afers públics és un dret reconegut en el marc jurídic i un compromís amb la ciutadania (…). Per tant, la millora i foment de la participació ha de ser una prioritat a l’hora d’elaborar les polítiques públiques”.

Tan afortunats som que fins i tot han creat un Pla Estratègic de Participació Ciutadana amb la voluntat d’aconseguir “un Ajuntament de qualitat que busqui la implicació dels ciutadans en els afers i decisions que els afectin.” Un ambiciós i avantguardista Pla – un altre més… – que posa a l’abast de la ciutadania un innovador llistat de possibilitats de participar de manera directa i immediata en les decisions públiques: butlletes, Internet, 010, correu electrònic, blog…

Com no hem d’estar orgullosos d’un Govern municipal que ha volgut convertir la Participació Ciutadana en eix de la seva actuació, en comptes d’imitar d’altres ciutats que se’n serveixen sense escrúpols com un mitjà purament propagandístic?

Què cofois que estem, els generosos contribuents, comptant amb la garantia de que la seva coherència moral i política ens permetrà seguir tenint la darrera paraula – com l’hem tinguda fins ara, en les decisions sobre el Quart Cinturó, creixement urbanístic, Golf de Torrebonica, Zones Blaves, conversió de la Rambla, nova distribució de les Zones Escolars… –, aprovant o rebutjant de nou, en referèndums vinculants d’obligat compliment, tots aquells temes cabdals que afecten al present i, el que encara és més important, al futur de la ciutat on hem de viure…

dimecres , 28 de desembre del 2oo9

[download#238#image]

Comparteix

Publicat a l’Avui+ Terrassa,  i a ATerrassa.cat, el 9 de febrer

Noblesse oblige: sensibilitat davant del temporal

gen 26th, 2009
by .
No comments yet

Fa uns quants anys ja advertia en Raimon, al seu disc Entre la nota i el so, dels desequilibris climatològics que acostumem a patir: “Al meu país la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa. Si plou poc és la sequera. Si plou massa, la catàstrofe.” Tot i que es referia a la pluja, ho podríem aplicar igualment a d’altres tipus de fenòmens meteorològics. Essent com som un país de contrastos, de fermes oposicions i desavinences, no ens hauria de sorprendre que també el temps sigui tan inclement.

Malauradament, ho hem pogut constatar aquest cap de setmana, amb un temporal que ha comportat quantioses destrosses i ha produït la pèrdua de set vides humanes al nostre país. Entre elles, la de quatre infants que entrenaven al Camp de beisbol de Sant Boi de Llobregat. Una desgràcia de proporcions gegantines, davant de la qual hom no pot més que solidaritzar-se i enviar el més sentit condol a les seves famílies.

En una situació dissortada i trista com aquesta, que ha produït uns resultats tan luctuosos, tan desafortunat i vergonyós és que les autoritats corresponents no sàpiguen assumir i reconèixer les possibles errades en que hagin pogut incórrer com aprofitar l’avinentesa per a criticar el govern de torn amb la finalitat de treure’n rèdits electorals.

De nou el PP a Catalunya ha donat una solemne lliçó de savoir faire, de delicadesa i, sobretot, d’oportunitat en reclamar de manera immediata explicacions al Govern sobre les mesures de precaució i les actuacions que va dur a terme davant i durant el temporal de vent del passat cap de setmana.

Poc després d’haver assistit al funeral dels quatre nens morts a Sant Boi de Llobregat, quan encara no s’han complert els tres dies de dol oficial a la ciutat, mentre diverses carreteres i accessos segueixen impracticables o pateixen serioses restriccions de transit, quan encara un nombre indeterminat d’urbanitzacions no han vist restablert el subministrament d’electricitat ni d’aigua corrent, la presidenta del PP català, Alicia Sánchez Camacho ha criticat amb duresa contra Protecció Civil, recordant que la seva funció no hauria de limitar-se a ésser un “comunicat meteorològic”. Amb un ànim didàctic, ha recordat que “Ha d’establir els plans de prevenció, actuació i resposta posterior davant d’un vendaval”

Cal agrair al PP aquesta nova mostra de grandesa i d’esperit de sacrifici, que palesa que mai no posaria els seus interessos de partit per davant dels dels ciutadans. Les seves declaracions no poden ésser més afortunades i apropiades. Just les que el país necessita en moments complicats…

En comptes de mirar només per ells, d’ésser egoistes i tractar de treure profit d’una situació lamentable, ajornen les seves crítiques per a més endavant i ofereixen la seva col·laboració incondicional per a assolir el restabliment dels serveis bàsics i elementals per als ciutadans afectats. Passat el tràngol, sempre hi haurà temps per a exigir responsabilitats… Quina mostra de noblesa, d’extrema sensibilitat humana, la seva, en no voler fer llenya de l’arbre caigut…!

És clar que, de voler-ho així, potser hauria estat preferible que els diputats del PP donessin exemple, es posessin un vestit de feina, convidessin per sms als seus afiliats a afegir-s’hi i se n’anessin a fer llenya dels arbres caiguts… a les urbanitzacions del Llobregat i del Penedès!

dilluns , 26 de gener del 2009

[download#225#image]

Comparteix

 

Ull per ull, tots cecs…

gen 22nd, 2009
by .
No comments yet

S’ha repetit en mil i una ocasions que, com ja va començar a ésser-ho el XX, el XXI serà el segle de la informació, de la informació i del coneixement universals. Internet ens ofereix la possibilitat d’accedir a una font quasi il·limitada de coneixements i d’opinions, sense restriccions, límits ni barreres. És una nova finestra que tenim, oberta al món, que ens posa al nostra abast una quantitat pràcticament infinita d’informació. Informació que, en principi, hauria d’ésser heterogènia, diversa i plural. Que ens hauria de permetre alliberar-nos de les cotilles i els prismes habituals de distorsió que comporten dels mitjans de premsa tradicionals, sempre condicionats pels interessos editorials i empresarials.

En principi…, perquè al llarg de les darreres tres setmanes hem pogut constatar que la realitat ha decidit emprendre precisament el camí contrari: des de la fi de la treva entre Palestina i Israel, la diversitat ha esdevingut uniformitat. Una uniformitat dual, empeltada de perjudicis, caracteritzada per la manca de diàleg i l’ancorament empegueït en les posicions i punts de vista de partença. Més que informació, se’ns ha ofert evidents mostres de voluntat de captació, de convenciment. En lloc d’opinió, prosel·litisme. En comptes d’estendre ponts de diàleg, s’han dinamitat les bases d’avinença més elementals, anul·lant d’arrel les possibilitats d’entesa. Amb mi o contra mi, sense punt mitjos ni donar opcions als matisos o als contrasts.

No s’entén com no s’ha aconseguit assolir uns punt d’encontre? Com es pot negligir l’evidència de que la majoria de les persones compartim uns fonaments ètics i humans del tot irrenunciables? Uns principis bàsics racionals indefugibles. Els partits presos i la ideologia pot fer oblidar que hi ha certes justificacions i declaracions que són del tot inadmissibles, les faci qui les faci?

Per a començar, no sembla que tingui cap mena de lògica plantejar-se si tothom – amb la més que provable excepció del Conseller d’Interior – té dret a manifestar-se. Menys encara si ho fa a favor de la pau. Ara bé, al mateix temps cal reclamar als assistents que condemnin amb fermesa aquells que aprofiten una manifestació per a fer apologia del terrorisme o per a defensar l’ús de la violència, per més minoritaris i poc representatius que siguin.

De la mateixa manera, és absolutament inadmissible pretendre banalitzar o treure importància – com ho han fet, sense cap tipus de complexos ni remordiments, alguns articulistes teòricament prestigiosos – a la mort de més d’un miler de palestins com a conseqüència de l’atac de l’exèrcit d’Israel, al·legant que en una acció de guerra l’objectiu no és pas evitar morts en el bàndol enemic, sinó garantir la seguretat i reduir al mínim les baixes en el propi. Adduir que el dret d’un estat a la defensa pròpia és il·limitat i no ha de tenir en consideració les morts d’innocents que pugui provocar demostra, a banda d’un total desconeixement del Dret Internacional, una manca d’objectivitat – i el que és més greu, d’humanitat – preocupant.

Tan preocupant i intolerable com tractar de justificar el bombardeig dut a terme per l’exèrcit d’Israel d’una escola de l’ONU a Gaza, de la seu de l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina (UNRWA) i d’un hospital de la Mitja Lluna Roja Palestina assegurant que l’organització terrorista Hamàs els feia servir com a base d’operacions i atacava des d’elles els israelians.

Cal reclamar a Hamàs el cessament immediat i definitiu dels llançaments de coets, de morters i qualsevol altre tipus d’atac contra territori israelià, així com el seu reconeixement públic de que l’Estat hebreu té dret a existir i a viure en pau. Però, al mateix temps cal exigir a Israel que aixequi el bloqueig i el setge a que sotmet els territoris palestins, comprometent-se a retirar-se, en un temps prudencial, de totes aquelles zones que, d’acord amb repetides resolucions de l’ONU, ocupen il·legalment.

Cal, per damunt de tot, pensar en els interessos dels ciutadans israelians i palestins, i no pas en els de les autoritats que tan inadequadament han demostrat representar-los…

dijous , 22 de gener del 2009

[download#310#image]

 

Comparteix

Conflicte a l’Orient Pròxim?

gen 19th, 2009
by .
No comments yet

La situació a la franja de Gaza i la resposta d’Israel als llançaments de coets per part de milicians de Hamas segueix constituint l’eix de la major part de debats que estan tenint lloc aquests dies. Un debat, present tant a la premsa com a les televisions, que té més de monòleg que de cap altra cosa: més que dialogar, es produeix un diàleg entre sords, de persones que més que voler expressar la seva opinió, pretenen imposar-la, sense estar disposats a escoltar allò que els altres poden pensar o dir.

En comptes d’anar-se suavitzant i civilitzant, el debat s’ha anat crispant i extremant més i més a mesura que la intervenció militar d’Israel anava augmentant el nombre de víctimes. Ambdós bàndols, exhibint una disciplina militar inflexible, s’han atrinxerat en les seves posicions inicials, sense cedir ni un mil·límetre ni coincidir als oponents ni una unça de raó. Els pro-israelians acusen als defensors dels palestins d’antisonistes – quan no de nazis… – i de còmplices del terrorisme islàmic. Els pro-palestins, als defensors dels hebreus de justificar el genocidi i de co-responsables de la morts de centenars de civils.

Tan greu és la situació que fins i tot alguns dels periodistes més destacats en la defensa de l’acció armada d’Israel han rebut amenaces per les seves opinions. Amenaces del tot injustificades, que el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha condemnat en una nota de premsa absolutament exemplar, el contingut de la qual farien bé de llegir, assimilar i compartir les dues fraccions i també qualsevol persona amb un mínim de sentiments humanitaris…

Entre d’altres, aquells que n’han dit de l’alçada d’un campanar. Certament cal defensar la llibertat d’expressió per davant de tot i la possibilitat de que tothom hi pugui dir la seva és un requisit per a l’exercici de la democràcia. Ara bé, també caldria tenir present la responsabilitat del que escriu i expressa la seva opinió. I més encara quan és una persona coneguda, respectada i seguida… I, en aquest assumpte, hi ha prevalgut, per desgràcia, molt més el maniqueisme, el blanc i el negre, que no pas el contrast o la mesura…

Si en el cas dels assassinats o atemptats d’Eta el primer que s’exigeix, per a qualsevol que es vulgui definir com a demòcrata, és condemnar-los de manera rotunda i sense justificacions, perquè no es fa servir la mateixa vara de mesurar per al conflicte entre Palestins i israelians? Si l’Estat espanyol fins i tot ha decidit impulsar una llei per a deixar fora de les conteses electorals els partits o agrupacions que no condemnin els atemptats terroristes – la gens demòcrata i mal anomenada Ley de partidos – com és possible que els lectors no exigeixin als articulistes i a la premsa que faci el mateix per a poder ésser tinguts en compte?

Es pot entendre qualsevol opinió o justificació del que s’està produint a l’Orient Pròxim, tan si es pretén defensar els uns com els altres, per més que no les puguem compartir, però sempre amb un requisit previ, amb una condició sine qua non, que ha estat absent en la immensa majoria dels casos: condemnar abans els actes de terrorisme, els dugui a terme qui els a terme. I condemnar-los, amb rotunditat i sense justificacions, els de les dues parts: els dels terroristes de Hamas, per descomptat; però, també, els actes de terrorisme de l’estat d’Israel. A partir de la condemna, hom pot tractar d’explicar o exposar el que convingui, oferint la seva visió del conflicte…

El problema és que, a banda de comptades excepcions, fins el dia d’avui els mitjans i els articulistes de premsa s’han arrenglerat fèrriament amb un dels bàndols, definint només l’oponent com a terrorista i defensant de manera incondicional i sense cap mena de pudor, els del seu bàndol. Sovint, més que no convindria, amb una visceralitat i un apassionament que resta tots just a frec – i en alguns casos, sobrepassa – del fanatisme més intolerant.

Si això succeeix a casa nostra, tan lluny de la Franja de Gaza, si no s’ha dubtat ni un instant en recórrer a l’exabrupte, a la denigració del contrari, fins i tot, al insult directe, evitant-se per ben poc haver arribat a les mans, com podem pretendre que israelians i palestins renunciïn a l’ús de la força armada?

Ara que alguns fen servir les paraules de Mahatma Gandhi d’eslògan publicitari, res pot escaure millor que tenir ben presents un parell de cites seves: “No hi ha camins per a la pau, la pau és l’únic camí”, “La violència és la por dels ideals dels altres”.

dilluns , 19 de gener del 2009

[download#59#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, 21 de gener del 2009

Viurem 1.000 anys

gen 15th, 2009
by .
No comments yet

Si quelcom va diferenciar el segle XX dels que els precedien foren els extraordinaris i insospitats avanços de la tècnica i la ciència que se succeïren sense cessar, provocant més transformacions al món de les que s’havien produït al llarg dels 4.000 anys anteriors. Fins a tal extrem que si poguéssim dur un ciutadà de 1909 als nostres dies seria incapaç de reconèixer res del que hi trobaria.

Actualment els progressos encara són més ràpids, tant que ens és impossible d’assimilar-los. La comunitat científica no deixa mai de sorprendre’ns. La darrera gran novetat ha estat la del genetista de la Universitat de Cambridge, Aubrey de Grey, que assegura que “els humans arribarem a viure mil anys”. Unes declaracions que no poden ésser més revolucionàries: no es tracta de que, mercès als avanços de la medicina puguem, allargar deu o vint any la nostra esperança de vida, sinó 900…!

No és d’estranyar, doncs, que aquest visionari i controvertit científic hagi escollit el nom de Matusalem per a la fundació que ha creat: quin millor sinònim de longevitat que el d’aquest personatge que, segons la Bíblia, va viure 969 anys. Fundació que es proposa un ambiciós objectiu, que als profans ens sembla més propi de la ciència-ficció que no pas de la ciència pròpiament dita: investigar com es podrien controlar i eliminar els processos degeneratius que comporten l’envelliment humà.

Es basa en el principi que “l’envelliment és un fenomen físic que es produeix al nostre cos, per la qual cosa en algun moment en el futur, la medicina, que es torna més i més poderosa, inevitablement serà capaç d’abordar l’envelliment amb la mateixa eficàcia que aborda moltes malalties avui en dia.”

Des del seu punt de vista, per a aconseguir-ho caldria aprendre a guarir els set tipus principals de danys moleculars i cel·lulars que produeixen la corrupció dels nostres cossos. Assegura que seria possible assolir-ho abans de trenta anys si algú estigués disposat a destinar 100 milions de dòlars l’any a la seva pionera investigació. Si els posessin a la seva disposició, creu que les persones que ara tenen 60 anys podrien ésser ja les primeres a viure’n un miler.

Per fer front als seus detractors, adverteix que en cap cas defensa la idea de la immortalitat, sinó la d’uns avenços tecnològics, encara per descobrir, que ens oferirien una mena de perpètua joventut. La mort seguirà existint, però no pas per la degeneració dels nostres cossos, sinó per l’aparició de noves malalties o a causa d’accidents.

Avesat a ésser constant objecte de crítica – quan no d’oberta befa – dins del món científic, s’avança a les objeccions d’aquells que l’acusen de jugar a ésser déu i d’anar contra la natura, reivindicant la necessitat d’investigar i considerant que encara seria més antinatural el fet d’acceptar el món tal i com el trobem, sense tractar de millorar-lo.

Pel que fa als problemes de superpoblació que podria suposar per al planeta una mitja de vida d’un miler d’anys, hi troba una fàcil solució: limitar a un els fills que podria tenir cada parella. Argument que, a banda d’ésser poc congruent amb l’àlgebra més elemental – vivint mil anys coexistirien un mínim de trenta generacions al mateix temps… – planteja un dilema fonamental: cal renunciar a la llibertat d’elecció per tal de viure molts més anys?

Amb tot, als catalans del 2009, la seva proposta no ens pot seduir més: segurament només vivint mil anys tindrem l’oportunitat de poder veure aprovat el nou model de finançament!

dijous, 15 de gener del 2009

[download#325#image]

 

 

Comparteix

Ara sí que toca!

gen 13th, 2009
by .
No comments yet

Si hi ha hagut una persona que ha marcat i definit la segona meitat del segle XX al nostre país és, sense dubte, Jordi Pujol. El que va ésser el president de la Generalitat durant 23 anys ininterromputs va deixar una petja indeleble, no tan sols política, en la manera de fer a Catalunya. Una empremta que, per bé i per mal, s’han vist obligats a seguir els que han arribat després d’ell: els uns, per a tractar d’esborrar-la; els altres, per a provar d’emular-lo; tots, per a assajar d’assolir unAra sí toca! protagonisme i un lideratge similar al seu.

Per tot plegat resulta especialment interessant Ara sí que toca !, de Francesc-Marc Álvaro (Edicions 62, 2003), un llibre que es proposa explicar amb detall les intrigues i els moviments interns que van produir-se dins de CiU per tal de col·locar-se en la posició preferent per a recollir l’herència de Pujol i esdevenir el seu successor. Una història poc coneguda, per no dir del tot desconeguda, viscuda pels seus protagonistes entre vestidors, movent-se entre clarobscurs, apartats dels focus i lluny del gran públic. Una història complexa i enrevessada, de lluites caïnites i sense pietat, que només la prolixa investigació del periodista vilanoví ha pogut treure a la llum.

Una investigació que ha obligat a l’autor a submergir-se a fons en les hemeroteques i a entrevistar amb profunditat i fina perspicàcia la major part de les persones que van envoltar el President al llarg de tants anys. Tan sols així ha aconseguit que afloressin a la llum pública informacions, reflexions i declaracions dels que el varen tractar i conèixer de més a prop: alguns d’ells, identificats amb noms i cognoms; d’altres, aixoplugats en la seguretat de l’anonimat… Reflexions i declaracions sorprenents i inesperades que fins ara havien restat en l’obscuritat.

A banda del interès concret de descobrir les fratricides lluites de poder, les accions, les omissions, les situacions i les decisions que acabarien determinant l’elecció d’Artur Mas com a candidat a succeir Pujol, el llibre d’ Álvaro assoleix el difícil repte d’oferir-nos, al mateix temps, un precís i molt complet retrat de l’expresident. Retrat que, en definir-lo, defineix també els temps que va viure, des dels seus inicis en la clandestinitat fins al moment de la seva retirada. Un retrat intens, amb llums i ombres, que revela – i, ensems, realça i humanitza – encara més la figura que pretén descriure.

Esdevé, d’aquesta manera, una obra imprescindible per a estudiar i conèixer els darrers quaranta i escaig anys del segle XX a Catalunya. Una obra que anirà guanyant més i més rellevància amb el pas dels temps. Ben segur que serà un referent ineludible per a tots aquells que, en un futur, vulguin fer-se una idea del que va significar la segona meitat del segle passat a casa nostra, tant des del punt de vista polític com social.

Un referent que, des del meu punt de vista, presenta un handicap evident: l’autor ha estat incapaç de lliurar-se del seu punt de vista inicial: la idea de Pujol com un estrateg egocèntric obsessionat en mantenir-se en el poder i en passar a història, sacrificant tots els que gosen fer-li ombra. Es pot entendre que de Francesc-Marc Álvaro parteixi d’aquest principi i que el tingui present com a base del seu estudi, però no pas que el mantingui inflexiblement com a guia i acabi determinant i condicionant el discurs i el contingut de l’obra, quasi de manera teleològica: fa la impressió de que ha descobert en Pujol exactament allò que es proposava descobrir-hi…

dimarts, 13 de gener del 2009

[download#28#image]

Comparteix

PS: Com sempre, convido a tothom a que llegeixi l’obra i en faci arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva opinió sobre l’obra. Mercès d’avançada.

La torna del finançament

gen 12th, 2009
by .
No comments yet

Avancem amb força i determinació vers un acord de finançament absolutament fantàstic. La resolució d’aquest assumpte que semblava que havia de quedar pendent per sempre, no podria anar més bé. Finalment, després d’haver patit uns insignificants ajornaments, Catalunya obtindrà el millor dels finançaments possibles. No tan sols es complirà, amb escreix, la lletra i l’esperit del que establia l’Estatut sinó que les xifres assolides faran empal·lidir de vergonya tant aquells que gosaven criticar aquest nou sistema com els que dubtaven de l’eficàcia del govern per a dur-lo a bon port.

No cal dubtar-ne ni un sol instant: com ha demostrat al llarg dels darrers anys, les promeses de Rodríguez Zapatero, l’amic dels catalans, són llei. Mentre la majoria de polítics fan servir les promeses sense miraments, i més en campanya electoral, sense concedir valor a la paraula donada, per a incomplir-les impunement després, el president espanyol és la integritat personificada: els seus compromisos són or. Ho va demostrar a bastament, en aprovar l’Estatut que havia “sortit del parlament català”, sense retocar ni una sola coma. En el cas del finançament, les seves paraules són un xec en blanc…

La seva voluntat i el seu tarannà íntegre l’obliguen a complir amb exactitud i puntualitat tots i cadascun dels pactes que ha anat contraient tant en període electoral com amb les diverses forces polítiques, com molt bé poden testimoniar Artur Mas, Joan Saura i el mateix José Montilla…

En qualsevol cas, fins i tot en la més que improbable possibilitat de que no complís amb l’estricta lleialtat que el caracteritza el text de l’Estatut pel que fa al finançament, sempre tenim el PSC amatent a exigir allò que faci falta. Sempre a punt per a recordar-li, com en el cas dels pressupostos d’aquest any, a qui es deuen els seus 25 diputats al congrés espanyol!

Montilla, Castells i la resta dels membres del partit defensaran, amb la coherència i contundència que els caracteritza, fins l’extenuació la satisfacció de les necessitats econòmiques del país. Faran de nou palès que s’estimen Rodríguez Zapatero, però que encara més s’estimen Catalunya i la seva gent. Com ho han fet fins ara, sense sotmetre’s en cap cas a les ordres o directius del govern amic de Madrid… Amb l’inflexible Iceta al capdavant, sempre disposat a retreure els incompliments de qualsevol… que formi part de CiU!

I per si no n’hi hagués prou, sempre podrem confiar en la fermesa i l’exigència dels seus socis de govern d’ICV, que amb tanta força han condicionat l’actuació dels socialistes catalans tant a casa nostra com a Madrid. Què hauria estat del país, sense la seva política inequívocament progressista i de caire ecològic? Sense la reunió de Joan Saura amb la vicepresidenta de la Vega, com s’hauria obtingut el finançament en la data prevista…!

Fins i tot en el pitjor dels casos, en la més impensable de les situacions, en el cas de que el PSC es mostrés, per primera vegada, submís als dictats del PSOE i que els ecosocialistes deixessin de banda la seva força per a pressionar-los, sempre podrem confiar en ERC. No es deixaran convèncer ni blegar per ningú, si no s’assoleix el finançament que cal. Posaran, una vegada més, els interessos del país per davant dels seus propis, condicionant el manteniment del Govern a l’obtenció del finançament que contempla l’Estatut, tant pel que fa a nivell competencial com a la xifra mínima acceptable… El primer és el primer!

Els catalans i catalanes podem respirar alleujats, podem seguir confiant en la ferma exigència del Govern d’Estesa per a l’obtenció del finançament que ens cal! En cap cas renunciaran a allò que el país necessita per tal de no perjudicar el PSOE… En cap cas, com asseguren alguns pessimistes, les xifres que presentarà el seu soci Pedro Sobles seran insuficients. Seran tan generoses com sempre!

Només algú amb molta mala fe pot pronosticar que amb el finançament acabarà succeint com amb el pa: quan en demanes un de quart, si hi ha sort, te’n donen un que pesa cent vuitanta grams! De cap manera, els socialistes espanyols faran com els forns d’abans: ens donaran la torna… i es quedaran el pa!

dilluns , 12 de gener del 2008

[download#187#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 12 de gener

Israel, Palestina i els prejudicis

gen 8th, 2009
by .
1 comment

Massa sovint fa la impressió de que són molt més importants i decisius els partits presos i les posicions a priori que no pas les realitats. En el món polític, en el del periodisme i en el de l’opinió pública en general – que avui en dia és molt fàcil de copsar, seguint els comentaris que fan els lectors als articles dels blocs o als diaris digitals – l’objectivitat i la pura informació són valors a la baixa. Cada vegada més, en comptes d’informar, la premsa ofereix una justificació i un enfocament ideològic d’allò que succeeix. O, el és pitjor, d’allò que ens volen fer creure que succeeix…

Amb major intensitat, encara, quan es tracta de certs assumptes d’especial rellevància o interès. Ho veiem al nostre país quan es parla de nacionalisme o de reivindicacions de caràcter identitari: quan el que ho practica és l’estat espanyol, tot són lloances i floretes. Cal defensar l’orgull d’ésser espanyol per damunt de tot. Si, a més a més, són ciutadans nascuts a Catalunya els en que mostren l’orgull, millor que millor! Per contra, si se’n mostren d’ésser i de definir-se com a catalans, les lloes esdevenen crítiques i acusacions de provincialisme…

En el cas del Pròxim Orient, i sobretot d’Israel i Palestina, el subjectivisme és encara més acusat… Si deixem de banda la sempre coherent, calmada i analítica Pilar Rahola – els més que raonables arguments pro-israelians de la qual alguns indocumentats confonen amb arabofòbia… – la resta dels diaris i mitjans es divideixen frontalment en dos fraccions: els que defensen Israel i el que fan costat a Palestina. I pobre de l’articulista que cometi la gosadia d’expressar una opinió mesurada o mínimament neutral…

Tan difícil és procurar deixar de banda els prejudicis i les reaccions viscerals? És demanar molt, potser, que ens oblidem, per un instant, de les parts que intervenen en el conflicte i ens centrem en allò que ha esdevingut? Imaginem, per un moment, que la situació s’hagués produït, per posar un exemple, al Congo… Un país on, per cert, van morir el dia de Nadal unes quatre-centes persones en mans de l’Exèrcit de Resistència del Senyor, sense que la premsa ni l’opinió pública hi hagi prestat més que una atenció residual…

Fem un esforç d’abstracció i imaginem-nos, doncs, que a la República Democràtica del Congo hi ha una població ocupada i sotmesa a un ferri control d’accés pel seu exèrcit, que quasi comporta l’asfixia del seu territori. Imaginem-nos que aquesta població es governada per una organització definida com a terrorista pel Dret Internacional i que ataquen els poblats veïns amb coets i morter, amb voluntat evident de causar víctimes però sense aconseguir-ho…

Seguim imaginant-nos que, com a reacció, l’exèrcit del Congo decidís bombardejar la població i envair-la militarment, causant uns quatre-cents morts, la meitat d’ells menors. Imaginem que, entre d’altres excessos, carros de combat congolesos disparen contra una escola tutelada per les Nacions Unides, causant una quarantena de morts, menors inclosos…

Sense prejudicis i sense posicions preses, quina consideraríem que hauria d’ésser la resposta de qualsevol ciutadà amb dos dits de front i amb una mínima sensibilitat humana i moral? No hi hauria gaires dubtes. En primer lloc, condemnar el llançament de coets per part de la població ocupada, és clar. Però, no seria lògic que condemnés, amb major rotunditat encara, la intervenció de l’exèrcit regular, precisament pel fet d’ésser-ho, i reclamés al Congo l’alto al foc immediat? O s’entendria que es limités a referir-se a una resposta desproporcionada per part de l’estat congolès…?

Si critiques l’actuació israeliana ets un antisionista, un islamista declarat i quasi un nazi? Per contra, si et comptes entre els que exigeixen als Palestins i a Hamas la fi de la lluita armada, esdevens un imperialista proamericà i anti-àrab? I si fas les dues coses? I si denuncies l’exercici de la violència armada, la practiqui qui la practiqui – i amb major èmfasi si hi intervé un estat democràtic – i la justifiqui com la justifiqui, que ets? Un il·luminat? Un provocador? O potser, senzillament, un extraterrestre?

dijous, 8 de gener del 2008

[download#148#image]                                                                                                [polldaddy poll="1270970"]

Comparteix

Nivell d’exigència

gen 5th, 2009
by .
No comments yet

Hem d’agrair a l’arribada del nou any que, per fi, l’autoanomenat Govern d’Entesa s’hagi posat d’acord, encara que sigui amb matisos importants, en algun punt: el model de finançament presentat per Pedro Solbes és insuficient! Bé, en això i en un altre extrem més: en defensar la idea de que, malgrat tot, malgrat el darrer i flagrant incompliment del PSOE, la feina que ha fet l’executiu català és excel·lent – més que excel·lent, exemplar! – i cal que continuï endavant pel bé del país.

En això el nou any no ha comportat pas cap novetat, s’ha reproduït el mateix guió de cada ocasió en que alguns sectors de l’opinió pública, algunes veus dins del mateix partit i una part creixent del seu electoral han plantejat la conveniència de que ERC abandoni el nou govern tripartit, per tal de no ésser engolits per la inoperància i el servilisme del PSC: els seus dirigents han repetit, per enèsima vegada, que no només no serviria per a res, sinó que fóra del tot contraproduent…

Amb aquella voluntat de servir al bé comú que sempre ha caracteritzat els actuals líders d’Esquerra, han optat per mantenir-se al govern, malgrat la seva deriva cada dia més regionalista. Posant els interessos del país per davant dels personals i dels del seu partit, han decidit seguir-se sacrificant, viatjant en les seves humils i discretes limusines oficials, patint les responsabilitats ingrates – i mal retribuïdes – dels seus càrrecs, suportant els seus il·limitats assessors i nomenant a desgrat a parents seus per a càrrecs de confiança… Pel bé general, se seguiran sotmetent a tot tipus de privacions: tot sigui per tal d’avançar cap a la independència…

Sense cap necessitat d’excusar-se o justificar-se, doncs –ja que ningú no dubta ni un instant que deixarien d’immediat els seus càrrecs si el servei al país no els exigís el sacrifici de mantenir-los… – els seus responsables han repetit fins l’extenuació els darrers dies que Esquerra és l’única garantia d’obtenir un finançament com cal. Segons Puigcercós: “ERC serà qui garantirà que el govern de la Generalitat (sic) només accepti un acord amb el govern espanyol si es respecta l’Estatut català.”

Ho ha manifestat en resposta a la crida que havia fet CIU – que no té altre objectiu que posar bastons a les rodes al Govern, sense ésser capaç d’emular la grandesa espiritual i el caràcter sofert d’ERC, que mai posa per davant els seus interessos de partit als de Catalunya… – de que rebutgessin la darrera proposta del govern espanyol. El president d’Esquerra ho ha remarcat encara amb major rotunditat: “”Li demanem a CiU prudència i que estigui tranquil·la, perquè per part d’ERC el nivell d’exigència serà total, com ha estat fins ara”.

Res més tranquil·litzador, per al conjunt dels catalans i catalanes, que saber que el seu nivell d’exigència serà el mateix que han tingut “fins ara…!” Tot Catalunya ja pot respirar alleujada, si mantenen el seu nivell d’exigència de la mateixa manera que han fet servir la clau de la governabilitat – aquella famosa clau de que tant es vantava en Carod Rovira – per a aplicar la seva política i el seu programa, o amb la mateixa contundència amb que han forçat al seus socis del PSC a sotmetre’s a les estrictes línies vermelles intraspassables que condicionaven el seu pacte d’entesa…

Com deuen tremolar, en Montilla i en Rodríguez Zapatero, només de pensar que seguiran essent tant exigents com “fins ara”…!

dilluns , 5 de gener del 2oo9

[download#218#image]

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD