Sovint resulta més excusar-ho tot que no pas criticar. Si més no, passar-hi de puntetes, sense fer soroll ni deixar-se veure. I més en aquest país nostre, petit, on som quatre gats i on tothom acaba coneixent-se. En el cas Benach, és cert que hi ha raons de pes per a plantejar-se donar-li recolzament. La primera, a la qual s’han acollit la major part d’articulistes que li han donat suport, és que criticar-lo és caure en el parany dels diaris afins a l’espanyolisme més ranci. A aquest espanyolisme que seguim entestant-nos en qualificar com a caduc quan a diari ens demostra que està més viu que mai.
No pot és més cert que el bunker mediàtic espanyol està sempre a punt d’atacar el que es faci a casa nostra. I més encara si hi ha per mig Erc, que ha convertit en el boc expiatori de tots els mals. És més que evident que se la miren amb una lupa d’augment especial i no li’n passen ni una. No dubten en recórrer a la demagògia i a la manipulació més barroera per a demonitzar-los i tractar de foragitar-los del sistema democràtic.
Amb tot, entenc que el que cal és situar-se per damunt d’ells i actuar com si no existissin. I, en conseqüència, tenir clar que criticar Esquerra o qualsevol altre partit català, quan creiem que s’equivoquen, no significa, de manera automàtica, fer el joc a aquests lliberals de pa sucat amb oli. Mi molt menys.
En realitat és més aviat a la inversa: és quan se’ls defensa aferrissadament, sense contenció ni mesura, que se’ls hi fa el joc. Si des de Catalunya, des de dins, som capaços de blasmar allò que no es fa bé, de criticar tots aquells que han de posar el seu càrrec al servei del país i no al inrevés, es quedaran sense arguments.
La segona raó que s’ha argüit aquests dies per a defensar el president del Parlament és l’econòmica: com és possible criticar una despesa sumptuària de tan poca volada, relativament parlant, quan diàriament n’hem d’acceptar tantes altres d’imports molt més elevats i encara menys justificables?
Una raó igualment certa: l’estalvi, la contenció pressupostària, no és pas el que millor caracteritza les administracions públiques, precisament. I menys encara les espanyoles… Els exemples del cost exorbitant de la casa reial espanyola o la propaganda finançada amb diners públics (per no referir-se a l’indignant i incivilitzada despesa militar…) són incontrovertibles. Al seu costat, els luxes del cotxe de “la segona autoritat del país” són insignificants.
Ara bé, és aquest un motiu suficient per a no criticar Esquerra? No és – o no hauria d’ésser – Erc el partit que se situa més a les antípodes del luxe, l’ostentació buida i ornamental de la família reial? No hauria d’evidenciar, en tots i cadascun dels seus actes la seva condició d’”esquerra” i de “republicana”?
I més encara si tenim en compte que va entrar a formar part de l’executiu no tant per la seva opció independentista o nacional sinó per garantir el primer govern progressista i d’esquerres de la nostra democràcia. Si no ho demostren, si no ens convencen “amb fets, no pas amb paraules” potser que comencem a plantejar-nos per quin motiu no es van escollir l’opció d’aliar-se amb els que ells consideren la dreta? Si no propugnen un guany social, almenys no hi hauríem perdut des del punt de vista nacional…
Per últim, tractar de treure-li rellevància a la qüestió raonant que els diners que havien costat a l’erari públic – i, per tant, no ho oblidem mai, al contribuent – els accessoris de la limusina són una minúcia al costat de tants d’altres desgavells pressupostaris hauria de fer caure la cara de vergonya!
Cal recordar, per exemple, que no hi ha ni una sola escola pública a Catalunya que hagi rebut, aquest any, una subvenció per a la compra de llibres i material de text que superi els 9.000 euros?
dijous , 30 d’octubre del 2oo8
[download#74#image]
