Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

maig, 2008:

Indultar en Franki?

Els terrassencs hem tingut el privilegi de rebre la visita de la consellera de Justícia, Montserrat Tura. Més encara, ens ha beneït amb les seves paraules, recordant que en Franki haurà de complir la pena de presó. I ho haurà de fer perquè <<existeix una sentència ferma d’un tribunal>>.

Té tota la raó, la consellera del PSc: quan hom és condemnat ha de complir la condemna…, a no ésser que sigui indultat!

Heus ací on rau el problema: els seus companys de partit que governen a l’Estat espanyol no han considerat quLlibertat Frankie en Franki el mereixi, malgrat el munt de mostres de suport que ha rebut des de totes bandes.

És evident que un delicte tan perillós i malèfic com el de tractar de despenjar una bandera no mereix ésser indultat… Els indults s’han de reservar, com ho ha fet el govern espanyol, per a casos excepcionals…

Van ésser indultats, per exemple, els agents de la Guàrdia Civil condemnats per torturar a Kepa Urra. Amb la qual cosa, no tan sols no van haver d’ingressar a presó, sinó que tampoc no van haver d’abandonar el cos.

Igualment, el 2005, Rodríguez Zapatero va creure oportú indultar quatre policies locals de Vigo, inhabilitats i condemnats en ferm a dos i quatre anys de presó per haver apallissat, insultat i vexat un ciutadà del Senegal: Mamadou Kane.

Potser volia mostrar-se tan humanitari com Aznar, que havia fet el mateix l’any 2000 amb catorze agents condemnats per tortures.

No va ésser indultat, però si es va beneficiar de reducció de la condemna el jove que va acabar amb la vida de Guillem Agulló, condemnat a catorze anys de presó, dels quals tan sols en va complir…quatre! Per a poder presentar-se, poc després com a regidor per al grup d’ultradreta AN…!

Amb aquests precedents, és clar que hem de donar la raó a l’amiga Tura: es tractava de delictes lleus, que no provocaven cap tipus d’alarma social, no pas com el d’en Franki…! Com pot ningú pensar que el govern espanyol del PsoE – amb ministres catalans – es plantegi indultar-lo havent estat condemnat per un delicte tan greu i imperdonable?

divendres, 30 de maig del 2008

PS: Amics regidors d’ERc de Terrassa, teniu present, quan dormiu ben calentons als vostres llits, que si el govern tripartit de la nostra ciutat, amb la vostra aquiescència, no l’hagués denunciat per un ridícul estrip a la bandera, en Franki no passaria les nits en una cel·la…!


Safe Creative #0805190673221

Provincialisme català…

Almenys per una vegada, els catalans hem sabut alliberar-nos d’un dels llasts que més ens incomoden i ens allunyen de la perfecció: el nostre provincianisme. Manifestat, sobretot, pel vici que tenim de voler parlar la nostra ridícula llengua, quan tenim a l’abast de la mà la més universal de les llengües universals: l’espanyol.

El nacionalisme català, sempre tan tancat i curt de mires, va fer de la llengua un dels seus signes inequívocs i unívocs d’identitat. Fins al punt de posar en perill l’existència i la seguretat de la llengua espanyola. Sort que entre l’amic Montilla i ens no-nacionalistes han aconseguit posar fil a l’agulla i limitar l’abast d’aquesta indissimulada voluntat genocida de l’anterior Govern.

Per això cal aplaudir amb fervor que els màxims responsables de l’ACB, la majoria d’ells catalans, combatessin el provincialisme més tronat, tot impedint que els capitans del Barça i del Tau poguessin fer ús de la seva llengua en la presentació de la final del playoff de la lliga ACB. I encara més, que fos un directiu del Barça – que alguns incauts han volgut convertir en l’ambaixador esportiu de Catalunya…! – qui els ho prohibís! Quina lliçó d’universalisme….!

Si senyor, com hauria d’ésser: en una roda de premsa a la capital de Catalunya, a les instal·lacions del club emblema del país, prohibint l’ús de llengües vernacles… No fos cas que, amb això de la democràcia i la llibertat, els provincians acabin creient que la seva és una llengua com les altres… Fins aquí podríem arribar…

Quina lliçó més magistral hem donat al món, els catalans que tenim les idees clares! Quina lliçó d’universalisme! Que n’aprenguin els nacionalistes! Que n’aprenguin! I també els capitosts de l’NBA,tan provincians, ells, que fan servir el català a la seva web!

Amb tot, no hem d’ésser gaire estrictes amb ells. Hem de comprendre que no tothom pot ésser tan perfecte i universal com els espanyols i els catalans que no s’avergonyeixen del seu espanyolisme.

Cal excusar-los, els de l’NBA: al cap i a la fi, el català és la llengua oficial de tots i cadascun dels 51 estats dels EE.UU i la presència de jugadors catalans és elevadíssima proporcionalment: 2 d’entre més de 350 jugadors…!

No pas com a l’ACB, on només són de procedència de terres de parla catalana un 40 % dels jugadors i 6 dels 18 seus clubs, i on el Swahili, el kurd i el català són llengües estrangeres…!

dijous, 29 de maig del 2008

PS: Felicitats, Sergi Vidal, per reconèixer el teu error inicial i demanar “perdón” per haver gosat dir “bon dia”… en català!


Safe Creative #0805190673221

Jornada intensiva escolar

Haig de confessar que començo a estar ben tip del mal ús intencionat que es fa de les paraules i de les connotacions que poden tenir. I més encara quan és l’administració qui ho fa per a tractar de donar-nos gat per llebre. Al doble llenguatge acabarà esdevenint inintel·ligible.

En aquest cas és el Departament d’Educació, fent ús de termes políticament correctes , el que pretén disfressar la realitat. L’Ordre EDU/228/2008, de 14 de maig, per la qual s’estableix el calendari escolar del curs 2008-2009 per als centres educatius no universitaris, indica, al seu article 4.6:

<<Els serveis territorials poden autoritzar la realització de jornada intensiva de quatre hores de classe en horari matinal el dia 19 de desembre de 2008 i els dies que els centres sol·licitin, a partir del 8 de juny de 2009… >>

En referir-se a jornada intensiva falseja la realitat. No es tracta pas de fet les mateixes hores lectives intensivament, totes seguides, sinó de fer-ne quatre en comptes de sis. Caldria, doncs, dir-ho pel seu nom: reducció de jornada…

Per si no n’hi hagués prou, segueixen volent donar-nos garsa per perdiu en escollir l’expressió “podran autoritzar…”, com si es tractés d’una excepció. Quan, mercès a aquest article quasi la totalitat de les escoles públiques (però no, curiosament, les concertades…) es decanten per la reducció de jornada…

Amb tot, això no és pas el més greu. Encara ho és més que aquesta mal anomenada jornada intensiva cal que sigui aprovada pel Consell Escolar de cada centre (art. 4.4). Educació, incapaç de resistir la pressió dels sindicats de mestres (i prevalent-se de que no existeixin els sindicats de mares pares…), llença la pedra i amaga la mà, defuig la seva responsabilitat i la traspassa al Consells Escolars…

Davant d’aquesta situació s’obren, en general, dos escenaris possibles. Tots dos extraordinàriament positius des del punt de vista pedagògic:

Primer. A la major part dels Consells Escolars els representants de les mares i pares, per tal d’evitar – com és lògic – enfrontaments amb els mestres dels seus fills, claudiquen i permeten que imposin el seu criteri.

Segon. S’enfronten i barallen amb els mestres per tractar de defensar allò que creuen que és preferible. Però, és clar, potser no resulta gaire educatiu, tot plegat…

Si, al damunt, tenim en compte que són els mestres que han d’avaluar els fills i filles dels membres del Consell Escolar, no cal dir que el més senzill és transigir i deixar fer…

En qualsevol cas la situació no pot ésser més desagradable i incòmoda per a tots.

No deixa d’ésser paradoxal que una administració pública tan intervencionista com la del nostre país, que reglamenta fins com han d’ésser les llibretes de l’alumnat, es vulgui rentar les mans en un tema tan sensible!

Si, obeint a criteris pedagògics – i fent oïdes sordes a les pressions interessades de mestres i mares/pares – considera que és preferible que el juny es redueixi la jornada, que tingui coratge, l’anomeni pel seu nom i l’imposi per llei. I prou de monsergues.

Que exerceixin l’autoritat que ostenten o que pleguin, si no en són capaços! Però que no traspassin la responsabilitat de la seva decisió – i els enfrontaments que comporta– als mestres i pares/mares..!

dimarts, 27 de maig del 2008

PS: algú es qüestiona, encara, per quin motiu l’amic Montilla prefereix no dur els seus fills a l’escola pública?


Safe Creative #0805190673221

Policia municipal: protegir i servir…

Com una beneïda pluja de maig, ha arribat a la nostra ciutat – aquest assedegat ermot del periodisme, on el català tan sols tenia presència a…les esqueles— l’Aterrassa+. Divendres hi vaig llegir una interessant notícia: Els agents locals estrenen porra metàl·lica.

En ella Ester Núnez ens explica que els policies de la nostra ciutat canviaran les porres rígides de fusta per unes de metàl·liques extensibles. La pretensió és anar renovant, de manera progressiva, el material policial de defensa.

Qualsevol ciutadà no pot més que congratular-se per aquesta idea de renovar el material de defensa. Em refereixo, per descomptat, a qualsevol ciutadà de bé, a qualsevol ciutadà de profit. Als que es diverteixen amb el futbol, voten religiosament i vesteixen amb decència…

No pas a aquells indesitjables que ens omplen d’oprobi i vergonya a tots. Als desgraciats que duen el cabell encrespat o amb rastes i vesteixen amb parracs. A aquells que suposen un evident perill per a l’estabilitat social, democràtica i econòmica de la ciutat. Culpables d’actes criminals tan bestials i sanguinaris com el de pretendre despenjar la bandera espanyola del nostre submís ajuntament i fer-ne un petit estrip!

La resta de ciutadans, doncs, podrem respirar més tranquils a partir d’ara, sabent que els agents de l’ordre podran comptar amb porres d’un material més contundent per tal de sotmetre aquests perillosíssims delinqüents i lliurar-los a la Justícia per a que es puguin rehabilitar a la presó.

Podrem seguir ocupant-nos de les nostres coses: treballar, gaudir de la família, explotar als immigrants – perdó, nouvinguts… – aprofitant que fugen de la misèria, contribuir a l’especulació immobiliària, defraudar a Hisenda … En fi, seguir constituint el pal de paller del país. Aquest pal de paller que quatre incendiaris sense consciència voldrien destruir sense miraments…

Amb les noves porres, que a banda d’ésser més dures i resistents tenen l’avantatge de poder-se treure molt més de pressa del cinturó, ens sentirem més protegits que mai…!

Els ciutadans que paguem impostos – els assalariats, que som exclosos del club de l’enginyeria financera – comprovarem amb delit que l’ajuntament fa bon ús dels nostres diners, destinant-los a serveis del tot imprescindibles, en lloc d’invertir-los en d’altres de superflus, com centres culturals o esportius per a joves.

diumenge, 25 de maig del mmviii

PS: Una darrera pregunta: quan l’ajuntament es refereix a <<renovació de material policial de defensa>>, es refereix a la defensa i protecció dels ultratjats ciutadans o bé a la dels mateixos policies?


Safe Creative #0805190673221

Efemèride fantasma

Som al món de les celebracions i els aniversaris. Es repeteixen contínuament. I més al nostre país, on sembla que només podem viure del record de les dues exposicions universals i dels Jocs Olímpics.

Tenim un complex d’inferioritat tan acusat que només sabem sentir-nos importants si celebrem grans esdeveniments i el món sencer parla cinc minuts de nosaltres – encara que sigui malament… que diria en Dalí. I després vivim anys i panys recordant-ho…

Mancats d’al·licients, aprofitem la més mínima oportunitat per a celebrar tots els aniversaris possibles. Des del fet més transcendental al més ridícul: els deu anys de la caiguda del mur de Berlín, els quinze de l’entrada en vigor del Tractat de Maastrich, els vint-i-cinc de les emissions de TV3, els trenta-cinc del llançament de l’Skaylab, els cinquanta de la independència de Guinea o de la creació de… Mortadelo i Filemón!

Com que avui es compleixen cinquanta-un any d’una de les efemèrides que van canviar el món, m’he dedicat a llegir la majoria de diaris (tant en paper com per internet) i visitar les webs de notícies del nostre país per a comprovar quin titular i fotografia havien escollit per a recordar-ho en portada. Així com per a informar-me amb els extensos articles que li dedicarien a les pàgines interior. Com es mereixia…

No m’ho podia creure! No era 23 de maig, avui? He corregut a verificar-ho al calendari. No m’havia errat de dia, no. Però cap diari ni portal de notícies en parlava en primera pàgina… De fet, ni en la segona, ni en la tercera, ni en la quarta, ni… en cap d’elles! Ni tan sols n’oferien una petita nota, perduda enmig de la mar de notícies. Enlloc… Enlloc? Com és possible?

Com és possible que ningú no hagi considerat important informar que avui es compleixen 51 anys de l’annexió del Tibet per la Xina…?

No ho entenc ni ho puc entendre… El que tinc clar és que no puc caure en el parany dels radicals i crítics de sempre, que ben segur que aprofitaran l’avinentesa per a relacionar-ho amb la celebració dels Jocs Olímpics a Beijing, aquest estiu…!

El món n’és ple, de malpensats…!

divendres, 23 de maig del 2008


Safe Creative #0805190673221

Motius de la segregació escolar

Sovint – més que no ens convindria – els catalans tenim tendència a caure en el victimisme. En deixem dur pel nostre tarannà queixós i ens dediquem a plànyer-nos, en comptes de procurar solucionar els nostres problemes. Si, al damunt, podem donar-ne la culpa a algú altre, millor que millor! El govern de Madrid sempre en té la culpa….

Serà per això que no ens decidim – malgrat el permanent estat d’espoliació i d’humiliació a que ens sotmet l’estat espanyol – a declarar-nos independents? A qui donaríem la culpa, llavors…?

Tanmateix, a en comptades ocasions demostrem el nostre teòric seny i fem un esforç titànic per a valorar allò que tenim de millor. I deixem clar que, quan ens hi posem, ningú no ho fem pas per poc…

Avui n’hem tingut un exemple en el Síndic de Greuges. Fins ara sempre havia pensat –i en alguna ocasió, escrit – que la seva era una presencia testimonial, una mena de cementiri d’elefants polítics, d’aquells que tant agraden al Govern: amb un pressupost i una denominació de primera categoria i unes funcions… de tercera regional Un organisme de paper de fumar més d’aquest govern de la Senyoreta Pepis que és el de la Generalitat…!

M’equivocava… I cal que en faci pública penitència. Amb el seu informe La segregació escolar a Catalunya, ha fet una feina més que excel·lent. Un informe impecable i absolutament imprescindible. Que conté unes anàlisis minucioses i unes conclusions encertadíssimes.

Vegem-ne algunes per tal de comprovar-ho:

>>Com més equitativa sigui la situació dels diferents centres escolars i la distribució dels grups socials, com més homogeneïtat hi hagi entre escoles en la composició social, menys segregació hi haurà.

(…) els centres de titularitat privada han experimentat un impacte més baix de la guetització escolar i una variació més baixa del nombre d’alumnat estranger en els darrers anys (2001-2006).

(…)[Es] constata l’elevada segregació escolar existent a la major part dels municipis de les comarques del Barcelonès i del Baix Llobregat i als principals municipis del camp de Tarragona i de l’àrea del Vallès Occidental i Oriental (…).

(…)Un dels factors que expliquen la localització de la segregació escolar en determinats territoris té a veure amb les polítiques educatives dutes a terme per a la distribució de l’alumnat estranger. (…)[Segregació que] té a veure amb la segregació residencial que pateixen els municipis.

(…)[Les] taules poden de manifest la important diferència existent entre sectors de titularitat pel que fa a l’escolarització de l’alumnat estranger. La majoria d’escoles amb una presència més important de població estrangera són de titularitat pública, mentre que les que en tenen menys són majoritàriament de titularitat privada.>>

Podríem seguir, però creiem que seria tan imprescindible com el mateix informe… El que ho, pot llegir-lo sencer al web d’aquest ombudsman de Liliput.

No sé pas quant ha costat, aquest gloriós informe…, entre d’altres motius perquè se n’ha fet matèria reservada. Però estic segur de que si el Síndic hagués convidat, per exemple, a esmorzar uns quantes mares i pares dels que duem les nostres criatures a qualsevol escola pública de Terrassa, els contribuents catalans ens hauríem estalviat una bona pila de diners…!

Algú pot creure que calgui que un organisme públic es gasti, encara que sigui un cèntim, per a arribar a aquestes conclusions tan elementals? Tan de pati de col·legi? Aviat el Govern crearà un Equip de Savis per a ensenyar-nos com hem de cordar-nos les sabates…!

dimecres, 21 de maig del 2008

PS: Algú em podria explicar a què es deu l’afegit “a Catalunya ”? O hem d’entendre que els nostres diners també podrien haver servit per a estudiar, per posar un exemple qualsevol, la segregació escolar… a Micronèsia?


Safe Creative #0805190673832

El Gegant de la història

Els contes populars són una font inesgotable de coneixements i de plaer lector. Aquests mostres de folklore popular que s’havien anat transmetent de generació en generació, fins que va aparèixer el rei televisor, les àvies es van quedar sense nets a qui explicar-los, i els contes van córrer el risc de desaparèixer.

Sortosament el seny es va imposar i la majoria dels països van comptar amb algun savi amb visió de futur que va procurar conservar-los. Pel que fa a la nostra – sempre malferida – llengua, hem d’agrair l’esforç monumental de Mossèn Alcover, que va recollir les Rondaies Mallorquines amb el seu pseudònim de Jordi d’es Recó. I també l’inestimable tasca de Joan Amades.

A Rússia, l’esforç titànic d’Alexandr Afanasiev, reflectit en els seus Contes folklòrics russos fou destacadíssim. Creà amb ells una de les Obres Mestres de la literatura de tots els temps. Al Japó, a l’Índia i a molts d’altres països (només cal recordar els noms dels immortals Germans Grimm i d’Andersen…) el conte popular ha estat reconegut i tingut en l’alta consideració que mereixia.

Gegant de la històriaM’hi ha fet pensar El Gegant de la història (The Story Giant), de Brian Patten, Empúries, 2001. Una bella i interessant antologia de contes de tots els temps, units pel fil argumental del gegant del títol. Fil argumental que, segons el meu parer, és el més fluix del llibre. En alguns casos, més que recolzar, destorba el conte que pretén emfatitzar.

Per contra, les rondalles i faules que ha compilat, extraient-les de les més diverses fonts, resulten d’allò més atractives i interessants. Sobretot, les que provenen de les tradicions orientals – xinesa, japonesa, hindú… –, aràbiga i de la Grècia clàssica.

Contes com ara La diferència entre el cel i l’infern, Supremacia, La roba que van convidar a una festa, o El poble de més amunt demanen – fins i tot exigeixen – a crits ésser coneguts, llegits i gaudits, gairebé delectats, per qualsevol persona que tingui un mínim de sensibilitat artística o literària.

Curiosament, alguna d’aquestes rondalles es repeteixen, amb una exactitud mil·limètrica, en les tradicions de terres més allunyades. En països tan distants entre ells que resulta impensable que haguessin mantingut cap mena de contacte històricament. Hem de creure en el miracle? O en que l’ésser humà és un i el mateix arreu i té les mateixes necessitats i sent les mateixes passions?

dilluns, 19 de maig del 2008


Safe Creative #0805190673832

El riure i la intel·ligència

La paraula, saber fer-ne ús, és el que ens separa de la bèstia. La paraula i, curiosament, el riure. L’espècie humana és l’única de tot el regne animal que és capaç de riure. Ens expliquen els etòlegs que això es deu a que tenim uns muscles a la cara que, en contreure’s, ens permeten dibuixar un somrís a la cara.

Muscles que tan sols compartim amb alguns homínids superiors i no es repeteixen en cap altra espècie animal. Només nosaltres, doncs, i els nostres avantpassats i cosins llunyans, els ximpanzés, som capaços de fer el gest de somriure.

Tanmateix, el riure – que podríem definir com la sublimació del somriure – no el compartim amb cap altra espècie animal més. Per a riure resulta imprescindible la capacitat de raonament, d’entendre allò que es diu. Una capacitat, anomenada també intel·ligència, que és exclusiva de l’ésser humà.

Capacitat que,fins fa relativament quatre dies, sempre s’havia situat al més alt nivell de l’evolució. S’entenia que el tret que ens diferenciava definitivament dels restants animals era la intel·ligència, la possibilitat de pensar. Però els etòlegs es van encarregar de demostrar el contrari: d’altres animals també estan dotats d’intel·ligència. Entre ells, es prou conegut l’exemple dels dofins.

Jo, amb la rebequeria pròpia d’aquell que es creu escollit per formar part de l’espècie superior, sempre m’havia negat a acceptar aquesta evidència científica. Què havien de saber, els etòlegs? Què no estudien els vins, ells? Doncs per quins set sous gosen opinar sobre què és la intel·ligència i qui la posseeix…!

El que ens diferencia, i ens col·loca als éssers humans en un graó i mig per damunt de la resta dels animals no pot pas quelcom tan primari com el riure…! Ca, barret! El que ens diferencia i esdevé el nostre tret distintiu fonamental és la intel·ligència… I no cal que perdem el temps discutint-ho!

Ho creia fermament. Tant que estava convençut de que res ni ningú podria fer-me canviar d’idea… fins que vaig escoltar el president de l’Audiència de Barcelona, José Luis Barrera explicant un acudit: “Como aquel que dice ¿y usted porqué ha matado a su mujer?. ¿Usted no ha tenido ganas nunca? “…!

Ara penso que potser sí que tenen raó, els enòlegs… Potser sí que ens hem de conformar amb el riure…

dissabte, 17 de maig del 2008

PS: Ara també entenc, comprovant el nivell d’excel·lència del seu president, que l’Audiència de Barcelona no trobés raons suficients per a estimar el recurs que demanava que en Franki, no hagués de complir pena de presó per l’abominable intent de despenjar la bandera espanyola de l’ajuntament de la nostra ciutat, Terrassa…


Safe Creative #0805190673221

No entenc res…

Aquest matí he anat al banc a fer un ingrés. Adverteixo, d’entrada, que era a Terrassa, no pas al Kirguistan…

L’empleada del banc podia haver estat més ràpida… S’ho prenia amb una parsimònia impensable, com si fes tai-txi comptable. Amant de la saviesa oriental i antiga, pretenia mostrar-nos que esperar és el ver camí de l’aprenentatge. Si hi afegim que era d’aquell tipus de persona que considera que els absents han de tenir prioritat davant els presents i que donava preferència als que interrompien per telèfon, és fàcil fer-se la idea de que el temps s’anava escolant.

Imbuït per la filosofia oriental – tot practicant l’auto-control per a evitar una explosió de còlera occidental que tant de mal hauria suposat per al meu karma… – he procurat distreure’m llegint, un per un, tots els tríptics i full de propaganda que tenien exposats i a l’abast del públic. Tots! No entenia res…

En acabat, he dirigit la meva vista vers els rètols de propaganda. En un d’ells hi apareixia en Rafa Nadal, somrient, amb una targeta del banc a la mà, oferint-me no sé ben bé què…

Com que el temps seguia suspès i els telèfons seguien obtenint prioritat davant dels que érem a l’oficina, he aprofitat per a relaxar-me i tornar-me a mirar els fulls de publicitat d’aquell banc tan acollidor…. Ho he fet encara amb major atenció que abans: per davant, per darrera, pels costats, fixant-me en la lletra petita… Fins i tot m’he alçat per tal de comprovar si tots eren iguals o n’hi havia algun que pogués entendre.

Incapaç de creure-m’ho – sovint oblido en quin país visc… – he sortit al carrer. Volia assegurar-me de no haver estat teletransportat, sense adonar-me’n, a Zamora o a Toledo. Però no: seguia a Catalunya, a la meva ciutat, a Terrassa…

En arribar el meu torn, incrèdul encara, he esperat que la diligent caixera m’hagués fet el ingrés per a demanar-li, amb veu mel·líflua: <<De fulls de publicitat, no en teniu cap, en català?>>.

M’ha mirat, bocabadada, com si fóssim al Kirguistan o jo fos un boig perillós. Un cop restablerta del xoc emocional, primer ha volgut assegurar-se de que havia sentit bé la meva insòlita sol·licitud: <<En català?>>, ha remarcat, com si li parlés d’una llengua prehistòrica o alienígena…

En confirmar-li la meva forassenyada sol·licitud, ha decidit mostrar-se magnànima i m’ha obsequiat amb una resposta d’antologia: <<Algun en devem tenir…, per algun lloc !>>.

Com que tenia pressa, m’he quedat amb el dubte de si aquest algun lloc imprecís a que es referia era la paperera o, déu nos en guard,… el lavabo!

dijous, 15 de maig del 2008

La pau no admet dreceres

Avui no podem més que desar el poc l’enginy que podem considerar que tinguem i fer un sentit homenatge a les víctimes. A totes les víctimes, siguin d’on siguin i provinguin d’on provinguin. I en el nombre que siguin. Cada víctima és important per ella mateixa…Tant d’aquelles que han estat notícia, a la Xina, a Myanmar o a Euskadi, com les restants que segueixen i seguiran oblidades, a tants països en conflicte que no són objectiu de les càmeres de televisió ni del paper imprès.

Amb els desastres naturals, davant dels quals estem impotents, no podem més que solidaritzar-nos amb els damnificats. Solidaritzar-nos-hi i oferir la nostra ajuda incondicional. Amb independència que l’estat que s’hauria d’encarregar de distribuir-la la pugui o no merèixer. I amb més raó encara si els seus ciutadans pateixen una dictadura. Ja que no els en podem alliberar – a no ésser que tinguin reserves petrolieres o d’altres productes similars… – almenys podem tractar d’alleujar-los en situacions de crisi o d’extrema necessitat.

Al cap i a la fi, la població civil sempre és innocent. En qualsevol guerra, cop d’estat, desastres naturals, atemptat o si són violats els drets humans. I acostuma a ésser la que més pateix. Ajudar-los és la nostra obligació moral. Fins i tot en cas de que l’estat receptor no ens ho permeti. Per més que la major part de l’ajuda es quedi en mans dels quatre aprofitats de sempre, serà millor una petita ajuda que cap ajuda.

Pel que fa als atemptats terroristes, que no són inevitables sinó que depenen de la voluntat humana – per a dir-ne d’alguna manera… – no podem més que condemnar-los, per enèsima vegada, amb absoluta rotunditat. I sense cap mena de subterfugis ni justificacions: recórrer a la violència suposa, d’entrada i sense excepcions, perdre la raó que es pogués tenir. Les raons s’han d’entendre amb les raons, s’han de defensar amb les paraules, mai fent ús de les pistoles, les bombes o la força bruta.

Quin consagrat dia s’adonarà Eta de que el terrorisme en cap cas ajuda al moviment d’alliberament basc? Que, per més que ens ho vulguin fer creure, no representen ni tenen res a veure amb el MVLN…! Que a Euskadi l’últim que li cal són salvadors de la pàtria que posin les armes al damunt de la taula…! Fins quan haurem d’esperar per a que comprenguin el missatge de Ghandi: <<No hi ha camins per a la pau: la pau és el camí…!>>.

I menys encara hi ha dreceres, afegiria jo.

dimecres, 14 de maig del 2008

Features Stats Integration Plugin developed by YD