De nou, comprovem el vast l’abisme que hi ha entre la definició que ens ofereix el diccionari i l’ús que es pot arribar a fer d’algunes de les paraules que conté. Si això succeeix a Catalunya, on la difusió dels termes políticament correctes s’han estès fins a produir vertigen, a l’estat espanyol ha esdevingut una pandèmia…
A banda dels malabarismes amb que el govern del PsoE ens ha anat obsequiant, dia rere dia, tot tractant d’evitar el mot crisi per a descriure el daltabaix econòmic que ens sacseja, només cal pensar en altres conceptes – partits no-nacionalistes, centre polític, regim de les autonomies… – que tothom sembla acceptar com a adients aturar-se a pensar com perverteixen el llenguatge.
Tanmateix, aquests darrers dies alguns han provat de dur a la pràctica l’art circense de l’encara més difícil. I s’han atrevit a practicar un triple salt mortal…
Ho hem pogut llegir, malauradament, al famós Manifesto para una lengua comuna. Aquest manifest que, sota diverses denominacions, reapareix de tard en tard per a advertir-nos de l’imminent perill de que la lil·liputenca llengua de David (Català) pugui acabar, a cops de fona regionalista, amb la del monumental Goliat (Espanyol)…!.
Literalment, ens expliquen – en la pobre i perseguida llengua seva, por supuesto – que resulta imprescindible garantir la <<llengua política comuna i de comunicació democràtica de tots els ciutadans espanyols>>.
D’entrada, semblem trobar-nos amb un exemple més de pèssima redacció… Conseqüència, no cal dir-ho, de la creixent imposició de les genocides llengües provincials. Ara bé, en una segona lectura esdevé palesa la voluntat de redactar-la exactament així. Per si algú no s’esgarrifa prou, cal posar èmfasi que no tan sols cal defensar la llengua comuna, sinó, també, l’única llengua de comunicació democràtica…
Essent així, sort tenen els espanyols en poder recórrer a la més democràtica de les institucions democràtiques de l’univers sencer, per a que els defensi! Aquell estament secular que no ha dubtat mai quina és la llengua comuna i democràtica de l’estat espanyol: l’imbatible ejército espanyol…!
Ara bé: què significa llengua <<de comunicació democràtica>>? Adjectivar una llengua com a <<de comunicació>> ja és prou absurd, car una llengua – a no ésser que ens referim a la que duem dins la boca – ho és sempre, de comunicació…
Ara bé, quin sentit té afegir-hi, a més a més, <<comunicació democràtica>>? De qui manual o manifest desfasat han extret la genial teoria de que hi ha dues classes de llengües: les <<democràtiques>> i les que no ho són? I si existeixen, qui decideix a quina classe s’ha d’adscriure cadascuna de les sis mil llengües del planeta? I com?
I de què depèn? Del règim polític de l’estat on és oficial? Si el règim és – almenys en teoria – democràtic la llengua també ho és? I deixa d’ésser-ho quan s’hi instaura una dictadura? I si una mateixa llengua, com l’anglès o l’espanyol, és oficial en diversos països— alguns de democràtics, alguns que ho són només de paraula i d’altres de dictatorials – com i qui decideix, si la llengua de comunicació és <<democràtica o no democràtica>>?
O hem d’entendre que aquelles llengües que es defineixen – amb la modèstia que les caracteritza – a elles mateixes com a universals han estat beneïdes també amb la infal·libilitat de la comunicació democràtica?
Les altres, les petites, les provincianes, les que mai no han estat protegides por la gracia de dios, ben segur que tampoc no mereixen rebre aquest do celestial…! Tenen més que merescut el càstig diví d’ésser no-democràtiques… I, si se’n queixen, d’inconstitucionals i tot…!
dissabte, 28 de juny del 2008
Es tracta de 101 cuentos clásicos de la China, Editorial Edaf, 1996. Uns relats on es posa de manifest la saviesa que s’han anat acumulant amb els segles, que ha anat depositant el seu pòsit al gresol de la humanitat.
