El joc de viure

Un parell de llibres més. Un de memòries i un de narracions. Com els anteriors, escollits a l’atzar a la biblioteca “Victor Català” de l’Escala.

Joc de viureEl joc de viure, de Fabián Estapé (La Magrana, 2004). Per la manera en que és escrit, sembla tractar-se d’una mena de testament literari de l’economista. Si més no, a mi m’ha fet aquesta impressió: com si, creient que havent assolit la vuitantena, li calia passar comptes amb la vida. Amb la vida i, sobretot, amb la gent que ha conegut…

Com em va succeir amb el seu anterior llibre de memòries De tots colors, una imatge em resta impresa a la retina en acabat de llegir: la del seu incommensurable narcisisme, combinat amb una immodèstia difícilment superable. Creient com crec amb fermesa que la modèstia és un dels símptomes que defineixen la gent realment de primera qualitat – ja que em nego a dir-ne “superior”, ja que entenc que no hi pot haver cap persona superior a una altra… – no puc pas compartir amb ell la seva apreciació.

Tement, potser, que ningú no li podria fer la justícia que la seva grandesa mereixia, ell mateix devia decidir dur a terme el seu panegíric! Amb aquesta intenció, ens acompanya de la mà pels moments més destacats de la seva vida, prenent cura en fer esment de tot el que li és més favorable i de passar de puntetes sobre les zones obscures del seu passat.

Algunes – com la seva col·laboració amb la sagnant dictadura franquista, compartint taula (com ell mateix reconeix en unes línies on tracta d’auto-exculpar-se) amb “senyors que signaven sentències de mort” (sic) – més que fosques, negríssimes, imperdonables. Que defineixen, amb una claredat meridiana, el personatge.

Malgrat que l’obra m’ha deixat més aviat un sabor amarg a la boca – i més encara al cor – no dubto en recomanar-ne la lectura: ben segur que no hi pot haver millor manera de fer-se una idea de qui va ésser, ha estat i seguirà essent Fabián Estapé. Entre les seves línies, no pot quedar més palesa la identitat i la personalitat d’aquest gran economista.

Les seves pàgines ens ofereixen la immillorable oportunitat de conèixer-lo de primera mà i en profunditat. De tenir accés a les seves fílies – Lluch, el PSc, Pla, Reventós, Tarradellas, Pujol, Laporta… – i les seves fòbies – Convergència, Carod Rovira, Aznar, Pilar del Castillo, Piqué… – i de valorar-lo com és mereix. I, com diu el defenestrat Antoni Bassas, estimar-lo… o no!

diumenge, 20 de juliol del 2008

PS: Com sempre, et convido, benvolgut/da al lector/a a que llegeixis l’obra i em faci arribar els teus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva opinió sobre l’obra. Mercès d’avançada.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *