Què penses després de fer-ho

No m’acaba d’acompanyar gaire la sort, amb la tria atzarosa que faig aquests dies de vacances a la biblioteca! Malgrat que bé procuro mirar-m’hi bastant i que confio en editorials que em mereixen crèdit per la seva solvència literària, les obres que vaig llegint em deceben més que m’omplen.

Avui es tracta de Què penses després de fer-ho, d’Armand Matias Guiu (Quaderns Crema, 1994). Una editorial en que sovint confio amb els ulls tancats, ja que apliquen uns criteris de qualitat estrictes i acostumen a encertar-la. Si hi afegeixo que el disseny dels seus llibres, de carés – si se’m permet l’expressió… – minimalista, em sembla excel·lent, que és la única editorial que fa esment dels correctors i que ha sabut resistir els cants de sirena i els constants setges dels grans taurons del món editorial, no puc més que mantenir-m’hi fidel.

Pel que fa a l’obra de Matias Guiu, en concert, em sap greu no poder mostrar-me gaire enfervoritzat, ans al contrari… Imagino que la idea era la de fer reflexionar al lector tot fent-lo riure… L’autor dels memorables “Diálogos para besugos” de la revista “Mortadelo” m’ha fer la impressió de no saber canviar gaire de registre. I allò que tenia la seva gràcia en una revista de caire juvenil, la perd d’arrel en una obra literària: potser aconsegueix que esbossi, de tard en tard, un somriure, però res més.

Un mig somrís i prou. De riure, res de res. I de fer-me reflexionar o plantejar-me el món en que visc, encara menys. Pareix que s’ennuegui amb les plasenteries i no sàpiga sortir-se’n. Que les deixi anar pel broc gros, tal com ragen i li venen al cap, sense aturar-se a analitzar-ne la conveniència, l’encert o, el que és pitjor, la gràcia. Al llibre no li hauria anat gens malament, segons el meu humil parer, una bona poda.

La contraportada – aquella ditiràmbica part final del llibre que cal consultar sempre, sempre, sempre una vegada enllestida la lectura, si hom vol fruir-la de veritat …- assegura que l’obra és “una interrogació en clau d ’humor sobre el sentit de la vida”. Doncs bé, si la clau d’humor esdevé fluixa, la reflexió sobre el sentit de la vida és del tot inexistent…!

I més quan Matias Guiu ha escollit un tema, el de la joventut de fa una quinzena d’anys, del qual en demostra un desconeixement total i absolut, curull de convencions i prejudicis: sense interès per res, sexualment alliberats, aprofitant-se dels seus pares, de les prestacions d’atur…

Per a fer-ne humor i reflexionar sobre un assumpte, cal tenir-ne un coneixement profund, sobre qualsevol assumpte. I, tot i així, resulta complicadíssim. Així que sempre serà preferible escollir-ne un que es domini prou com per a poder-ne treure punta.

dissabte, 19 de juliol del 2008

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *