En Saura surt de l’armari

Sovint la gent d’iniciativa ha hagut de sentir l’acusació d’ésser “la marca blanca” del PSc – o sigui, del PsoE. Els seu secretari general, en Joan Saura, se n’ha fet un tip, de desmentir-ho. Segons ell, els d’Iniciativa no son els seguidors de ningú: són l’esquerra vertadera. Vertadera, ecologista i catalana. No només això, la seva presència al govern és l’única que garanteix un gir progressista.

Ho hem pogut comprovar a bastament. Si no hagués estat per ells ben segur que la Generalitat hauria molt més de dretes i poc respectuosa amb el medi ambient. Estrictament fidels als seus compromisos – << no pactarem si es preveuen el Quart Cinturó i la MAT>>, han fet servir els seus vots per a impedir l’execució d’aquestes infraestructures tan agressives per al territori…

A més, ho han fet amb una modèstia admirable. Tant que podríem anomenar l’amic saura bé “el conseller invisible”. Potser perquè no ha estat capaç de recuperar-se del regal enverinat que li va fer l’amic Montilla nomenant-lo Conseller d’Interior, com a recompensa del xec en blanc que li va oferir per a investir-lo, la seva presència pública és pràcticament nul·la. Cert que apareix al costat d’ell i de Carod Rovira en els actes protocol·laris del Govern – per exemple en la sembra anual de medalles de Sant Jordi, cada edició més generosa – però sempre en tercer terme, lluint la seva habitual discreció teatral.

Si algú en dubta, només cal que faci la prova en un cercador qualsevol d’internet. Que hi escrigui, primer, “José Montilla”; tot seguit “Carod Rovira”; i, per acabar, “Joan Saura”. I compari el nombre de referències trobades per tots tres… Fent-ho queda palès que només és el tercer en importància del govern nominalment: uns quants Consellers aconsegueixen més referències que no pas ell…

Segurament, fent cas de l’eslògan del partit que està engolit en seu, prefereix els “fets, no pas paraules”…! NO és dels que cerquin la notorietat o penjar-se medalles. prefereix restar a l’omra. Restar a l’ombra i treballar…Certament, ningú no li pot negar la feina feta…!

Amb els anys, la seva figura anirà creixent en importància. La història el recordarà com el primer entre els primers Consellers d’Interior, sens cap mena de dubte! El primer en permetre l’ús dels punxons als Mossos, el primer en fer entrat la policia catalana a les Universitats (no pas per a estudiar-hi, sinó per a desallotjar-hi estudiants rebels…); el primer en convertir els foto-periodistes en col·laboradors policials (quan cal perseguir delictes tan abominables com la crema de banderes…); el primer en quantitat de desallotjaments d’okupes (als quals corria a donar el seu suport quan “la dreta” pretenia fer-los fora dels seus “centres socials recuperats”…); el primer en agents imputats per maltractes a detinguts…

Si, al damunt, hi afegim que l’altre Joan del seu partit, l’Herrera, li resta el poc protagonisme que podria tenir, no és d’estranyar que hagi cercat els seus cinc minuts de glòria, impedint que Rodríguez Zapatero comparegui al Congrés espanyol per adonar explicacions sobre el incompliment de l’Estatut. Al cap i a la fi, els seu grup hi té una representació i una força més que considerable.

Per un dia, el ha volgut sortir de l’ombra, fent cas d’un dels adagis més cèlebres del genial – aquest sí, rei dels cercadors d’intrenet – Salvador Dalí: “que parlin de mi, encara que sigui bé…”!

Tanmateix, ha estat desafortunat… Segur que hi haurà més d’un malpensat que assegurarà que el que pretenia era fer un favor al seu Germà Gran, el Psc, que no sabia com se’n podria sortit del mal tràngol en que es trobava…!

dijous, 21 d’agost del 2008

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *