Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

octubre, 2008:

Defensa a ultrança

Sovint resulta més excusar-ho tot que no pas criticar. Si més no, passar-hi de puntetes, sense fer soroll ni deixar-se veure. I més en aquest país nostre, petit, on som quatre gats i on tothom acaba coneixent-se. En el cas Benach, és cert que hi ha raons de pes per a plantejar-se donar-li recolzament. La primera, a la qual s’han acollit la major part d’articulistes que li han donat suport, és que criticar-lo és caure en el parany dels diaris afins a l’espanyolisme més ranci. A aquest espanyolisme que seguim entestant-nos en qualificar com a caduc quan a diari ens demostra que està més viu que mai.

No pot és més cert que el bunker mediàtic espanyol està sempre a punt d’atacar el que es faci a casa nostra. I més encara si hi ha per mig Erc, que ha convertit en el boc expiatori de tots els mals. És més que evident que se la miren amb una lupa d’augment especial i no li’n passen ni una. No dubten en recórrer a la demagògia i a la manipulació més barroera per a demonitzar-los i tractar de foragitar-los del sistema democràtic.

Amb tot, entenc que el que cal és situar-se per damunt d’ells i actuar com si no existissin. I, en conseqüència, tenir clar que criticar Esquerra o qualsevol altre partit català, quan creiem que s’equivoquen, no significa, de manera automàtica, fer el joc a aquests lliberals de pa sucat amb oli. Mi molt menys.

En realitat és més aviat a la inversa: és quan se’ls defensa aferrissadament, sense contenció ni mesura, que se’ls hi fa el joc. Si des de Catalunya, des de dins, som capaços de blasmar allò que no es fa bé, de criticar tots aquells que han de posar el seu càrrec al servei del país i no al inrevés, es quedaran sense arguments.

La segona raó que s’ha argüit aquests dies per a defensar el president del Parlament és l’econòmica: com és possible criticar una despesa sumptuària de tan poca volada, relativament parlant, quan diàriament n’hem d’acceptar tantes altres d’imports molt més elevats i encara menys justificables?

Una raó igualment certa: l’estalvi, la contenció pressupostària, no és pas el que millor caracteritza les administracions públiques, precisament. I menys encara les espanyoles… Els exemples del cost exorbitant de la casa reial espanyola o la propaganda finançada amb diners públics (per no referir-se a l’indignant i incivilitzada despesa militar…) són incontrovertibles. Al seu costat, els luxes del cotxe de “la segona autoritat del país” són insignificants.

Ara bé, és aquest un motiu suficient per a no criticar Esquerra? No és – o no hauria d’ésser – Erc el partit que se situa més a les antípodes del luxe, l’ostentació buida i ornamental de la família reial? No hauria d’evidenciar, en tots i cadascun dels seus actes la seva condició d’”esquerra” i de “republicana”?

I més encara si tenim en compte que va entrar a formar part de l’executiu no tant per la seva opció independentista o nacional sinó per garantir el primer govern progressista i d’esquerres de la nostra democràcia. Si no ho demostren, si no ens convencen “amb fets, no pas amb paraules” potser que comencem a plantejar-nos per quin motiu no es van escollir l’opció d’aliar-se amb els que ells consideren la dreta? Si no propugnen un guany social, almenys no hi hauríem perdut des del punt de vista nacional…

Per últim, tractar de treure-li rellevància a la qüestió raonant que els diners que havien costat a l’erari públic – i, per tant, no ho oblidem mai, al contribuent – els accessoris de la limusina són una minúcia al costat de tants d’altres desgavells pressupostaris hauria de fer caure la cara de vergonya!

Cal recordar, per exemple, que no hi ha ni una sola escola pública a Catalunya que hagi rebut, aquest any, una subvenció per a la compra de llibres i material de text que superi els 9.000 euros?

dijous , 30 d’octubre del 2oo8

[download#74#image]

 

Corporativisme ideològic

Des que el sempre objectiu ABC va iniciar la polèmica sobre els extres del cotxe oficial del president del Parlament, Ernest Benach, l’opinió al nostre país sembla haver-se dividit en dos bàndols. Un, de més nombrós, el critica, tot exigint austeritat pressupostària. El segon, amb molt menys adeptes, el defensa.

El problema és que si formes part del primer – com, amb matisos importants em succeeix a mi – caus de manera automàtica en el risc de semblar fer el joc a aquells que aprofiten qualsevol oportunitat per a atacar i vexar el govern català, el nacionalisme (el nostre, per descomptat, no pas l’universalista espanyol…) o les idees sopranistes.

Per contra, si formes part del segon, la situació s’inverteix i sembla que, davant dels atacs furibunds que provenen de la premsa més cavernària de la meseta ibèrica, no et resti més remei que combregar amb rodes de molí i justificar el que no és ni mai hauria d’ésser justificable: malbaratar innecessàriament els diners del contribuent.

Davant d’aquesta disjuntiva, resulta difícil mantenir la independència i l’objectivitat de criteri per a poder opinar amb el rigor que seria imprescindible. Amb el temps, s’han anat perdent les precisions i els termes mitjos: blanc o negre, amb mi o contra mi. Es mira abans qui és i a quin partit pertany que no pas si ha complert amb les seves obligacions o ha actuat com caldria…

Així s’ha anat diluint la funció primordial i primigènia de la premsa, d’allò que temps enrere era anomenat el Quart Poder: controlar els poders públics, exigint que compleixin amb integritat i solvència les tasques que tenen encomanades i vetllar per que administrin amb eficiència els cabals de tots.

Malauradament, des de fa ja uns quants anys, s’estén com una taca d’oli el mal hàbit de justificar i aprovar sempre i en qualsevol cas qualsevol actuació del partit al qual el mitjà de comunicació o el comentarista és afí des del punt de vista ideològic o polític.

Una malaltia – que bé podríem anomenar corporativisme polític o de partit – que cada dia és més i més acusada en tots els mitjans periodístics. Malaltia contagiosa que consisteix en justificar sempre el que fa o deixa de fer el partit al qual hom se sent més proper tot criticant al mateix temps allò que fan els seus oponents, de manera automàtica, amb un acriticisme preocupant. Fins i tot ens els casos més discutibles.

De tal manera que el periodisme va deixant de banda la seva vocació original i bàsica, la d’informar, per a esdevenir corretja de transmissió dels aparells de propaganda dels grans partits. Un fenomen que va iniciar-se en el redactat i enfocament de les notícies i que, en virtut d’un sistema de vasos comunicants, s’ha anat estenent a les columnes d’opinió dels diaris.

Els blocs van sorgir, en certa manera per a tractar de combatre aquest nefast costum, per a garantir un espai d’objectivitat i de llibertat informativa. Un espai no sotmès a censures ni a mesures de pressió ni de control de cap mena. Un espai de llibertat on poder expressar les opinions personals sense limitacions de cap tipus. Un espai on cadascú pogués esplaiar la seva objectiva subjectivitat…

Ara el dubte que es planteja és: en fem l’ús que cal, tots plegats?

dimecres , 29 d’octubre del 2oo8

 

[download#65#image]

 

En defensa del president del Parlament…

Amic Benach, la teva declaració d’ahir reconeixent que va ésser un error incorporar al teu vehicle oficial accessoris per valor de més de 9.000.- euros t’honora. Ensems honora la classe política a la qual pertanys. En un país com el nostre, on la paraula “dimissió” o “reconeixent d’errors” són desconegudes, el teu és un gest que cal destacar i agrair. Que cal agrair i ponderar en la mesura que es mereix.

Alguns envejosos gosaran dir que et va costar un xic, però has sabut reaccionar a temps i demostrar la teva vertadera talla com a polític. Com a polític i com a ciutadà. En un primer moment vas preferir atrinxerar-te i tractar de defensar-te, tot fent servir el teu bloc per a indicar que les teves tasques com a president del Parlament exigeixen “l’ús de determinades infraestructures, d’acord amb les normes de funcionament de la institució i que, en cap cas, poden ser considerades un caprici personal”.

La primera impressió, doncs, era que tu, independentista català d’arrel, feies teva aquella divisa dels hidalgos del Segle d’Or espanyol: sostenella y no enmendalla… Res de penediment o de propòsits d’esmena: amb una unça de mà esquerra, sempre és pot justificar tot. Arribaves fins i tot a argumentar que havia comportat un “estalvi molt important de recursos”

Semblava que se t’havia encomanat l’hàbit ibèric de cercar excuses i d’aferrar-te amb dents i ungles al càrrec. Que t’unies a la colla – cada dia més nombrosa – dels polític que dormen amb L’art de tenir sempre raó, de Schopenhauer sota el coixí – o, en el teu cas, dins de l’escriptori de la teva flamant limusina…

Sortosament, has sabut canviar d’opinió. Com en Carod, també deus comptar amb uns quants assessors (amb coordinador inclòs) per a aconsellar-te. I has rectificat. Cal que te’n felicitem i ens en felicitem…

Cal agrair que hagis estat coratjós, que hagis donat la cara i que hagis fet una declaració pública oferint la teva visió de l’afer. Saber que el culpable de tot plegat és el diari ABC conforta. Però encara més saber que et sentis solidari amb “molts ciutadans i famílies que tenen dificultats econòmiques” i que una de les teves prioritats com a President del Parlament hagi estat sempre “treballar per acostar els ciutadans a la institució” – imagino que et deus referir als nombrosíssims ciutadans de carrer que posseeixen automòbils de 86.000 euros…

Encara ens satisfà més que ens tranquil·litzis argüint que el cotxe oficial que et du és “el model adscrit a la Presidència des de l’any 2000”. Sempre resulta gratificant saber que les esquerres són més austeres que no pas les dretes…

I, sobretot, que ens expliquis que “El cotxe del president no és el cotxe de l’Ernest Benach. És el cotxe oficial del president del Parlament”. Com ens podíem confondre tant, els humils contribuents, pensant que Ernest Benach i el president del Parlament eren la mateixa persona! Ingènuament, crèiem que tu eres – com modestament vas recordar a la teva al·locució – la “segona autoritat del país”…! I resulta que no, que no ho és Ernest Benach, sinó el President del Parlament.

Després de la teva aclaridora declaració, no es pot entendre que ningú – a no ésser que sigui manifestament anticatalà… – pugui mantenir les seves crítiques ferotges. Només ho podria explicar l’enveja o la gelosia, quan ens has informat de que al vehicle només “s’hi han anat incorporant noves eines que em permeten treballar millor en els meus desplaçaments institucionals per tot el territori. No s’hi ha incorporat cap luxe innecessari, sinó instruments que faciliten la meva feina durant les moltes hores que passo al cotxe”.

Potser seria l’hora de que fossin els periodistes que han gosat criticar-te els que demanessin, al seu torn perdó. I ho fessin públicament. Que reconeguessin que el teu ha estat un acte del tot altruista, que no pretenia més que permetre’t oferir un millor i més eficient servei en l’exercici del teu càrrec.

Que tan sols et proposaves aprofitar al màxim els teus desplaçament diaris de Reus a Barcelona per a avançar les ineludibles gestions que el càrrec comporta, redactant i signant documents al teu escriptori mòbil! Enllestir aquella feina urgent que no pot esperar… mentre mires “Les Tres Bessones” a l’imprescindible pantalla de televisió de l’automòbil que et cedeix amablement el President del Parlament…!

dimarts , 28 d’octubre del 2oo8

[download#117#image]

Terrassa quan plou

Als matins, quan plou, Terrassa enamora… La màgia de la tardor tot ho embelleix i transforma. El cel, més net i clar que mai, ens convida a passejar pels rius dels carrers, a vagarejar sense rumb ni pressa. La ciutat, ens bada els braços, acollidora, i ens ofereix els present dels seus secrets inexplorats. Amb els vaixells d’argent dels peus, naveguem la mar oberta de l’urbs i ens endinsem en els seus camins d’aigua i fantasia.

Ulisses moderns, amb desfici tracem rutes de descoberta i reconeixença. A recer dels paraigües, avancem amb el rem de les mans enmig de cases, vapors i xemeneies que acaronen els núvols. Somnolents encara, mig d’esma, desvetllem la ciutat condormida amb la remor somorta de nostres passes callades. Assaborim el goig del jorn que esclata. Sentim el frec de la pluja, parlant-nos només a nosaltres, acaronant-nos els cabells i besant-nos amb calidesa la cara.

Tot fent camí, beneïm la feina, que ens ha fet matinar i ens permet tastar aquest bany beatífic de delícia que ens captiva i ens amara. Quina joia, llevar-se quan el sol encara dorm, eixir al carrer i sentir com els peus xipollegen als bassals i sadollen d’aigua les sabates! Quina meravella, veure com els autobusos i els cotxes fan la ciutat renéixer i ens fan somriure, en batejar-nos amb fang els camals, tot dant-nos la benvinguda!

Quin goig diví, compartir amb tothom aquest matí de joia i alegria en una ciutat que creix i creix, dia a dia. En aquesta metròpoli de 200.000 habitants i 70.000 cotxes compartint voreres i asfalt amb tanta harmonia. Només sortir del portal, la simfonia de la ciutat ens acull i ens dona el bon dia, amb el seu concert de clàxons, crits i blasfèmies irades!

En aquesta ciutat dels prodigis tothom suma: vianants apressats, vehicles col·lapsats, carrers estrets i obres per totes bandes! Celebrem-ho: ja som una gran ciutat! Una gran ciutat amb carrers de poble i infraestructures lil·liputenques…! Però quina gran ciutat! Congratulem-nos-en!

dijous , 23 d’octubre del 2oo8

[download#298#image]

El regne d’Espanya entre els més grans

El ja mític – i sempre enyorat pel PP – amic Aznar ja va procurar situar l’estat espanyol a primera línia mundial. Amb la proverbial modèstia que sempre l’havia caracteritzat (que l’havia dut a casar la seva filla amb honors de primera dama, a la catedral de l’Almudena i convidant només les seves amistat de tota la vida…), va voler fer certa la dita “de Madrid al cielo”. Assolint-ho a la cèlebre Cimera de les Açores, compartint protagonisme amb Durão Barroso, Tony Blair i George W. Bush.

El regne d’Espanya havia aconseguit esdevenir un líder mundial, passant per davant de molts d’altres països de primera línia. Grans països europeus, com Alemanya i França, que s’entestaven en sostenir que la submissió i el seguidisme als EEUU no eren les vies més adients per a obtenir una hegemonia permanent a nivell planetari…

Estats curts de vista i mancats d’ambició, que creien que defensar els seus criteris amb fermesa era un senyal de grandesa i d’independència del tot imprescindible per a mantenir-se entre els països capdavanters. Tan ingenus que fins i tot van gosar posar en dubte la més que provada evidència de la possessió d’armes de destrucció massiva per part de Saddam Hussein.

Sortosament, el president espanyol no compartia la seva covardia i va apostar per fer participar el seu país en aquella guerra preventiva que va servir per a dur la democràcia, la pau i, sobretot, la seguretat als agraïts ciutadans iraquians…

Tot i que la immensa majoria dels seus compatriotes s’hi oposava, demostrant que el lideratge d’Aznar era més necessari que mai per a dur la llum enmig de la tenebra, el temps va acabar donant-li la raó i va deixar clar que ell era un benaurat visionari i un estadista sense parangó: no només va contribuir a acabar amb els banys de sang a Iraq, sinó que va enlairar l’estat espanyol fins el cim del món…

L’arribada al poder del Senyor de les Promeses (Incomplertes), Rodríguez Zapatero, va permetre seguir consolidant aquesta posició de privilegi i lideratge a nivell mundial. Combinant una habilitat diplomàtica encertadíssima i una política econòmica que no podia ésser més fiable i sòlida (que hi pot haver de més sòlid que el totxo?) va convertir el regne d’Espanya en la vuitena potència mundial.

Una potència que havia de tenir, per força, les portes obertes a l’entrada al G-8. Tant és així que, en ocasió d’una visita a la Cambra de Comerç Americana, va vantar-se – en un anglès impecable, com correspon a una líder del seu incomparable nivell… – de que l’estat espanyol tenia <<el sistema financer més sòlid de l’economia mundial>>.

Una nova lliçó de modèstia que els americans devien agrair en la seva justa mesura, ja que precisament aquell mateix dia el Congrés dels EEUU debatia el pla d’inversió de 700.000 milions de dòlars per a la gran banca d’aquell país. Si haguessin seguit l’exemple espanyol, ben segur que no caldria…! Només els països amb una política econòmica irresponsable podien veure’s abocats a invertir els diners dels contribuents en entitats financeres!

Alguns, sobretot el partit de l’oposició i la seva premsa afí, van posar en dubte aquella agosarada afirmació. Com en tot – recordem les seves paraules sobre l’Estatut…! – el temps li ha acabat també donant la raó: no només l’economia espanyola ha demostrat ésser la més consolidada i ferma del planeta sinó que, a nivell polític, se li ha acabat reconeixent la indubtable posició de privilegi i lideratge que es mereixia…! Com creien Aznar i Rodríguez Zapatero: junt als més grans – i extensos – països europeus… com Polònia!

dimecres , 22 d’octubre del 2oo8

Unitat pel finançament

En uns moments com els actuals, en que la crisi – i no tan sols econòmica – ho senyoreja tot, caldria que els polítics de casa nostra fessin un esforç per a ésser coherents. Tot i saber, per experiència de tants i tants anys, que el concepte de coherència política és, sense cap mena de dubtes, el més devaluat dels valors de la gran borsa democràtica, fóra bo que fessin un esforç per a tractar de posar-lo en pràctica.

És per això que cal agrair la posició del PSc… Recordem l’amic José Montilla, en la seva intervenció en el debat de política general al Parlament, reclamant als restants partits unitat sobre el finançament que estableix l’Estatut i sobre la proposta que calia presentar al govern espanyol. Una unitat que considerava del tot imprescindible per a obtenir la liquidesa econòmica que li calia al país. Intervenció que va reblar assegurant que el seu govern <<mai no acceptaria un mal acord!>>.

De la mateixa manera es va manifestar el Conseller d’economia, Antoni Castells, durant l’acte de l’Onze de Setembre a Girona, posant l’èmfasi en la necessitat de <<la unitat de tots els partits per obtenir el millor per al país en matèria de finançament>>. Va declarar, llavors, que el moment actual, tan delicat, exigia responsabilitat de tothom. Responsabilitat i unitat. Les seves paraules foren inequívoques: <<Quan parlem d’autogovern, a Catalunya només pot haver-hi un equip; i hem d’anar junts, perquè el que ens pugui separar sempre serà menys del que ho fa amb aquells qui hem de negociar>>.

La idea era més que clara: com a partit majoritari al govern, defensarien la unitat del projecte de finançament estatutari fins a les darreres conseqüències. I advertien als restants partits, a aquells que pretenien convertir-se en els garants i en l’avantguarda d’aquesta voluntat d’unitat – Ciu, Erc i Ic – que no es fessin enrere ni cerquessin excuses per a desdir-se’n i afeblir el pacte.

Ells, el PSc, seguirien al capdavant d’aquest bloc que pretenia la millora del finançament, fins el darrer alè i exigirien als altres partits que els acompanyessin fins al final, sense defallir, sense mostrar fissures i, per damunt de tot, sense posar en perill aquesta unitat que esdevenia imprescindible per a obtenir el resultat pretès: un finançament just per a Catalunya.

En qualsevol cas seria culpa dels altres si no eren capaços de mantenir-se fidels als pactes i gosaven trencar la unitat. Demostrarien, una vegada més, que no tenien cap raó, els que els acusaven de sucursalistes, ja que posarien per davant de tot els interessos del nostre país i no pas els de partit…

Cal felicitar, doncs, al PSc per haver estat coherent i haver defensat fins l’últim moment la unitat sobre el finançament, per haver-se mostrat ferms amb la seva unitat… amb el PsoE! Fer que els seus 25 diputats al Congrés votin com una sola veu a favor dels pressupostos de l’any 2009, desbaratant l’única mesura de pressió efectiva que Catalunya tenia per a obtenir el finançament que es mereix és, ben segur, la millor manera d’afiançar la unitat catalana!

Quanta raó tenien, Montilla i Castells donant lliçons de responsabilitat, de coherència i de manteniment del compromís als altres partits catalans…!

dissabte , 18 d’octubre del 2oo8

[download#318#image]

Intel·ligència econòmica

Sembla que, per fi, el govern de Rodríguez Zapatero ha estat capaç de descobrir allò que fins els quatre indígenes amazònics que deuen quedar aixoplugats sota el darrer arbre tropical ja sabien des de fa mesos: hi ha crisi! Cal que ens en felicitem: d’una vegada per totes han decidit negligir els eufemismes i bandejar els seus virtuosismes verbals…

Romàntics com som, alguns sempre enyorarem la dosi de lirisme i fantasia diària que ens subministraven els seus assessors de premsa, tractant de defugir la realitat, aquelles delicioses i sorprenents metàfores lorquianes: lleu desacceleració, desacceleració acusada, aturada provisional, resecció…

Com el boig que conduïa el cotxe en contra direcció per l’autopista i es queixava que tothom anés al inrevés del que caldria, al president del govern espanyol no li ha restat altre remei que reconèixer que s’errava. Al bon home – i al seu entretingut ministeri d’economia… – se li poden retreure moltes decisions i actes, però mai no es podrà posar en dubte ni la seva fantàstica intel·ligència i la seva insuperable velocitat de reacció!

Mentre d’altre estats s’ho miraven embadocats, sense intervenir, esperant disposar d’indicis suficients, els llumeneres del govern espanyol els avançaven a tots, prenent mesures de prevenció innovadores. Fent ús de l’axiomàtica capacitat d’anàlisi que caracteritza l’administració pública espanyola – que massa sovint és injustament blasmada i posada com a exemple de triple oxímoron…! – des de temps immemorials els responsables econòmics van mostrar una agilitat de reflexos digna de ments privilegiades…

No li van caldre més que un parell indicis de no-res, quasi insignificants, d’aquells que passen del tot inadvertits fins i tot per als més atents, per a reaccionar i tractar de mantenir sota control la situació.

Cap altre estat, al món sencer, va actuar amb tanta diligència i comptant amb uns indicis tan ínfims indicis… Qui havia de pensar que el fet de que un els bancs americans més importants i influents s’enfonsés, que les borses mundials perdessin quasi una quarta part del seu valor i que algunes multinacionals anunciessin acomiadaments multitudinaris podia ésser un símptoma de que la crisi s’acostava? Qui?

No cal dir-ho…! Només el més gran entre els grans, el paradigma dels estats moderns, aquell el govern i l’administració del qual sempre es posa d’exemple en tots els cursos d’administració d’empreses a nivell mundial: l’espanyol! Qui, sinó, aquest govern superdotat i eficient, podia advertir als inversors del seu país que vigilessin amb els seus estalvis dipositats en entitats financeres americanes… una vegada ja havien desaparegut junt amb el més gran dels bancs dels Estats Units!

Ara ja només ens falta que ens digui qui guanyarà el Premio Planeta, aquest any…! És clar que, en aquest cas, potser no sigui imprescindible posseir la il·limitada intel·ligència dels mandataris i dirigents espanyols, per a endevinar-ho…

dijous , 16 d’octubre del 2oo8

 

[download#146#image]

Montserrat Abelló a Terrassa

Ahir per la tarda Terrassa va tenir l’honor de comptar amb la presència de la poetessa Montserrat Abelló. L’Associació de poetes terrassencs va tenir l’encert de convidar a una de les seves Converses Poètiques l’escriptora que – entre d’altre merescuts guardons – ha rebut aquest any el 40è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. L’acte va tenir lloc a l’Aula Hemicicle del Centre Cultural de la Caixa de Terrassa i va comptar amb una vintena d’afortunats assistents.

La que és, sense cap mena de dubte, una de les més grans poetesses del darrer mig segle, va demostrar que grandesa i humilitat no només poden, sinó que haurien d’anar sempre de la mà. La seva naturalitat i simplicitat ve a significar un venturós glop d’aire fresc dins el món cultural català. Aquest món quasi surrealista del nostre país, que a vegades no sap ni com ha de definir-se a ell mateix. Un món endogàmic i tancat, avesat a les excentricitats, la condescendència i les ínfules de superioritat de la majoria de les seves patums i patumetes…

L’autora de l’imprescindible Al cor de les paraules va encisar a la seva audiència amb la seva simpatia i amabilitat, començant amb una declaració d’intencions: <<Conèixer els teus lectors sempre t’agrada. I saber el que pensen de a teva obra…>>.

Entre la pròpia Abelló i algun dels seus devots de la seva obra, es va procedir a desgranar la lectura de diversos poemes del seu llibre Dins l’esfera del temps. Al mateix temps que els glossava, anava exposant amb saviesa els seus conceptes poètics. <<És cert que en els darrers temps he rebut molts premis i reconeixements, però sempre dic la poesia és bona per ella mateixa. Si et donen un premi i la poesia és bona, ho seguirà essent. Si no ho és, no serà millor, pel fet d’haver rebut un premi…!>>.

En demanar-li quin eren els autors que més li agradaven de l’actual panorama de les nostres lletres, va destacar, en primer lloc, Maria-Mercè Marçal, per continuar amb Feliu Formosa, Francesc Parcerisas, Maria Àngels Anglada, Gemma Boada, Laia Noguera… Llistat no exhaustiu al qual no dubtaria en afegir-hi d’altres autors. I, sobretot, d’altres poetesses joves amb una obra de gran interès. Poetesses que, segons el seu parer, escriuen amb molta més força i llibertat que no pas els seus companys masculins. Amb molta més força i major creativitat.

Pel que fa referència als autors més clàssics, va confessar que ja no els llegia: <<Ho vaig fer en el seu moment, en el seu temps, però ara ja no. Durant molts i molts anys, semblava que no es pugues escriure sense mètrica ni rima. En canvi, la base del poema no és pas això: ni la mètrica ni el ritme. La base del poema és la paraula. Aconseguir dir allò que vols dir i com ho vols dir. Potser és per això que vaig començar tard a escriure: tractava d’escriure poemes amb rima i no me’n sortia. Fins que, un dia en que sentia necessitat d’escriure, em vaig oblidar de rima i mètrica i ho vaig fer tal i com em sortien. Llavors vaig començar a escriure de veritat…>>.

La sessió va acabar fent referència a la seva tasca com a traductora de poesia anglesa i signant amb una amabilitat desusada exemplars de les seves obres a tots aquells que li ho demanaven.

En la seva visita a Terrassa, Montserrat Abelló no tan sols va confirmar l’inqüestionable nivell del seu alè poètic sinó, per damunt de tot, la seva grandesa humana i personal. Una grandesa fonamentada en la modèstia, la senzillesa i la sinceritat

dimecres , 15 d’octubre del 2oo8

[download#214#image]

Embriacs al volant

Una de les notícies que més han sobtat d’aquests darrers dies ha estat la d’un conductor d’autobús de Lleida que va donar positiu en una prova d’alcoholèmia. Un fet que, en un principi, no tindria res d’excepcional de no ésser per un detall circumstancial de no-res: era del xofer de l’autobús especialment habilitat per a dur de tornada a casa als joves del Segrià que surten de nit i beuen alcohol i prefereixen deixar el cotxe a casa per a evitar accidents…!

Els Mossos que el van aturar a la N-230, devien creure que el món s’havia tornat boig, en adonar-se del resultat positiu de l’anàlisi, amb un total de 0,28 mil·ligrams d’alcohol per litre d’aire espirat. I més encara en confirmar-ho la segona prova… Devien haver-se de punxar els uns als altres amb el famós Kubotan, per a creure-s’ho…

Si tenim en consideració que la taxa màxima d’alcohol permesa per a conductors professionals és del 0,15 mil·ligrams per litre, el perill que suposava la seva infracció esdevé evident, quan quasi doblava aquest límit. Sortosament, la intervenció dels Mossos i el relleu del conductor embriac evità que els deu joves que anaven a l’autobús en aquell moment patissin un més que provable accident.

La situació no pot ésser més paradoxal: és precisament la persona encarregada d’evitar el risc que suposa combinar lleure nocturn, alcohol, imprudència i conducció el que posa en perill els seus viatgers per la seva afició a l’alcohol!

L’alcalde de Lleida va actuar amb diligència i va confirmar que se li ha obert un expedient al treballador multat. Confiem en que segueixi el seu curs i que no acabi com la majoria de les comissions d’investigació que es creen al nostre país: sepultats sota una mar de paperassa o convertits en paper mullat!

La situació no por resultar més esgarrifosa: els viatgers, confiant en l’autoritat que ha posat al seu servei un transport per a garantir que puguin tornar a casa seva sans i estalvis, convençuts de que els empara la seva la seva responsabilitat i professionalitat, decideixen optar per un autobús… que condueix un xofer que ha begut més del compte!

No és d’estranyar que, almenys per una vegada, tant els estaments implicats com l’opinió pública hagin reaccionat amb unanimitat i de manera contundent, exigint castigar amb severitat aquest irresponsable que ha posat en perill la vida dels viatgers que duia! Amb més raó tractant-se d’un servei públic, que comptava amb el corresponent recolzament oficial. És de justícia que se li apliqui la llei tan estrictament com sigui possible, en haver posat en perill uns quants innocents ciutadans…!

Quanta raó tenen – i com demostren la seva coherència – les autoritats competents en reclamar un càstig exemplar per aquest irresponsable conductor… després d’haver-ho fet també, i amb idèntica contundència, per als responsables de l’economia mundial dels darrers anys!

Quina satisfacció, saber que les autoritats no fan diferències entre els forts i els febles, que tracten a tothom igual: exigint-los les seves responsabilitats fins a les darreres conseqüències!

En el cas del conductor de l’autobús, que va posar en perill deu ciutadans, obrint-li un expedient. En el dels responsables empresarials, polítics i financers – que han abocat l’autobús desbocat de l’economia nacional i mundial a un penya-segat sense fons i han situat al caire de la ruïna a centenars de milers de ciutadans – aplicant-los la llei per a que paguin la seva imprudència amb llarguíssimes penes de presó i obligant-los a retornar fins l’últim cèntim dels beneficis obtinguts per la seva imprudent enginyeria financera…!

dissabte , 11 d’octubre del 2oo8

 

[download#114#image]

Comediants al metro

El precepte més repetit a les escoles de periodisme del món sencer és: <<Si un gos mossega un home, no hi ha notícia, ja que això passa cada dia. N’hi ha, en canvi, si un home mossega un gos.>> Allò que succeeix habitualment no és notícia.

Des de dissabte passat no em puc treure del cap aquesta evidència periodística. Ha perdut vigència, amb el pas dels anys? Ara ja és notícia la quotidianitat? D’altra manera, no s’entén la concentració tan elevada de periodistes a la inauguració de les dues darreres estacions de la línia 3 del metro de Barcelona: Roquetes i Trinitat Nova…

Tan desolador, tan pobre és el panorama informatiu i polític del nostre país que cal que, un matí de dissabte, es desplacin tots els mitjans fins una estació de metro per a informar de la seva inauguració?

On és, la notícia? Què és, allò que li confereix el seu interès informatiu? Què s’han inaugurat un parell d’estacions de metro? Aquest és el fet extraordinari que els ha aplegat tots allí? Què n’és de trist, si és així…! Més que trist, terrible: quelcom tan normal, en qualsevol altre indret del món civilitzat, com la simple ampliació d’una línia de metro ha de merèixer la consideració de gran esdeveniment…

O bé hem d’entendre que sí ho és, a Barcelona? On, en quasi deu anys, només s’ha ampliat el metro amb quatre noves estacions, incloses les que esmentem! Allò que hauria d’ésser “normal” acaba convertint-se en notícia…

Si no és així, si preferim fer-ne una lectura positiva, a què es devia, una tan gran celebració? Potser a que no s’havia esfondrat cap edifici, en fer el túnel?

O potser la gran notícia era que hi anaven els polítics de torn a inaugurar-les? Des de quan és novetat que les autoritats s’engalanin per a inaugurin noves instal·lacions? Si fins i tot fan una gran festa en ocasió de la col·locació de la primera pedra…!

La presencia de les autoritats corresponents, doncs, no pot ésser el motiu de la notícia. Per desgràcia ja estem avesats a que converteixin en festiu allò que hauria d’ésser la seva obligació: destinar els nostres impostos a la creació i millora de serveis públics.

On era doncs, la notícia? Per més que m’hi escarrassava, no la veia per enlloc… Fins que, al final ho vaig veure clar: què hi pot haver, en aquest país nostre de grisor i mediocritat, més excepcional que tres excel·lentíssims i molt honorables viatjant en metro? En Jordi Hereu, Joaquim Nadal i José Montilla, la crème de la crème del Psc, deixant cinc minutets el seus sumptuosos vehicles oficials – que els havien dut fins a peu de l’estació – i fent servir el transport públic!

Allò sí que justificava un cobriment mediàtic de primera magnitud! Calia que les càmeres immortalitzessin aquell moment sublim i irrepetible: les grans glòries polítiques del país rebaixant-se al nivell dels ciutadans d’a peu i compartint el seu mitjà de transport… per una estoneta! D’això se’n diu sentir-se a prop dels ciutadans… Ara només falta que, un altre dia que es despertin misericordiosos, s’atreveixin a tastar el més perillós esport de risc del segle XXI: un viatge a dos quarts de vuit del matí en un vagó qualsevol de rodalies…

Això sí, la propera vegada potser que no caldrà convidar, també, els altres Comediants, a la festa d’inauguració…

dimarts, 7 d’octubre del 2oo8

[download#55#image]

Features Stats Integration Plugin developed by YD