Els no-nacionalistes

Un bon dia, un grapat de gent que no deien no sentir-se a gust al nostre país per culpa de l’absolutisme i la intolerància del nacionalisme català, van decidir aplegar-se i unir esforços per a lluitar contra aquest nefast feixisme catalanista que amenaçava amb anorrear-ho tot. Ho tenien clar, després d’haver-ho viscut en les seves pròpies carns: la gran bèstia mefítica contra la que calia lluitar era el nacionalisme català.

Com que tots els partits catalans, amb el PP al capdavant, eren promotors del genocidi de la indefensa llengua castellana i dels seus parlants, calia crear un partit nou que els representés. Un partit nou, despullat de prejudicis, que esdevingués el portaestendard de tots aquells que no volien sentir-se partícips d’aquesta nova mostra d’extermini cultural. De tots aquells que consideraven que el PP català era còmplice també d’aquesta evident voluntat genocida.

Un partit nou, fresc i desacomplexat. Un partit que, per oposició a tots els altres, s’havia de definir com a no nacionalista. Un partit, doncs, que volia acostar-se als ciutadans i ocupar-se de tots aquells assumptes que realment els preocupen, en comptes de perdre temps, diners i energies en la defensa de conceptes difusos i pertorbadors com els del nacionalisme.

Era imprescindible la creació d’aquest partit nou, no nacionalista, que permetés despertar la gran bèstia adormida de la ciutadania, que deixés de banda temes fútils i sense interès per a la majoria dels catalans: com del nou Estatut o la definició com a nació de Catalunya. Un partit que és preocupés, únicament i exclusiva, dels temes de cada dia, dels assumptes que atenyen de manera directa al ciutadà.

Un partit no nacionalista, que defugís l’atavisme arcaic dels nacionalismes, i que abandonés qualsevol identificació nacional – banderes, símbols, llengua, tradicions i definicions de país – per a preocupar-se dels problemes bàsics i quotidians que afecten al ciutadà mig.

Tanmateix, a voltes aquest partit no nacionalista sembla no recordar que la seva prioritat primera i primordial – exclusiva, segons la seva pròpia definició – és donar solució a les necessitats bàsiques dels ciutadans i no pas contagiar-se dels mals hàbits d’altres col·legues del Parlament català, que obliden que són allí per a solucionar problemes reals i no pas per a perdre el temps miserablement en fictícies discussions identitàries que no duen enlloc.

A voltes, doncs, el partit no nacionalista ens sorprèn convertint-se ens els abanderats més fervorosos de la defensa dels símbols i emblemes més característics i rònecs del nacionalisme… Això sí, no pas d’un nacionalisme tronat, retrògrada i província, com el català… Del nacionalisme més modern, avançat i universal que hi hagut mai sota la capa del sol: el nacionalisme… espanyol!

divendres, 4 d’abril del 2oo8

Tagged with 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *