Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

desembre, 2008:

El Pare No…el volem !

No hi ha cap mena de dubte que vivim en el millor dels móns possibles! Un món meravellós on totes les identitats són respectades i valorades d’igual manera. Un món fantàstic, que defuig l’adotzenament de la uniformitat, que ha convertit el foment de la diversitat en el pilar bàsic i fonamental de la seva existència. Un món cada dia més obert, més ric i plural…

Més encara quan arriba el Nadal, aquest temps màgic on recobrem el sentit espiritual de la vida i defugim el consumisme. Quan cada país s’esforça amb major intensitat en mostrar-se més coherent i més fidel amb la seva història i els seus avantpassats, lluint i oferint als altres amb orgull les seves pròpies tradicions.

Aprofitar les festes nadalenques per a viatjar serveix per a submergir-te en d’altres cultures i assaborir la riquesa incomparable de la diferència. En viatjar prens consciència de que, per aquestes dates, és encara més certa aquella frase que assegura que “cada terra fa sa guerra”.

Cada país, cada nació – i quasi cada ciutat i poble – , és mantenen fidels als seus costums ancestrals i en fan pública proclama… El mosaic, quasi calidoscòpic, de costums nadalencs és gairebé infinit: a Grècia, hi llueix Sant Nicolau; a Holanda, Sinter Klaas; als Estats Units, Santa Claus; a sud-americà, Papa Noel; a París, Père Noël…

I, com no, a casa nostra, a Catalunya, fem evident dia a dia el nostre desig de permanència i de pertinença: d’ésser i de voler seguir essent com som. D’anar evolucionant tenint present el nostre tarannà propi. Per advent posem un major èmfasi en la nostra llegendària voluntat de mantenir les arrels i els costums més nostrats. De conservar aquells nostres trets característics i intransferibles, que ens confereixen especificitat i defineixen, de manera unívoca, la nostra identitat…

Arreu i sempre, mostrem al món sencer com ens enorgullim de servar aquells costums seculars que ens han llegat els nostres avis, engalanant-ho tot amb els símbols i figures que són nostres i només nostres: els històrics i ancestrals … Pares Noels!

Tan difícil seria, en realitat, tractar de conservar les nostres tradicions? Tant costaria que els comerciants pengessin ninots del tió o dels Reis Mags, en comptes de l’omnipresent Santa Claus? I als carrers, als balcons i les cases, com és possible que s’imposi escandalosament una imatge forània que fins fa pocs anys era purament testimonial? El fet de que els comerços xinesos els ofereixin a baix preu – “la pela és la pela, tu” – ha d’ésser motiu suficient per a bandejar els patges, els caganers, el pessebre o els pastorets?

Creiem de veritat que homogeneïtzació significa enriquiment cultural? O potser preferim refugiar-nos en una modernitat sense essència perquè no som capaços de lliurar-nos d’aquest malaltís complex d’inferioritat que ens fa témer que se’ns titlli de provincians? No entenem que no hi ha provincià major que el que pretén ésser cosmopolita?

A banda de tractar de conservar allò que és nostre i ens caracteritza, de procurar mantenir-nos “fidels / per sempre més al servei d’aquest poble”, on trobaríem un símbol més multicultural, més multiracial i integrador que el dels Tres Reis Mags, el blanc, el ros i el negre? Diguem tots, ben fort, el Pare Noel No el volem!

 

dijous, 11 de desembre del 2008

[download#236#image]

Immaculada Constitució

Hi havia una vegada, una vegada hi havia, quan el temps no tenia temps i el món encara no tenia nom, un Regne màgic i fabulós que alçava la seva glòria per damunt de tots els regnes. Era el Regne dels regnes, l’imperible imperi protegit i emparat per la gràcia dels déus, on tot era possible. Un regne sublimat, que comptava amb el monarca més democràtic entre els democràtics…

Un rei bo i humà, situat pe sobre del bé i del mal, exempt de crítica o de befa. Un rei tan proper i magnànim que fins i tot es rebaixava a xampurrejar quatre mots en llengües vernacles, quan retia visita a les terres que havien conquerit els seus avantpassats, requerint de nou humils mostres de vassallatge.

Aquest regne celestial, condemnat a guanyar-se l’eternitat vivint entre els altres, esdevenia constantment l’enveja de tots els seus modestos i impotents rivals. Una enveja que s’acreixia encara més quan treia a relluir la seva joia més preuada: la seva excelsa, incomparable, Immaculada Constitució! Aquella insuperable constitució de les constitucions, aquella magistral constitució entre constitucions.

Aquella Carta Magna tan absolutament perfecte, immillorable i eterna que els altres regnes adoraven i tractaven, en debades, d’imitar. Aquella Constitució admirable, no perfectible, que havien rebut directament dels déus, com a premi per haver-se mantingut sempre fidels, per haver esdevingut la darrera defensa d’occident!

Aquella magna obra dels déus, no pas dels homes, que calia mantenir inalterable i immaculada, com escrita en tinta indeleble. Una Constitució tan perfecta que s’havia convertit en dogma de fe, en paraula del senyor. En un text sacralitzat que tan sols els heretges perifèrics proposaven modificar. Només de sentir-los, els defensor de les essències pàtries ja s’exclamaven, davant d’aquella satànica blasfèmia!

Els afortunats habitants d’aquest regne, conscients de la seva congènita superioritat, de la seva connatural condició de poble escollit, s’hi aferraven amb un indissimulat orgull, oferint lliçons de democràcia i de llibertat als països que els envoltaven. Sentien llàstima per tots aquells malaurats estats que, tot i posseint constitucions més antigues i consolidades, havien d’anar-les reformant i adaptant als nous temps…

Per què no prenien com a model la seva, si era tan fantàstica que no calia modificar-la mai? Com era possible que les haguessin fet amb tan poca traça, amb tan poca previsió que calgués reformar-les? Com podien permetre’s mantenir unes constitucions tan poc fiables com la francesa, l’italiana o la Llei Fonamental de Bonn, tan matusseres que calia anar-les adaptant als nous temps cada dos per tres?

O, encara pitjor, com podien prendre com a exemple la Constitució que alguns impius, rojos i masos en sa majoria, s’entestaven en seguir considerant la mare de totes les constitucions: la dels Estats Units d’Amèrica, que es va fer amb tanta precipitació que s’ha hagut d’esmenar 27 vegades des de la seva creació, l’any 1787…!

Què n’han de saber, els altres europeus, de Constitucions? Què n’han de saber, els americans, si només duen quasi tres-cents anys de democràcia? Com pretenen voler donar lliçons, amb aquest escàs bagatge? El poble escollit per la gràcia de déu en té prou amb trenta anys, per a assolir la perfecció constitucional definitiva…

dimecres, 10 de desembre del 2008

[download#140#image]

Sempre ens quedarà el Tribunal Constitucional…

Els malèvols i voraços nacionalistes catalans i bascos no tenim altre objectiu en la nostra pobra i pagesívola existència que destruir la unitat del Regne d’Espanya. A banda de tenir l’eterna i infausta mania de no voler deixar costat les nostres llengües perifèriques, de caràcter local –tan allunyades de la sublimitat de les llengües comunes i universals…! – no fem res més que pensar, nit i dia, en com ho podrem fer per desvertebrar l’Estat espanyol. No cerquem ni hem cercat mai cap altra fita: posar setge i destruir la Gran Nació espanyola, que tan comprensiva, integradora i acollidora s’ha mostrat sempre!

Davant d’aquest irredempt propòsit nostre, d’aquesta voluntat destructiva nostra, no és d’estranyar que els nacionalistes espanyols (perdó, els demòcrates espanyols: que mai no són nacionalistes…) intentin defensar-se com bonament poden. És natural, per a evitar els progressos irreversibles i catastròfics del mal no hi ha altra solució que imposar el bé. No hi pot haver res més lògic que els desvalguts espanyols de bé es defensin amb dents i ungles per a impedir la evident voluntat genocida de catalans i bascos…

Al llarg dels segles, com a mínim des del Decret de la Nova Planta, en tenien prou amb recórrer a la força i la imposició militar. Fins el general Franco va haver de sacrificar el seu connatural caràcter humanitari i convertir-se, en contra de les seves creences pregonament democràtiques, en dictador per a evitar els excessos d’una república convertida en l’encarnació del mal i de la perversió: calia combatre amb tots els mitjans a l’abast, la pèrfida combinació entre els comunistes, els ateus i els nacionalistes. SI calia sacrificar-se per a evitar el triomf del mal, el bon home se sacrificava…

Des de la fi dels seus quaranta anys de pau, només l’insigne Tejero va veure clar que tampoc no era cap drama fer ús de les forces armades per a recobrar l’ordre natural de les coses. Si catalans i bascos demanaven allò que no els corresponia, la solució era treure els tancs al carrer i recobrar l’status quo de tota la vida: aquella Una, Grande y Libre que havia convertit els espanyols en un dels més grans imperis que mai havia conegut la història… Aquell imperi gloriós on mai no es ponia el sol.

Des de llavors, han aprés que ja no cal que l’exèrcit surti de les seves casernes, per a garantir la indissoluble unitat de la nación española. Si més no, mentre no sigui imprescindible… Davant de les noves temptacions sobiranistes de les províncies rebels, per a fer front els ànsies insaciables dels satànics nacionalistes basc i català, sempre poden recórrer al més sagrat dels texts sagrats: la Constitució espanyola.

En aquesta Carta Magna els nacionalistes espanyols hi han trobat el seu Sant Grial. Fins i tot aquells que no la van votar, s’hi aferren amb ungles i dents. Amb els anys, han aprés que només han de preocupar-se de seguir tutelant el nomenament dels membres del Tribunal Constitucional, per a que tot segueixi atado y bien atado. Mentre ho puguin fer, tot seguirà sota control. Que Euskadi pretén fer un referèndum? Què Catalunya ha aprovat per un amplíssim marge un nou Estatut? Tranquils, companys, tranquils: la sagrada Constitució ens salvarà!

dimarts, 9 de desembre del 2008

[download#283#image]

Festa de la constitució

Cada any, en arribar aquestes dates, arriba el moment de plantejar-se la conveniència de fer coincidir la festivitat de l’Immaculada Concepció amb la celebració de l’aprovació de la Constitució espanyola. I més encara quan els dos dies festius se situen al bell mig de la setmana i es produeix un pont de quatre o cinc dies. Quan això succeeix – com s’esdevindrà l’any proper i encara més el 2010! – l’estat queda quasi paralitzat. Durant tota una setmana res o quasi res funciona.

Facis la feina que facis, formis part del sector productiu o professional de que formis, constates any rere any que la setmana del pont de la Constitució queda anul·lada de facto. Resulta del tot impossible reunir-se, trobar-se o acordar un termini de lliurament en aquesta setmana maleïda.

Si ho pretens, si ingènuament creus que podries actuar com si es tractes d’una setmana laboral més i et proposes fixar una data dins de la setmana fantasma, la resposta inequívoca que reps és: <<Per a aquesta setmana, ho vols? Impossible! Millor que ho deixem per a la següent, no? La del pont de la Constitució és com si no existís: nosaltres treballem dilluns, però no divendres… L’empresa que ens fa els plànols, fa festa el divendres i no pas dilluns… I els arquitectes que han de donar el vist-i-plau final al projecte, fan pont tota la setmana…>>.

Amb el transcurs dels anys, doncs,vas aprenent a esborrar aquesta setmana virtual del calendari laboral. Malgrat que els dies de festa són dos, i els altres són laborals, a la pràctica és com si tota la setmana hagués desaparegut. Ha quedat tàcitament esborrada del calendari feiner. I pobre de tu que no ho tinguis present… Tot l’estat espanyol fa vacances, aquells dies.

Per poc seny que es tingui, hom no pot evitar, any rere any, de demanar-se: com s’entén que a ningú no preveiés els evidents problemes que podria comportar convertir en festiu el 6 de desembre, quan era tan a prop d’una altra festa tradicional com l’Immaculada Concepció? Cap de les llumeneres del Congrés no va tenir en consideració el perill que podia comportar per a la productivitat espanyola paralitzar les empreses una tota una setmana amb l’any tan a prop d’acabar i amb les vacances de Nadal tan a frec?

És cert que fou el 6 de desembre quan fou aprovada la Constitució per referèndum per allò que – amb un cert aire condescendent – s’anomena poble espanyol. Ben cert. Ara bé,tot i que potser no hauria estat tan políticament correcte, sabent com havien de saber que la festivitat de la Immaculada no la podrien eliminar, no podien haver optat per una altra data? No podien haver escollit la de la seva aprovació per les Corts, la de la seva promulgació o la de la seva publicació al sacrosant BOE? O potser ja havien començat, abans d’hora, a fer pont de pensar, els diputats espanyols?

Si em demanessin a mi el meu parer, proposaria celebrar la festivitat de la Constitució no pas el dia en que es va publicar al butlletí oficial, sinó aquell en que es va imprimir, just vint-i-quatre hores abans: no puc imaginar cap dia millor que el 28 de desembre…

dilluns, 8 de desembre del 2008

[download#124#image]

La tierra convulsa

De tard en tard, i per pura causalitat, t’arriba un llibre a les mans i et sorprèn. Et sorprèn i et meravella. És el que m’ha succeït amb La Tierra Convulsa (Tusquets Editores, 2004), la primera part de la trilogia Verdes Valles, colinas rojas, del per mi fins ara desconegut Ramiro Pinilla. Un escriptor basc en llengua espanyola que ha dedicat vint anys a escriure aquesta monumental obra.

La tierra convulsa

La tierra convulsa

Amb evidents ressonàncies del Yoknapatawa de Faulkner (i també, encara que amb menor intensitat del Macondo de García Márquez i de la Región de Juan Benet) Pinilla crea tot un món novel·lístic basant-se en el seu Getxo natal. Un món literari creat del no-res, on realitat i fantasia esdevenen intercanviables i indesxifrables. Un món amb aquella personalitat pròpia, amb aquella plena realitat, curulla de vida, que caracteritza només les grans grans obres literàries. Un món que, mercès a la inimitable màgia de la literatura, esdevé més real que la realitat mateixa. Un món on mite i realitat conviuen.

En aquest primer volum – del qual, com sempre, no tinc cap intenció de desvetllar-ne l’argument – l’autor se serveix de diversos personatges, èpoques i punts de vista, entremesclats amb una gran destresa narrativa, per a exposar-nos la història d’un món antic, arrelat a la terra i a les tradicions, que es va descomponent i que, poc a poc, que va quedant arraconat i acaba per cedir el seu lloc al nou, que, de la mà de la industrialització, comportarà la uniformitat i la pèrdua d’identitat.

De a mà de la seva magistral ploma, assistim, doncs, a l’oposició entre els temps antics i els moderns. Els antics, immemorials, que durant segles i segles havien semblat inalterables i eterns, sempre fidels als costums propis i a un manera d’ésser particular i intransferible, i els nous, que van imposant la seva homogeneïtzació i posant en perill i amenaçant amb esborrar els rastres la diversitat i els signes distintius del passat i la història del sencera i irrecuperable del poble.

La novel·la, profundament intricada en allò que podríem anomenar el món basc, demostra, una vegada més, que només el que és profundament local pot arribar a esdevenir universal. Tot i que l’autor se submergeix en l’essència d’un poble indiscutiblement basc – i del poble basc en general – la visió que en resulta no pot ésser més universal, més definitòria del món sencer. D’aquesta constant lluita entre el que és vell i el que es nou, entre el que roman i el que canvia, entre el que és i el que serà, entre l’avui i el demà…

En la novel·la, a banda d’aquesta visió localment universal, hi podríem destacar dos trets que li confereixen una força literària irresistible.

Per un costat, una solidesa argumental desacostumada, que la tenyeixen d’una profunda càrrega humana. Assistim no només a la història d’un petit poble d’Euskadi al llarg de quasi cent any, sinó a tota la seva història, des de la seva creació fins al nostres dies. Amb una voluntat, doncs, quasi fundacional, genèsica. Pinilla no només és un autor omniscient, que viu i fa viure els seus personatges; és, per damunt de tot, el creador – que quasi podríem escriure en majúscules – de tot aquest món.

Per un altre, en aquest magnífic fresc novel·lístic, hi excel·leix la extraordinària habilitat narrativa de l’autor; teixeix, amb una precisió artesanal, una trama literària ajustadíssima, perfecta, que encaixa al mil·límetre. Al llarg de 744 pàgines se succeeixen, sense seguir l’ordre cronològic natural o convencional i, en principi, sense semblar que segueix cap altre ordre predeterminat o preestablert, una inacabable profusió d’històries, de veus i punt de vistes, que es van cedint el pas constantment els uns els altres.

I ací és on l’art del narrador, del gran narrador, assoleix la seva sublimació: aconsegueix, al bell mig del teòric caos, lligar tots els fils, evitar la dispersió argumental i menar-nos amb mà segura vers el camí de la història que pretén explicar.

Acostumats com estem a que alguns dels més lloats i premiats autors actuals faci la impressió d’usar amb calçador i sense massa criteri el desordre cronològic en les seves obres, l’esforç de Pinilla s’agraeix; cada capítol i, dins d’ells, cada paràgraf, fa la impressió d’anar just allí on li correspondria. Més encara, d’escaure’s allí i només allí on ha d’anar…

Un llibre, doncs, de pes, i no només metafòricament, és feixuc de veritat: tant que, d’entrada, convida a una atemorida prevenció…! Una gran obra que, amb el pas del temps, anirà esdevenint més i més important.

En el benentès, per descomptat, de que les dues següents parts de la trilogia sigui capaces de mantenir el seu altíssim nivell…

divendres , 5 de desembre del 2oo8

[download#186#image]

PS: Com sempre, convido a tothom a que llegeixi l’obra i en faci arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva opinió sobre l’obra. Mercès d’avançada.

Lògica filològica

Alguns partits polítics —amb el PP al capdavant – creuen que la lògica i el sentit comú poden ésser substituïts per la imposició i per la visió esbiaixada de les lleis. Consideren que allò que no han pogut obtenir mitjançant el sufragi universal ho podran assolir a cops de Constitució. Com si la Carta Magna espanyola signifiqués el garant de les essències pàtries i del immobilisme més caduc…

Amb tot, sovint s’emporten alguna sorpresa desagradable. Ho hem pogut comprovar amb la recent sentència del Tribunal Suprem que ha reconegut el títol de Filologia Catalana per a l’acreditació de coneixement del valencià a les oposicions docents del País Valencià. La sentència dóna la raó al Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià (STEPV-Iv) contra la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana, que s’ha negat reiteradament a homologar els títols de filologia valenciana amb els de la catalana en les oposicions del personal de la seva administració.

Una sentència que, en realitat, no hauria de sorprendre ningú. En primer lloc, perquè la realitat no és legislable: malgrat que l’Estatut ha volgut referir-se únicament al valencià i defugir el terme català, des del punt acadèmic no hi ha dubte de que es tracta de dues maneres diferents de descriure la mateixa llengua. En segon lloc, perquè del Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJCV) ha dictat una quinzena de resolucions judicials reconeixent aquesta evidència científica.

Malgrat tot, l’executiu de Francisco Camps, amb la seva coherència habitual – recordem les declaracions de membres del PP valencià exigint respecte a la justícia i acusant de manca de sensibilitat democràtica aquells que gosaven criticar els autos que acordaven clausurar els repetidors de TV3… – i entestat en lluitar contra el sentit comú, es nega a acceptar la decisió del Tribunal Suprem!

Presentarà un recurs davant del Tribunal Constitucional, ja que el Suprem exhaureix la jurisdicció ordinària i no admet apel·lacions. Defensa el recurs en comunicat de marcat to polític, sense cap mena de base jurídica… Comunicat, tot cal dir-ho, que ni tan sols han tingut el detall de redactar en el idioma que diuen defensar!

En realitat, es tracta d’una mesura de tipus dilatori: el govern valencià sap prou bé que l’alt tribunal espanyol no anar en contra de les seves pròpies resolucions, que creen jurisprudència. Resolucions com la que va fallar en contra del mateix govern valencià, quan pretenia impedir que els estatuts de la Universitat de València admetessin que la llengua valenciana podia també ésser anomenada “llengua catalana”. En aquella sentència, la 75/1997, que ben segur que no han aconseguit esborrar de la seva memòria, s’establia, de manera concloent que el valencià podia ésser “conegut també com a català, en la <<seva dimensió acadèmica>>”…

Cal celebrar, doncs, que no sempre el PP acabi trobant en el Tribunal Constitucional la solució dels seus problemes!

dijous, 4 de desembre del 2008

[download#200#image]

Rambla de semi-vianants a Terrassa

La política es basa, cada vegada més, en el virtuosisme verbal. I el nostre ajuntament ha demostrat haver assolit un domini inigualable en aquest noble art: la seva nova i genial idea – que ens arriba quan encara no hem paït els seus darrers exercicis de deconstrucció terminològica, consistents en convertir l’afany recaptatori de les Zones Blaves en “aparcaments d’alta rotació” i el 4rt Cinturó en Ronda del Vallès – ha estat transformar la Rambla en una via de semi-vianants…

Després d’haver estat onze mesos tancada per les obres del metro del Vallès – vés per on, una altra mostra de pirotècnia verbal…! –aquest dimarts s’ha obert de nou al trànsit l’entranyable artèria egarenca exclusivament per al transport públic.

Segons la regidora de Mobilitat, Lluïsa Melgares, es tracta de dur a la pràctica una política sostenible, que pretén que sigui “més humana”, que esdevingui “un espai social per a la seguretat i pel benestar dels ciutadans”, on el ciutadà té preferència, on els conductors d’autobusos faran una “conducció tranquil·la”.

Sembla que el nostre benvolgut govern d’entesa ha decidit, de nou, decantar-se per la celebèrrima política de les mitges tintes, del si però no, ni passeig ni bulevard… La Rambla podria ésser sostenible, però no ho serà perquè els autobusos i taxis seguiran produint anhídrid carbònic…Podria ésser un espai amb preferència per als ciutadans, però no ho serà si cal de compartir-la amb el transport públic… Podria ésser segura, però no ho serà, mentre hi circulin vehicles…

En definitiva, podria haver estat molt més humana, podria haver esdevingut una zona de passeig, un magnífic i incomparable espai de trobada per als terrassencs i terrassenques… Però no ho serà, seguirà essent una oportunitat perduda, mentre l’ajuntament no mostri el coratge i la convicció ecològica i ciutadana imprescindible per a convertir-la en zona exclusiva de vianants!

Per més que ens en vulguin convèncer, no sempre és bo, que els que decideixen pensin només “amb els peus”…

dimecres, 3 de desembre del 2008

[download#266#image]

Qui ha de pagar la crisi?

Al representants del govern espanyol la crisi els va agafar del tot desprevinguts. Fins a tal extrem que ni tan sols s’atrevien a anomenar-la. Com si es tractés d’un joc de nens petits – en una mala imitació dels companys de Harry Potter, que temen de dir el nom del Senyor del Mal – van anar cercant subterfugis i més subterfugis (desacceleració, aturada del creixement econòmic…) per tal d’evitar pronunciar la paraula. Amb la privilegiada visió de futur que tenen, devien creure que n’hi hauria prou de negar la realitat per a que desaparegués…

Des de bon inici, van quedar descol·locats i qualsevol moviment de l’economia mundial els agafa al contrapeu. Cada vegada que decideixen aplicar alguna mesura concreta per tal d’evitar els efectes de la crisi es veuen superats pels esdeveniments. Segueixen anant una passa, com a mínim, enrere de la crisi. Les seves polítiques per a combatre-la no es podien haver demostrat menys efectives.

La seva primera i brillant solució –més pròpia, tot cal dir-ho, d’un govern liberal que no pas d’un de socialista… – fou ajudar les entitats bancàries. Considerant que gran part del problema es devia al bloqueig del préstec interbancari, van decidir que calia concedir-los finançament. Solució que, vista en perspectiva, ben poc ha resolt: la crisi segueix prenent empenta i no sembla voler aturar-se ni admetre medicines caducades ni pedaços. Les seves sapientíssimes propostes no han pogut evitar la sagnia constant d’aturats i d’empreses en fallida.

Després de convocar algun nou Comitè de Savis, fa quatre dies anunciaven una nova fornada de mesures pensades per a combatre la crisi galopant que patim. Per fi es deixava de banda els grans bancs i es pensava en els ciutadans de carrer: preveient ajuts per a les famílies i per als aturats que han de fer front al pagament de les seves hipoteques. Algú, dins del PSOE, havia recordat que a les seves sigles hi constava l’essa de socialistes…

Tanmateix, potser ha arribat el moment de que recuperin la lletra “o”, que hauria de significar “obrero”, no? Potser seria l’hora de que Pedro Solbes mirés en xic més enllà de la meseta i exportés alguna mesura que posi de manifest les teòriques diferències entre el PP i el seu partit – si més no, a nivell econòmic, ja que pel que fa a qüestió nacional són com cosins germans…

No li caldria sortir d’Europa, per a trobar-hi un bon exemple. En concret, hauria de mirar cap al Regne Unit, on el ministre d’economia va aprovar la setmana passada un paquet de mesures excepcionals destinades a estimular l’economia. Alguna d’elles, pensades per a reactivar directament el consum, com la reducció del Vat o Iva del 17’5 % al 15 %, que permet que el preu final dels productes sigui més baix.

Ben cert que aquesta rebaixa no la pot aplicar el govern espanyol per ell sol, ja que depèn de la Unió Europea, però bé podria imitar la segona gran idea d’Alistair Darling: augmentar del 40 % a 45 % el tipus màxim del impost sobre la renda dels contribuents que tinguin guanys per sobre de les 150.000.- lliures (176.400 euros). A banda de dur a la pràctica una política més d’acord amb els – teòrics – principis del seu partit, el govern Rodríguez Zapatero s’asseguraria de que no fossin només els que disposen de menys recursos els que acabin patint els efectes de la crisi…

Cert és que el president espanyol va prometre, en campanya electoral, no augmentar la pressió fiscal… Ben cert…, però bé caldrà que s’hi esforci una mica, si no vol deixar una promesa per incomplir!

dimarts , 2 de desembre del 2oo8

[download#262#image]

Càrrega modèlica

 

El secretari general d’Interior, Joan Boada, va reaccionar amb contundència i fermesa a les crítiques rebudes per l’actuació del cos d’antiavalots dels Mossos d’Esquadra en la manifestació d’estudiants del passat 20 de novembre a Barcelona.

Aprofitant una visita a Vic, va considerar que no només no s’havia fet un ús desproporcionat de la força sinó que l’actuació dels Mossos fou “modèlica” i “excel·lent”. Assegurant que la policia va “temperar” l’actitud “molt violenta” d’una “minoria” d’estudiants”, efectuant una càrrega purament “defensiva” per a evitar que baixessin per les Rambles. Càrrega que van haver de repetir perquè alguns dels manifestants van llançar objectes contra els agents, tractant de copejar-los amb pals i pancartes.

A banda del respecte que mereix com a tal, a l’autoritat se li pressuposa la càrrega de la raó. I més quan es tracta de cossos policials. No només en les seves declaracions púbiques, sinó també en l’àmbit judicial. Pel sol fet d’ésser autoritat es presumeix la seva veracitat. Més, encara, doncs, cal presumir-la d’aquells que els dirigeixen…

En el cas present, la prova del vídeo de l’Agència Catalana de Notícies no pot ésser més concloent: no s’hi pot veure cap actitud agressiva dels universitaris, més aviat una de defensiva, provocada per la mateixa càrrega, ni cap llançament d’objectes ni intent previ d’agredir els agents.

Amb tot, la intervenció dels Mossos no podia ésser més “modèlica”,“excel·lent” ni efectiva: no només van impedir que baixessin Rambles avall, com il·legítimament pretenien, sinó que es va dissoldre la manifestació, de cop! Amb un resultat encara més modèlic: 25 manifestants ferits, alguns dels quals van requerir atenció hospitalària, i desenes de contusionats. Tan excel·lent com el tracte dispensat a la premsa, amb dos periodistes copejats…

La gran pregunta, ara, és: aquesta actuació dels aniavalots ha de servir de model, de cara al futur, per a qualsevol tipus de manifestació feta sense permís que pretengui ocupar la via pública? O només si la protagonitzen joves o estudiants?

Es canviarà, d’ara en endavant, el principi d’actuació general dels Mossos davant d’una manifestació, caracteritzada per la seva funció de vigilància i control, garant dels drets i les llibertats públiques, per recórrer a l’ús de la força només quan és del tot imprescindible?

S’aplicarà amb la mateixa contundència quan una manifestació il·legal es proposi tallar una artèria ciutadana molt més crucial per al trànsit com per exemple les Rondes, un dimecres qualsevol? I quan els que es manifestin siguin treballadors d’alguna empresa amenaçada de tancament? O quan els pagesos tallin un carrer inundant-lo de fruita? O quan siguin els mateixos Mossos els que es manifestin?

O potser aquest sistema “modèlic” d’actuació s’aplicarà únicament quan els que es manifesten sense permís siguin joves? Joves sense suport sindical o polític…

És així com es pretén dur a la pràctica el que estableix l’article 12.2 del projecte de Codi Ètic de al policia autonòmica, que prohibeix les actuacions “arbitràries”, que es donen quan “sense motivació raonable, s’apliquen les normes de manera diferent en supòsits substancialment iguals”…?

dilluns , 1 de desembre del 2oo8

[download#42#image]

Features Stats Integration Plugin developed by YD