El misteri de l’amor

Les vacances d’estiu, sobretot si són més o menys llargues, ens presenten una bona oportunitat per a dedicar-nos a llegir. Si més no, per a fer-ho amb major assiduïtat del que el curs laboral convencional ens acostuma a permetre.

Així, doncs, quan la xafogor i el lleure de les meves criatures me n’ofereixen la possibilitat, em submergeixo en un dels majors plaers que sóc capaç d’imaginar: llegir.

El misteri de l’amor, de Joan Miquel Oliver (Empúries, 2008)Nogensmenys, el resultat no sempre és tan esperançador com semblava de bell antuvi. M’ha succeït, d’una manera absoluta, amb una de les operes primes que tenia reservada per a afrontar-la amb la calma i atenció que —creia que— mereixia: El misteri de l’amor, de Joan Miquel Oliver, Edicions Empúries, Barcelona, 2008. Captivat des de fa una bona pila d’anys per la música i les lletres d’un dels millors grups nostre d’aquests i altres temps, Antònia Font, vaig rebre amb entusiasme la notícia de la primera novel·la del seu compositor i lletrista.

La vaig emprendre adelerat i amb una predisposició que no podia ésser més positiva. Fins i tot la nota inicial de l’editorial, advertint que algunes de les “solucions ortotipogràfiques (…) s’escapen de les normes d’estil de la col·lecció «Narratives» em va semblar un bon auguri. Sovint convé defugir i superar les cotilles del llenguatge, en determinats casos, per a aconseguir el resultat que es pretén…

Malauradament, a banda d’aquest propòsit evident —de fet, massa evident— de rompre amb les convencions de la llengua, no hi vaig saber trobar més que una història bastida sobre el buit més total i palès. O, per a ésser més precís, una no-història frugal, sense res al darrere, desestructurada en el més elemental: el seu argument. Si els grans autors poden patir el perill de morir d’èxit, aquesta novel·la acaba perint d’inanició. La innovació formal, més que posar-se al servei del que pretén explicar, acaba llastant la història, convertint-la en un no-res inintel·ligible.

Mentre escometia l’esforç d’acabar-la, em retrotreia vint anys enrere, a aquella època, sortosament superada pels camins de la història, en que semblava imposar-se la nova novel·la del no-res, representada per la llavors cèlebre Menys que zero de Bret Easton Ellis. Obra que semblava constituir el nou paradigma de la literatura i que, amb el pòsit dels anys, esdevindria el símbol del lloc que acabaria ocupant en la història de la novel·la: Menys que zero…

Segurament, com llavors, l’obra d’Oliver obtindrà un gran èxit entre tots aquells joves —i enyorats joves… — obsessionats en situar-se sempre l’avantguarda, al cost que sigui, d’aquells que consideren que no hi ha objectiu més cabdal que estar permanentment à la page!

Per a tots els altres, recomano una nova lectura dels clàssics… Ja sigui dels de sempre o dels del segle XX. En ambdós casos, que cadascú en faci la seva llista de preferències…

 dijous, 17 de juliol del 2008

 PS: Com sempre, convido a tothom a que llegeixi l’obra i en faci arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran —i milloraran— la meva opinió sobre l’obra. Mercès d’avançada.

© Xavier Serrahima 2008
www.racodelaparaula.cat

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *