Hermenèutica popular

Si tenim la curiositat de consultar qualsevol enciclopèdia, comprovarem que sempre s’ha considerat que els inventors del que després s’anomenaria el Teatre de l’Absurd foren alguns dramaturgs europeus de finals dels anys quaranta del segle passat, encapçalats per Albert Camus. Tant ell com altres conreadors d’aquest tipus d’obres – molt emparentades amb els contes de Kafka – presentaven situacions sense sentit, que defugien de manera deliberada la racionalitat dramàtica convencional i la lògica del llenguatge.

Des de llavors, aquest gènere teatral ha anat perdent empenta, fins a ésser substituït per d’altres de més innovadors o experimentals. Però, no hi ha dubte que va ésser capaços de deixar una empremta sòlida. Sòlida i indeleble en altres camps…, com el de la política.

Si ja ho teníem present des de fa una bona pila d’anys, si ja sabíem que en el món dels partits possible tot és possible, si hem anat aprenent que els polítics han acabat convertint la distorsió del llenguatge en una arma més al seu servei, no per això deixem de sorprendre’ns, de tard en tard, quan el malabarisme verbal d’algun portaveu assoleix cimes insospitades, quan aconsegueixen superar tots els nivells imaginables de la demagògia…

Avesats com estem, en els darrers temps, als més inoïts exercicis de malabarisme verbal per tal de tractar de justificar el que és injustificable – Bush amb les armes químiques, Aznar i la invasió d’Iraq, Rodríguez Zapatero i el seu intent de rècord Guiness dels incompliments electorals, ERC i el quadrament del cercle del Tripartit … – hom creia que ja no seria pas capaç de sorpendre’s per cap mena de declaració ni de quimèrica excusa.

Tanmateix, ho han assolit, una vegada més. I, novament, ha estat el PP el partit capaç d’aconseguir convertir en pràctica política – i dialèctica – l’exercici circense del més difícil encara! Davant del intent de justificar les paraules de l’ínclit Manuel Fraga, aquest paradigmàtic demòcrata de tota la vida, no podem més que mostrar la nostra més humil admiració. Com n’arriba a ésser,d’injust, el món, no permetent que els grans savis del PP no duguin la batuta magistral del govern espanyol…!

La portaveu dels conservadors al Congrés ha estat sublim. Més que sublim, excelsa! Soraya Sáez de Santamaría va afirmar que l’eximi senador no “es referia a persones” quan va dir que als nacionalistes calia “penjar-los d’algun lloc”. No senyor! No senyor, de cap de les maneres! Cal ésser verament malintencionat i tenir voluntat de mal interpretar–ho tot, per a deduir-ho de les seves paraules exactes: “(Als nacionalistes) caldria penjar-los d’algun lloc!”.

L’explicació de l’amiga Soraya ho aclaria amb rotunditat, sense deixar lloc a cap mena de dubte: “Fraga es referia a ponderar, a penjar com en una balança romana”. I és clar, home, és clar! Com ho pot haver entès malament, la majoria de la gent… Com podem arribar a ésser tan enzes? Aquell bon home que tantes bones estones havia compartit amb Franco estava pensant en les balances que feia servir de petitet, a la seva Galícia natal…

Al cap i a la fi, recobrant la frase d’un dels grans genis del Teatre de l’absurd, el genial Ionesco, podríem gosar dir que a Fraga només se li pot retreure un error – en cas de que ho sigui –, un de sol: el d’ésser sempre ell mateix!

dilluns, 15 de desembre del 2008
[download#134#image]

Comparteix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *