Crim i càstig ?

La justícia i el codi penal parteixen de dues idees força, de dos principis bàsics, el incompliment dels quals els desvirtua: presumpció d’innocència i rehabilitació del condemnat. En primer lloc, doncs, cal no condemnar a ningú si no es té una certesa fefaent d’haver estat l’autor del fet delictiu que se li imputa. En segon, l’objectiu que es pretén, amb la condemna penal no és – o no hauria d’ésser – castigar, fer pagar al delinqüent pel mal que pugui haver fet, sinó aconseguir la seva reinserció a la societat.

El primer principi s’acostuma a tenir present; el segon, cada vegada menys. La idea de que ningú no pot ésser condemnat – i, menys encara, a una pena que comporti privació de llibertat – si no hi ha proves suficients i clares que demostrin, de manera indubtable, la seva culpabilitat es manté tan vigent com el primer dia. Fins i tot, per a donar major èmfasi a aquesta idea, en els països d’arrel judicial anglo-saxona, el veredicte no distingeix entre “culpable” i “innocent”, sinó entre “culpable” i “no-culpable” (guilty i non-guilty).

Per contra, el principi de que la condemna penal el que cerca és la rehabilitació del delinqüent sembla haver-se anat oblidant amb el pas del temps. Sembla que ningú no se’n recorda: ni els jutges, ni els advocats, ni les institucions penitenciàries, ni la societat en general.

Més aviat a la inversa, amb la proliferació dels programes televisius que cerquen furgar en les misèries i els més baixos instints de la població – allò que en alguna ocasió he definit com a pornografia sentimental – s’ha tendit a la visió oposada: el que cal és aconseguir la màxima condemna, la més llarga i cruel possible. Aquella execrable frase, mil vegades repetida, d’una víctima demanant – de fet, més aviat exigint… – que el culpable <<es podreixi a la presó…!>>. Tendència que, molt em temo, acabarà abocant a la petició de la restauració de la pena de mort…

Tanmateix, no hem de perdre mai l’esperança i tenir sempre present que hi ha jutges que excel·leixen en les seves funcions i que persegueixen l’acompliment de la seguretat jurídica més completa en totes i cadascuna de les seves actuacions. Jutges que són premiats, pel seu extraordinari zel processal, amb un ascens a l’escalafó jeràrquic judicial.

Magistrats amb profundes conviccions jurídiques i democràtiques que – tot i provenint dels gloriosos temps de la dictadura – són capaços de tenir ben presents els dos principis processals bàsics…. De tenir-los presents per a… conculcar-los!

És el cas de Enrique Rovira del Canto que, tot i reconeixent en la seva sentència que << no se podia acreditar la participación de los acusados en los hechos >>, va gosar imposar una condemna de presó de 2 anys i 7 mesos a Francesc Argemí (Franki), acusat de despenjar una bandera espanyola de l’ajuntament de la nostra ciutat, Terrassa…!

Una condemna que ha començat a complir a la Model, i que mai no s’hauria produït de no haver comptat el jutge amb la connivència del nostre estimadíssim ajuntament…

dimarts, 29 d’abril del 2008

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *