Pavelló de cancerosos

La setmana passada vaig llegir un d’aquells rars llibres que podrien arribar a aconseguir el miracle de fer-nos tornar a creure en la gran literatura. En aquella literatura que ens subjuga i, al mateix temps, és capaç de canviar-nos la vida. Una obra que fins i tot quasi aconsegueix redimir el cada dia més desprestigiat premi Nobel de literatura: Pavelló de cancerosos (1963) d’Aleksandr Soljenitsin, publicat ja fa uns quants anys per Edicions de 1984.

Es tracta, sens cap mena de dubte, d’una d’aquelles grans grans novel·les que hom té el plaer de llegir i degustar només de tard en tard. Gran no només per la seva llargària (més de sis-centes ben aprofitades pàgines) sinó pel seu valor literari – literari i humà. En aquesta magistral obra que tan sols va poder ésser publicada fora de la que llavors era l’URSS, el dissident soviètic ens explica l’angoixant història d’una desena de pacients internats en un hospital de Tashkent, a l’Uzbekistan, on es tracten malalties cancerígenes.

Basant-se en una experiència personal i seguint l’estela dels grans autors russos del segle XIX – de Tolstoi i, sobretot, del Dostoievski dels humiliats i ofesos – , ens ofereix una obra coral imprescindible que ens descriu amb un detall i una cura atentíssima la vida severíssima i deshumanitzada que caracteritzava els temps stalinistes.

Partint de dos personatges principals i donant veu al mateix temps a tots els companys que comparteixen amb ells el patiment i la isolació de que comportava la seva hospitalització, ens anem endinsant en el món resclosit i irrespirable dels centres clínics de les més llunyanes repúbliques soviètiques.

Partint de la narració de les antagòniques experiències vitals de Rusànov, un fidel i acrític addicte al règim, conspicu i desacomplexat delator sense cap mena de consciència ètica ni personal, que creu que té més que merescuts els privilegis que ha anat obtenint mercès a la seva servil submissió, i Kostoglótov, un antic soldat que ha patit amb impotència la injustícia i l’arbitrarietat de les lleis soviètiques, que l’han condemnat, sense cap prova, a llargues penes de presó, coronades amb una deportació de per vida, l’autor ens planteja les raons i les desraons del viure. Hem viscut, realment, o tan sols hem procurat sobreviure tan bé com hem pogut a la situació que ens ha correspost?

El microcosmos de l’hospital, tancat i aïllat del món, del tot endogàmic, esdevé una palesa i poderosa metàfora del propi règim soviètic, on la llibertat i la vida mateixa esdevenen impossibles. Un càncer, doncs, que més que podrir els cossos dels malalts, acaba produint efectes desastrosos i irreversibles a les seves ments. Una metàstasi que s’estenia, sense pietat ni aturador, per tot el cos de la Unió Soviètica, per a no deixar al seu pas més que misèria i destrucció. Un càncer abominable que amenaçava amb anihilar el que, des de l’albor dels segles, havia caracteritzat i fet grans el país de Soljenitsin: el poble i l’ànima russa!

Tanmateix, per damunt de totes aquestes consideracions, d’aquestes hipòtesis, d’una tan encertada al·legoria, el que compta és la força i l’innegable grandesa de la pròpia novel·la. Per ella mateixa, una obra literària de primeríssima magnitud. Una d’aquelles obres que mereixen una, dues, tres, quatre o deu lectures… Plaentíssimes i més que gratificadores lectures, que ofereixen incomparables moments de goig, de bellesa i d’aprenentatge vital.

Una d’aquelles rares obres que et fan recobrar el gust i el plaer per la lectura. Que et conviden a deixar-ho tot, a cercar una confortable hamaca i a submergir-te amb deler i passió en un tast de vida aliena que esdevé més real que la vida mateixa. Una obra que demostra que la literatura, la gran literatura – com l’art – és insubstituïble.

Una gran novel·la que mereix de sobra dedicar-li un parell o tres d’aquestes inacabables nits de finals de tardor o d’hivern, ben a prop del caliu de la llar de foc – o d’una bona calefacció – assaborint el goig incomparable del pas del temps acompanyats de la millor literatura. Una gran gran obra, que fins i tot mereixeria el de les millors hores de la programació de la graella televisiva…, en cas de que existissin!

diumenge , 23 de novembre del 2oo8

PS: Com sempre, convido a tothom a que llegeixi l’obra i en faci arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva opinió sobre l’obra. Mercès d’avançada.

[download#240#image]

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *