101 cuentos clásicos de la China

En aquests temps on el Harrys Potters i la seva llarga corrua d’imitadors han pres la literatura infantil i juvenil a l’abordatge – per a fer servir un terme de la literatura d’aventures – em vaga referir-me a un títol que no hi té res a veure.

Un títol que defuig l’aventura només per l’aventura i la fantasia que ofereix poc més que evasió. A la inversa, que es refugia en l’aventura, en una certa fantasia, per a aproximar-se i donar a conèixer la realitat. La realitat de cada dia. Una realitat de cada dia que no por estar més allunyada dels mags voladors, dels dracs, dels hipnotitzadorsi altres extravagants companys

Em refereixo a aquella literatura que podríem anomenar de tota la vida. Als contes populars o clàssics, que s’assedeguen als abeuradors dels segles. Contes que ens parlen també, del bé i del mal però sense recórrer al maniqueisme elemental o a una violència massa sovint innecessària. Que no pretenen pas fer cap tour de force ni incrementar la tensió per a no perdre l’interès dels lectors.

101 cuentos chinosEs tracta de 101 cuentos clásicos de la China, Editorial Edaf, 1996. Uns relats on es posa de manifest la saviesa que s’han anat acumulant amb els segles, que ha anat depositant el seu pòsit al gresol de la humanitat.

Tots coneixem, almenys de paraula, a Confuci i les seves dites i sentències. La majoria d’elles, tot cal dir-ho, mal enteses, falsejades o directament inventades. En aquest llibre – o qualsevol altre de similar que ens refereixi contes o faules de la Xina – podem entendre que aquell magistral geni de l’orient no va pas aparèixer per casualitat, sinó que la seva llavora ja feia anys i panys que estava plantada.

Podria tractat de recomanar només alguns dels 101 contes que s’hi recullen – La adquisición de la generosidad, El hombre rico y el hombre pobre, Buscando razones, Los dos monjes, La diferencia… – però prefereixo ni tan sols intentar-ho.

En primer lloc, perquè trairia la funció mateixa del recull, que és oferir un retaule magnífic i preciós, curull de sapiència i d’aprenentatge, tot espedaçant-lo. I, en segon lloc, perquè entenc que, com en qualsevol obra d’art, sigui cada lector qui s’hi submergeixi faci la seva pròpia tria. Segurament millor que no pas la meva.

I, en tercer, però no menys important, perquè no sóc gens partidari dels cànons ni d’establir criteris fixes sobre el que és o no millor. Cal que cadascú faci el seu camí i esculli en companyia de qui…

Ben segur que no us en penedireu, si decidiu endinsar-vos-hi. Si no ha estat així, no dubteu en fer-m’ho saber…

dimecres, 11 de juny del 2008

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *