Llengua innecessària

Ahir veia per televisió el partit de la final de la Lliga Catalana de bàsquet, entre el Joventut i el Barça. Una lliga catalana que, aquesta sí, el FC Barcelona sembla prendre’s amb major seriositat que no pas la Copa Catalunya de futbol, on l’any vinent podria enviar-hi l’equip júnior… de manteniment! Amb el respecte que té per les competicions nacionals, com pot dubtar algú de que sigui més que un club…?

Una de les idees dels responsables de la transmissió era sentir els comentaris dels entrenadors d’ambdós equips i dels arbitres de l’encontre. En un dels temps morts, sentia Sito Alonso, el que ha heretat la banqueta del Joventut d’Aito García Reneses. Pel que sembla, la petja d’aquell entrenador no ha estat només esportiva, també lingüística. Com aquell, malgrat els anys que du a Catalunya, no ha cregut necessari aprendre català ni, molt menys, parlar-lo…!

I ara! Quina pèrdua de temps! Per quin set sous hauria de fer-ho, si els jugadors del país ja l’entenen en espanyol? Si el català no és més que una llengua petita, quasi minúscula, d’anar per casa… Millor aprofitar el temps amb sensatesa i aprendre anglès, per exemple, per a que l’entenguin els jugadors foranis. Amb ells si que s’esforçava a parlar-los en l’esperant modern. Aprendre una llengua internacional sempre és bo. Les provincianes, que les parlin els provincians…!

Més o menys com Aito: per quin motiu havia de fer l’herculi esforç d’aprendre una llengua tan obscura i inintel·ligible com el català, tan allunyada de la seva, si només pensava viure entre nosaltres… setze anys!

És cert que pot semblar – de fet ho és – una anècdota trivial: al cap i a la fi, Sito va néixer a Agaró i no sap pas quants anys s’estarà entre nosaltres. Ara només en du tres i, és clar, no veu la necessitat d’aprendre el nostre idioma…

Un raonament que, a força d’anar-nos-el repetint per totes bandes, hem acabat acceptant com a lògic: per què l’hauria d’aprendre, si ja l’entenem en espanyol? Oi que entenem i parlem les dues llengües, els catalanoparlants? Doncs tot arranjat! Les llengües han de servir per a entendre’ns, per a comunicar-nos, no?

Si responem afirmativament demostrem el poc respecte que ens tenim, com a país, com a realitat nacional. Amb la nostra bona fe secular, hem acabat caient en el parany de tots aquells que voldrien que el català quedés relegat a l’àmbit familiar i convertit en una atracció de fira i de Festa Major.

Tant costa d’entendre que només evitarem l’extinció, més o menys propera, de la nostra llengua si aconseguim que sigui imprescindible per a viure a casa nostra. Si als nouvinguts no els hi cal per a res, si comproven que no els és necessària en absolut, no l’aprendran, es limitaran a aprendre la veritable llengua útil, l’espanyol, i prou. I la del país, la nostra, anirà esdevenint cada dia més residual i minoritària, que conservarem quatre indígenes, tancats fins d’un gueto…

Fins que el país acabi convertint-se en un país monolingüe…, monolingüe espanyol! Llavors, com per art de màgia, els eterns defensors de la llibertat lingüística i del suposat bilingüisme s’esvairan tan de pressa com els defensors de la democràcia i al llibertat així que senten la paraula autodeterminació…!

dilluns, 22 de setembre del 2008

[download#329#image]

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *