Per sort, encara hi ha autors que consideren que la literatura juvenil no és pas menor des de cap des punt de vista. Ni des del de la qualitat, ni de la llargària ni de l’exigència. Que la tracten amb el mateix rigor, atenció i cura que a la literatura general, la literatura per a adults.
Un d’aquests casos afortunats és Varjak (Varjak Paw), de SF Said, d’Editorial Cruïlla, 2005: la història d’un gat blau de mesopotàmia. Com és el meu costum, no hi cerqueu cap mena de resum argumental. Si l’autor s’ha esforçat uns quants mesos per a escriure’l, no seria just que el traís en cinc insuficients ratlles. Considero que no hi ha res pitjor, en disposar-te a iniciar un llibre, que t’hagin desvetllat la trama…
I més avui en dia, quan s’ha arrelat tant el costum de resumir-ho i extractar-ho tot, amb la vana pretensió de no fer-nos perdre el temps. Quan el temps és, precisament, el nostre millor tresor. Si no en sabem fer ús com cal, no pretenguem que la contraportada ens segueixi el joc i ens privi, en cinc o sis línies, del plaer de descobrir, els secrets i els goigs que l’obra ens reserva.
És per això que, des de fa una bona pila d’any, em mantinc fidel a una norma elemental per a no perdre’m el tast innocent de cap nou llibre: no llegir-ne, abans, mai dels mais, la contraportada…!
L’aventura, el plaer de navegar per la mar de tinta de les pàgines d’un llibre no es pot substituir per cap succedani ni admet ésser guiat per la mà de ningú. Ens hi hem d’endinsar amb la mirada neta i clara d’aquell infant que vam ésser algun dia – i que encara viu, condormit, dins nostre.
A tot estirar, podria assenyalar que es tracta d’un llibre que narra el creixement espiritual – allò que els alemanys anomenen Bildungsroman – del seu protagonista i el seu vagareig a la recerca del seu lloc a la vida. L’acompanyem en el seu viatge iniciàtic d’aprenentatge i en compartim, amb els seus nous companys, les aventures.
Aquesta voluntat de mostrar-nos la seva evolució espiritual esdevé, al mateix temps el gran encert i el punt flac del llibre. Per una banda, li confereix sentit i coherència, el justifica. Per una altra — potser influït per altres creadors que s’han deixat subjugar per l’ espiritualitat oriental ( penso, sobretot, en Hermann Hesse i el seu Siddharta )– ha forçat un xic massa aquest aspecte i ha arribat a confondre espiritualitat amb inverosimilitud.
Com la immensa majoria dels llibres per a joves apareguts ens els darrers anys, no ha pogut evitar encomanar-se del virus Harry Potter i ha cregut imprescindible incloure-hi elements extraordinaris i sobrenaturals. Quan, segons el meu parer, era el que menys li convindria a una obra que pretén reflectir un creixement personal i existencial.
En qualsevol cas, tot i que l’argument sembla que perdi una mica al nord a mesura que el llibre avança, només cal deixar-se seduir per les més excel·lents il·lustracions que l’acompanyen per a oblidar-se’n. Els dissenys i els dibuixos de Dave McKean assoleixen un encaix tan increïblement perfecte amb la història que dubtes si no n’han estat la gènesi, si no han estat les imatges les que han donat forma a l’argument.
Història i il·lustracions, il·lustracions i història, formen un tot complet i homogeni. Una unitat tan perfectament cohesionada que semblen haver nascut l’una per a l’altra – si no l’una de l’altra… És complementen i es perfeccionen.
No és, com en la majoria dels llibres infantils i juvenils, una novel·la amb il·lustracions: és una novel·la il·lustrada.
dimarts, 13 de maig del 2008
