Jocs olímpics i drets humans

Per més que m’hi escarrasso, no sóc capaç de comprendre com hi ha estats que gosen presentar la seva candidatura a la celebració d’uns Jocs Olímpics quan no respecten els drets humans, les llibertats públiques, els principis jurídics, el dret a la vida, a l’habeas corpus o la presumpció d’innocència…! No sóc capaç d’entendre-ho…! No en sóc…

Se’m dirà – a banda de que vaig amb el lliri a la mà… – que no són els estats els que presenten les candidatures, sinó les ciutats. Que no es presenten Austràlia, Corea o l’extinta URSS, sinó Sydney, Seul o Moscou. Cert. Però sense tenir darrera d’ells un estat que les recolzi i avali, les ciutats per elles soles no tindrien cap oportunitat.

Com és possible, doncs, que a un d’aquest estats on no els drets bàsics i elementals no gaudeixin de suficient protecció, se’ls hi pugui concedir la celebració d’uns Jocs Olímpics? A un d’aquests estats que apareixen, any rere any, als llistats d’Amnistia Internacional per la seva manca de transparència democràtica…!

Com es possible que la comunitat internacional no prengui mesures quan en un d’aquests estats s’hi celebra un gran judici on els drets processals i jurídics dels acusats, com en d’altre casos anteriors, no estiguin degudament garantits?

Un judici en els quals els imputats són tractats, ja des del moment en que van ésser encausats i posats a disposició judicial, com a culpables? Com és possible que tan la premsa del règim, el Tribunal Especial encarregat del cas, el Jutge Especial com el mateix Ministeri de l’Interior els hi atribueixin els delictes directament i sense cap mena de pudor, com si no els hi fos d’aplicació el principi internacional de la presumpció d’innocència?

Com és possible que alguns dels imputats hagin passat ja més de quatre anys empresonats abans d’ésser jutjats per uns delictes que no deixen d’ésser presumptes? I més quan es tracta de delictes que tenen més a veure amb les idees, amb les opinions, que no pas amb els fets. I que, per tant, resulten complicadíssims de demostrar amb proves concloents i irrefutables?

Potser perquè la sentència – i el judici en general – no és més que un pur formulari, una mera farsa processal per a donar una pàtina jurídica al procediment formal? Potser perquè la sentència i la condemna consegüent la estaven ja decidida des del primer moment? On el judici és un pur tràmit que cal complir per a poder empresonar aquells que fan nosa a l’estat. Aquells que no volen sotmetre’s al seu imperialisme, a la seva ideologia o posen en qüestió la seva noció d’estat…

Com és possible que, davant d’aquesta conculcació tan evident, tan palmària, dels drets humans i de defensa jurídica més elemental, el Comitè Olímpic Internacional no prengui mesures, mesures urgents? Com és possible que el COI segueixi fent la vista grossa? Com és possible que es limiti a fer una declaració institucional, del tot sui generis, sobre el respecte als drets humans?

Com és possible que el COI no prengui mesures, immediates i fulminants, contra aquest poderós Estat que, una vegada rere l’altra, incompleix el més bàsic dels drets fonamentals: el d’un judici just i imparcial? Com és possible?

Com és, doncs, que el COI no anul·la la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics del 2018, quan el Ministerio del Interior espanyol i els seus fidels sicaris de l’Audiencia Nacional mostren tanta impunitat i rancúnia contra el MLNV…!

dilluns, 21 d’abril del 2008

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Tagged with 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *