Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

juliol, 2008:

Viatge per l’Scriptorium

Des de fa uns quants anys, sóc un lector voraç de les obres de Paul Auster. Un dels escollits autors contemporanis que mereix una atenció continuada i que va guanyant-se, obra rere obra un reconeixement de primera magnitud. Per damunt de tot, el que més m’abelleix d’ell és el món literari que ha estat capaç d’anar bastint. Un món propi, inconfusible, que va ampliant-se llibre darrera llibre.

A inicis d’any vaig llegir Bogeries de Brooklyn el que, si no m’erro, és la seva última novel·la. Em va semblar extraordinari. Un dels millors llibres que he tingut el plaer e degustar des de fa temps.

Per aquest motiu, vaig escollir un volum seu de la biblioteca de l’Escala: Viatge per l’Scriptorium (Travels in the Scriptorium, Edicions 62, 2007). Segons algun dels seus crítics una de les seves obres majors. Segons el meu humil parer, ho és més en la intenció no que no pas en el resultat obtingut. I ho és, sobretot, precisament pel fet de voler ésser massa pretensiós. La seva voluntat de fer un llibre gran l’ofega. O, per a dir-ho amb més precisió, ofega o nega a tots dos, al llibre i a l’autor.

Des del meu punt de vista, les grans obres de la literatura – de l’art i de la cultura en general – sorgeixen per generació espontània i sense proposar-s’ho expressament. Es van fent poc a poc, sense presses, a mesura que l’autor van fent camí. I maduren amb ell, tot d’una, sense proposar-s’ho.

Pensem en l’exemple del magistral Dostoievski. Es va passar els darrers anys de la seva vida proposant-se fermament escriure una obra major de la literatura russa, a l’alçada de les de Puskhin o Tolstoi. Incapaç d’emprendre-la, la va anar ajornant, una vegada rere l’altra, limitant-se a anar acumulant notes i més notes per a aquesta novel·la sublim que tenia en projecte. Per aquella obra que havia d’eclipsar amb la seva genial resplendor tot el que havia fet abans.

Mentre,engavanyat pels deutes, es limitava a escriure’n d’altres, algunes d’encàrrec, per a no morir-se de fam. Obres que considerava menors, tempteigs de la que havia d’arribar. Tan menors com Crim i càstig, L’idiota o Els germans Karamazov… Obres que el van situar – i l’hi mantenen, encara – almenys al mateix nivell de l’autor, que ell considerava inabastable, de Guerra i pau!

No només, doncs, al cimal de la literatura russa, sinó de la literatura mundial de tots els temps. Pel meu gust, el més gran entre els grans…

Potser per això, el llibre d’Auster m’ha decebut força. No n’hi ha prou amb seguir l’estela de Kafka, situar un personatge pràcticament innominat tancat entre les quatre parets d’una cambra i submergir-lo en la literatura dins la literatura per a confegir una obra mestra, una obra major… Ni molt menys!

Per a començar, el que cal, potser, és una bona dosi de modèstia. De conèixer les pròpies forces i, per damunt de tot, de saber esperar…

dimecres, 30 de juliol del 2008

PS: Com sempre, convido al lector a que llegeixi l’obra i en faci arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva opinió sobre l’obra. Mercès d’avançada.

Narayama, Shichirô Fukazawa

Sovint algunes novel·les són més conegudes per les pel·lícules que han inspirat que no pas per elles mateixes. És el cas de Narayama, de Shichirô Fukazawa (Edicions Proa, 1984). Tot i que no ha estat beneïda —per a dir-ho d’alguna manera… —amb una superproducció de Hollywood, els amants del bon cinema recordaran el títol pel film de Shoiei Imamura que va guanyar la Gran Palma d’Or del Festival de Cannes el 1983.

Narayama, Shichirô Fukazawa

En ella, l’escriptor ens narra, a través d’una família, la història d’una poblet aïllat al ball mig de les més llunyanes muntanyes del Japó. Un poblet que ni tan sols mereix un nom, sinó que es conegut com “El poble del davant” pel que es troba a l’altra banda de la muntanya. Una vila petita, conformada tot just per unes quantes famílies, empobrida i antiquada, on prevalen els costums més primigenis i salvatges, on la crueltat és llei de vida, on la mort, la fam i la misèria són omnipresents.

L’autor ens va fent coneixent els habitants del poble mitjançant d’intercalació de les cançons tradicionals del llogaret. Cançons que semblen haver prevalgut des de l’albada dels segles. Que s’han anat repetint, any rere any, sense canvis ni adaptacions, donant perfil i caràcter als seus vilatans.

Pàgina a pàgina, anem acompanyant els personatges pel seu lent pelegrinatge vital. Per la seva aventura, amarga i dolça alhora, bestial i curulla de passions, en contacte total i estret amb la natura. Fins a tal punt estret que els homes i les dones del poble no són gaire diferents dels animals o altres ésser vivents d’aquelles solitaris cims. Com ells, estan sotmesos per complet a les inclemències i arbitrarietats del món natural. D’una natura que juga amb ells com amb els còdols d’un riu.

Tanmateix, si som capaços d’alçar un xic la mirada, de llevar-li a l’obra la primera capa de pintura localista i descriptiva, ens serà fàcil veure que, més que d’un poble en concret, la idea de l’autor es retratar la humanitat sencera. Una humanitat a la qual les forces de la natura sotmeten al seu embat cruel i irracional, sense cap mena de clemència. Però, al mateix temps, arrelada a la terra, despullada de tot allò que no sigui essencial i, per tant, molt més ella mateixa.

Una humanitat que no som, que va quedar arraconada segles ençà pel devenir de la història, que mai no tornarem a ésser. Que, tanmateix, podríem ésser. I que, potser —qui ho sap?— acabaria essent menys il·lògica i, sobretot, menys salvatge que aquesta nostra societat civilitzada on estem condemnats a viure… En tot cas, ben segur que seria més natural, més a la mida humana.

Amb tot, millor que em deixi de filosofies de pa sucat amb oli, amb pensaments casolans de diumenge per la tarda, i tracti de recobrar el fil del comentari de l’obra. En un món com el de la literatura actual, on tot —o quasi— és tan bàsic, tan elemental, tan poc agosarat, tan previsible, tan a ras de terra, on la imitació o el plagi mig camuflat d’allò que ha obtingut èxit són moneda de curs legal, una obra com la de Fukazawa esdevé una ventada d’aire nou. D’aire nou tot i que fos escrita fa mig segle…!

Una vegada l’hagueu llegida, us recomano vivament el film d’Immamura (La balada de Narayama). Una esplèndida mostra d’allò que pot arribar a ésser el novè art, si hom s’ho proposa. Ningú millor que aquest cineasta amant de l’exploració de les veritats essencials, dels límits de la vida i de la natura, per a perfeccionar l’obra literària del seu compatriota.

Ambdues obres ens ofereixen, al mateix temps, la possibilitat immillorable de defugir l’empegueïment i el papanatisme nord-occidental imperant. Aquest xovinisme cultural que considera que no hi pot haver res més enllà de les fronteres d’Amèrica del Nord i d’Europa que mereixi la nostra atenció…

diumenge, 27 de juliol del 2oo8

 PS: Com sempre, convido al lector a que llegeixi l’obra i en faci arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran —i milloraran— la meva opinió sobre l’obra. Mercès d’avançada.

© Xavier Serrahima 2oo8

Lliçó de cosmopolitisme

En menys de dues setmanes començaran els Jocs Olímpics de l’amor, la democràcia i la llibertat. Seguint una d’aquelles normes no escrites de la geometria proporcional del pe­riodisme modern, com més s’acosta la data de la cerimònia d’inauguració, menys espai i caràcters més reduïts ocupen les notícies del Tibet. No cal dir que no cal cercar-hi cap motivació política ni resposabilitzar-ne els impensables fantasmes de la censura. Tothom sap – i es profecia – que els Jocs Olímpics moderns defugen qualsevol consideració política… o mercantil!

El seu objectiu no és altre que promocionar el noc net i la pràctica de l’esport no com­petitiu. Sense implicacions polítiques o de tipus ideològic… Com queda palès en els actes protocol·laris de lliurament de medalles, on qualsevol símbol de distintiu de tipus polític queda terminantment prohibit, començant pels himnes i les banderes. Amb l’objectiu de fomentar la germanor, la confraternitat i l’entesa entre els pobles i les nacions, de bande­jar qualsevol mena de confrontació, des de fa una bona pila d’anys ja només oneja la ban­dera de la pau, de l’ONU i… de la Cola-lola!

No cal recordar quins foren els països capdavanters en la proposta de supressió to­tal dels símbols i emblemes estatals: tots aquells que des de fa decennis denuncien el gran càncer de les societats avançades i liberals, el nacionalisme. Els estats espanyol, serbi, is­raelià i la mateixa Xina van comminar al COI a eliminar qualsevol referència a la nacionalitat dels atletes participants en els Jocs Olímpics.

L’Estat Espanyol, el més gran abanderat – només cal recordar la Plaza Colón… – de la causa no nacionalista, fins i tot va avançar-se a l’aprovació definitiva de la moció prohibint als seus atletes que lluïssin qualsevol signe que pogués fer referència al seu estat de naixe­ment… o adopció!

Més encara, coherent amb al seva constant croada contra la nefasta metàstasi del na­cionalisme, recomanà als afeccionats espanyols que no enarboressin cap mena de bandera per a animar als seus atletes. Si no hi havia altre remei, si no eren prou madurs i lliberals, si no eren capaços d’evitar la seva crosta provinciana, al seu primitivisme d’arrel tribal, po­dien recórrer, només en cas d’extrema necessitat, a fer voleiar la bandera de la Comunitat Europea…

És prou sabut que, en una Europa unida, on van caient, una a una, totes les fronte­res, en un món cada vegada més universalitzat, on les distàncies cada vegada són més insigni­ficants, on pobles, nacions i estats van quedant més i més diluïts, ja no té cap sentit ni justificació l’ús d’emblemes o símbols nacionals! Als estats civilitzats, avançats i mo­derns, de determinació universal, les banders i els himnes han estat sobrepassats pel venda­val de la història…!

Només els pobles més primitius, provincians i antiquats com el bretó, el basc, el cors o el català, amb la seva miopia històrica, s’entesten encara em voler reivindicar essèn­cies nacionals…! Tan sols els pobles més caducs i endarrerits poden sentir interès en ocul­tar les seves pors i misèries sota el voleiar de les seves banderes…! Potser, fins i tot, se­rien capaços de demanar la restauració del medaller per països, aquests bàrbars incultes…!

Quan aprendran, aquests recalcitrants i neandertals nacionalistes perifèrics, la magis­tral lliçó de no-nacionalisme que va donar l’Estat Espanyol al món sencer en ocasió de l’europeu de futbol? Amb quina elegància, finesa i serenor van saber celebrar el seu mig títol – la segona meitat correspon a les altres nacions peninsulars que van cedir-los juga­dors – europeu de futbol…!

Quina mostra més exquisida i civilitzada d’educació, bones maneres, savoir faire i sa­ber guanyar! Només cal demanar a la Guàrdia Urbana de Barcelona l’opinió sobre el seu modè­lic comportament. O comprovar com van redissenyar la Plaça de l’aigua de Terrassa, entre d’altres…

I, tot fent gala d’un inqüestionable cosmopolitisme, sense llançar cavernaris visques al seu país ni lluir una sola bandera espanyola…! Quina magistral lliçó d’universalisme, la seva!

Com bé diria el més gran demòcrata de tots els grans demòcrates catalans, la gran esperança blanca – amb perdó… ! – del país nostre, el igualment exquisit Laporta: <<Què n’aprenguin!>>.

dissabte, 26 de juliol del 2008

El meu germà Pol

Els llibres que les vacances em permeten llegir sembla que, poc a poc, van elevant els graons de la qualitat.

ElEl primer que fa un cert salt de nivell és el darrer d’Isabel-Clara Simó: El meu germà Pol (Bromera, 2008), Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. Ens explica la història d’en Pol, un jove afectat de la Síndrome de Down i la seva família.. Com és usual, no m’entretindré pas a fer cinc cèntims de l’argument, ja que fóra occir la gallina dels ous d’or de la literatura. El que s’hi senti atret, que la llegeixi. El que no, que es capbussi en l’oceà meravellós de qualsevol biblioteca i n’esculli un altre volum…

La novel·la té el gran encert de presentar-nos la història des del punt de vista de la seva germana menor, Mercè. I fer-ho amb una naturalitat i un llenguatge planer i entenedor, que ens situa en el seu lloc i ens permet veure el món i des del prisma d’un infant que ha de conviure amb un germà afectat d’una deficiència mental.

Clara Simó hi afegeix, a més a més, un altre al·licient que convida a la lectura de l’obra: situar-se a nivell d’un adolescent i fer creïble el seu llenguatge, la seva manera d’escriure i d’explicar tot el que l’envolta. Què és, al mateix temps, la manera d’entendre’s ella mateixa i d’explicar-se. Si hi afegeixo que el llibre flueix amb facilitat, suaument, sense entrebancs i d’una sola tirada, ben poc més se li pot demanar…

O potser sí… Segons el meu parer, un xic més de maduresa, de profunditat. Sobretot pel que fa als personatges. Els seus caràcters són molt més prims, molt més esquemàtics que no convindria. I més encara els de la mare i el pare. Prims i arquetípics: militar, sever i intransigent, ell; liberal i alliberada, preocupada només pel seu físic i pel seu benestar propi, ella.

En certa manera, aquesta manca de fondària, de volum en els personatges, l’agermana més amb la literatura juvenil que no pas amb la de tots els públics. Amb aquella literatura de caire juvenil que pretén oferir un missatge, un aprenentatge al seu lector. I que, a voltes, oblida que la literatura – com la vida, si se’m permet l’estaribot – no ha d’ésser mai un camí que pretengui dur-nos enlloc, ha d’ésser ella mateixa el camí!

Amb tot, no dubto en recomanar-la per a entendre –i compartir-los amb ells – els sentiments d’un jove amb Síndrome de Down i dels germans que han de conviure amb ells i amb la situació familiar i social que això comporta.

divendres, 25 de juliol del 2008

PS: Com sempre, convido al lector a que llegeixi l’obra i en faci arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva opinió sobre l’obra. Mercès d’avançada.

Elogi de la formiga

El segon llibre de que pretenia parlar ahir va quedar-se’m al tinter, al tinter del temps – del meu temps de pare de família…Elogi de la formiga

Es tracta de Elogi de la formiga, de Joaquim Carbó (Editorial Columna, 1996). Un recull de sis narracions d’aquest prolífic autor, especialment conegut per la seva literatura infantil. Només cal recordar l’esplèndida saga que va iniciar amb La Casa sota la sorra ja fa una bona pila d’anys.

En present cas es tracta d’una obra adreçada als lectors adults. D’una manera massa evident, des del meu punt de vista. Potser per a fer oblidar la seva vessant infantil? L’erotisme esdevé el centre i la raó de tots i cadascun dels contes que ens ofereix aquest llibre. Un erotisme velat i insinuat, escrit amb mà de seda i paraula exquisida, amb una cura excessiva, quasi malaltissa, com si l’autor temés caure al calaix infernal on la majoria dels crítics clouen la literatura carnal.

Com si cregués que la frontera entre erotisme i pornografia depengés més dels termes i no pas de temes, de paraules i no d’arguments. En tot moment, i d’una manera que em pareix obsessiva, evita l’ús dels termes sexuals. No ja dels més vulgars i basts, la qual cosa tindria una certa justificació, sinó fins i tot dels més habituals o naturals. Dir – o escriure – “penis”, “vulva”, “fel·lació” o “coit” significa situar-se a frec de l’abisme de la pornografia i el mas gust?

Pel meu gust, aquesta opció seva no es deu a un criteri estrictament artístic, sinó a un puritanisme mal entès. Puritanisme que, a banda de resultar incompatible amb escrits d’aquest caire, suposa un llast insalvable per a que els contes puguin fluir amb la naturalitat que fóra desitjable.

No es tracta de fer un ús adient d’aquelles metàfores, analogies o al·legories que embelleixin i facin acréixer la qualitat literària de l’obra, sinó ed convertir-ho en pauta de conducta. Pauta que, per excessiva i innecessària, converteix la lectura i la comprensió dels relats en una inintel·ligible cursa d’obstacles sense justificació literària aparent.

La literatura eròtica – a l’igual que li ocorre a la humorística– sempre camina damunt l’afilat fil de la navalla, temptant tothora el risc de caure en el ridícul o en el fulletó. En el cas d’aquest recull de Carbó, el seu innegable ofici reïx a evitar-ho… per pels pèls – que no pas pels cabells!

dilluns, 21 de juliol del 2008

El joc de viure

Un parell de llibres més. Un de memòries i un de narracions. Com els anteriors, escollits a l’atzar a la biblioteca “Victor Català” de l’Escala.

Joc de viureEl joc de viure, de Fabián Estapé (La Magrana, 2004). Per la manera en que és escrit, sembla tractar-se d’una mena de testament literari de l’economista. Si més no, a mi m’ha fet aquesta impressió: com si, creient que havent assolit la vuitantena, li calia passar comptes amb la vida. Amb la vida i, sobretot, amb la gent que ha conegut…

Com em va succeir amb el seu anterior llibre de memòries De tots colors, una imatge em resta impresa a la retina en acabat de llegir: la del seu incommensurable narcisisme, combinat amb una immodèstia difícilment superable. Creient com crec amb fermesa que la modèstia és un dels símptomes que defineixen la gent realment de primera qualitat – ja que em nego a dir-ne “superior”, ja que entenc que no hi pot haver cap persona superior a una altra… – no puc pas compartir amb ell la seva apreciació.

Tement, potser, que ningú no li podria fer la justícia que la seva grandesa mereixia, ell mateix devia decidir dur a terme el seu panegíric! Amb aquesta intenció, ens acompanya de la mà pels moments més destacats de la seva vida, prenent cura en fer esment de tot el que li és més favorable i de passar de puntetes sobre les zones obscures del seu passat.

Algunes – com la seva col·laboració amb la sagnant dictadura franquista, compartint taula (com ell mateix reconeix en unes línies on tracta d’auto-exculpar-se) amb “senyors que signaven sentències de mort” (sic) – més que fosques, negríssimes, imperdonables. Que defineixen, amb una claredat meridiana, el personatge.

Malgrat que l’obra m’ha deixat més aviat un sabor amarg a la boca – i més encara al cor – no dubto en recomanar-ne la lectura: ben segur que no hi pot haver millor manera de fer-se una idea de qui va ésser, ha estat i seguirà essent Fabián Estapé. Entre les seves línies, no pot quedar més palesa la identitat i la personalitat d’aquest gran economista.

Les seves pàgines ens ofereixen la immillorable oportunitat de conèixer-lo de primera mà i en profunditat. De tenir accés a les seves fílies – Lluch, el PSc, Pla, Reventós, Tarradellas, Pujol, Laporta… – i les seves fòbies – Convergència, Carod Rovira, Aznar, Pilar del Castillo, Piqué… – i de valorar-lo com és mereix. I, com diu el defenestrat Antoni Bassas, estimar-lo… o no!

diumenge, 20 de juliol del 2008

PS: Com sempre, et convido, benvolgut/da al lector/a a que llegeixis l’obra i em faci arribar els teus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva opinió sobre l’obra. Mercès d’avançada.

Què penses després de fer-ho

No m’acaba d’acompanyar gaire la sort, amb la tria atzarosa que faig aquests dies de vacances a la biblioteca! Malgrat que bé procuro mirar-m’hi bastant i que confio en editorials que em mereixen crèdit per la seva solvència literària, les obres que vaig llegint em deceben més que m’omplen.

Avui es tracta de Què penses després de fer-ho, d’Armand Matias Guiu (Quaderns Crema, 1994). Una editorial en que sovint confio amb els ulls tancats, ja que apliquen uns criteris de qualitat estrictes i acostumen a encertar-la. Si hi afegeixo que el disseny dels seus llibres, de carés – si se’m permet l’expressió… – minimalista, em sembla excel·lent, que és la única editorial que fa esment dels correctors i que ha sabut resistir els cants de sirena i els constants setges dels grans taurons del món editorial, no puc més que mantenir-m’hi fidel.

Pel que fa a l’obra de Matias Guiu, en concert, em sap greu no poder mostrar-me gaire enfervoritzat, ans al contrari… Imagino que la idea era la de fer reflexionar al lector tot fent-lo riure… L’autor dels memorables “Diálogos para besugos” de la revista “Mortadelo” m’ha fer la impressió de no saber canviar gaire de registre. I allò que tenia la seva gràcia en una revista de caire juvenil, la perd d’arrel en una obra literària: potser aconsegueix que esbossi, de tard en tard, un somriure, però res més.

Un mig somrís i prou. De riure, res de res. I de fer-me reflexionar o plantejar-me el món en que visc, encara menys. Pareix que s’ennuegui amb les plasenteries i no sàpiga sortir-se’n. Que les deixi anar pel broc gros, tal com ragen i li venen al cap, sense aturar-se a analitzar-ne la conveniència, l’encert o, el que és pitjor, la gràcia. Al llibre no li hauria anat gens malament, segons el meu humil parer, una bona poda.

La contraportada – aquella ditiràmbica part final del llibre que cal consultar sempre, sempre, sempre una vegada enllestida la lectura, si hom vol fruir-la de veritat …- assegura que l’obra és “una interrogació en clau d ’humor sobre el sentit de la vida”. Doncs bé, si la clau d’humor esdevé fluixa, la reflexió sobre el sentit de la vida és del tot inexistent…!

I més quan Matias Guiu ha escollit un tema, el de la joventut de fa una quinzena d’anys, del qual en demostra un desconeixement total i absolut, curull de convencions i prejudicis: sense interès per res, sexualment alliberats, aprofitant-se dels seus pares, de les prestacions d’atur…

Per a fer-ne humor i reflexionar sobre un assumpte, cal tenir-ne un coneixement profund, sobre qualsevol assumpte. I, tot i així, resulta complicadíssim. Així que sempre serà preferible escollir-ne un que es domini prou com per a poder-ne treure punta.

dissabte, 19 de juliol del 2008

El misteri de l’amor

Les vacances d’estiu, sobretot si són més o menys llargues, ens presenten una bona oportunitat per a dedicar-nos a llegir. Si més no, per a fer-ho amb major assiduïtat del que el curs laboral convencional ens acostuma a permetre.

Així, doncs, quan la xafogor i el lleure de les meves criatures me n’ofereixen la possibilitat, em submergeixo en un dels majors plaers que sóc capaç d’imaginar: llegir.

Misteri amorNogensmenys, el resultat no sempre és tan esperançador com semblava de bell antuvi. M’ha succeït, d’una manera absoluta, amb una de les operes primes que tenia reservada per a afrontar-la amb la calma i atenció que – creia que – mereixia: El misteri de l’amor, de Joan Miquel Oliver (Empúries, 2008). Captivat des de fa una bona pila d’anys per la música i les lletres d’un dels millors grups nostre d’aquests i altres temps, Antònia Font, vaig rebre amb entusiasme la notícia de la primera novel·la del seu compositor i lletrista.

La vaig emprendre adelerat i amb una predisposició que no podia ésser més positiva. Fins i tot la nota inicial de l’editorial, advertint que algunes de les “solucions ortotipogràfiques (…) s’escapen de les normes d’estil de la col·lecció <<Narratives>> em va semblar un bon auguri. Sovint convé defugir i superar les cotilles del llenguatge, en determinats casos, per a aconseguir el resultat que es pretén…

Malauradament, a banda d’aquest propòsit evident – de fet, massa evident – de rompre amb les convencions de la llengua, no hi vaig saber trobar més que una història bastida sobre el buit més total i palès. O, per a ésser més precís, una no-història frugal, sense res al darrere, desestructurada en el més elemental: el seu argument. Si els grans autors poden patir el perill de morir d’èxit, aquesta novel·la acaba perint d’inanició. La innovació formal, més que posar-se al servei del que pretén explicar, acaba llastant la història, convertint-la en un no-res inintel·ligible.

Mentre escometia l’esforç d’acabar-la, em retrotreia vint anys enrere, a aquella època, sortosament superada pels camins de la història, en que semblava imposar-se la nova novel·la del no-res, representada per la llavors cèlebre “Menys que zero” de Bret Easton Ellis. Obra que semblava constituir el nou paradigma de la literatura i que, amb el pòsit dels anys, esdevindria el símbol del lloc que acabaria ocupant en la història de la novel·la: Menys que zero…

Segurament, com llavors, l’obra d’Oliver obtindrà un gran èxit entre tots aquells joves – i enyorats joves…– obsessionats en situar-se sempre l’avantguarda, al cost que sigui, d’aquells que consideren que no hi ha objectiu més cabdal que estar permanentment à la page!

Per a tots els altres, recomano una nova lectura dels clàssics… Ja sigui dels de sempre o dels del segle XX. En ambdòs casos, que cadascú en faci la seva llista de preferències…

dijous, 17 de juliol del 2008

L'Escala i el turisme de qualitat

No és aconsellable deixar-se dur per l’entusiasme, per la lloança exagerada. Tanmateix, a voltes el panegíric és obligat. Cal, doncs, fer l’elogi a un poble que ha sabut renovar-se sense renunciar a la seva personalitat: l’Escala!

Fins no fa pas gaire, era un poble més d’aquesta malaurada Costa Brava amansida que va fent bocins l’antiga vellesa del litoral empordanès: havent donat l’esquena al mar, s’havia venut l’ànima i el territori al rei turisme, àvid de sol i platja. Tan sols les anxoves i les runes d’Empúries n’evitaven el seu adotzenament total.

Aquest any, en canvi, ha quedat ben palesa la combinació d’esforç i intel·ligència que ha demostrat l’ajuntament per a convertir-la en una vila turística de primeríssima qualitat! La voluntat del nou consistori de destacar-se i allunyar-se de la vulgaritat, ha donat els seus fruits…

No cal més que anar Riells per a prendre’n consciència. Fins l’any passat, era una platja més: un aiguabarreig de banyistes de totes mides, condicions i nacionalitats. Només les terrasses dels bars que s’hi abocaven, un parell de quioscos de gelats dissenyats amb coloraines, quatre para-sols de vímet disseminats, la presència d’una antena parbòlica a cada balcó i l’inevitable fals trenet turístic amb rodes li conferien un cert aire luxós.

Aquest any, en canvi, les millores han estat espectaculars: no hi queda ni un pam de platja sense para-sols, hamaques i patins de pagament. Tots ells de colors llampants, per a integrar-los ecològicament amb els blaus i verds suaus de la mediterrània…

La imatge de bon matí, és magnificent: platja, tot i deserta, ja sembla un formiguer… La pensada és genial: amb el poc espai disponible, tots els banyistes s’hauran de situar en paral·lel, promíscuament comprimits els uns contra els altres… com anxoves en llauna! Així ningú podrà oblidar que és a l’Escala…!

L’ ajuntament ha fet la seva feina de manera admirable: podria haver-se limitat a imitar altres poblacions de mar properes, creant un Festival Internacional de Música, de Pintura, Poesia o Fotografia… Un festival que, amb els anys, assolís un renom internacional i contribuís a situar la població com a referent cultural mundial…

O bé podria haver apostat per potenciar les activitats i els equipaments de caire familiar: oferint l’aval d’un poble net, amb una oferta hotelera acurada, una biblioteca digna i espaiosa, aprofitant els espais públics per a fer-hi parcs infantils, destinant un espai ampli i a cobert per als espectacles per a criatures…

És clar que això hauria estat una visió de curta volada – de vol gallinaci, que en diria en Pla – que no faria més que garantir-los un futur turístic esplendorós i de qualitat. Era preferible prendre com a base altres models que han obtingut el premi d’un èxit immediat… com Lloret de Mar o Platja d’Aro!

Amb aquesta intel·ligentíssima aposta, només cal esperar tres o quatre anys per a que l’Escala aparegui en portada als fullets turístics del Regne Unit, oferint-hi quinze dies bojos d’alcohol, sol i diversions de qualitat a preus ridículs…

Una cop assolida aquesta elevadíssima fita, no caldrà més que reforçar degudament els equips de neteja amb unes bones manegues de pressió, a fi de poder eliminar amb promptitud els rastres líquids – i sòlids… – amb que aniran beneint els carrers i platges de la vila nit, rere nit aquests turistes ebris de… cultura i qualitat!

Endavant, l’Escala, que una ansiosa horda de holligans us està esperant !

PS: Quina joia, comprovar l’encert i la cura amb que despèn l’Ajuntament els diners dels contribuents…

Perdó per ésser catalans…!

Ja fa quasi cent anys, el pensador de la Torre de les Hores, Francesc Pujols, escrivia una frase que – malgrat ésser sovint tergiversada i incorrectament atribuïda – ha esdevingut cèlebre. Literalment, escrivia: <<Perquè seran catalans, totes les seves despeses, vagin on vagin, els seran pagades.>>

No cal dir que gaudia de l’innegable do de la profecia: i tant si les tenim, pagades, les despeses…! Totes…! Després de tanys anys de pagar, pagar i pagar, les tenim més que pagades… les nostres i les de tots els altres ! I els que ens caldrà pagar encara… És clar que ells també ens paguen, com tenen per costum… titllant-nos d’insolidaris!

Davant de tanta generositat, no ens resta altre remei que demanar-los perdó! Perdó per pagar tant i tant! Per fer-ho per ells, per nosaltres i per tots els països iberoamericans…! I, posats a fer penitència, també pel nostre pecat original: ésser catalans ! Cal que els en demanen perdó constantment. I, si és possible, que en fem pública apostasia…

Ho han evidenciat tot just fa quatre dies els futbolistes nascuts a Catalunya que formaven part – nolens volens – de la selecció de l’estat espanyol. Mentre algun dels seus companys no dubtaven en lluir les banderes andalusa o asturiana, cap d’ells no van gosar fer el mateix amb la catalana. Segueixen l’exemple d’altres esportistes – Pedrosa, Pau Gasol… – que defugen el contacte amb la senyera com gats escaldats. Estan tan orgullosos d’ésser catalans que no volen pecar de supèrbia…!

Un criteri, aquest, de la modèstia que els du a sacrificar la seva condició privilegiada de catalans per a no ferir la sensibilitat de ningú, que han après directament de les grans empreses catalanes. Empreses que els duen l’avantatge d’una bona pila d’anys demanant perdó per tenir la seva seu a Catalunya…!

Com en tot, la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona en fou la pionera. No pas per por de cap boicot, sinó per a d’evitar vanagloriar-se’n, que va eliminar qualsevol esment a la seva condició de catalana: “La Caixa” i prou! Entre cometes, com si d’un títol d’alguna obra es tractés.

Tanmateix, sembla que una tal genuflexió no havia estat suficient, per a purgar el seu delicte d’ésser catalans. A fi d’evitar el rebuig, calia trobar, amb urgència, una manera d’identificar-se amb les essències pàtries del Regne d’Espanya. Com que no podien apropiar-se ni de la rojigualda ni del símbol més espanyol de tots els símbols, el toro, i tampoc – ai las…! – patrocinar l’ejército español, van escollir allò que més s’hi assemblava: pel que fa a raça, casta i valor: la selección !

D’altres van seguir les seves passes… Per un extraordinari procés que cap suposat defensor del bilingüisme ha gosat criticar, la majoria de les empreses que s’han proposat iniciar la seva extensió per l’estat, han perdut els noms i distintius que les estigmatitzava com a catalanes…!

A l’antiga “Catalana de Gas”, ara “Gas Natural”, el seu sacrifici li va produir uns beneficis fantàstics… a EON! Aquella espanyolíssima empresa que l’amiga Esperanza Aguirre va beneir per a que es quedés amb Endesa!

Ja que ens hi referim, on van anar a raure, les “Ces” de les antigues FECSA i HECSA? I el nou logotip del RACC, a què es deu que sols indiqui “Automóvil Club”, amb bé baixa i eliminant qualsevol esment a Catalunya?

De “Cable i televisió de Catalunya”, algú se’n recorda? En proposar-se expandir-se fora del principat, es va convertir, casualment, en una asèptica “Menta”!

Hem de creure que el disseny del símbol de “Àrea de Guissona” s’ha aliat igualment amb la coincidència per a camuflar l’accent obert? Pel que fa a la SEAT, quants models seus duen topònims de rel catalana? O hem d’acceptar “Ibiza” com a animal de companyia…?

Per cert, d’avui en endavant, signaré, per una pura raó de disseny, només com a Serrahima, que això de “Cesc” no hi ha qui ho pronunciï…

dimarts, 8 de juliol del 2008


Safe Creative #0807080812376

Features Stats Integration Plugin developed by YD