Lliçó de cosmopolitisme

En menys de dues setmanes començaran els Jocs Olímpics de l’amor, la democràcia i la llibertat. Seguint una d’aquelles normes no escrites de la geometria proporcional del pe­riodisme modern, com més s’acosta la data de la cerimònia d’inauguració, menys espai i caràcters més reduïts ocupen les notícies del Tibet. No cal dir que no cal cercar-hi cap motivació política ni resposabilitzar-ne els impensables fantasmes de la censura. Tothom sap – i es profecia – que els Jocs Olímpics moderns defugen qualsevol consideració política… o mercantil!

El seu objectiu no és altre que promocionar el noc net i la pràctica de l’esport no com­petitiu. Sense implicacions polítiques o de tipus ideològic… Com queda palès en els actes protocol·laris de lliurament de medalles, on qualsevol símbol de distintiu de tipus polític queda terminantment prohibit, començant pels himnes i les banderes. Amb l’objectiu de fomentar la germanor, la confraternitat i l’entesa entre els pobles i les nacions, de bande­jar qualsevol mena de confrontació, des de fa una bona pila d’anys ja només oneja la ban­dera de la pau, de l’ONU i… de la Cola-lola!

No cal recordar quins foren els països capdavanters en la proposta de supressió to­tal dels símbols i emblemes estatals: tots aquells que des de fa decennis denuncien el gran càncer de les societats avançades i liberals, el nacionalisme. Els estats espanyol, serbi, is­raelià i la mateixa Xina van comminar al COI a eliminar qualsevol referència a la nacionalitat dels atletes participants en els Jocs Olímpics.

L’Estat Espanyol, el més gran abanderat – només cal recordar la Plaza Colón… – de la causa no nacionalista, fins i tot va avançar-se a l’aprovació definitiva de la moció prohibint als seus atletes que lluïssin qualsevol signe que pogués fer referència al seu estat de naixe­ment… o adopció!

Més encara, coherent amb al seva constant croada contra la nefasta metàstasi del na­cionalisme, recomanà als afeccionats espanyols que no enarboressin cap mena de bandera per a animar als seus atletes. Si no hi havia altre remei, si no eren prou madurs i lliberals, si no eren capaços d’evitar la seva crosta provinciana, al seu primitivisme d’arrel tribal, po­dien recórrer, només en cas d’extrema necessitat, a fer voleiar la bandera de la Comunitat Europea…

És prou sabut que, en una Europa unida, on van caient, una a una, totes les fronte­res, en un món cada vegada més universalitzat, on les distàncies cada vegada són més insigni­ficants, on pobles, nacions i estats van quedant més i més diluïts, ja no té cap sentit ni justificació l’ús d’emblemes o símbols nacionals! Als estats civilitzats, avançats i mo­derns, de determinació universal, les banders i els himnes han estat sobrepassats pel venda­val de la història…!

Només els pobles més primitius, provincians i antiquats com el bretó, el basc, el cors o el català, amb la seva miopia històrica, s’entesten encara em voler reivindicar essèn­cies nacionals…! Tan sols els pobles més caducs i endarrerits poden sentir interès en ocul­tar les seves pors i misèries sota el voleiar de les seves banderes…! Potser, fins i tot, se­rien capaços de demanar la restauració del medaller per països, aquests bàrbars incultes…!

Quan aprendran, aquests recalcitrants i neandertals nacionalistes perifèrics, la magis­tral lliçó de no-nacionalisme que va donar l’Estat Espanyol al món sencer en ocasió de l’europeu de futbol? Amb quina elegància, finesa i serenor van saber celebrar el seu mig títol – la segona meitat correspon a les altres nacions peninsulars que van cedir-los juga­dors – europeu de futbol…!

Quina mostra més exquisida i civilitzada d’educació, bones maneres, savoir faire i sa­ber guanyar! Només cal demanar a la Guàrdia Urbana de Barcelona l’opinió sobre el seu modè­lic comportament. O comprovar com van redissenyar la Plaça de l’aigua de Terrassa, entre d’altres…

I, tot fent gala d’un inqüestionable cosmopolitisme, sense llançar cavernaris visques al seu país ni lluir una sola bandera espanyola…! Quina magistral lliçó d’universalisme, la seva!

Com bé diria el més gran demòcrata de tots els grans demòcrates catalans, la gran esperança blanca – amb perdó… ! – del país nostre, el igualment exquisit Laporta: <<Què n’aprenguin!>>.

dissabte, 26 de juliol del 2008

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *