El Gegant de la història

Els contes populars són una font inesgotable de coneixements i de plaer lector. Aquests mostres de folklore popular que s’havien anat transmetent de generació en generació, fins que va aparèixer el rei televisor, les àvies es van quedar sense nets a qui explicar-los, i els contes van córrer el risc de desaparèixer.

Sortosament el seny es va imposar i la majoria dels països van comptar amb algun savi amb visió de futur que va procurar conservar-los. Pel que fa a la nostra – sempre malferida – llengua, hem d’agrair l’esforç monumental de Mossèn Alcover, que va recollir les Rondaies Mallorquines amb el seu pseudònim de Jordi d’es Recó. I també l’inestimable tasca de Joan Amades.

A Rússia, l’esforç titànic d’Alexandr Afanasiev, reflectit en els seus Contes folklòrics russos fou destacadíssim. Creà amb ells una de les Obres Mestres de la literatura de tots els temps. Al Japó, a l’Índia i a molts d’altres països (només cal recordar els noms dels immortals Germans Grimm i d’Andersen…) el conte popular ha estat reconegut i tingut en l’alta consideració que mereixia.

Gegant de la històriaM’hi ha fet pensar El Gegant de la història (The Story Giant), de Brian Patten, Empúries, 2001. Una bella i interessant antologia de contes de tots els temps, units pel fil argumental del gegant del títol. Fil argumental que, segons el meu parer, és el més fluix del llibre. En alguns casos, més que recolzar, destorba el conte que pretén emfatitzar.

Per contra, les rondalles i faules que ha compilat, extraient-les de les més diverses fonts, resulten d’allò més atractives i interessants. Sobretot, les que provenen de les tradicions orientals – xinesa, japonesa, hindú… –, aràbiga i de la Grècia clàssica.

Contes com ara La diferència entre el cel i l’infern, Supremacia, La roba que van convidar a una festa, o El poble de més amunt demanen – fins i tot exigeixen – a crits ésser coneguts, llegits i gaudits, gairebé delectats, per qualsevol persona que tingui un mínim de sensibilitat artística o literària.

Curiosament, alguna d’aquestes rondalles es repeteixen, amb una exactitud mil·limètrica, en les tradicions de terres més allunyades. En països tan distants entre ells que resulta impensable que haguessin mantingut cap mena de contacte històricament. Hem de creure en el miracle? O en que l’ésser humà és un i el mateix arreu i té les mateixes necessitats i sent les mateixes passions?

dilluns, 19 de maig del 2008


Safe Creative #0805190673832

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *