Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

novembre, 2008:

Abans d’hora

En la seva conferència del passat dilluns – més pròpia del partit que no pas del Govern – al Palau de la Generalitat, José Montilla va referir-se a la laboriosa dificultat que està comportant la negociació del finançament que preveu l’Estatut. Va assegurar que l’Estat espanyol “no es pot permetre el luxe que Catalunya no se’n surti”, ja que el finançament “és just, urgent, inajornable i és de llei”.

Amb el seu to mesurat de sempre, va advertir al president espanyol, Rodríguez Zapatero de que “estem en el temps de descompte, no ens posarem nerviosos abans d’hora, però no dubtarem en defensar els interessos dels catalans”.

Una vegada més, cal aplaudir aquesta voluntat seva d’anar pas a pas i d’actuar amb serenitat i sense neguits. Sempre és preferible fer les coses amb calma i sense precipitacions: les presses mai no han estat bones conselleres ni acostumen a dur res de bo. No pot ésser més tranquil·litzador saber que no es posaran nerviosos “abans d’hora”…

Un assumpte d’una importància tan cabdal com el fiançament cal emprendre’l amb calma. Amb calma i carregats de bones dosis de paciència. El que convé anar avançant progressivament, fins a obtenir, d’una vegada per totes, un model de finançament suficient, que s’adigui a les necessitats del país. Un model estable i segur que no calgui tornar a negociar, almenys, en els propers vint-i-cinc anys.

Cal reconèixer, doncs, als governs socialistes, als dos governs amics, al català i al de Madrid, haver sabut dur a la pràctica perfectament aquesta idea seva de no posar-se neguitosos “abans d’hora”. Més, encara, haver aconseguit elevar aquesta pràctica a la categoria d’art. No s’hi van posar gens, de nerviosos, quan veien que s’anava acostant la data prevista per l’Estatut, la Llei Orgànica que els hi obligava… Tampoc no s’hi van posar quan s’havia superat la data sense haver-se assolit l’acord…

No s’hi van posar gens ni mica, de neguitosos “abans d’hora”, no. Van limitar-se a acceptar la generosa oferta de pròrroga que en Joan Saura – a fi de poder sortir a les portades dels diaris – va decidir concedir-los de manera unilateral. I, per descomptat, tampoc en incomplir el segon termini, no es van posar nerviosos: si no havien respectat una llei orgànica aprovada al Congrés, com havien de respectar un mer pacte verbal…!

D’acord amb les paraules del secretari general del PSC, potser hem de deduir que només serà “abans d’hora” quan el president espanyol incompleixi el tercer termini? Quan incompleixi el que va pactar amb el mateix Montilla, que expira a finals d’any?

O potser llavors també haurem de concedir-li al govern de Rodríguez Zapatero un nou termini? De sis mesos, d’un any? Potser llavors, i només llavors, quan hagi incomplert les seves obligacions i compromisos per quarta vegada – i el finançament sofreixi un endarreriment irremeiable que comporti la pràctica paralització dels serveis bàsic del país i la seva asfixia econòmica – ja comptarem amb el beneplàcit del PSC per a començar a posar-nos nerviosos? Ja no serà “abans d’hora”?

Certament la inalterable flegma del Sr. Montilla – que alguns amb molta mala fe intencionada, confonen amb la inacció o l’abúlia – és una virtut valuosíssima per a qualsevol governant, que no s’ha de deixar mai vèncer per la impaciència o la ira… Sempre i quan, és clar, sàpiga quan ha arribat el moment de fer ús de a seva autoritat, d’alçar la veu sense temor i reclamar amb fermesa el compliment d’allò que és imprescindible per als seu país i per als seus governats. Encara que ho hagi de fer abans d’hora…!

divendres , 28 de novembre del 2oo8

[download#1#image]

Sentit de país

El passat dilluns José Montilla va oferir una conferència al saló rosa del Palau anomenada Enfortir Catalunya per a celebrar els dos any del Govern. Un acte de caire institucional que comptava amb presència, entre l’audiència , dels dos caps de fila dels seus socis d’executiu: Josep-Lluís Carod Rovira i Joan Saura.

Si més no, això semblava d’entrada, ja que després de sentir algunes de les seves paraules, resulta com a mínim discutible el caràcter institucional de l’exposició pública… Més que de Govern, fet en nom i representació del Tripartit, va esdevenir un acte de partit, del secretari general del PSC.

Per més que el Govern d’Entesa ens hagi avesat a esperar sempre el més inversemblant, resulta quasi impossible arribar a creure que ICV o ERC poden compartir algunes de les idees expressades teòricament en nom de l’executiu català… Hem d’entendre que ERC comparteix la seva voluntat de limitar-se a respondre amb “fermesa institucional i realisme polític” una més que possible nova retallada de l’Estatut?

Després de tants anys d’atribuir a Jordi Pujol una malaltissa tendència a confondre partit i govern, segurament hauria estat molt més escaient fer la conferència a la seu del PSC o bé deixar-la en mans del seu portantveu parlamentari, si es preferia fer a Palau…

En un to marcadament messiànic i presidencialista, Montilla va assegurar que mai no “s’havia governat Catalunya amb tant sentit de país com en aquests darrers anys”. Un sentit de país posat de manifest, des del seu punt de vista, per “l’ampli consens parlamentari obtingut en la majoria de lleis aprovades” i per “l’important acord polític” en els pactes nacionals.

Se li ha de reconèixer que té la raó, tota la raó i res més que la raó: Convergència i Unió, durant els llargs vint-i-tres anys en que havia governat, mai no ho havia fet amb tant de “sentit de país”…, si entenem aquesta noció alla maniera del PSC! Mai no s’havia basat primordialment en una voluntat d’obtenir consensos parlamentaris i acord polítics. Mai no s’havia limitat a defensar allò que podríem definir millor com a “sentit de govern” o “sentit d’entesa”, certament…

Els successius governs de Jordi Pujol, en aquella seva obsessió nacionalista que sempre li ha retret el PSC, entenia que “sentit de país” significava, irremissiblement, posar per davant de tot la consciència d’identitat nacional i el desig d’assolir el màxim nivell d’autogovern possible. De defensar, per damunt de tot, el país, la nació catalana i els seus trets diferencials. D’oposar-se a la secular voluntat homogeneïtzadora de l’Estat espanyol, que pretén reduir Catalunya a una pura especificitat provinciana i folklòrica.

Tan avesats estem a la perversió terminològica que acceptem sense protestar que “sentit de país” admeti una lectura tan pràctica i conjuntural?

Suposa tenir “sentit de país” diluir els 25 diputats del PSC dins del brou del PSOE en totes i cadascuna de les votacions de les Corts espanyoles? Ho suposa renunciar a la possibilitat de crear un grup o portantveu propi? I votar en contra de la traspassar a la Generalitat la gestió dels ports i aeroports catalans? I del reconeixement internacional de els seleccions catalanes? O, més recentment, a favor de l’obligació de traduir a l’espanyol els certificats judicials europeus escrits en català que s’adrecin a jutjats catalans?

A quin “sentit de país” ens referim, quan el Sr. Montilla decideix assistir a l’homenatge a les Forces Armades el dia de la Hispanidad? O quan progressivament, sin que se note el cuidado, es va arrencant la “crosta nacionalista” de TV3 i de les emissores de la Generalitat? O quan es perd el referent nacional a les ràdios i televisions públiques per a acceptar una visió regional i etnocèntrica espanyola? O quan no s’usa la força política davant del Germà Gran de Madrid per a evitar la promulgació del Decret que imposa la tercera hora de castellà a les escoles ni tampoc s’usa la majoria parlamentària per a impedir-ne la seva aplicació a casa nostra?

Potser, més que de sentit de país, el PSC – amb en Montilla al capdavant – hauria de referir-se a “sentit d’estat…, d’Estat espanyol, per descomptat!

dimecres , 26 de novembre del 2oo8

[download#284#image]

Pavelló de cancerosos

La setmana passada vaig llegir un d’aquells rars llibres que podrien arribar a aconseguir el miracle de fer-nos tornar a creure en la gran literatura. En aquella literatura que ens subjuga i, al mateix temps, és capaç de canviar-nos la vida. Una obra que fins i tot quasi aconsegueix redimir el cada dia més desprestigiat premi Nobel de literatura: Pavelló de cancerosos (1963) d’Aleksandr Soljenitsin, publicat ja fa uns quants anys per Edicions de 1984.

Pavelló de Cancerosos

Pavelló de Cancerosos

Es tracta, sens cap mena de dubte, d’una d’aquelles grans grans novel·les que hom té el plaer de llegir i degustar només de tard en tard. Gran no només per la seva llargària (més de sis-centes ben aprofitades pàgines) sinó pel seu valor literari – literari i humà. En aquesta magistral obra que tan sols va poder ésser publicada fora de la que llavors era l’URSS, el dissident soviètic ens explica l’angoixant història d’una desena de pacients internats en un hospital de Tashkent, a l’Uzbekistan, on es tracten malalties cancerígenes.

Basant-se en una experiència personal i seguint l’estela dels grans autors russos del segle XIX – de Tolstoi i, sobretot, del Dostoievski dels humiliats i ofesos – , ens ofereix una obra coral imprescindible que ens descriu amb un detall i una cura atentíssima la vida severíssima i deshumanitzada que caracteritzava els temps stalinistes.

Partint de dos personatges principals i donant veu al mateix temps a tots els companys que comparteixen amb ells el patiment i la isolació de que comportava la seva hospitalització, ens anem endinsant en el món resclosit i irrespirable dels centres clínics de les més llunyanes repúbliques soviètiques.

Partint de la narració de les antagòniques experiències vitals de Rusànov, un fidel i acrític addicte al règim, conspicu i desacomplexat delator sense cap mena de consciència ètica ni personal, que creu que té més que merescuts els privilegis que ha anat obtenint mercès a la seva servil submissió, i Kostoglótov, un antic soldat que ha patit amb impotència la injustícia i l’arbitrarietat de les lleis soviètiques, que l’han condemnat, sense cap prova, a llargues penes de presó, coronades amb una deportació de per vida, l’autor ens planteja les raons i les desraons del viure. Hem viscut, realment, o tan sols hem procurat sobreviure tan bé com hem pogut a la situació que ens ha correspost?

El microcosmos de l’hospital, tancat i aïllat del món, del tot endogàmic, esdevé una palesa i poderosa metàfora del propi règim soviètic, on la llibertat i la vida mateixa esdevenen impossibles. Un càncer, doncs, que més que podrir els cossos dels malalts, acaba produint efectes desastrosos i irreversibles a les seves ments. Una metàstasi que s’estenia, sense pietat ni aturador, per tot el cos de la Unió Soviètica, per a no deixar al seu pas més que misèria i destrucció. Un càncer abominable que amenaçava amb anihilar el que, des de l’albor dels segles, havia caracteritzat i fet grans el país de Soljenitsin: el poble i l’ànima russa!

Tanmateix, per damunt de totes aquestes consideracions, d’aquestes hipòtesis, d’una tan encertada al·legoria, el que compta és la força i l’innegable grandesa de la pròpia novel·la. Per ella mateixa, una obra literària de primeríssima magnitud. Una d’aquelles obres que mereixen una, dues, tres, quatre o deu lectures… Plaentíssimes i més que gratificadores lectures, que ofereixen incomparables moments de goig, de bellesa i d’aprenentatge vital.

Una d’aquelles rares obres que et fan recobrar el gust i el plaer per la lectura. Que et conviden a deixar-ho tot, a cercar una confortable hamaca i a submergir-te amb deler i passió en un tast de vida aliena que esdevé més real que la vida mateixa. Una obra que demostra que la literatura, la gran literatura – com l’art – és insubstituïble.

Una gran novel·la que mereix de sobra dedicar-li un parell o tres d’aquestes inacabables nits de finals de tardor o d’hivern, ben a prop del caliu de la llar de foc – o d’una bona calefacció – assaborint el goig incomparable del pas del temps acompanyats de la millor literatura. Una gran gran obra, que fins i tot mereixeria el de les millors hores de la programació de la graella televisiva…, en cas de que existissin!

diumenge , 23 de novembre del 2oo8

PS: Com sempre, convido a tothom a que llegeixi l’obra i en faci arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva opinió sobre l’obra. Mercès d’avançada.

 

[download#240#image]

En Saura fa tremolar

En Joan Saura cada dia que passa fa tremolar més tothom. Tothom tremola, davant el seu advertiment de bloquejar el legislatiu espanyol. El flamant Conseller d’Interior, cada dia aferma més la seva coherència i causa major temor a la classe política espanyola. Tanta por que fins els més poderosos senten una suor freda, cada vegada que fa una declaració pública…

El primer de tots, Rodríguez Zapatero, que ja sap el gran perill que suposa, per a la estabilitat del seu govern, tenir els ecosocialistes catalans en contra. Ha agafat tanta por, després de sentir l’amenaça del líder d’IC, que fins i tot ha tornat amb la cua entre cames de la cimera de Washington – aquesta crucial cimera que tant de bé ha fet a l’economia mundial.

Com no li hauria de causar temor, que – mantenint-se fidel a la seva insubornable coherència política (recordem-ho: “No entrarem al govern si segueix endavant la MAT o el 4rt Cinturó”…) – Saura compleixi l’amenaça i doni l’ordre a tots senadors del seu partit que votin en contra dels pressupostos de l’any 2009! Com no li han de tremolar les cames, al president espanyol?

Davant d’aquesta esgarrifosa possibilitat, ben segur que ha convocat, amb caràcter d’extrema urgència, el seu gabinet de crisi. Això sí que és la principi de la fi, per als socialistes espanyols! Per unanimitat, com un sol home, tots – perdó, tot – els – perdó, el – senador(s) d’IC vetaran els pressupostos de l’executiu. Si ho fessin els senadors del PP, que tenen una insignificant representació de 125 senadors, podrien respirar tranquils, però tenir en contra tots els post-comunistes catalans…! Si, al damunt, s’hi afegeix el senador d’EUiA, ja poden anar pensant en fer les maletes…

Sí, senyor, què n’aprenguin! No l’oblidaran mai, aquesta lliçó: el que la fa, la paga! Aquell que incompleix, cal castigar-lo amb severitat.

Alguns ressentits, aquells que sempre són a punt per a criticar, li poden retreure que el president d’ICV ho hauria pogut tenir present el passat 17 d’agost, quan el govern espanyol ja havia incomplert el termini que l’Estatut establia per a obtenir el nou model de finançament. Que potser era el moment de collar-lo, d’exigir-li responsabilitats, no pas de concedir-li unilateralment un termini addicional sense justificació. Però és clar, qui es resisteix a sortir en portada de tots els diaris del país?

Amb tot, és de savis saber rectificar. Segurament ho seria més reconèixer haver-se errat i demanar disculpes públiques, però és un secret a veus que en la cada dia més devaluada borsa dels valors polítics l’assumpció voluntària de responsabilitat segueix en caiguda inaturable…

Que tremoli, doncs, Rodríguez Zapatero! Que tremoli en comprovar que l’amic Joan complirà amb el que va anunciar en el seu moment, quan quatre insensats li criticaven la inoportunitat del seu acord amb la vicepresidenta de la Vega: “si l’incompleixen, quedaran desautoritzats i llavors hauran d’assumir costos polítics”.

Que tremoli pensant en els greus costos polítics que el PSOE haurà d’assumir! Que tremoli! Que tremoli… de tant riure, mentre els catalans ho fem d’indignació!

dijous , 20 de novembre del 2oo8

(Vols una versió per imprimir? Fes “click” damunt la imatge)

Correus es renova a Terrassa

Terrassa ha recuperat la seva oficina central de Correus, a la Plaça Cinto Verdaguer. La inauguració va comptar amb la presència del batlle, Pere Navarro, i del president de la companyia postal, Sixto Heredia. Ambdós posaven somrients davant dels fotògrafs. No és gens d’estranyar: la seva proverbial infal·libilitat en el compliment dels terminis s’han posat de nou de manifest: les obres havien de fer-se en cinc mesos i mig i quedar enllestides pel novembre… del 2007!

Amb tot, cal reconèixer que l’espera ha pagat la pena i que la inversió de 1’9 milions d’euros ha assolit, amb escreix, els objectius que, segons el seu president, es proposava la companyia postal: fer més accessibles els serveis postals als ciutadans de Terrassa.

Ben cert que sí, només cal fer una vista a l’oficina per a adonar-se’n: la renovació ha estat total i absoluta. La sensació de netedat i de lluminositat és extraordinària: tot llueix i resplendeix! Fins a tal punt que fa pensar més en un museu, en una moderna galeria d’art, que no pas en una oficina postal. Ha quedat tan esplèndid, que convida a passejar-s’hi, a badar i a passar-hi llargues estones d’embadalida contemplació…

Una opció que no pot adir-se més amb el tarannà de Correus, conegut des de l’albada dels segles com el lloc màgic on el temps es va aturar! El regne de les cues i del temps sense temps!

I més ara, ja que tot sembla indicar que el generós pressupost no incloïa l’adquisició d’una màquina expedidora de tiquets, que permeti saber quan és el teu torn i quina finestreta et correspon… Què millor que una interminable cua desordenada per a evitar caure en la temptació de fugacitat que comporta el segle XXI…?

Si vols fer amics, si vols aprendre a assaborir el temps sense presses, si vols conèixer de primera mà la realitat de la immersió lingüística (en espanyol, per descomptat) a la nostra ciutat, no ho dubtis, vine a visitar la renovada oficina de Correos de Terrassa! No et decebrà!

dimarts , 18 de novembre del 2oo8

 

[download#68#image]

 

Ensenyament? El PP ja té la solució!

Des de fa una bona pila d’anys, tots els partits que han format part del Govern i aquells que l’han recolzat han estat tractant d’aconseguir les transformacions necessàries per tal de situar el sistema educatiu català al nivell que es mereix, sense sortir-se’n…

Per contra, el PP n’ha tingut prou amb pensar-hi un xic per a trobar-hi la solució. En realitat, potser tampoc ni els hagi calgut cavil·lar-hi gaire: n’han tingut prou amb fer una trucada als seus capitostos de Madrid i demanar-los la recepta.

La sensacional solució, que eliminarà d’una vegada per totes el munt de dèficits i problemes que arrossega el sistema educatiu des de fa dècades, que acabarà amb l’etern enfrontament entre administració i sindicats de mestres, permetent alhora assolir uns nivells de coneixements anivellats amb la fins ara incomparable Finlàndia, és ben senzilla… No s’entén com és possible que a ningú no se li havia pas acudit encara…!

Cal suposar que el problema és que als catalans, tots solets, bètzols com som, no se’ns pot acudir cap idea bona. Ens cal recórrer a l’estat espanyol, aquest gresol permanent d’intel·ligència i imaginació. Si, al damunt, encertem a acudir a les fonts més fondes, a l’arrel del bastión de occidente, encara resulta més fàcil obtenir la solució definitiva a qualsevol problema, per més greu i irresoluble que ens pugui semblar als obtusos catalans – i als sempre limitats perifèrics en general…

La miraculosa proposta va ésser presentada en roda de premsa per la flamant nova presidenta del PPC – que va guanyar el seu càrrec, curiosament, tot i ésser la candidata oficial promoguda des de la seu central – Alícia Sánchez-Camacho. La seva solució màgica no pot ésser més senzilla ni efectiva! Consisteix, simplement, en que cada centre escolar pugui definir “el seu propi projecte lingüístic” i que cada família pugui portar els seus fills “al col·legi públic o concertat que desitgi, encara que no estigui a prop del seu domicili”.

Com no se li havia acudit a ningú, fins ara? Com s’ha perdut tant de temps proposant nous sistemes i noves propostes metodològiques, com ha gosat algú plantejar si era necessària una major autonomia dels centres, una millor selecció del professorat o alguna altra millora conceptual?

Els catalans ni aigua al mar, no hi trobaríem! Com ens agrada embolicar la troca! Si no podia ésser més senzilla, la solució: una vegada la llengua universal, la famosa lengua de todos, es converteixi en vehicular a totes les escoles de Catalunya, el nivell educatiu farà un immens salt qualitatiu endavant! Se situarà, automàticament, a primera línia europea i mundial. S’esvairan, en un no-res, tots els dèficits i mancances del nostre provincià model educatiu…

La solució no pot ésser més simple: només cal eliminar la metàstasi que podreix i inutilitza el teixit educatiu del nostre país: la nosa del català! Mercès, Alícia, per treure’ns la vena atàvica dels ulls i permetre’ns que la llum universalitzadora ens il·lumini…!

dijous, 13 de novembre del 2008

[download#118#image]

Virtuts de la llei d’educació

Des de fa una bona pila d’anys el principal cavall de batalla de la comunitat educativa al nostre país ha estat trobar el bon camí devers la millora i perfeccionament definitiu del sistema educatiu. Malauradament, sembla que no hi hagi manera d’arribar a un acord entre les diverses parts implicades. Per més que s’ha intentat, en les darreres dècades no s’ha fet més que avançar a rècules.

Ni el Govern anterior ni l’actual no acaben de trobar el desllorigador que permeti aconseguir un pla educatiu que satisfaci tots els sectors implicats i que garanteixi una millora substancial del nivell educatiu general. Per més esforços que s’hi esmercen, per més voluntat de pacte i d’acord que es pretengui, sempre acaben grinyolant per un costat o l’altre. Qualsevol de les parts implicades es pren les concessions que es fan a les altres com una traïció i com un atac personal.

El millor exemple el podrem viure demà, amb una crida a la vaga d’alguns dels sindicats de mestres – USTEC-STEs, ASPEPC-SPS i CGT i d’estudiants SE, SEPC, AEP i EA – per a mostrar el seu rebuig per la nova Llei d’Educació del Conseller Ernest Maragall. Llei que, segons les seves benintencionades declaracions, pretén convertir en vàlid per als “propers 20 o trenta anys, hi hagi en govern que hi hagi…”. Una continuïtat a llarg termini que, de moment, només compta amb el recolzament incondicional de l’Ustec, que seguirà 20 o 30 anys més – i els que facin falta – oposant-se a qualsevol nou pla d’estudis, basant-se en els seus irrenunciables principis… corporativistes!

Això sí, per més que hom pugui qüestionar algunes de les mesures que preveu el seu projecte de llei d’educació, al Conseller d’educació, les diverses parts implicades han de tractar d’ésser honestes i reconèixer-li un gran coratge i un mèrit innegable. Un mèrit que assoleix quasi el nivell de l’excel·lència, que permetrà servar-lo en la memòria col·lectiva a l’alçada d’altres catalans universals com el seu germà Pascual: haver aconseguit, per enèsima vegada, que l’executiu català presenti una nova proposta de llei sense comptar amb l’aval dels seus socis de govern!

Han demostrat, de nou, com n’era d’imprescindible per al país repetir l’atzarosa aventura del govern tripartit! I, sobretot, l’innegable encert de l’assessor de torn, en decidir canviar-li el nom i encunyar una nova definició que li escau com l’anell al dit: Govern… d’Entesa!

dimecres, 12 de novembre del 2008

 

[download#223#image]

Finançament: Sísif o Prometeu?

Sembla que José Montilla ha entès que no pot quedar-se a la reraguarda i esperar que altres li facin la feina que li correspon. Per fi ha cregut oportú no esperar més a reconduir el tema i s’ha reunit amb el seu Germà Gran del govern espanyol per tal d’accelerar les negociacions del nou sistema de finançament.

La trobada amb Rodríguez Zapatero ha assenyalat una nova i insuperable fita en aquesta ja llarga aventura de les reunions de polítics catalans de primer rang amb els mandataris espanyols. Superant per ben poc el gran èxit que suposà la trobada de l’insigne Joan Saura amb la Vicepresidenta Primera. Una nova i insuperable fita en el noble art d’aconseguir fum de paraules…!

Fum de paraules, aroma de no-res, grans titulars buits amb que cal engalanar les portades dels diaris i obrir els noticiaris televisius: Montilla aconsegueix encarrilar el nou finançament abans de final d’any, a fi de a poder-lo incloure en els comptes de l’estat per al proper 2009.

Convé que festegem com es mereix aquesta sensacional notícia! Si cal, amb una gran festa multitudinària, celebrada al recinte del Fòrum i amarada de multiculturalitat! Llancem coets i brindem amb xampany! La història recent ens ha donat prou raons com per a confiar cegament en les promeses del president espanyol. Les seves promeses són més que promeses, són fermes realitats! Què n’hauria restat, del nostre estimat Estatut, de no mantenir el seu compromís d’aprovar-lo tal i com sorgís del Parlament?

Avalat per la innegable confiança que genera a Catalunya, en aquesta ocasió no li ha calgut ni tan sols establir un nou compromís. A ell, l’Obama de León, no li cal per a res recórrer a subterfugis tan immadurs com les promeses o les actes notarials…

Com acostuma a ésser habitual, l’executiu català ha reaccionat de manera unitària i amb una sola veu davant de les declaracions de Rodríguez Zapatero. El PSC s’ha afanyat a valorar-ho com una passa definitiva vers el finançament. ERC s’hi ha referit amb escepticisme, indicant que li recordava el conte de “les ovelles i el llop”. I, per a acabar-ho de reblar, el sempre coherent Saura, recordava al seus socis de govern que Zapatero és “un consumat especialista a no complir cap dels seus compromisos”. Una nova mostra d’entesa i d’unitat d’acció…!

En el cas del Conseller d’Interior, és encara més d’agrair que aconselli als seus socis de govern fer l’exercici de memòria … que tant li hauria convingut al país que ell hagués estat capaç de realitzar el passat el 17 d’agost, quan va pactar unilateralment amb Maria Teresa de la Vega un acord de finançament “abans de tres mesos!”.

Més que no el conte del llop i les ovelles o la cançó de l’enfadós, el finançament català ens hauria de fer pensar en el mite de Sísif, condemnat per una rabieta de Zeus a carregar eternament fins al capdamunt d’una muntanya un bloc enorme de pedra, que torna a rodar avall cada vegada que assoleix el cim…

Cal recordar, encara, que el nou model de finançament hauria d’haver estat aprovat abans del dia 9 d’agost d’enguany? Del 9 d’agost! No pas de finals de novembre, segons el generós oferiment del líder d’IC! I, menys encara, de finals d’any, com ha negociat de nou José Montilla!

I cal recordar, també, que l’Estatut – aquest Estatut desnerit, fill natural del ribot del company de grup parlamentari del PSC, Alfonso Guerra i de les renúncies interessades d’Artur Mas – és una llei de l’estat, més encara, una Llei Orgànica, d’obligat compliment en un estat formalment democràtic i de dret?

No seria, doncs, l’hora de que el poble català, encapçalat pels seus representants polítics, decidís dir “prou”? Que prengués coratge i, posats a prendre un model mític, es decantés per Prometeu i no pas per Sísif? Per què no escollir seguir l’exemple d’aquell que va gosar enfrontar-se als déus en defensa de la humanitat ultratjada?

Per quin motiu no comencem a prendre’ns-ho seriosament, aconseguim una veritable unitat de finançament, sense esquerdes ni partidismes, i reclamem amb valentia allò que hauríem de tenir i ens mereixem des de fa tants i tants anys? Davant de la seva “voluntat d’acceleració”, per que no reclamem “efectivitat d’acompliment”? Per què no establim un precedent, un punt sòlid de partença i exigim, unitàriament, al govern espanyol “fets i no pas paraules”? Podem? Can we?

dilluns , 10 de novembre del 2oo8

 

[download#127#image]

 

Obama: l’acompliment del somni americà

Si el món no dóna un bon daltabaix – la qual cosa tampoc no es pot descartar del tot, en aquest any 2008 tan convuls i imprevisible – avui es complirà el gran somni americà: un home jove, negre, sorgit aparentment del no-res, que s’ha format a ell mateix, sense comptar amb el recolzament de cap fortuna familiar, assolirà la presidència el país més poderós de la terra.

En contra dels que s’han entestat en sostenir els descreguts països europeus, sempre a punt per a criticar i posar en dubte qualsevol idea que arribi de l’altra banda de l’oceà, es complirà aquell vell adagi que assegura que els Estats Units són el país de les oportunitats i la superació personal. La terra de les promeses on tot és possible i qualsevol pot arribar al capdamunt de tot, si és tenaç i hi esmerça l’esforç suficient.

S’acomplirà aquell antic mite que assegura que la major part dels milionaris van començar repartint diaris per les voreres de les grans ciutats. Un mite que fins ara havia estat la riota constant dels intel·lectuals europeus, sobretot dels alineats a la suposada esquerra. Un mite que es mostrava cada any més utòpic i irrealitzable, en comprovar-se que la major part dels polítics i directius de grans empreses americanes havien d’afegir el distintiu “Jr” als seus noms i cognoms per diferenciar-se dels seus pares i avis…

Finalment, el senador de Chicago ha demostrat, no només qui era possible, sinó perfectament assolible. Més encara, que també ho era altre somni que semblava encara més quimèric: el de la igualtat racial que havia predicat, quasi quaranta anys enrere el malaguanyat Martin Luther King. Que també era possible l’arribada d’aquell gloriós dia en que ningú, ni tan sols el president dels Estats Units, no fos valorat pel color de la seva pell.

L’empenta, la joventut, la força i el irresistible poder de convicció de Barack Obama ho han fet possible. Ha seduït i enlluernat tothom amb el seu missatge esperançador i engalanat de promeses. Ha aconseguit convertir en realitat i fer creïbles els seus dos principals lemes de campanya: “Yes, we can” i “I hope”. Ha reeixit a convertir en partidaris seus la major part dels seus compatriotes, tan necessitats de lideratge i de confiança, en aquests moments tan crítics i decisius.

Ha convençut i quasi encisat tothom, amb el seu carisma. No només als seus conciutadans, cada dia més desencantats després del cúmul de desastres de Bush Jr, sinó de la major part del món. Fins i tot el Vell Continent, sempre a frec de caure en l’antiamericanisme, no ha pogut sostreure’s a la seva màgia quasi hipnòtica. Europa tota sospira per la seva victòria, confiant en que suposi la fi de tots els mals, presents i futurs.

Obama ha esdevingut l’home miracle, la gran esperança de la humanitat, el salvador que tothom esperava. L’home que captiva, que quasi enamora. Que enlluerna amb la seva abassegadora personalitat…

Fins a tal punt enlluerna que ningú ha gosat plantejar-se si és acceptable que un candidat – i més si pretén presentar-se com d’esquerres – s’hagi gastat 3,5 milions de dòlars diaris en anuncis televisius. O que s’hagi evitat d’analitzar, amb el detall que convindria, alguns dels seus discutibles suports a mesures ben poc progressistes aprovades pel senat nord-americà. O que s’hagi decidit negligir i treure importància a algunes de les seves reveladores declaracions sobre temes conflictius – Israel i Palestina, despesa armamentística… – que no convidaven pas a l’optimisme o a l’esperança…

Si s’hagués fet, amb la cura i atenció que calia, potser la pregunta clau que s’imposaria tota sola seria: verament és Obama l’home miracle? O, més aviat, és l’home… miratge?

dimarts, 4 de novembre del 2008

(si vols una versió per imprimir, fes “clicK” damunt la imatge)

Features Stats Integration Plugin developed by YD